desduir-se
Distraure el
pensament de les preocupacions o maldecaps que ens atabalen o de l'afer que ens
absorbix l'atenció.
|
Ja fa cinc
hores que esteu estudiant; eixiu a pegar una volta i
desduïu-vos. |
En la
novel·
|
–L'home, so
David, necessita saber quina part li pertoca en justícia en la producció;
i també necessita temps lliure, adquirir cultura, desduir-se; i un mínim
de comoditats: una casa decent, una roba adequada i una alimentació
correcta. I sobretot, que no podem demanar al jovent que visquen encara
com a esclaus, soterrats en un racó del món.
|
|
Vaig eixir de
la casa i vaig mirar cap a Mascabrer. Per la dreta de la casa vaig veure
Tilda i la filla que duien una gaveta de roba. Aní a poc a poc a
saludar-les. M'avorria; volia desduir-me. Havia mogut el ventet de la mar,
però el sol ens torrava
implacablement. |
En la narració Sastre, músic, llaurador... i sempre
sastre de Josep Pascual Tirado podem llegir els fragments
següents:
|
La sogra, ja
farta i asseciada de repuntar bombatxos i gipons, i curtejant-li la vista,
el va imbuir, com díem abans, a fer-li gastar tot el cabalet en una poca
terra, a fi de desduir-se de tant en tant, i fer les seues hortalissietes
i llegums, perquè això de la plaça se posava brut i car, i bo seria tindre
de casa més que fora una ajudeta... Raons no li'n
faltaven. |
|
Això sí, tots
els dies de vespradeta eixia la sastreria en pes, armada de cistella i
saquet cap a la marjal a fer replega de l'«ajudeta», a regar los planters,
o bé a desduir-se, que és lo que les dones
reclamaven. |
En
|
El
Vocabulari Fonamental (1988) escrit amb la col·laboració del seu
fill, Enric Valor i Hernàndez, és “especialment dedicat als jóvens
valencians” i té el mèrit d'introduir mots i locucions vius en les nostres
comarques i que no es trobaven en els diccionaris generals, com ara desduir-se, dessonillar-se, donyet, joguet,
reballar o tendur. També considerem un encert d'aquest
vocabulari –i de la seua obra narrativa– l'adopció de grafies divergents
de les fabrianes, però ben coherents amb la nostra fonètica històrica, en
mots com ara bàlsem, Bàrbera, estòmec, màsquera, nàufreg i
pèleg. |
En la
novel·
|
Emprengueren
en l'autet de l'advocat el retorn a Xàtiva. Joan Feliu callava...
S'enfosquia el seu rostre. L'amic gastava bromes per tal d'escampar
núvols. Però el mutisme del company era cada volta més ferm i tancat. No
l'escoltava. Ni tan sols el sentia, abstret en cavil·lacions que Prats
hauria volgut endevinar per tal de desduir-lo millor. Quan Xàtiva aparegué
a la vista, tota blanca i recolzada a la muntanya que coronava el castell,
Joan Feliu obrí la boca, preguntant per
Begonya. |
El
verb desduir-se el trobem també en
l'obra literària de l'erudit alteà Francesc Martínez i Martínez i en la del
músic i escriptor Eduard López-Chavarri i Marco, nascut a la ciutat de València.
També apareix en l'obra Ensisam de totes
herbes, atribuïda a Joaquim Martí i Gadea, natural de Balones (el
Comtat).
En
l'entrada desduir del DCVB trobem que, en la segona accepció,
diu: «refl. Distreure's, divertir-se,
prendre expansió del cos o de l'esperit (Tortosa, Maestr., Cast.); cast. expansionarse, distraerse. Cuant ella tenia faena, yo me'n ixia a desduir-me per el poble i les
afores, Navarro
PP 130.»
Joan
Coromines en el seu DECat (III,
220a53-220b7) diu: «[...] s'ha mantingut viu a Tort. i enllà de l'Ebre en la
variant desduir-se (també a les
costes de Llevant i de Ponent, segons BDC xiv, 22; xviii, 126), per a 'esbargir-se,
distreure's', “escampar la boira”: “los que com Codina, aneu a desduir-vos per aquells hermosos
jardins, atureu-vos un moment a contemplar...” (Vergés Paulí, Espurnes v, 80), “distreure's al camp”, Mlla.
Maestr., Tort. (GaGirona), i més enllà en valencià: “es diu sortir a desduir-se, quan un ha
treballat tancat dins casa, el taller, la botiga” (FPastor-GMarch, Dicc. de Rims, 40, i veg. l'ex. de MGadea, Ensisam, desdoir-se); de exductu: oc. ant. esduch, -dui, “fruite” (PDPF), esdui m. 'termini, temps per fer una
cosa', VidesR (gloss.); desduit (A. d'Erill 'diversió', com en
fr. ant.); desduïda.»
Jordi
Colomina en el seu llibre El valencià de
Segons
el DCVB desduïda i desduir només serien propis de Tortosa,
Maestrat i CastPn. Em sembla que deuen ser generals en valencià, car de la zona
central són exs. d'Escalante i també ho deu ser Navarro i Reig: “yo me'n ixia a
desduir-me per el poble y les afores”
(Pau poblets, 130). Segons el mateix
DCVB, desduyt 'diversió' ja apareix en uns
versos d'Arnau d'Erill (s. xiv).
També desduy 'plaer, satisfacció' en
uns versos de Joan Basset (PBohigas, Lírica trob del s. xv, xvi, 50). Cf. occità antic desduire(‘s) 'déduire; amuser, réjouir;
s'amuser, se réjouir' (PDPF); fr. déduire “au moyen âge signifiait 'mener,
conduir' - - - e surtout 'divertir' ” (Bloch-Wartburg).»
En el
Diccionario general
valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, en l'entrada desdoirse, duirse, diu: «Distraerse,
hacer ejercicio, pasearse.»
Al
veure que Enric Valor empra el verb desduir-se en la seua prosa literària
vaig pensar que, molt probablement, l'escriptor de Castella el coneixia del
valencià que havia aprés en el seu poble natal. Li vaig preguntar a Ramon Bellot
Castelló, natural de Castella, si coneixia el verb desduir-se amb el significat definit, i
em va confirmar que sí, que el coneixia del valencià que va dependre de menut a
Castalla. Em va dir que per als sues pares i altres persones de la seua família
era d'ús habitual en els anys de la seua infància, quan vivia al
poble.
La
professora Marina Zaragozà em va dir que el verb en qüestió li l'ha sentit dir a
sa mare, natural de Silla, com ella mateixa.
Anna
Gascó Bailach, de Montcada, en un missatge privat que em va enviar el 10 de març
del 2008 em diu: «A ma casa jo sí que he sentit desduir-se. Jo crec, si no m'enganye que
ho he sentit sempre amb o, és a dir:
'desdoir-se'. Ara, també he de dir-te que fa molt de temps que no ho sent. A la
meua sogra –d'Alfara del Patriarca– també li ho he sentit dir. He preguntat a
Torrent i sí que es coneix.» Precisament la forma desdoir-se, que diu Anna Gascó que ha
sentit a la seua família de Montcada, és la que usa Eduard López-Chavarri i
Marco. Joaquim Martí i Gadea, el capellà de Balones, arreplega en el seu
diccionari les dues formes, amb o i
amb u. En els seus escrits, unes
voltes ho escriu amb o i unes altres
amb u.
Jo
conec el verb desduir-se del valencià
d'Alcoi, el que vaig heretar de la meua família. Per a mi és una paraula
totalment normal.
He
trobat també viu l'ús del verb desduir-se a Albalat de
Considere que, a la vista de tota la informació aportada fins ací, podem
afirmar amb total seguretat que el verb desduir-se és (o ha sigut) d'ús general
en valencià. Almenys en el valencià que es parla al nord de la línia Biar-Busot
ja que, malauradament, no he trobat cap informació que confirme que també s'usa
(o s'ha usat) en les comarques més meridionals. Considere que hauríem de fer un
esforç per tal de potenciar l'ús d'aquest verb tan nostre, tant en la llengua
escrita com en la llengua parlada i, d'eixa manera, evitar que altres verbs
sinònims, però completament estranys a la nostra manera de parlar, el desplacen,
l'arraconen i el condemnen a morir
d'inanició.
desentabuixar-se
Distraure el
pensament de les preocupacions o maldecaps que ens atabalen o de l'afer que ens
absorbix l'atenció.
|
Estic que no puc més de tants numerets. Me'n vaig a pegar una
volteta per la vora de la mar, a vore si em
desentabuixe. |
En la
novel·
|
Llavors se'ls van acostar un parell de jugadors de dòmino que
acabaven de perdre la partida i volien desentabuixar-se. Eren Picó, el de
la tenda de robes del carrer del Mig, germanòfil, i el so Pep el de la
botiga basar, neutral. Això va tallar sobtadament aquella conversa
interessant i de tons objectivament pessimistes de Monfort i Monlió. Amb
Picó pel mig, ara calia deixar de banda l'anàlisi de |
Joan
Coromines en el seu DECat (VIII,
183b30) diu: «MGadea usa entabuixar
'marejar' (T. del Xè i, 400) i desentabuixar: “tirar mà d'un llibret
com este, per a acabar-mos de descarregar y desentabuyxar el cap” (i, p. iv)»
Entabuixar és molt més corrent en
valencià que desentabuixar. Entabuixar significa 'marejar',
'atalbar', 'atabalar', 'carregar el cap de problemes, preocupacions i
maldecaps'. Desentabuixar té, com és
lògic, el significat oposat.
El primer que se'ns acut als lingüistes, formats i deformats com estem per l'estudi formal de la llengua, és que el sintagma amb amb és un error. Com que diem i hem de dir “la connexió amb X”, per mimetisme anem a parar a “la desconnexió amb X”, obviant que el prefix des- comporta un allunyament que pot expressar de però no amb. És habitual que afegint des- a certs verbs i noms deverbals canviï la preposició que regeixen.
Aquest punt de vista jo el subscric del tot si parlem de verbs. En una frase com “Catalunya ha de desconnectar amb Espanya”, aquest amb en lloc de de l'explica un mimetisme espuri, i és raonable considerar-lo un error. De fet, és una estructura que se sent i escriu poc, que al parlant una mica culte ja li sona malament. Li sona més bé “la desconnexió amb Espanya”. Per què?
Tot verb té un subjecte que no pot ser el complement introduït per de, i això deixa del tot clar qui desconnecta de qui. El subjecte X desconnecta del complement preposicional Y. No passa el mateix amb el nom deverbal desconnexió. “La desconnexió de X” és una estructura ambigua en què X tant pot ser el subjecte com l'objecte de la desconnexió.
Aquesta ambigüitat no existeix a “La desconnexió amb X”, en què l'ús de amb per de és, si voleu, impropi, però deixa més clar el que es vol dir. I és constatant-ho que un lingüista que tingui en compte els aspectes pragmàtics i comunicatius de la llengua pot concloure que aquest ús impropi no és ben bé un error.
Són dubtes que hauria de resoldre un diccionari que, en la línia del que fa el Ginebra-Montserrat amb els verbs, explicités exhaustivament els règims preposicionals dels noms i els adjectius. No el tenim.
La Fundéu vetlla pel bon ús del castellà en els mitjans (i sovint és molt útil i pertinent) però alguns dels seus consells són qüestionable ideologia. Arran dels atemptats de París, desaconsella l'ús d'inmolarse quan un terrorista se suïcida per matar gent. És el típic consell que té la dubtosa virtut de suscitar adhesió irreflexiva i acabar provocant mala consciència en qui no el segueix.
Fer-ne cas et crea dos problemes. El primer, estrictament funcional. Quin verb fem servir? La Fundéu diu suïcidar-se, de sentit més genèric, més gris i tou. I el segon, lingüístic. Per què no és adequat immolar-se?
Immolar-se vol dir sacrificar la vida (l'honor, la fortuna, etc.) per un ideal que és -en el sentit més propi i etimològic- religiós. Potser a algú religiós -i Fundéu no fa pensar pas en ateus- li sembla positiu. Als que tenim al cap tot el mal que han fet les religions ens crea fortes reserves.
El que no veig és que els jihadistes (o gihadistes, un dia en parlaré) no sacrifiquin la vida per un ideal religiós. Què fa, doncs, impropi l'ús d' immolar-se? Segons la Fundéu, el fet que es matin per matar gent. ¿Des de quan això invalida l'ideal religiós? ¿Han llegit a la Bíblia la fi que va fer Samsó?
“Això no és religiós, és criminal”, pot dir la Fundéu. De debò? ¿Milers d'anys de religió, amb atrocitats i horrors de tota mena, no són religió? Per quins set sous els jihadistes no es poden immolar i Bush pot fer milers de morts a l'Iraq invocant Déu?
Disfressat de correcció política hi veig un altre propòsit: evitar que la pròpia religió es taqui de terrorisme; deixar clar qui es pot immolar i qui no. Seré ben poc correcte políticament: “O tots moros o tots cristians”.
Els correctors de textos hem estat una mica pesats aquests dies. Dimarts passat, 27 d'octubre, es va celebrar el Dia del Corrector, instaurat en la data del naixement d'Erasme de Rotterdam (1467-1536), escriptor, humanista i contumaç corrector, per provar de dignificar, ni que sigui per un dia, la nostra professió. Davant l'omnipotència de la imatge, continua essent vigent la necessitat de garantir una mínima higiene gràfica, atès que també la pulcritud en el missatge escrit diu molt de nosaltres. Ja pots idear la millor de les campanyes publicitàries, que res pot atorgar més descrèdit que una estupenda falta d'ortografia en l'eslògan central.
Convé dignificar la professió perquè sembla que els correctors som enemics de la filologia. No se'ns perdona que la modernitat, amb la qual vam néixer, infantés una professió que feia baixar l'imperi de la lletra als tallers manuals i servia per democratitzar l'accés al coneixement. Amb anterioritat a la impremta els llibres es copiaven a mà, amb els errors lògics comesos pel copista, els quals es perpetuaven en còpies successives, i fins i tot una disciplina de la filologia medieval, la crítica textual i paleogràfica, rastreja entre aquests errors la manera de determinar quins manuscrits es van reproduir abans que d'altres. Però amb la impremta tot canvia, l'error humà deixa de tenir una disculpa i la persecució de la pífia prèvia al tiratge de milers de còpies passa a ser una necessitat i una obligació. M'imagino Gutenberg renegant davant d'una errata en les proves de la seva Bíblia.
Potser aquest origen tècnic, d'operari embrutit de tinta, va relegar durant molt temps la correcció a un lloc marginal en el món de les lletres, en tant que era vista com una tasca gregària del procés d'impressió, desenvolupada pels mateixos componedors. Una vella llufa que encara ara actua com una rèmora en la consideració del métier dins els àmbits filològics, que la veuen com una mena de formació professional (com aquell que diu “si fas filologia sempre et pots dedicar a corregir textos”), fins al punt que en moltes facultats del ram et pots acabar llicenciant sense saber què és el deleàtur ni haver vist unes galerades.
Aquesta visió de la correcció té testimonis ben jocosos, com aquell del diccionari d'Enciclopèdia Catalana, que a l'entrada estrall no s'està de recordar-se de nosaltres: “El corrector va fer en l'obra un gran estrall”. Amb amics així no és estrany que el desprestigi secular acabés generant una mena d'autoodi, d'acomplexament en la pròpia consideració com a professionals. Especialment a Catalunya suposo que pel paper transcendent que projectem en la llengua, els mateixos interessats hem maldat per ser vistos com lingüistes, assessors lingüístics o editors, i no em sorprendria trobar-me la presumptuosa fórmula coach lingüístic. Són al capdavall intents maldestres de dissimular l'estigma que pesa sobre el censor mestretites, el corruptor, el policia de la llengua, quan el que fem no és sinó corregir els errors dels altres, i per tant som això, correctors. I dies com el Dia del Corrector permeten reivindicar-ho amb un cert orgull.
Picar pedra amb la llengua, però, també aporta coneixement. Si són certes les tesis de K. Anders Ericsson, que quantifica en 10.000 les hores necessàries perquè algú arribi a ser expert en alguna cosa, per força el corrector, a base de batallar amb les paraules i rebuscar entre fonts de consulta, acaba adquirint una experiència ben rotunda. El corrector postmodern, digital i multimèdia, és també un lingüista talentós. No és casualitat que, avui dia, calgui trobar el millor debat sobre normativa i ús de la llengua, precisament, al voltant del món de la correcció en bàndols enfrontats, això sí, amb lingüistes notoris que són o han estat hereus de Gutenberg i Erasme.
L'entrebanc l'hem tingut sempre en català, però, amb la descripció del gest en si, mancats com estem d'una paraula que actuï de significant per a un significat sabut i compartit per tots. Hi ha el recurs matusser de resoldre-ho a base de perífrasis descriptives, com ara dient “el jugador Tal ha alçat el dit del mig als aficionats rivals”, però és clar que aquesta estratègia acaba delmant la força del missatge, perquè de fet ningú parla a base de descripcions. Cal un terme que denoti el gest de manera inequívoca, i deixar que la competència lingüística de cadascú completi l'acte comunicatiu.
En castellà triomfa l'expressió peineta. S'ha d'admetre que gràficament és una solució fantàstica, amb aquesta rigidesa en l'apèndix a la closca, aquesta protuberància que s'erigeix amb vigorosa altivesa just en mig del cap, ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra, tal com és inconcebible insultar per mitjà d'un dit que no sigui el del mig. El polze és d'aprovació, l'índex serveix per assenyalar, l'anular amb prou feines pots alçar-lo i el petit fa finolis. Per ofendre de debò només en tens un que faci el fet.
De gestos digitals que serveixen per escarnir ja n'hi ha. El més aproximat és possiblement fer la figa, que recullen tant el diccionari de l'IEC com l'Alcover-Moll, més detallat en la definició: “Acció de cloure el puny i mostrar el dit polze sortint entre l'índex i el dit d'enmig, com a senyal grossera de burla i menyspreu”. Tenim doncs un significat coincident amb el nostre dit ufanós, tot i que aquí ens falla el gest en si, ja que es tracta d'esmunyir el dit gros per entre els altres dos de manera que se'n vegi poc més que el capciró. Mentre escric això provo de fer-lo, i em pregunto: és realment ofensiu, avui dia? Vols dir?
Lingüistes varis han procurat trobar-hi solucions, com ara ampliant l'abast de l'expressió fer la figa, com proposa Magí Camps, i aplicar-la també al dit del mig. Però sembla que tota una novetat circula per patis d'escola, en una mena de generació espontània aliena a les solucions emanades dels mitjans de comunicació. Es tracta de l'expressió fer la buti, simplificació de la fórmula perifràstica fer amb el dit botifarra, la qual, per poc funcional, s'ha enxiquit per guanyar en dinamisme i capacitat descriptiva (admetem-ho, el dit alçat té almenys forma de salsitxa). Avui dia hi ha alumnes de primària que fan servir l'expressió fer la buti amb una normalitat sorprenent, i tot i que a Google i Twitter conviu amb les sortides de diumenge que culminen en una bona botifarra, ja se n'hi poden trobar mostres.
Reconec però que cal més treball de camp. No sé si això de fer la buti és producte del sociolecte de l'escola on duc els fills, o bé si el terme circula amb força per tota la xarxa escolar. Si algú més en té constància, que en doni sisplau notícia al hashtag #ferlabuti. Si se'n demostra l'arrelament, prometo enviar l'expressió a instàncies normatives.
No hi ha el refrany més val
pedaç que forat.
En l'entrada pedaler,
hi ha el teclat de l'orgue que es toca amb els peus, però també en la bicicleta
hi ha la caixa del pedaler, el plat i els pedals.
En l'entrada pedra, no
hi ha el sentit figurat de ser de pedra
picada (inamovible, recalcitrant), ni pedra angular (fonament), ni pedra d'escàndol (motiu), ni entropessar dues vegades en la mateixa
pedra, ni no posar pedres al fetge (pendre's-ho amb
calma).
No arreplega sobiranisme.
No hi ha en el pecat va la
penitència (o el pecat porta la
penitència), ni dels pecats dels pares els fills en van
geperuts.
No hi trobe el peix gros (o
gran) es menja el xicotet, ni qui vulga peix que es mulle el
cul.
No hi ha el nom popular de la pel·lagra: malaltia de Casal o mal de la
rosa.
Arreplega pelussa
en sentit propi com a borrissol, però no el sentit figurat: gelosia, enveja que tenen els
xiquets.
Hi ha pelviá -ana, però no el sinònim pèlvic -a.
No hi trobe les penes amb
pa fan de bon passar
No hi trobe ser un
penques (barrut, galtes, pocavergonya).
No recull pencaire
(molt treballador).
No hi ha penjar d'un
fil: perillar la continuïtat.
No hi ha pentinar gats
(perdre el temps, garbellar aigua).
No hi ha la loc. veges per
on (millor que mira per on), però no la forma, també viva, de ves per on, que indica
sorpresa.
No hi ha pentinada fiscal
ni policial (recerca exhaustiva).
Recull peonada com a
conjunt de peons i faena que fa un peó en un dia, però no el jornal diari del peó: em deuen tres
peonades.
No hi ha “pepito”
(entrepà de carn), ni Pep Consciències,
"Pepito Grillo").
No hi ha per
accidens.
No hi ha tindre un perdigò
en l'ala (estar ferit, faltar-li un bull).
En l'entrada perdiu no hi ha la dita fer com la perdiu, que tan prompte plora com
riu.
En perdonar, no hi ha la citació bíblica Perdona'ls Pare, que no saben el que es
fan.
No hi ha perdre el fil:
deixar de seguir el sentit d'un discurs o argument, en referència al fil que
Ariadna donà a Teseu perquè poguera eixir del laberint de
Creta.
Fa sinònims pelegrinar i peregrinar, i pelegrí i
peregrí.
Hi ha perfeccionar,
peró referit a un contracte el
verb adient és perfer, és a
dir, completar-ne els requisits perqué tinga plena força jurídica. També es diu
formalitzar el
contracte.
Accepta peridor com a
sinònim de perible.
En l'entrada permís no
es mencionen el de residència i el de
treball.
No hi ha portapernil
("jamonero o tabla jabonera").
Fa sinònims pesant i pesat.
No hi ha petar de dents
(pel fred).
No hi ha el petitum (la
peticiò de la demanda).
No hi ha peto com a
tela que cobrix la part superior del pit (p.e. El pitet que distingix ela
bàndols en un entrenament esportiu).
No hi ha peu de ferro (
del sabater).
Hi ha fer la figuereta
(aguantar-se de cap i de mans a terra amb les cames enlaire i obertes), però no
el sinònim fer l'arbreforc.
No hi ha el col·loquialisme picar-se: injectar-se droga, xutar-se, ni la loc. A qui li pique que es
rasque.
No hi ha pied-noir (peu
negre), nom dels colons europeus a Algèria, majoritàriament
francesos.
No hi ha piccolo,
sinònim de flautí.
Hi ha morrut (col·leòpter que ataca les palmeres), però el
nom complet és morrut
roig.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Entropessar / ensopegar; crin /
crinera; penalitzar / penar; xanglot (de raïm) / carràs; pensatiu -iva/ pensarós -osa; pensió vitalícia / violari; precipici / timba; trompa / baldufa; peonada / peonatge (conjunt de peons);
nina de drap / pepa; perjuí, dany / damnatge; perseguir / empaitar, encalçar, acaçar;
pescater / peixater; betlem / pessebre o pesebre; cosquerelles / pessigolles, cosconelles
(Xàtiva), sigolletes (Castelló); picaport / picaporta, balda; pesta / pestilència; bes / petó, besada; jugar a pic i pala / jugar a bòlit; pedrapiquer / picapedrer; obrer de vila / paleta; pesabebés /
pesainfants.