El meu model lingüístic

Eugeni S. Reig

Tots els que escrivim tenim un model lingüístic al qual ens ajustem. Considere que és convenient que cadascú explique de manera clara el seu model a fi que puga ser conegut per qui ho desitge. El meu model lingüístic és el que trobareu tot seguit. No és ni millor ni pitjor que cap altre, és el que jo, lliurement, he triat perquè m’ha semblat el més adequat per a escriure un valencià digne i comprensible.

En general, empre el valencià normatiu que correspon a les directius que dóna la Gramàtica normativa valenciana editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Tot seguit explique de manera explícita com actue en qüestions concretes.

    ● Faig sempre la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona. Tots els valencians hem fet sempre eixa concordança i, actualment, la immensa majoria de nosaltres continuem fent-la. Encara que en el cas del masculí plural l’hem perduda per complet des de fa molt de temps, en el femení singular i en el femení plural continuem fent-la.

El castellà no fa la concordança, però en eixa llengua no hi ha cap problema. Si dic “lo he visto”, sé que em referisc 'a él' i si dic “la he visto” sé que és 'a ella'. En valencià, si dic “l’he vist” quan em referisc a ell i “l’he vista” quant parle d’ella, la cosa és claríssima. Però si dic “l’he vist” en els dos casos, no puc saber de qui parle.

En la Gramàtica Normativa Valenciana de l’AVL (pàgina 180, punt 23.2.2.1.) diu: «El participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb els pronoms acusatius de tercera persona lo, la, los, les: –Has vist la meua germana? –No, encara no l’he vista.» La concordança també es dóna en aquells casos en què el temps compost va seguit d’un infinitiu i el pronom s’anteposa al conjunt verbal, amb independència que el pronom siga un complement de l’infinitiu o no: No les he sentides entrar. No l’ha deguda conéixer. No les hem pogudes comentar.»

La concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona, per desgràcia, s’ha perdut, probablement per influència del castellà, en una part important de la nostra àrea idiomàtica –la major part de Catalunya– però es conserva ben viva en terres valencianes i, també, a les Illes Balears a on, fins i tot, fan la concordança amb el masculí plural. Actualment molts escriptors continuen fent la concordança –com feia la llengua clàssica i com continuem fent valencians i illencs– però alguns que no la fan en la llengua parlada, tampoc la fan en la llengua escrita i això s’admet, es considera correcte. Jo comprenc perfectament –i em sembla molt bé i estic totalment d’acord– que als minusvàlids els donem tota classe de facilitats per a fer-los la vida més fàcil, més còmoda i més agradable, però el que no puc comprendre –ni crec que ho entenga ningú– és que u s’automutile voluntàriament per a convertir-se en minusvàlid i gaudir d’eixes facilitats. Doncs això és exactament el que fan els valencians que renuncien a fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona en la llengua culta quan la immensa majoria de nosaltres la fem en la llengua parlada. És mutilar la llengua d’una manera lamentable. Maltractar-la i empobrir-la d’una manera absurda a canvi de no res. I acostar-la una mica més al castellà.

Actualment, que tanta preocupació hi ha perquè les dones no siguen invisibles tant en la llengua parlada com en l’escrita i, per tal d’aconseguir-ho, usem fórmules moltes voltes absurdes que compliquen les coses d’una manera innecessària, em resulta desconcertant que es deixe de fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona que dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural. Si parlem d’unes dones i diem “les he vist” en lloc de “les he vistes” considere que, a més d’atemptar contra la integritat de la llengua, atemptem contra la dignitat de les dones.

    ● Quan cal accentuar les paraules pose, sobre les ee obertes, accent greu, i sobre les ee tancades, accent agut (café, comprén, francés, véiem, interés, entés, etc.), d’acord amb la manera en què les pronunciem la major part dels valencians, excepte en els mots què, perquè i València, que els escric amb accent greu a la e, per tal de ser fidel a la normativa en vigor, malgrat que els valencians els pronunciem sempre amb e tancada.

● Empre la conjugació verbal valenciana amb l’acceptació dels morfemes d’indicatiu i subjuntiu, dels pretèrits imperfets de subjuntiu en –ara, –era, –ira i de les formes en –ix, –isc, –isca dels incoatius que són les que trobem en la Gramàtica normativa valenciana així com en la conjugació verbal del SALT3 i en Els verbs valencians (València, 1995), publicació dirigida per Josep Lacreu amb l’assessorament de Germà Colón, Antoni Ferrando i Manuel Pérez Saldanya. Les formes en –ix, –isc, –isca dels incoatius són actualment les més generalment emprades pel valencià culte i ja foren emprades per Josep Giner, Enric Valor i Carles Salvador, encara que ells també varen usar les formes populars i vives en –ix, –ixc, –ixca.

● Use les formes verbals amb la i antihiàtica i, per tant, escric feia, treia, etc.  En els exemples que reflectixen la llengua tradicional dels valencians empre les formes populars fea, trea, etc.

    ● Escric, tant en el text dels meus escrits com en els exemples, les formes populars tindre i vindre, generalment usades per la majoria dels valencians, en lloc de les clàssiques tenir i venir, conservades actualment en terres valencianes de manera residual només en les comarques més meridionals.

    ● Use en el text dels meus escrits els participis ofert i sofert i, en els exemples que reflexen la llengua col·loquial, oferit i sofrit. Empre sempre complit, establit, omplit, reblit i suplit. No use mai les formes dialectals pròpies del català oriental complert, establert, omplert, reblert i suplert, formes que considere que s’haurien d’eradicar de la llengua culta.

    ● Pel que fa al participi del verb ser (o ésser) escric quasi sempre sigut, siguda, siguts, sigudes i només esporàdicament estat, estada, estats, estades. En els exemples empre segut, seguda, seguts, segudes que són les formes populars valencianes.

    ● Escric el verb bollir amb o perquè eixa grafia és la més fidel a la pronúncia de la majoria dels valencians, la més adequada per raons etimològiques, la més coherent amb les grafies usades per les altres llengües romàniques (occità bolir, italià bollire) i la que apareix en el DOPV de l’AVL.

    ● Empre el verb haver-hi fent-lo concordar amb el sintagma nominal que l’acompanya i que el parlant percep com a subjecte de l’oració, tal com ho fa gran part del valencià col·loquial, d’acord amb l’argumentació que fa el professor Abelard Saragossà en el capítol 5é del seu llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució”. Per tant, escric, per exemple, hi havien moltes dones en lloc de hi havia moltes dones. Eixa concordança és una característica de la nostra llengua que li dóna personalitat i que la diferencia del castellà. Perdre-la significa empobrir la llengua de manera gratuïta i acostar-la més al castellà. La normativa no prohibix fer eixa concordança.

    ● Escric la forma clàssica i normativa veure en el text dels meus escrits i la variant popular vore en els exemples de creació pròpia que reflexen la llengua col·loquial.

    ● Use sempre el verb acostar, mai el verb apropar que considere espuri i innecessari.

    ● Use el verb caldre i les construccions verbals ser necessari i ser menester de manera alternativa, però done preferència a caldre.

    ● Use els verbs usar, emprar, utilitzar i gastar així com la perífrasi verbal fer servir de manera alternativa, però done preferència a usar.

    ● Use els verbs arreplegar i recollir de manera alternativa, però done preferència al primer.

    ● Use sempre el verb triar i, només esporàdicament, elegir. No empre mai escollir.

    ● Use els verbs encollir i encongir de manera alternativa, però done preferència al primer.

    ● Use indistintament els verbs dur i portar.

    ● En els verbs que els valencians –de manera majoritària– velaritzem la primera persona del present d’indicatiu, com ara afegir, collir, cosir, dormir, engolir, fregir, fugir, perdre, sentir, sofregir, voler, etc., escric sempre en el text de redacció la forma clàssica no velaritzada –afig, cull, cus, dorm, engul, frig, fuig, perd, sent, sofrig, vull, etc.– i la forma popular velaritzada –afigc, cullc, cusc, dorc, engucl, frigc, fuigc, perc, senc, sofrigc, vullc, etc.– en els exemples que reflectixen la parla viva actual. Per que fa al verb morir, empre sempre la forma normativa mor i no use mai la forma, també normativa, muir. En els exemples faig servir les formes populars morc, mòric i muic, segons la parla que calga reflectir.

    ● No empre mai els gerundis velaritzats (tinguent, caiguent, diguent, creguent, vinguent, etc.), ni tan sols en els exemples.

    ● Use, habitualment, el perfet perifràstic i només esporàdicament el perfet simple.

    ● En el perfet perifràstic empre sempre vares, vàrem, vàreu i varen en lloc de vas, vam, vau i van.

    ● En els verbs que es poden conjugar emprant formes pures o formes incoatives –afegir, fregir, engolir, sofregir, etc.– utilitze sempre les pures –afig, frig, engul, sofrig, etc.– i mai les incoatives –afegisc, fregisc, engolisc, sofregisc, etc.–.

    ● Pel que fa als demostratius, he decidit, tant en el text dels meus escrits com en els exemples, usar el sistema de tres graus de proximitat, que és el que utilitzem els valencians. I, pel que fa a la morfologia, seguisc el criteri que empra el professor Abelard Saragossà en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular, és a dir, per al primer grau de proximitat, empre en la llengua de redacció sempre les formes reforçades (aquest i els seus femenins i plurals) i per al segon grau de proximitat empre habitualment les formes simples (eixe i els seus femenins i plurals) i només esporàdicament, si el text ho requerix, les formes reforçades (aqueix i els seus femenins i plurals). En els exemples que reflectixen la llengua viva del carrer, utilitze sempre les formes sense increment (este, eixe i els seus femenins i plurals), que són les úniques que emprem els valencians en la nostra llengua parlada i que ja eren usades pels nostres clàssics. Hem de tindre ben clar que tant les formes simples dels demostratius com les reforçades són formes genuïnes valencianes i tant les unes com les altres són normatives.

    ● Use per i per a com ho fan els parlars valencians.

    ● Use com i com a com ho fan els parlars valencians.

    ● Use quasi sempre prompte i només esporàdicament aviat.

    ● Use quasi sempre davall i només esporàdicament sota.

    ● Use sempre damunt, mai sobre.

    ● Use habitualment quasi i només esporàdicament gairebé. No use mai quasibé.

● Use a, per i de en sentit duratiu davant les paraules i locucions que emprem per a denominar les diferents parts del dia –mati, migdia, migjorn, mitjanit, vesprada, nit, mitjan matí, mitjan vesprada– i també de la paraula dia amb el significat de 'temps en el qual hi ha llum del sol', amb els significats que els valencians assignem a cadascuna de les tres preposicions.

● En les datacions seguisc el criteri de Josep Ruaix, és a dir, use la preposició contracta del per als anys 2000 i posteriors i 1099 i anteriors, però use la preposició de per als anys compresos entre 1100 i 1999.

    ● Empre, indistintament, enlloc i en cap lloc. En els exemples use en cap de lloc.

    ● Escric quasi sempre alguna cosa i només de manera excepcional quelcom.

    ● Use les partícules pronomino-adverbiels en i hi d’acord amb la normativa vigent. No use mai la forma ne (no normativa) a no ser que siga en algun exemple en què vulga reflectir la parla col·loquial.

    ● En lloc de mentre, escric sempre mentres, amb l’anomenat sufix adverbial, una s epitètica que també duen paraules com ara abans, corrents, ensems o llavors.

    ● Faig servir quasi sempre la locució adverbial de lloc a on i només esporàdicament l’adverbi on.

    ● Empre de manera indistinta l’adverbi malauradament i la locució adverbial per desgràcia. No acostume a emprar l’adverbi desgraciadament.

    ● Use quasi sempre prou i només esporàdicament suficientment.

    ● Use quasi sempre sovint i només esporàdicament freqüentment.

    ● Use sempre despús-demà i despús-ahir, mai demà passat i abans d’ahir.

    ● Use anit amb el significat que li donem els valencians a eixe adverbi, és a dir 'la nit d’ahir'. No use l’expressió equivalent la nit passada. De la mateixa manera, use despús-anit amb el significat de 'la nit de despús-ahir' d’acord amb l’ús que habitualment fem els valencians d’eixe adverbi.

    ● Use sempre avant i arrere, mai endavant i endarrere.

    ● Use sempre així i només a voltes, en algun exemple, aixina.

● Use l’adverbi adés amb el significat que li donem els valencians, és a dir, 'en un temps passat molt acostat al present'. També use, si ho considere convenient, les expressions equivalents fa una estona, fa un instant i fa un moment.

    ● Escric sempre els possessius tònics femenins amb u intervocàlica, tant en singular com en plural: meua, teua, seua, meues, teues, seues.

    ● Use sempre les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En el text dels meus escrits no use mai la forma plena vos, encara que el seu ús és normatiu.

    ● Use sempre la forma reforçada del pronom de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- (escric es sent, no se sent, es suposa, no se suposa, es saben, no se saben, es celebra, no se celebra, etc.), de la mateixa manera com ho feien sovint Pompeu Fabra, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor. Els que defenen que cal escriure la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- per a evitar una cacofonia, haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Cacofonia significa 'malsonant'. Dir que “es sap” és malsonant i “em menge” no ho és pas, és una afirmació subjectiva.

    ● Use sempre les combinacions valencianes dels pronoms personals àtons.

    ● Use sempre la paraula roín (i el seu plural, roïns) de forma invariable, tant per al masculí com per al femení i, per consegüent, no empre mai roïna ni roïnes. No use mai la variant formal roí (sense –n).

    ● Use els noms paraula, mot i vocable de manera alternativa, però done preferència al primer.

    ● Use sempre enguany, mai aquest any.

    ● Use sempre l’endemà, mai el dia següent. En els exemples empre l’endemà o el sendemà segons el parlar que calga reflectir.

    ● Empre les grafies dèsset, dívuit i dènou, que són les més etimològiques i les més fidels a com es pronuncien els noms dels cardinals citats en quasi tots els parlars valencians. En els exemples, en canvi, faig servir les grafies díhuit i dèneu que s’adiuen més a la pronúncia popular. No use en cap cas disset, divuit i dinou.

    ● Escric les locucions a voltes, a vegades i de vegades de manera alternativa, però done preferència a la primera. No use mai altres locucions equivalents com ara a pics, a cops o en ocasions.

    ● Escric quasi sempre més aïna i només esporàdicament més aviat o més aïnes. No empre mai altres locucions equivalents com ara més bé o més prompte, bastant discutibles.

    ● Pel que fa al femení de dos, escric sempre dues en el text dels meus escrits i dos en els exemples que reflectixen la llengua popular.

    ● Pel que fa als ordinals, use normalment cinqué, sisé, seté i vuité (o huité) però, quan ho considere convenient, empre els cultismes quint, sext, sèptim i octau. En els exemples use sempre les perífrasis el que fa cinc, el que fa sis, el que fa set i el que fa huit i, en alguns casos, els cardinals amb valor d’ordinals: cinc, sis, set i huit.

    ● Use únicament i exclusivament menfot. No empre mai menfotista, menfotiste, meninfot, menisfotista, meninfotiste ni passota. De la mateixa manera, use sempre menfotisme i mai meninfotisme ni passotisme.

    ● Use sempre el femení d’alguns adjectius acabats en –ent (pudent / pudenta, lluent / lluenta, coent / coenta) de la mateixa manera que escric valent / valenta, perquè considere que és la solució coherent amb el parlars valencians actuals.

    ● Faig servir sempre avi, besavi, rebesavi i els seus femenins, plurals i derivats. La paraula iaio i els seus derivats, els use només, si cal, en els exemples.

    ● Use sempre la paraula manera per a expressar la idea de com algú pot fer alguna cosa, de com pot actuar en la vida en qüestions determinades, de com és el seu caràcter, etc. Per a aquest concepte use molt poques voltes forma i no use mai modo, paraula que, per cert, emprava a bondó Enric Valor.

    ● No use mai els infantilismes papa, mama, iaio, iaia, pipi, caca, nono, bibi, tete, teta, tata, etc., a no ser que em calga reproduir en algun exemple el llenguatge infantil o el llenguatge acriaturat que usen alguns adults en determinades ocasions.

    ● Els plurals dels substantius masculins bisíl·labs i paroxítons acabats en e, que duen la n per raons etimològiques, els escric sempre acabats en –ns, grafia que reflectix la pronuncia tradicional valenciana, encara ben viva. Per tant escric: ase / àsens, cove / còvens, freixe / fréixens, home / hòmens, jove / jóvens, marge / màrgens, orfe / òrfens, orgue / òrguens, rave / ràvens, tave / tàvens, terme / térmens, etc.

    ● Use indistintament darrer i últim.

    ● Use, majoritàriament, el lèxic valencià tradicional. No obstant, quan conside que és adequat o convenient fer-ho, empre paraules i expressions d’altres zones de la nostra àrea idiomàtica.

    ● Use els vocables valencians només amb els seus significats tradicionals i evite els significats espuris que actualment se’ls dona a causa de la influència de l’anglés. Així: agressiu significa 'violent, que agredix, que ataca, que provoca', no significa 'emprenedor, audaç, dinàmic, actiu'. Confrontar significa 'posar dues coses, una al costat de l’altra, per a comparar-les', no significa 'enfrontar'. Contemplar significa 'esguardar atentament alguna cosa quedant-se absort en la vista d’allò que es mira', 'recrear-se la vista mirant alguna cosa', no significa 'considerar'. Convencional significa 'establit per un acord', no significa 'tradicional'. Corporació significa 'grup organitzat o associació de persones' (corporació professional –d’advocats, de jutges, de metges, etc.– o corporació religiosa) i també 'organisme públic format per diversos membres' (corporació municipal, ajuntament), no significa 'empresa gran, empresa important'. Crim significa 'delicte molt greu, molt important' (en llenguatge popular, és sinònim d’assassinat), no significa 'delicte' en general. Domèstic significa 'relatiu o pertanyent a la casa en tant que és seu de la família' no significa 'local' ni 'nacional' ni 'en l’interior del país de què parlem'. En profunditat significa 'en un lloc profund', no significa 'de manera minuciosa, detallada, detinguda'. En viu forma part de l’expressió “menjar-se algú de viu en viu” que significa 'consumir-ne les forces, la salut, el patrimoni'. La locució en viu no significa 'en directe' ni tampoc 'en persona'. Malgrat que el significat 'en directe' ha estat acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans i ja l’arreplega el DIEC, jo no l’use mai. Encontre significa 'acte i efecte d’encontrar o encontrar-se', és a dir, fa referència a persones, animals o coses que es mouen i que se’n troben d’altres que es mouen en sentit contrari, no significa en absolut 'aplec, reunió, trobada, tertúlia o conversa de diverses persones al voltant d’una taula'. Evidència significa 'qualitat d’evident'. Evident és allò que és perfectament clar a l’enteniment, que no deixa lloc a cap tipus de dubte. Evidència no significa en absolut 'allò que serveix per a provar o establir la veritat d’una cosa'. Açò darrer, en la nostra llengua s’anomena 'prova', encara que en anglés en diuen 'evidence'. Firma significa 'signatura', no significa 'empresa'. Honest significa 'conforme a la decència; no oposat als bons costums i més particularment a la bona conducta sexual', no significa 'honrat'. Informal significa 'mancat de formalitat, que no té formalitat', no significa 'que no actua, que no es comporta, que no es vist d’acord amb les regles socials en ús'. Santuari significa 'lloc sagrat, església o capella a on es venera la imatge o relíquia d’un sant i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge', no significa 'lloc a on u es pot amagar impunement de la justícia'. Sever significa 'no gens indulgent amb les faltes, les febleses' i també 'estricte, rígid, en l’observança d'una llei, d’un precepte, d’una regla', no significa en absolut 'greu, molt important, perillós, difícil de superar o de resoldre'. No hi han malalties severes ni perills severs ni problemes severs, hi han malalties greus, perills importants i problemes difícils de resoldre. Sofisticar sempre ha significat 'adulterar, falsificar; fer semblar allò que no és' (mireu l’entrada sofisticar del DCVB). Ara significa també –per influència de l’anglés– 'aportar avenços notables (a una cosa o a una disciplina), millorar-la, perfeccionar-la' (mireu la segona accepció de l’entrada sofisticar del DIEC). Jo no empre mai eixa segona accepció.

    ● No use mai el verb implementar. .

    ● Empre cultismes, neologismes, xenismes i arcaismes només quan conside que la redacció del text ho exigix.

● Empre sempre la grafia blog perquè considere que cal escriure blog i no bloc, ja que eixe neologisme deriva de weblog, vocable format per l’aglutinació de web log. També escric bloguista i no bloquista.

● Les paraules sandwich, ketchup, pizza, whisky, squash, flash, stop, spinnaker, striptease, show i showman les escric sempre en la grafia que correspon a l’idioma original. Per a les paraules geisha, sushi i sashami, d’origen japonés, empre la grafia internacionalment acceptada.

    ● Pose sempre els signes d’interrogació i al començament i al final de la frase. Hi ha qui és partidari de posar-los només al final de la frase i usar els signes invertits únicament en les frases llargues, quan puga haver possibilitat de confusió. Però ¿quan una frase és llarga i quan és curta? Això és una cosa completament subjectiva. Unes persones diran una cosa i unes altres en diran una altra. ¿Quin criteri tan absurd és eixe de "si una frase és llarga" si no sabem quan és llarga? ¿No és una arbitrarietat dir "si por haver-hi confusió" si, de fet, pot haver-ne per a uns sí i per a uns altres no? Jo, personalment, considere que l’única solució racional per a la nostra llengua és posar el signe sempre al començament i al final, siga com siga la frase de llarga, encara que siga d’una única paraula. Per coherència, ho faig de la mateixa manera amb els signes d’admiració.

    ● Només escric les denominacions de les categories gramaticals de les paraules (article, verb, nom o substantiu, pronom, adjectiu, adverbi, preposició, conjunció, interjecció) quan considere que és convenient fer-ho. La major part de voltes escric, simplement, paraula i, esporàdicament, mot o vocable.

València, 11 de setembre del 2012