Amics d'InfoMigjorn,
Dijous 31 de desembre d'enguany enviaré el darrer butlletí d'InfoMigjorn. A partir d'eixe dia ja no enviaré jo, personalment, com ho he fet fins ara, el butlletí informatiu sobre llengua catalana que heu rebut des de l'1 de setembre del 2008.
A partir de primeries del 2016 l'elaboració i els enviaments d'InfoMigjorn els farà la Xarxa de Mots, l'associació cultural que s’ocupa de RodaMots i Minimàlia, entre altres projectes. El primer butlletí de la nova etapa, el núm. 1.241, el rebreu el dilluns 11 de gener. Així, doncs, InfoMigjorn continua viu com fins ara, encara que naturalment pot presentar petites diferències que sé que no desfiguraran la idea fundacional del butlletí creat el 2008.
Us done les gràcies per la vostra la vostra fidelitat al llarg d'aquests 1.240 butlletins. Ha estat un plaer i una satisfacció compartir amb vosaltres tantes informacions i tants escrits interessants sobre la nostra llengua i espere que continueu fidels a InfoMigjorn.
Us saluda molt cordialment,
Eugeni S. Reig
Debat televisiu
Exemple d’Ús: «Tot això no es refereix a vostè, per suposat.»
Ús correcte: «Tot això no es refereix a vostè, per descomptat.»
Explicació: També tenim és clar o naturalment. O, canviant l’ordre, «No cal dir que tot això no es refereix a
vostè».
Fraseologia lèxica valenciana
El gat està gitat en el foguer
Eugeni s.
Reig
Els
valencians, per a expressar la idea que alguna cosa encara no està llesta, no
està preparada, i no únicament no està feta sinó que ni tan sols s’ha començat a
amanir el que cal per a fer-la, tenim diverses expressions populars. Les més
conegudes i usades són les següents:
1)
Estar en bajoqueta.
Expressió emprada per la majoria de valencians, sobretot els de les
comarques centrals. En la ciutat de València és usadíssima, fins i tot parlant
castellà.
Podem
dir, per exemple:
«¿Ja estem tots mudats per a anar a la comunió del xiquet i tu encara estàs en bajoqueta?»
● Aquesta expressió l’usa l’escriptora Maria Beneyto en la seua prosa
literària i així, en Els altres fills, podem
llegir:
«–Vinga, alça’t, Carles. No faces parlar més. Si no, mira, quan vinga
Maria et quedaràs sense contes.
»–
Maria? És que vindrà avui Maria?
»Isqué
del llit. Se’n va anar en pijama a recórrer la cambra, com si cercara algun
objecte misteriós. Semblava no haver-lo trobat i va seure consirós a la
catifa.
»–
Hala, Carles! No, que la Maria vindrà i tu estaràs encara “en
bajoqueta”.
»El
xiquet s’acostà. Deixà que el vestiren, però sempre buscant amb els ulls la
difícil troballa.»
El
fet que l’autora escriga la locució entre cometes demostra la poca confiança que
tenim els valencians en el nostre lèxic tradicional.
● L’ontinyentí Joan Torró Soriano també empra aquesta expressió. En el seu
llibre Pluja a la mar: El somni impossible d'Alessandro Malaspina
escriu:
«Va explicar que els experiments amb hidrogen encara estaven en bajoqueta i que, per a un dia tan fred usarien la calor.»
2)
Estar en canonets.
Expressió molt usada també en valencià. A Alcoi l’he sentida moltes
voltes, és d’us habitual. Fa referència als pardalets que estan encara plens de
canonets, que encara no els han eixit les plomes.
3)
Estar el gat gitat en el foguer.
Aquesta expressió la conec molt del parlar del meu Alcoi natal. L’he
sentida moltíssimes voltes i continue sentint-la, especialment a persones de la
meua família.
La
dita, inicialment, només volia dir que el menjar –el dinar, el sopar, etc.–
encara no estava fet i ni tan sols s’havia començat a amanir-lo.
Tradicionalment, un dinar –o un sopar– s’ha fet normalment guisant aliments al
foc i, si el gat estava gitat en el foguer, és evident que el foc encara no
s’havia encés i el menjar en qüestió no s’havia ni tan sols començat a fer. Més
avant el significat de l’expressió es va ampliar a altres coses que estaven
sense començar a fer.
****
El
que no diem els valencians ni hem dit mai és “el més calent és a l’aigüera”,
expressió completament desconeguda entre nosaltres de la qual ni tan sols
entenem el seu significat. L’expressió, en canvi, és molt usada a Catalunya.
Aquesta locució la trobem en el llibre Els 100 refranys més populars de
Víctor Pàmies i Jordi Palou, malgrat que no és exactament un refrany, com els
mateixos autors expliciten:
«Aquesta
expressió, que no mereix potser amb tota propietat el nom de refrany, resumeix,
sense necessitar gaires explicacions, que, de tots els preparatius necessaris
per a una cosa o un projecte, tot són encara pures ideees i no hi ha res a punt:
tot està per fer. Indica que una cosa que ja hauria d’estar enllestida encara
navega als llimbs i no s’ha ni començat.»
Això de “sense necessitar gaires explicacions”, des del punt de vista
d’un valencià, no és pas veritat. Per als valencians, la paraula aigüera
significa “canal
natural per a on s'escorre l'aigua de pluja”. No crec, sincerament, que hi haja
cap valencià que identifique el vocable aigüera amb el concepte “pica
d’escurar”, que és el que té en la dita “el
més calent és a l’aigüera”.
Considere que és important i urgent que s’elabore un Diccionari de
fraseologia lèxica valenciana a on s’arrepleguen locucions, frases fetes,
refranys, endevinalles i tota la fraseologia lèxica que siga possible, gran part
de la qual és encara ben viva en la llengua quotidiana d’una part molt important
de les persones que parlem valencià.
Bibliografia
Beneyto Cuñat, Maria; Els altres fills,
dins La gent que viu al món (Edicions Bromera, Alzira, 1997, pàg.
95)
Pàmies i Riudor, Víctor & Palou i Masip, Jordi Els 100 refranys més
populars. (Cossetània Edicions, Valls, 2012, pàg.
126)
Torró Soriano, Joan; Pluja a la mar: El somni impossible d'Alessandro Malaspina (Publicacions de la Universitat de València, València, 2010, pàg. 122)
Escoltar i
sentir
Actualment som esclaus de la moda. I no em referisc només a la roba que
ens posem sinó a la forma de vida en general. Hui en dia són víctimes de la moda
coses tan importants com els hàbits alimentaris o la manera de parlar. Per que
fa a la llengua, tant la fonètica com l’entonació, el lèxic i la sintaxi patixen
la tirania de la moda. Els que parlem valencià tenim el mal costum de copiar les
modes del castellà i les adaptem més o menys a la nostra llengua. Si és que les
adaptem, que no sempre és així. Eixes modes són moltes voltes –encara que no
sempre– incorreccions, tant en la llengua d’origen com en la nostra. Però en
qualsevol cas considere que sempre és inadequat i inconvenient emprar-les
perquè, si ho fem, despersonalitzem, empobrim i deturpem la nostra llengua d’una
manera considerable.
Una de les modes lèxiques més lamentables que patim darrerament és la de
substituir els verbs sentir i oir pel verb escoltar.
Sentir i oir signifiquen
'percebre
sons per mitjà del sentit de l'oïda',
en canvi, escoltar significa 'posar
atenció amb la finalitat de percebre sons per mitjà del sentit de
l'oïda'. La diferència entre els verbs
sentir i oir i el verb escoltar és la intencionalitat, la
mateixa diferència que hi ha entre veure (o vore) i mirar.
Si assistim a una conferència i al lloc de la sala a on som
ens arriba la veu del conferenciant amb un volum molt dèbil, hem de dir-li que
no el sentim. Si li diem que no l’escoltem, el conferenciant pensarà que no
l’atenem, que no li fem cas perquè no ens interessen les coses que
diu.
Si ens ensenyen la fotografia d’una persona que ens resulta
totalment desconeguda direm: no l’he vista mai. No crec que ningú diga: no l’he
mirada mai. I de la mateixa manera, si algú pronuncia un vocable que ens resulta
totalment desconegut, hem de dir que no l’hem sentit mai i no que no l’hem
escoltat mai.
Aquest vici lingüístic tan lamentable i empobridor de
confondre sentir i escoltar ens arriba a través del castellà
–sobretot del castellà d’Amèrica– i és una incorrecció en la llengua
d’origen.
Hem d’esforçar-nos en combatre aquestes modes que ens
invadixen d’una manera subreptícia i que, sense que en siguem conscients, acaben
formant part de la nostra manera de parlar.