desbarat
Acció o dita
absurda, completament fora de propòsit, contrària a la
raó.
|
Però, dona ¿tu no
veus que això que dius és un desbarat que no té ni cap ni peus i que no hi
ha per a on agarrar-ho? |
En la
novel·
|
Anava al casino, però
ja molt de tard en tard, i s'esforçava per parlar-hi amb una certa lògica
i naturalitat de la política del moment o dels menuts esdeveniments de
Cassana: i sols quan algú, amb malvolença, treia a col·lació la
metempsícosi, és quan s'exaltava i amollava algun pintoresc
desbarat. |
|
Coses com aquelles que llegia en Kempis: “Benaurat qui pel Teu
amor menysprea tota |
|
Rabassa se'n va impressionar molt: allò era una suma fora mida per
al que ell es pensava. –És un desbarat, Llorenç. Amb deu duros n'hi ha prou.
–I el senyal que hauràs de donar tu? –Trobe que me'l deixarà el meu amic
Colau. |
|
No se sap qui dugué a terme subreptíciament l'organització de la
curta vaga de jornalers del camp que esclatà sobtadament a la vila; encara
que, tot el fort estament conservador, hauria posat les mans al foc per
indicar-hi tres noms; el del teòric de la revolució bakuninista, o siga
Nicolau Banyuls, “aquell home que anava corrompent ànimes infantils de mas
en mas”; el de l'«home exaltat i ressentit», però que feia respecte per la
seua fermesa de caràcter, és a dir, Toni Rabassa, i el de l'«instigador
tal vegada inconscient» d'aquells desbarats pel seu destarifament
temperamental i ideològic (ara també de conducta privada dubtosa), que es
deia Joan Monlió o Garibaldi a
les seques. |
|
–Que haguessen traballat nit i dia com nosaltres i... –va insinuar
el del Mengatxo. –Xe, no parlem desbarats i no em feu dir el que no vull dir-vos...
Que massa sabem tots que treballant honradament i bé no hi ha qui es puga
fer ric –va atacar Rabassa. |
|
–No digues desbarats! –censurà la mitjana, la
Carmelina. |
En la
novel·
|
–Pep, ¡tu saps més que no m'has dit! I t'estàs aixina, deixant-me
dir desbarats... Cordellat alçà els braços imposant
calma: –Asserena't, xiquet, i escolta'm
bé. |
La
forma desbarat la usem els valencians
i també els mallorquins, menorquins i eivissencs. Els catalans usen la variant
formal disbarat, que és la que empra,
de manera preferent, la llengua estàndard. L'escriptor mallorquí Llorenç
Villalonga i Pons (Palma de Mallorca, 1897–1980) va compondre la peça teatral
titulada Els Desbarats que va
estrenar l'any 1965.
descansada
Pausa en allò que
cansa o fatiga.
|
Jo, la costera del castell, he de pujar-la a poquet a poquet, fent
descansadetes. Ja m'he fet massa vell per a pujar-la tot seguit, com fea
de jove. |
Tenim la
dita:
|
Qui no deixa el camp descansar, és que no el sap
treballar. Les millors descansades són les collites
alternades. |
En la
novel·
|
Ell anava en mànegues de camisa, és a dir, sense jaca, sols amb el
jupetí de robeta que no abrigava. A mi la jaqueta, com que pujàvem fent
descansadetes, no em va destorbar en tota l'excursió i em defensava millor
de les picades de les
argelagues. |
La
paraula descansada –substantiu
femení– és molt corrent en valencià. En el Diccionario valenciano-castellano de
Josep Escrig, en l'entrada descansà,
diu: «Descanso,
por suspensión, reposo ó pausa en el trabajo ó fatiga.» En el Diccionario general
valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, en l'entrada descansà, diu: «Descanso,
suspensión ó pausa en el trabajo o fatiga.» Inexplicablement, el mot descansada, encara ben viu actualment,
ha desaparegut dels diccionaris actuals. No la trobem ni en el DCVB ni en el DECat de Coromines ni en el DOPV de l'AVL. Confie que el DNV de l'AVL
l'arreplegarà.
Un mot que ens ve de la prehistòria:
suro
Antoni Llull Martí
Del whistle-blower en francès en diuen lanceur d'alerte; en italià, gola profonda, i en castellà -una mica com nosaltres- vacil·len entre alertador, revelador o lanzador de alertas. En català no és encara clar com n'hem de dir. El Termcat no s'hi ha pronunciat i les propostes de nunciant o revelador (que recull la Viquipèdia) no trobo que siguin tan encertades com alertador.
Per què prefereixo alertador?:
La primera raó té una enorme importància i evidencia fins a quin punt les paraules amb què designemcerts conceptes resulten decisives en la percepció social que se'n té. Quants terroristes podrien ser anomenats resistents o partisans en funció de qui controla el llenguatge? Per això és crucial que l'alertador, que ja té enemics poderosíssims, no tingui en el llenguatge dels mitjans que parlen d'ell un enemic més sinó més aviat un còmplice, cosa que també obliga a ser molt responsable a l'hora de decidir qui ho és.
Deia Roc Casagran a la tertúlia de dimarts de Mònica Terribas que cal trobar un terme per designar la gran majoria que sabent que on treballen, o militen, hi ha corrupció i frau opten per mirar cap a una altra banda. El terme ja existeix: és connivent.Tenir presents els dos mots ens pot fer més responsables davant el dilema que tard o d'hora a molts se'ns planteja: ser alertadors o connivents.
Ha de ser, doncs, el sentit comú i no una visió reduccionista del diccionari el que ha de decidir si l'ús d'un adjectiu acabat en -ble és adequat en un determinat context. Per exemple, si menjable és correcte també ho ha de ser bevible, encara que bevible no sigui al DIEC2 (que sí que recull imbevible). I el mateix passa amb batible, per molt que als diccionaris només hi hagi imbatible.
Els lexicògrafs, amb bon criteri, no recullen el que no avala un ús prou ampli, però això no vol dir que els usuaris de la llengua no hi puguin recórrer quan ho necessiten.
Tanmateix, una escassa cultura lexicogràfica i la inseguretat que es deriva d'una precària normalització fan que molts catalans quedin paralitzats quan no troben una paraula al diccionari o el corrector automàtic la subratlla. Passa, per exemple, amb vivible i invivible. ¿Podem dir que, segons què passi a París, el planeta serà invivible d'aquí uns segles?
Fixem-nos que aquí (in)vivible no vol dir “que (no) es pot viure” sinó “on (no) es pot viure”. ¿Suposa això un problema? Diria que no. Encara que la gran majoria d'adjectius acabats en -ble parteixin d'un verb transitiu i “allò que es pot” sigui el seu complement directe, també n'hi ha que regeixen un complement preposicional, que pot ser un locatiu: disponible (de què es pot disposar), accessible (a què es pot accedir).
Així doncs, la Terra pot arribar a ser unlivable (anglès), invivable (francès) i també invivible. I, si bé no és imprescindible, sembla raonable que vivible, invivible o bevible entrin algun dia al DIEC2.
Sé de persones, molt bona gent, a qui periòdicament els demanen per què no poden pronunciar Sabadell en condicions. O Vendrell o Maragall. Qui ho demana són catalanoparlants, i lògicament els altres no, els quals pronuncien de manera invariable una ela final que delata la seva imperícia en l'articulació del so. De forma impertinent, els inquiridors solen insistir, “però com pot ser?, bé pots dir llave o castillo, no?”, una pregunta infantil que amaga un judici de valor sobre el nivell de coneixement d'idiomes d'aquestes persones i fins i tot sobre el seu grau d'integració. Si després de tants anys no pots dir Sabadell com déu mana, és que ets un inadaptat.
Vulguem o no, el sistema de sons de la llengua materna condiciona la nostra capacitat d'articular sons en una altra, fins al punt d'incapacitar-nos per a la pronúncia pulcra d'aquells que no tenim. El castellà, sense anar més lluny, pateix per articular alguns sons consonàntics a final de paraula (i no els en demanis dos), els quals tendeixen a l'emmudiment, com passa amb els adaptats debú o carné, que sorprenen els catalanoparlants perquè aquests sí que poden fer debut i carnet. I, és clar, és abusiu exigir un Sabadell diàfan en tant que l'articulació d'aquest so a final de mot és per a aquesta llengua una completa quimera. “Però bé pots dit llave o castillo, no?”, deia el nostre impertinent. Doncs no, a la majoria del domini lingüístic castellà la pronúncia de la doble ela és yeísta, de manera que ni tan sols a inici de mot ho tindríem fàcil. (Consti que aquesta explicació és vàlida per a gent normal, però no per a professionals de la locució. Que un retransmissor de bàsquet s'esforci a pronunciar cognoms polonesos i es conformi amb Yul per Llull és una droperia indigna.)
Però la impertinència va per barris. Qui té el català com a llengua primera també compta amb una sèrie de condicionants que li determinen la pronúncia en altres llengües, també del castellà per molt bilingües que siguem. Així, entre altres fenòmens, la llengua catalana ensordeix les consonants oclusives finals, de manera que tots els mots que per motius etimològics s'escriuen amb consonants sonores de fet es pronuncien amb la consonant sorda corresponent al mateix punt d'articulació: la b de tub sona com una p; la g de pedagog sona com una c; la d de fred sona com una t, i així tantes com vulgueu.
D'aquí arrenca la burla que s'amaga rere la fórmula estrafeta Madrit, com si en ortografia tot valgués, com si escriure fos un carnestoltes. No demaneu a un catalanoparlant que pronunciï Madrid a la castellana (amb d sonora final o fins i tot emmudint-la) perquè no està programat per fer-ho, i tanmateix no hi ha recurs més senzill per riure-se'n. Poseu en boca d'un catalanoparlant la pronúncia Madrit i li estareu dient petit, provincià, estareu donant per fet que és un barretinaire que no ha sortit mai de casa, que no sap d'idiomes, que és impermeable al cosmopolitisme. I, òbviament, en un context polític és aquell que sempre addueix que “la culpa la té Madrit”.
La fonètica ha estat sempre una via ràpida per a l'escarni. Catalans i gallecs solem ser fàcilment ridiculitzats pel nostre accent, i un mateix acudit fa més gràcia si proves d'explicar-lo amb deix andalús. Qualsevol s'atreveix a reproduir la cantarella italiana si vol resultar animós, i sembla que se'ns ompli la boca si provem d'imitar la pompositat francesa. Ja ens hem deixat de riure de coixos, estràbics i manxols, però com feien els romans amb els bàrbars, seguim fent befa de com parlen els altres.
Diversos fenòmens han deixat entreveure en els últims anys que l'actual Llei de Política Lingüística és del tot insuficient. Aprovada a principis de 1998, la normativa que havia de rellevar la celebrada Llei de Normalització Lingüística (1983) de seguida va demostrar la seva inoperància, primer per la nosa que va suposar la barroera inclusió de les multes lingüístiques, i segon, i sobretot, per la falta de previsió que la nova llei va tenir respecte d'alguns fets decisius, com ara l'arribada d'una immigració portadora de més de 270 llengües o l'impacte d'internet i de les noves tecnologies. O també, i ja que hi som, l'empremta de l'anomenat turisme de masses.
Comença a sentir-se alguna veu, ni que sigui tímida, advertint del peatge que la famosa marca Barcelona està comportant en el terreny lingüístic. La posada a l'aparador d'extenses àrees de la capital catalana (i una mica més enllà, que el turisme no aterra només a ciutat) per a l'arribada massiva de turistes ha alertat de la reculada que la llengua catalana, per efecte del turisme, té en aquestes zones. No trobo però que hi hagi estudis que hagin aprofundit en aquest tema, més enllà del lament de molts paisans que s'acaben sentint estrangers entre pells nòrdiques enrogides, pilots de japonesos seguint un banderó alçat i rètols en els alfabets més remots. No cal ser una llumenera sociolingüística per percebre que, de plaça Catalunya a Colom, la Rambla de Barcelona ja no pertany a la catalanofonia.
El sector acostuma a treure pit a partir de les dades de pernoctacions. Segons el portal Idescat.cat, l'any 2014 Catalunya va rebre 13 milions de visitants no catalans allotjats en hotels, als quals cal afegir més d'un milió de campistes i 50.000 usuaris del turisme rural. A més, hi hauríem de sumar els residents estrangers que són a Catalunya per motiu d'estudis o negocis (becats d'Erasmus, estudiants de llengua espanyola, directius i professionals de multinacionals) i la cirereta de l'atractiu de Barcelona, això és, els usuaris dels esmunyedissos apartaments turístics il·legals. En total, i amb perdó dels visitants procedents d'altres terres de parla catalana, podem quantificar per sobre dels 15 milions els no catalanòfons que ens visiten cada any, els quals, per si fossin pocs, tendeixen a concentrar-se en àrees precises i a colonitzar sense gaires miraments l'ecosistema lingüístic propi.
Sembla doncs que l'hidra multicèfala en què s'ha convertit el turisme desbocat ha afegit al seguit de caps ja coneguts (gentrificació dels barris, pèrdua de comerç tradicional, problemes de convivència nocturna, deteriorament del patrimoni, etc.) un altre de nou, que no parla en una sola llengua reconeixible, sinó en un aiguabarreig babèlic amb molt poc de llengua pròpia. I, com apuntàvem, l'esmentada Llei de Política Lingüística no incorpora cap mecanisme davant la possibilitat que l'afluència massiva de visitants obligui a importar un seguit de llengües anglès, francès, alemany, rus, xinès, cap d'elles llengua minoritària, precisament que, en atenció del client, arrabassin de manera viral una quantitat enorme d'espai públic i et facin sentir un complet estranger.
Ara que es posa a debat el model turístic que volem, és imprescindible valorar també quin és l'impacte sociolingüístic que té l'arribada massiva i contínua de turistes que no saben català i possiblement estan poc predisposats que els parlin en aquesta llengua, i, a la vegada, determinar quina és la presència mínima que volem garantir a la llengua si pretenem evitar que acabi completament alienada. Si molt convé, no seria sobrer establir mecanismes de rescabalament que compensin la tolerància davant de l'hidra a canvi d'inversions en altres àmbits. Em semblaria aquest un destí excel·lent per a la recaptació de la taxa turística.
No hi ha repo: operació borsària amb pacte
de recompra.
En l'entrada repom es referix a la segona collita
que sol ser de pitjor qualitat, però també ho he sentit dir de les persones poc
agraciades.
En l'entrada reposador -a, no es fa referència a
la persona que s'ocupa de tornar a omplir de productes les prestatgeries d'un
supermercat a mesura que es buidan i de vetlar perquè tinguen una presentació
adequada.
Accepta, amb bon criteri, represaliar com a
prendre represàlies.
No hi ha repristinar ni repristinació: restablir,
recuperar l'estat original d'una obra d'art.
No hi inclou resetejar( en informàtica)
reiniciar.
Accepta resolt (participi de resoldre) com a
adjectiu equivalent a resolut.
En l'entrada nas, no arreplega nas arremangat o de
reveixí ("respingón").
En respirar no hi ha l'accepciò figurada de vore
com respira ( algú), en el sentit de saber com pensa.
Hi ha acomplexar, però no
desacomplexar.
Hi ha ressopó, però no
restolines, que era una menja lleugera que es feia en tornar de
la missa del gall i on es deia que si hi havia disgust era costum la
reconciliaciò en el ressopó.
No hi ha ressuscitaciò; reanimació
després d'una aturada cardíaca.
En l'entrada solatge es diu que és el fill menor
d'una casa. I així és, però especialment es diu del fill que arriba sense
pretendre-ho els pares, accidentalment, i que per això té una diferéncia notable
d"edat amb els altres fills.
No hi ha resort, encara
que sí complex turístic que és equivalent.
No hi ha ciberactivisme: activitat de fer
arribar el missatge ràpidament a un gran nombre de
destinataris.
No hi ha ficcionar, en l'ámbit literari,
cinematogràfic o teatral, crear una història de ficció a partir de fets
reals.
No hi ha retornar, en el sentit de repetir, tornar
a la boca el gust d'un aliment o d'una beguda.
No hi ha eurovisiu -iva: propi
d'Eurovisió.
No hi ha retinent: que resistix a la
pressió, que s'hi oposa.
No hi ha retroviral: medicament que s'usa per a
tractar un retrovirus.
En risc, no hi ha la fórmula contractual a
risc i ventura,
En reverencial, hi afegiria el temor
reverencial.
No hi ha l'expressió café per a tots (quan es vol
acontentar a tots per difícil que això siga).
En l'entrada ric, no hi ha el sintagma ric
de nou, i en ric home remet a home,
on no apareix.
Hi ha ricós -osa (bastant ric), però no ricàs
-assa.
No hi ha ric-rac o ric-i-rac (onomatopeia del so
de dues coses que freguen).
No hi ha rient rient (tot deixant passar el temps
distretament ("jugando
jugando").
No hi ha
tarifit (rifeny), dialecte de l'amazic que es parla al
nord-est del Marroc.
No hi ha rifar-se, en el sentit de burlar-se
d'algú.
No hi ha rigola: vora d'una calçada per on
s'escola l'aigua cap els albellons.
Accepta rigorositat (rigor) i rimbombant
(altisonant).
No hi ha ring-ring (en el llenguatge infantil,
melic).
No hi ha
risotto: plat italià d'arròs ric en midó.
En ritual no es recull la distinció entre ritual de
pas (les salutacions) i ritual d'accés (temes com la
família, la salut, la faena, etc.)
No hi trobe la loc. de riure (un còmic, una
pel·lícula de riure).
Hi ha roba de mudar, encara que em sona també roba
de vestir.
No hi ha la loc. la roba bruta s'ha de rentar en
casa.
No hi trobe les Roques (entremesos de la processó
del Corpus).
Com que arrleplega rock-and-roll, podria mencionar
les varietats: rock heavy (o dur) i
rockabilly (o rock simfònic). Una curiositat: Joan Solà
escrivia rocanrol.
En l'entrada roda, no hi ha roda de reconeixement
(corrua de persones que es fa desfilar davant d'algú per veure si reconeix entre
ells aquell a qui s'imputa un delicte).
No hi ha la loc. xuplar roda: en ciclisme, anar a
rebuf (també té sentit figurat).
Hi ha fer la roda (a algú), festejar-lo. Però no
referit a l'acte en què el paó obri el ventall de les plomes d'un verd
iridescent.
Accepta pantalà (moll especial de descàrrega),
però no el sinònim moll de pilons.
No arreplega pantaló de tub ("de
pitillo").
Hi ha golafre i golut, però no, en el mateix sentit,
panxaplé.
No hi ha panzer: tanc alemany de la Segona
Guerra Mundial.
No hi ha pantone (carta de
colors).
En defensa, no hi ha la tàctica (referida al futbol) de tancar
l'equip molt darrere: defensa de pany i forrellat
("cerrojo").
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Respostejador -a / resposter -a; replicador -a / replicó -ona, replicaire; reprise / represa (capacitat d'acceleració d'un vehicle); retraure / retreure, reprotxar; repujar / repussar (treballar amb martell el metall per a fer relleus); requadro / requadre; requeridor / requirent; rescabalar-se / resquitar-se; resina / reïna; solucionar / resoldre; raspatler / raspatller; arromangar / arremengar; respiració / respir; ressecar / eixarrir, eixarreir; estanyar / estroncar; regatejar / driblar (en l'esport); aparença / semblança, retirança, aire; retorçó (de ventre) / retorcilló, retortilló; saltironar / saltironejar; retroacciò / retroalimentació; recular / retrocedir; retronar / retrunyir; revalorar / revaloritzar, revaluar; revelat / revelatge; rebentò / rebentada; enreveixinar / reveixinar (enutjar); reviscolar / revivar, revifar; riba / ribera; arrel / raïl; quadrilàter / ring (boxeig o lluita); caragol / ris, rull; riuada / riada; ase / ruc, burro; robaveller -a / robavellaire; reconeixement / reconeiximent; tou de la cama / panxell.