Moltes gràcies per haver-me atorgat el premi ‘Lo Grifonet'. La concessió d'aquest premi ha servit també, per a fer-me saber que els de la Comarca del Matarranya no som Terres de l'Ebre. Jo creia, d'acord amb l'ideari del polígraf mequinensà Hèctor Moret, que Terres de l'Ebre eren els territoris de llengua catalana de la conca de l'Ebre al sud de Mequinensa, incloent doncs la comarca sencera del Matarranya, a més de la vila de Mequinensa, però veig, pel que he llegit aquests dies precisament en relació amb la concessió del premi ‘Lo Grifonet', que per Terres de l'Ebre s'entén la conca d'aquest riu a partir del moment que entra a la Catalunya d'administració –encara– espanyola per Riba-roja. Els matarranyencs en quedem fora. Però ara, per sort, heu volgut fer una excepció, i heu concedit el premi ‘Lo Grifonet' a un matarranyenc. I ens heu fet bé, perquè d'aquesta manera es parla i s'escriu poc o molt de nosaltres. Com que som tan poquets –no arribem a 16.000 encara que siguem tres vegades més grans que Eivissa, que té 130 i escaig de mil d'habitants–, com que som tan poquets, repeteixo, els altres companys de llengua de les Balears, Catalunya i el País Valencià sovint ens ignoren. Gràcies, doncs, una volta més.

Però qui no ens ignora són els nostres governants, ja siguen els d'Espanya o els de l'Aragó, que, si més no, des que ens van abolir els furs el 1707 sometent-nos a les Lleis de Castella, des d'aleshores i fins al moment actual no han parat mai, ni els uns ni els altres, tots sense excepció,  de perseguir-nos amb el decidit afany de fer-nos desaparèixer com a ciutadans aragonesos de llengua catalana, perquè és ben sabut que a l'Aragó i a tota Espanya en relació amb les llengües i la cultura que aquestes conformen els ciutadans no tenim els mateixos drets, ni de bon tros.

Hi ha uns ciutadans de primera categoria, els de llengua castellana, que tenen tots els drets: tenen el dret d'enraonar castellà en tot moment i en tot indret, i amb la persona que siga, i cap obligació d'entendre cap altra llengua que no siga la castellana. Els altres ciutadans, els de segona categoria, els de llengua amazig de Melilla, àrab de Ceuta, aragonesa, basca, catalana, gallego-portuguesa, astur-lleonesa i occitana, les llengües que la Constitución Española denomina capciosament ‘las demás lenguas españolas' –fent veure que n'ignora fins i tot com es diuen–, aqueixos ciutadans, doncs, tenen, tenim des de fa alguns anys el dret de parlar la nostra llengua on, quan i amb qui siga, però això sí: cap altre ciutadà enlloc i en cap moment té l'obligació d'entendre'ns, sí el dret d'exigir-nos que li enraonem en castellà, amb greus penes i amenaces en cas de no fer-ho, com ben sovint podem llegir als diaris.

Tanmateix la Constitución diu que ‘las demás lenguas españolas serán oficiales ... de acuerdo con sus estatutos' i això ha permès el desenvolupament d'una certa cooficialitat per a les llengües basca, catalana, gallega i occitana, encara que no a tots els territoris on aqueixes llengües es parlen, cooficialitat sempre penjada d'un fil, ja que si un ciutadà exigeix el seu dret al castellà, la cooficialitat d'aqueixes llengües desapareix –com s'ha vist recentment a Catalunya, on un sol infant pot castellanitzar una escola. En el cas de l'Aragó l'Estatut de la nostra comunitat  rebutja la cooficialitat, amb arguments de constitucionalitat dubtosa, com ben sovint s'ha dit, però la rebutja. Tenim doncs que els ciutadans de l'Aragó de llengua aragonesa i catalana som ciutadans de tercera categoria.

Què ens queda als que parlem català a l'Aragó? De la Constitución tan sols aquelles vaguetats de les ‘modalidades', que només si hi ha una voluntat política favorable a la nostra llengua permeten fer alguna cosa al seu favor. I del poble i la política aragonesos què en podem esperar a favor nostre? A l'Aragó, segons les enquestes, el setanta per cent es declara anticatalà, i això es tradueix en una dreta –PP, PAR i Ciudadanos- d'anticatalanisme militant gairebé general, una esquerra tèbiament favorable a la llengua catalana, però que rebutja qualsevol mena de cooficialitat –PSOE i Aragón en Común-, i una altra esquerra –Junta i Izquierda Unida– partidària de la cooficialitat del català, si bé en relació amb Junta cal fer un distinguo: en declaracions recents de Nieves Ibea es declara que la cooficialitat de l'aragonès ha de ser per a tot el territori de l'Aragó, mentre que la del català només per al territori on es parla. Tenim, resumint, que els ciutadans de llengua aragonesa i els de catalana de l'Aragó som ciutadans de tercera categoria, vosaltres sou de segona i els d'Alcanyís de primera. Com veieu allò que davant la Llei els espanyols tots som iguals no és res més que una entelèquia.

Però alguna cosa us deu quedar? ens preguntareu. Doncs, sí: som i continuem sent i enraonant català, i això després de patir durant els quatre anys de la darrera legislatura la Llei del LAPAO on el PP i el PAR proclamen  sense ni ombra de dignitat que a l'Aragó no hi ha territoris de llengua catalana, proclamació que ha fet perdre la legitimitat als esmentats partits. Una llei, la del LAPAO, que ens declara no solament ciutadans de  tercera categoria, sinó uns inexistents parlants il·legals d'una llengua il·legal a l'Aragó: la catalana. Si la irrisòria presència del català a certes escoles de l'Aragó  des del 1986 s'hi ha mantingut durants els negres anys de la LAPAO és només perquè el català ha estat declarat llengua estrangera o oriental. L'actual president del nostre país, de la coalició PSOE-Junta en minoria tolerada per Podemos,  ha anunciat que derogarà la llei del LAPAO. Confiem que així sia.

En tot cas el nostre actual president ha creat una direcció de Política Lingüística que ja va posant fil a l'agulla per a tornar, o potser fins i tot millorar la situació de la nostra llengua catalana de l'Aragó abans del LAPAO. Sembla doncs que es recuperaran el Premi Guillem Nicolau i el Projecte Jesús Moncada de l'escriptor a l'Aula i –potser– la societat civil compromesa en el foment del català a l'Aragó, les associacions, tornarem a rebre alguna ajuda, o a la una o dues hores de català a la setmana a certes escoles  s'hi afegirà a alguna d'aqueixes alguna assignatura en català. Potser, però el president del Govern ha deixat ben clar que Es evidente que sólo puede haber una lengua oficial en Aragón: el español, tot i que en cap moment no ha argumentat ni justificat perquè la seva declaració es evidente. La situació del basc a Navarra, o de l'occità a Catalunya, plenament comparables a la de l'aragonès i el català a l'Aragó, evidencia que l'evidente del nostre president no ho es gens, d'evident. El basc i l'occità són oficials tant a Navarra com a Catalunya.

El que si és evident és que si no es generalitza a l'Aragó l'ensenyament no només del català, sinó també en català a tot arreu -encara hi ha localitats sense cap ensenyament de català a l'escola– a tots els alumnes i a tots el nivells educatius, amb immersió en català a la guarderia i a pàrvuls, el genocidi de la llengua catalana a l'Aragó i la cultura que conforma continuarà, no brutalment i ignominiosa com sota la LAPAO, però continuarà. Això sí que és evident, ben evident, i val tant per a l'aragonès com per al català, perquè si bé entre els parlants de llengua aragonesa la transmissió intergeneracional és quasi del tot interrompuda, entre nosaltres ja es manifesta a bastants de localitats, i a més, sovint de baix a dalt, i no pas com tradicionalment es feia de dalt a baix: actualment hi ha prou de casos on els infants, malgrat que els pares els parlen en català, responen en castellà i fan servir aquesta llengua amb gairebé tothom. Són actituds en gran part producte de la recent, o ja no tant recent immigració al·lòglota, i de mestres que no solament discriminen el català a l'aula, sinó que diuen als infants que mai dels mais no han de parlar en català amb els immigrants -encara que potser ni caldria que els ho diguessen, perquè els infants observen que tots nosaltres, amb ben poques excepcions, tampoc parlem català amb els al·lòglotes, i ens en segueixen l'exemple. Tanmateix els mestres, per anar sobre segur, hi insisteixen, perquè heu de pensar que molts dels mestres que vénen a les nostres escoles ho fan amb esperit militant pro-castellà. Es veuen com en terra d'infidels i s'esforcen per a fer-nos dimitir del català. Davant de la difícil situació de la nostra llengua no fa pas gaire uns quants pares amb coratge han creat al Matarranya, i esperem que no trigui a escampar-se per tota la Franja, l'associació privada Clarió per a suplir d'alguna manera a favor del català les grans mancances de l'escola a l'Aragó. És una lluita de David contra Goliat, però lluita finalment, i no la tradicional actitud nostra, sempre submissos com corders a l'escorxador. Tot amb tot, i malgrat les seves limitacions, el possible retorn a la Llei de Llengües del 2009 per part de l'actual govern aragonès té força aspectes positius per a la nostra llengua, encara que siguen insuficients per a aturar-ne de ple l'avançat procés de substitució en què es troba i poder reiniciar-ne la recuperació. En tot cas hem de veure com a molt positiva la creació d'una Direcció de Política Lingüística, ja activa en aquests moments, i el possible ple desplegament de la Llei de Llengües del 2009 en l'actual legislatura.

Per acabar i perquè no tingueu un record massa agre de les meves paraules, per a endolcir-vos-les una miqueta, vull anunciar-vos també que és imminent la publicació de l'esplèndida novel·la de la matarranyenca Susana Antolí “Senderes de gebre” -em consta que ja és a la impremta-, ambientada al Beseit de finals del segle divuit, i editada a Terol per l'instituto de Estudios Turolenses, com a número sis de la col·lecció “Lo Trinquet”, una col·lecció concebuda per la direcció de L'IET, conscient aquesta de la difícil situació de la llengua catalana de Terol, per a normalitzar-ne la situació i fomentar-ne la creació literària.

I una vegada més moltes gràcies, moltíssimes, a Omnium Cultural de les Terres de l'Ebre i al jurat que ha concedit a un matarranyenc el Premi “Lo Grifonet”.

Artur Quintana i Font