Com les sardines
Exemple d’Ús: «A aquestes altures ja estem més que escamats.»
Ús correcte: «…ja estem més que escarmentats.»
Explicació: El DIEC accepta escamnar, però és un verb de
regust culte poc apte per a situacions informals. Quan escarmentar no rutlla («No t’escama, tant de silenci?»), aleshores
usarem fer recelar / desconfiar / sospitar: «No et fa sospitar, tant de
silenci?»
Ara, però, hi ha hagut un canvi de tornes i sembla que els nous governs autonòmics no en qüestionen la unitat lingüística. Com seria lògic en qualsevol país civilitzat i culte, miraran de potenciar la intercomunicació entre els territoris catalanoparlants i, al País Valencià, es reobrirà Canal 9. Aquestes bones notícies no haurien de ser ni bones ni notícies, sinó una cosa normal en un país normal. Com l’homenatge de Xàtiva a Raimon.
Però com que no vivim en un país normal, les Corts Valencianes del PP van crear el 1999 la seva pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua per dirigir des de casa els camins del valencià i partir peres amb l’Institut d’Estudis Catalans. Per sort, a l’AVL hi ha més seny que rauxa i, des del seu naixement, el 2001, ha treballat amb criteris lingüístics, i no polítics. És per això que els capitostos valencians van tenir un cobriment quan van veure que la seva creació, l’AVL, no havia definit el valencià com una llengua diferent del català, sinó d’aquesta manera: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”.
Potser sí que el valencià està malalt, però la feina de
gent com Eugeni S. Reig és molt més valuosa del que pot semblar a primer cop
d’ull. El lingüista d’Alcoi, factòtum del fòrum InfoMigjorn, acaba de publicar
El valencià de sempre (Bromera). És una ampliació de Valencià en perill
d’extinció i arreplega més de 2.300 entrades que es converteixen en una eina
imprescindible per insuflar oxigen a aquesta llengua malmesa, altament
contaminada per la convivència amb el castellà. Sort de doctors com Reig, que
ens ajuden a recuperar les paraules i expressions que es van perdent pel camí i,
així, enriquir la llengua de tots els catalanoparlants.
Un motiu misteriós fa que la millor amiga de l’Helena, la carismàtica
Júlia, es tanque en ella mateixa i desaparega de la seva vida i de tot arreu...
Què ha passat? Res no és el que sembla.
Dissabte 12 de desembre de 2015 s’ha lliurat el 35é Premi
L’any passat va guanyar l’obra Moisés, estigues quiet, de Lliris Picó,
una obra sobre un jove amb TDAH, on encara l’acceptació de les diferències i els
problemes actuals dels adolescents.
S’han presentat 28 obres, de les quals el jurat també ha destacat L’estranya que habita els meus somnis, de Lourdes Boïgues, pel tractament de les relacions interpersonals i l’enigma dels somnis de la protagonista.
Finalment, el jurat ha decidit, per la subtilesa a l’hora de tractar un tema tabú, pel tremp literari i la fluïdesa amb què transcorre la història, com també per la profunditat dels personatges, atorgar, per unanimitat, el guardó a l’obra titulada Paraules de Júlia.
Un
cop oberta la plica, l’autor és Joan Bustos.
Paraules de Júlia, ens conta la història de l’Helena, crítica però insegura, emparada sota
la figura d’una amiga plena de carisma, la Júlia. Tot es trunca quan a l’inici
de l’estiu, malgrat la promesa que res no canviaria, la Júlia marxa als Estats
Units, després d’una nit plena d’interrogants. El retorn s’acomplirà, però les
dues amigues de l’ànima no es veuran mai més. Per això a l’Helena només li
quedaran les paraules de la Júlia. I amb el que aquesta deia, intentar formular
les preguntes adequades per acabar de comprendre.
Joan Bustos (Mataró, 1965) és filòleg de formació i professor de Secundària. Viu a
Barcelona. Ha publicat una dotzena de llibres de text i ha impartit cursos de
formació del professorat en diverses Escoles d’Estiu. D’uns anys cap aquesta
banda fa de crític de literatura infantil i juvenil. Ha publicat diversos contes
i dues novel·les: Música amagada
(Barcanova, 2011) i Pa sucat amb somnis
(Animallibres, 2015), sempre dins l’àmbit per a nens i
adolescents.
L’autor ha declarat sentir-se honorat per rebre un premi amb el nom
d’Enric Valor, “Seria més fàcil si el certamen tingués una denominació neutra, però
dient-se així, això em fa sentir satisfet i m’encomana alhora pressió. No tinc
paraules per expressar la gratitud que sento per rebre un premi amb aquest nom,
per a un llibre de dones i concedit
per dones”.
L’acte, que ha començat a les 20:30 al Centre cultural de Picanya, és obert i gratuït per a tot el qui vullga anar. El periodista i
professor
Després, tots els assistents han gaudit d’un cocktail d’entrega del premi a la Sala d’Exposicions de Picanya, envoltats de l’obra pictòrica de la il·lustradora Esperança Martínez.
En aquesta exposició, Esperança Martínez ens mostra algunes de les il·lustracions
originals que ha realitzat per a la col·lecció que està il·lustrant Primeres
Rondalles d’Enric Valor, de la que ja s’han publicat quatre llibres i se
n’esperen quatre més per a la primavera. També podem vore un avançament dels
nous títols que es publicaran la pròxima primavera.
El regidor de Govern Interior de l'Ajuntament de València subratlla la bona acollida per la ciutadania i els funcionaris del Gabinet de Normalització Lingüística, vint anys després de ser aprovat pel govern de Rita Barberá.