Entrevista a l'entrenador
Exemple d'Ús: «Per saber si un jugador és bona
gent només cal preguntar-ho als companys.»
Ús correcte: Per saber si un jugador és bona
persona només cal preguntar-ho als companys.»
Explicació: Col·loquialment, també bon/a noi/a, bon/a nano/a, bon/a element/a, i en segons quins casos bon/a minyó/ona. En plural, sí: «A mi sempre m'havien semblat bona gent,
tots aquells nois peluts i plens de
gossos.»
Carta oberta a l'alcalde de València
Les parades del Mercat Central
Respectat senyor alcalde de la ciutat de València,
En
valencià, per a expressar la idea que alguna cosa està llesta, disposada,
preparada, a punt, emprem el verb parar. Així, quan diem que “la teula
està parada”, volem dir que està disposada per a seure a menjar, amb tot el que
cal per a poder-ho fer (tovalla, tovallons, plats, gots, culleres, forquetes,
ganivets, etc.). Quan, antigament, un mestre d'escola li deia a un alumne “para
la mà”, el que volia dir és que el xiquet allargara la mà amb el palmell cap
amunt a fi de poder-li pegar un colp amb un regle per a castigar-lo. Escara és
habitual parlar de “parar la mà” amb la idea d'allargar-la amb el palmell cap
amunt amb la finalitat d'arreplegar diners o alguna altra cosa. I, de la mateixa
manera, quan una dependència destinada a vendre determinats productes està
preparada per a la venda, amb tota la mercaderia disponible i a la vista, diem
que la citada dependència està parada. Aquest és l'origen del substantiu
parada per a denominar els llocs a on es venen en un mercat aliments i
altres productes exposats a la vista del públic.
El
castellà, per al concepte definit anteriorment, empra el verb poner i,
per tant, diu “la mesa está puesta” i “poner la mano”. I, en eixa llengua, el
lloc de venda d'un mercat s'anomena puesto. La substitució de la paraula
castellana puesto per la valenciana lloc que he vist en una parada
del Mercat Central i en algunes parades d'altres mercats, és aberrant. L'única
denominació valenciana per a aquest concepte és
parada.
En el
Mercat Central de València he vist les denominacions palco,
puesto, bajo i caseta, però no he vist la paraula
parada, que és l'adequada. Paradoxalment, tots els valencians quan
parlem, tant si ho fem en valencià com si ho fem en castellà, diem únicament i
exclusivament parada. Sovint he sentit avisos per megafonia en el Mercat Central
en els quals s'usava la paraula parada, però no n'he sentit mai cap en
què es diguera palco, puesto, bajo o
caseta.
Considere que seria molt adequat i molt convenient que totes les parades
del Mercat Central lluïren la denominació parada en els seus rètols. Si
les denominacions actuals (palco, puesto, bajo i
caseta) corresponen a diferents categories de parada, el problema es pot
resoldre molt fàcilment amb una mica d'imaginació.
Espere, senyor alcalde que, per la dignitat de la nostra llengua i per
coherència, prompte totes les parades del Mercat Central s'anomenaran
oficialment parades, que és el que són.
Li
envia una salutació molt cordial,
Fraseologia lèxica valenciana
Com s'ha casat el fill del rei, enguany plantarem
carxofes
Aquesta dita recorde haver-li-la sentida dir a un oncle polític de mon
pare –casat amb una germana del meu avi patern– que per a mi sempre va ser el
tio Micalet. Era un teixidor alcoià, de nom Miquel Moltó que, quan jo vaig
nàixer l'any 1942, era ja un home d'edat. Parlava un alcoià xeu que hui ja és
impossible de sentir. Sempre em va xocar molt que, en lloc de dir tren –que és
el deia tothom– ell sempre deia ferrocarril, però amb una e ben oberta i
separant una mica les paraules ferro i carril.
La
dita en qüestió fa anys que no la sent, però considere que ara és un moment
adequat per a revifar-la. S'usa quan es vol posar de manifest que algú fa alguna
cosa –cosa que vol fer, que té molt d'interés a fer, que és beneficiosa per a
ell– aprofitant que s'ha produït un esdeveniment que, malgrat que no té cap
relació amb la cosa en qüestió, l'empra com a excusa per a fer allò que no
s'havia atrevit mai a fer. Equival, aproximadament, a allò que es diu en
castellà de “aprovechando que el Pisuerga pasa por
Valladolid...”
Actualment, aprofitant la crisi econòmica, molts espavilats planten
carxofes. Aneu en l'erta i no us deixeu
enganyar.
Nau
La variació dialectal és molt evident
en alguns àmbits verbals d'ús quotidià. Els noms dels aliments bàsics, per
exemple. La pastanaga, que pot ser carrota, carlota, safranòria o estefanòria;
la patata, que esdevé trumfa, pataca o creïlla; l'únivers de la mongeta, seca o
tendra, fesol o bajoca; el bacallà i l'abadejo; l'oscil·lació entre botifarra i
llangonissa
En tots aquests casos el parlant acostuma a prendre consciència de
la seva peculiaritat lèxica per oposició a d'altres parlants que fan anar una
opció diferent. Però les peculiaritats fonètiques són una mica més difícils de
detectar. Un gironí tanca la o de flor sense gaire consciència de variació, per
entendre'ns. És el que succeeix entre els agramuntins amb el número 9. El
pronuncien nau, com una nau extraterrestre, però si vols constatar-ho has de
preparar alguna estratègia per no induir-los a tornar a la pronúncia estàndard.
Recordo haver llegit un article del poeta (i apotecari) agramuntí Guillem
Viladot que explicava un episodi hilarant sobre la pronúncia del
Per
eixes dates hi torna a haver una altra loteria, que du el nom del xiquet que
diuen que va nàixer en el portal de Betlem. A tan diví personatge, les meues
iaies li deien el Jesuset, i mai el calc de Xiquet, com veiem en alguna papereta
de loteria. A Catalunya solen denominar-lo Infant, però ací, tradicionalment, el
Jesuset. I a la ‘representació en figures plàstiques del naixement de Jesús que
se sol fer en les esglésies i en les cases, durant el temps de Nadal', com
definix el DNV, li devem dir el “betlem” i no el “pesebre”, calc del castellà,
encara que, tant el referit diccionari, com el DIEC2, donen eixe terme com a bo,
com a equivalent al betlem de tota
Jesús Puig
Si el mot ´sério´ figura en l´eslògan del PP, no és per la vitalitat d´aquest vocable en la nostra parla (cosa indiscutible), sinó per fragmentar la unitat lingüística (cosa detestable). Ho confessa el mateix Chiquillo; i a confessió de part, rellevament de prova, com diuen els advocats. Vaja, que amb Espanya van en ´sério´, però amb el valencià van de conya.
Tot i que comparar Chiquillo amb Chiquito (de la Calzada) pot resultar injust per a aquest últim, és evident que el secessionisme lingüístic inventant mots ex nihilo, del que sol fer gala el polític popular, té la mateixa serietat que s´atribuïa l´humorista malagueny quan injectava en la memòria dels televidents paraules com ´fistro´. Res, doncs, de buscar un punt d´equilibri entre l´estàndard de la llengua i la fidelitat a la parla del poble. I ara dic jo, per exemple: si fònicament és pràctica habitual emmudir la ´d´ intervocàlica i dir ´hablao´ en castellà i ´llauraor´ en valencià, no seria absurd reflectir gràficament l´elisió de la ´d´ intervocàlica, simplement perquè el parlant l´omet? Escriure ´hablado´ i ´llaurador´ no suposa trair la parla de la gent. Tan difícil era que l´eslògan electoral del PP, a més d´intel·ligible, fóra gramaticalment correcte? Si Espanya és un país seriós, per què no ho són els que governen?
Com l'ortografia, la pronúncia també té unes normes que haurien de ser imperatives
Vagarejo ociós per les tecles del comandament a distància, fer zàping fa temps que se'n diu. És dissabte a la nit, i ensopego amb la final del concurs de cant coral Oh Happy Day, del qual celebro la inclusió en el jurat de la cantant Chenoa, parlant de la varietat balear de la llengua. De seguida em vénen al cap les crítiques que ha rebut, precisament, per la qualitat del seu català, que es veu que està interferit sobre manera per la llengua castellana, més habitual en ella, crec. Tenen raó, té un català fortament interferit pel castellà, però no pas per la varietat central de la llengua, com sempre passava amb els locutors balears de La Teva, que acabaven parlant un entremig inidentificable. Les interferències del castellà són més reconeixibles i s'hi pot garbellar.
El presentador del xou connecta amb la rebotiga on hi ha tots els participants fent festa, i em quedo garratibat. Allà Marc Giró, col·laborador habitual de la casa, curosament abillat amb una americana de flors triadíssima i un estilisme immaculat, perpetra una coça rere l'altra a la fonètica més o menys estàndard de la llengua catalana, tot demostrant que, efectivament, és possible convertir totes les vocals neutres en as. No n'estava del tot segur, que es pogués fer amb totes. Per sort, torna la connexió al plató, on la Chenoa recupera la quota de vocals neutres que l'altre no fa. Sembla que se les hagin repartit.
Intentar parlar bé no hauria de ser un objectiu secundari, o inexistent, dels que treballen en el món de la comunicació. El mateix zel que posem en elements clau de l'aspecte físic (pentinat, maquillatge, vestimenta) s'hauria de traslladar a la manera que parlem, a fi d'equilibrar la pinta que fem amb allò que som capaços d'emetre per la boca. Però això no sempre passa, i sovint qui molt es cuida de la seva imatge no mira les pròpies paraules ni es deixa assessorar pels que hi entenen. “És que jo parlo com la gent normal, com es parla al carrer”, com si ho sentís. Ningú surt per la tele vestit tal com baixa les escombraries, ni es posa davant la càmera amb la cara d'haver-se llevat.
De la pronúncia correcta se'n diu ortoèpia, i vindria a ser l'equivalent oral de l'ortografia. Qui més qui menys, tothom té una certa cura a l'hora d'escriure, amb els límits que marquen el missatge i el registre, perquè mai serà el mateix escriure un correu electrònic a un amic que redactar un currículum, i ningú no n'ha de fer res de com poso sushi, iogurt o remolatxa a la llista de la compra. Però així com no volem quedar com uns aficionats en un text que elaborem amb una certa difusió pública, igualment haurem de servar un cert decòrum de la pronúncia, sobretot si el nostre receptor està format per milers de persones. Altrament, és com si anéssim amb la falta a la boca.
I no, no es tracta d'anar-nos-en a l'altra banda de l'espectre i pretendre que la pronúncia normal s'ha de basar en una prosòdia refistolada, ni pomposa, exagerant les vocals neutres i les eles geminades, tot convertint la pronúncia correcta en un acte paròdic barretinaire. El català té un nombre de lletres limitat i un nombre de fonemes també limitat, i la correspondència ortoèpica de les unes amb els altres és perfectament aprehensible pels que s'hi dediquen.
No és un problema només de professionals de la comunicació, però. Són molts els nens que no semblen tenir cap problema amb la pronúncia de casa però que, invariablement, quan s'acosta el Nadal parlen de l'amic invissible. Deu ser que a l'escola no ho senten d'altra manera.
8)