demanar la veu
Demanar algú el lloc que li pertoca en l'orde
que s'establix abans de participar en una activitat que s'efectua en moments
consecutius de manera que cada volta hi participa la persona que li toca d'acord
amb l'ordenació prèviament establida.
|
Clar, és que com eixe senyor no ha demanat la veu, ara no hi ha
qui s'aclarisca. |
Açò és
el que s'ha fet tradicionalment –i continua fent-se encara – quan diverses
persones s'apleguen en una botiga, una parada del mercat, la consulta d'un
metge, la cua d'un teatre per a adquirir localitats per a la funció, etc. La
persona que arriba demana la veu preguntant qui és la darrera persona del grup
per a fer allò que tots volen fer. Quan una persona del grup li respon “sóc jo”,
el que acaba d'arribar ja té la veu, ja sap darrere de qui
és.
La
paraula veu que trobem en aquesta
locució deriva del llatí vĭcem i
significa 'vegada'. Joan Coromines en parla en el seu DECat (IX, 72a34-72b24) i diu: «El
català també havia viscut el prolongament del ll. cl. vicem, vices, que donà normalment veu segons la nostra fonètica. Així es
troba encara amb difusió bastant general, en el S. xiii, i princ. el xiv [...] Però en el S. xiv decaigué ràpidament, en català, a
causa de la coincidència amb veu de
vōcem, amb eu < ou segons la nostra fonètica històrica,
que donava lloc a continus equívocs. Des de llavors escasseja l'antic veu 'vegada', esdevingut terme literari,
propi d'escrits de llenguatge conservador o dels d'estil oficial [...] Després
minva cada cop més i aviat sols ja en queda algun cas escadusser motivat pel
vers (Jaume Roig, Spill, 11210) o
suspecte de ser degut a un model estranger [...]»
Malgrat el que diu Coromines, jo puc assegurar rotundament que la
paraula veu amb el dignificat de
'vegada' es conserva fossilitzada en la locució demanar la veu, expressió que jo he
sentit moltes vegades en la ciutat de València i que ha arribat ben viva al
segle xxi.
La
frase que he posat com a exemple il·lustratiu la vaig sentir exactament tal com
l'he escrita el matí del 6 de febrer de l'any 2008 en una parada del Mercat
Central de València a una dona d'uns 40 anys que, per la seua manera de parlar,
era de la ciutat de València o d'alguna població molt
pròxima.
deprendre
Adquirir coneixements per la pràctica o per
l'estudi.
|
Anar en bicicleta és com nadar, una volta que ho deprens ja no ho
oblides mai de la vida. |
Andreu Monsó Nogués
en el seu llibre Sang a
|
De ma part li dieu al rei Aben Sad, mon car oncle, que Àhmed s'ha
convertit al cristianisme i és ple de goig en deprendre, com menut infant,
els fonaments de la doctrina
cristiana. |
Lluís
Revest i Corzo en el seu llibre La
llengua valenciana escriu:
|
I això poden fer-ho los escriptors qui han deprés un dialecte no
molt divergent de les fonts clàssiques; altrament es fer una mala
obra. |
També
l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra usa el verb deprendre en la seua prosa literària. En
la narració Per la més negra cobdícia
trobem:
|
Era un ofici el de llauner d'artesà amb
gremi lluït i formós penó en la processó del Corpus, per la qual cosa
l'àvia aconsellava al nen que tingués paciència que ja ho deprendria i li
arribaria l'hora de soltar-se dels seus amos. |
En la
narració Roc el Pollastre, del mateix
autor, podem llegir:
|
Ara jo voldria que vosté em donara lliçó
fins a deprendre de lletra i d'escriure regular. |
I en
la mateixa narració, una miqueta més avant, trobem:
|
Això ja ho sabia jo que m'ho diria; però
jo vull convéncer-la que deprendré més amb vosté que amb
ells. |
Tenim
els refranys valencians: Lo que es deprén en la cuna, molt de temps dura
i Si criats t'han de servir, deprén a sofrir.
En el
DCVB, en l'entrada deprendre, diu: «Aprendre; adquirir
coneixements teòrics o pràctics (Vilella Alta, Gratallops, Torroja, Porrera,
Riba-roja, Poboleda, Calasseit i tot el regne de València); cast. aprender. Les presents ordonacions... sien vistes perfectes e per defalliment de
ministre no puguen esser en lo servey oportú en alguna cosa depreses, Ordin. Palat. 139.
Que qualsevol aprenent que vindrà acabar de dependre dita
art, doc. a.
1687 (ap. Aguiló Dicc.). Pera dependrer el ofici de tixídor, doc. a. 1712 (Boll. Lul.
iii, 170). Repasar lo que de gicotets vaen dependre, Navarro PP 56.
Sentet comenssà a dependre les faenes de la llauranssa, Guinot Capolls 16.
Pepet... en poc de temps deprengué l'ofici d'ensabonador, L. Sales Boli (BSCC, xiii,
164). Refr. “Tots els dies són bons per a dependre” (Martí G., Tip. mod. ii,
269). Etim.: del llatí deprehendĕre,
‘conèixer'.»
El
verb deprendre és àmpliament usat
pels valencians.
La investigació i altres pèdies
València
Joan Tudela
Capital del País Valencià i ciutat on viu i treballa
Postdata:
El dia anunciat –el dia de la victòria de la noble causa dels eugenis– va
ser el 24 de maig del 2015. Ara a les Corts, a la Generalitat Valenciana, a la
Diputació de València, a l'Ajuntament de València i a la gran majoria dels
altres ajuntaments valencians ha començat un temps nou i esperançat. El malson
s'ha acabat.
Perduda la intuïció -que, per sort, encara molts conservem- no tenim més remei que explicar gramaticalment per què en el primer cas cal un en i en l'altre no hi pot anar. Potser la millor manera d'explicar-ho seria dir que, en principi, hi hauria d'haver un en en tots dos casos però que, en el segon, l'estructura de la frase bloqueja la possibilitat que hi sigui. Concretament, la bloqueja el fet que el nom que l' en pronominalitza, de legats, no sigui el nucli d'un SN (sintagma nominal), cinc delegats, sinó d'un SP (sintagma preposicional), de dos delegats. La preposició de actua aquí com una barrera. No és un fet aïllat sinó que respon a restriccions sintàctiques generals que fixa en últim terme la gramàtica universal (la nostra dotació biològica per al llenguatge com a humans).
Per acabar-vos de convèncer us poso tres frases d'estructura paral·lela (verb + complement directe / verb + complement preposicional) que, potser perquè són menys habituals i no han patit ultracorreccions, veureu més clares (l'asterisc indica agramaticalitat): “No només n'ha criticat dos sinó que s'oposa a cinc” (*...se n'oposa a cinc)”, “N'aprecia molts però només confia en un” (*...només en confia en un”), “En va repetir pocs però va insistir en tres (*...en va insistir en tres)”.
No hi ha realpolitik: política basada en interessos pràctics
i accions concretes, sense principis teòrics o
morals.
En dispensa, podria
al·ludir-se a la sindical: temps
dins de la jornada laboral que les empreses cedixen als representants
sindicals perquè es dediquen a les activitats que els són pròpies com a
tals.
No recull els sintagmes lexicalitzats sensesostre i sensepapers.
No hi ha rebó -ona,
molt bo.
En l'entrada rebre, no hi ha rebre a prova: obrir el període del
judici en què els litigants poden proposar les proves que consideren
convenients. Tampoc hi ha rebre
substantivat: sempre ens toca el rebre a nosaltres.
No figura la clàusula rebus sic stantibus, en virtut de la qual les obligacions
d'un contracte subsistiran mentre no s'haja produït, en el moment de complir-lo,
una alteració o extinció de les circumstàncies originals que provoque una
desproporció exorbitant entre les prestacions de les
parts.
No hi ha bonisme:
actitud moral amb una gran dosi de comprensió i ganes d'ajudar, alhora amb
complex de culpa i inseguretat sobre els propis valors. O siga, bons propòsits
amb escrúpols i complexos.
No hi ha recanatge:
operació de tornar a marcar els solcs dels pneumàtics.
No hi ha reguarda
("retén"): grup reduït de bombers, policia, que controla una situació de risc i
està en espera per a intervindre.
No accepta recepcionar:
en dret administratiu, rebre un lliurament, comprovar-lo i registrar-ne
l'acceptació.
No hi trobre la reclamació
economicoadministrativa contra actes tributaris.
Ni en l'entrada reclusió ni en la de presó s'esmenten la major i la menor com a penes privatives
de llibertat.
No hi ha la reconducció
tàcita: pròrroga contractual automàtica, sense
requeriment.
Accepta recapacitar
(reflexionar).
No hi trobe l'exclamació de contrarietat voto a Déu! ( o votovadéu!).
No hi trobe la loc. rectificar és de
savis.
Hi ha reenviar, però no reenviament.
Hi ha reformular, però no reformulació.
No hi ha la rondalla rei
vestit de budell, la panxa llisa i el cul lluent.
En l'entrada etapa, no hi ha l'etapa reina (en ciclisme la més
important i decisiva per al triomf).
No hi ha
reintegracionisme: corrent lingüístic i cultural que sosté que el gallec i
el portugués formen part del mateix diasistema lingüístic.
No hi ha catifa roja (o
vermella) que, a més de sentit propi, en té un altre de figurat: la
que s'estén en les estrenes cinematogràfiques, desfilades de moda,
etc.
No hi ha reintegrar en
el sentit d'adherir en un document el segell corresponent (franquejar).
Accepta la loc. preposicional en relació a, al costat de en relació
amb i amb relació a.
Hi ha la loc. posar en relleu, però també s'ha d'admetre posar de relleu, encara que siga com a
sinònima.
Hi ha com un rellotge (puntualment), però no, en el mateix sentit,
com un clau, i a toc de
campana.
Hi ha la loc. adverbial a remulla, però també pot ser en remulla.
Accepta regló i rengló
com a ratlla d'un paper que servix de guia per a escriure.
No arreplega les locucions sinònimes en doina i en renou (de qualsevol
manera).
No hi ha la loc. (masclista) el rent i la granera fan la dona faenera.
No hi trobe repapiejar
com a sinònim de caduquejar, fer caducs (o catúfols), tindre afeblides les
facultats mentals a causa de l'envelliment.
En l'entrada impost, no figura l'impost sobre el valor afegit (l'IVA) ni, per tant, les referències a
l'IVA suportat i al
transferit.
Accepta, encertadament, rebotar-se en el sentit de
rebel·lar-se, irritar-se.
No hi trobe
recolzacaps.
No hi ha regata del cul
ni regata com a cursa
d'embarcacions.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de preferència):
Rebentador -ora / rebentaire; rebolcó
/ rebolcada; torticoli /
torcecoll; rebombori / xivarri,
aldarull; acolliment / acollida,
rebuda; carmanyola / recaptera; justificant de recepció / acusament de recepció; arreplega pilotes / arreplegapilotes
(en el tenis); desfici, picor /
frisança, frisor; rècua / rècula
(colla d'animals de càrrega); pleta
/ mallada (lloc tancat on s'arreplega el bestiar); reembossament / reemborsament; sinagües /enagos; reflector / reflectant; proverbi / parèmia; xampanyera / refredador; referendar / refrendar; aixopluc / sopluig; remugar / rondinar; regada / regó; regallar / regalimar; regalíssia / regalèssia; regatejar / driblar; corrua / ruera (grup que avança en
filera); reietó / règul; rosada / reixiu; serena / rellent, serení; llamp / rellamp, llampec; esvarada / relliscada; llomello / llom; escarni / escarn; rematada / remat (però només al remat,
a la fi); apedaçar (la roba) /
aparracar; rèmol / turbot; remolatxa / bleda-rave; remolí (de vent) / terbolí; gatmaimó (planta enfiladissa) / maimó;
ronser -a ( qui diferix de fer
alguna cosa de mala gana) / ronsa (m. i f.); remugant / rumigant; arremullar / remullar; clevill / esquerda, escletxa; rendir / retre; blasfemar/ flastomar; sobrenom, àlias / renom; rent / creixent, llevat; llavable / rentable (no rendible, a
menys que parlem de blanquejar capitals, en què els diners són rendibles i
rentables alhora); llavadora /
rentadora; llavar / rentar (l'acc. 4
les fa sinònimes, però rentar és netejar amb aigua i llavar és fregar amb sabó);
llavaplats / rentavaixella; renyada / reny; bonegar / marmolar; renyar / renyir; escarxofar-se / arrepapar-se,
repapar-se; repassada / repàs (regix
tant a com de: un repàs a la cuina, que hi ha molta pols, i un
repàs de la premsa); tossut -uda / repatani -ània, cabut -
uda; de repent / de colp i volta, de
sobte.
Era l'estiu, al mes d'agost, m'acabava de llevar i em disposava a esmorzar davant d'una plàcida vista del mar en calma. El mòbil em va aportar algunes notícies a través de la consulta d'elpais.cat mentre el sol s'alçava en el seu curs. Semblava que s'havia originat un escàndol en el món de l'atletisme internacional arran de les sospites de dopatge generalitzat, tot al voltant de l'Agència Mundial Antidopatge. Però tot d'una vaig tenir un despreniment de còrnia. Els ulls se'm van posar a fer pampallugues, el cor em va començar a percudir a la caixa mentre amb el dit resseguia la pantalla per veure la magnitud de la relliscada. L'esmentada Agència Mundial Antidopatge, l'AMA, havia estat rebatejada com la MESTRESSA, així mateix, terme que es repetia al llarg no d'una notícia, sinó de dues. Cobriment de cor. Entre espasmes incontrolables vaig poder enviar un missatge als companys d'elpais.cat perquè esmenessin el despropòsit a temps que la feta no corregués per Twitter. Per sort, un desfibril·lador em va tornar a la vida.
Serveixi l'anècdota no per criticar, sinó per lloar sense reserves la feina de les lingüistes d'elpais.cat, artífexs d'una excel·lència basada en el que Ariadna Pous, coordinadora de l'equip de correcció, anomena la traducorrecció; és a dir, el procés de traducció automàtica i posterior correcció humana de les notícies. De fet, és aquesta una tasca del tot contra natura. El cervell humà no està preparat per prestar el mateix grau d'atenció, en un sol acte de lectura, als diversos nivells de correcció que es produeixen en un mateix text (ortografia, morfologia, lèxic, semàntica, sintaxi, majúscules, puntuació, traducció, coherència, contingut), i menys si en el mateix espai vital hi ha un parell de redactors debatent sobre el procés, els d'esports canten un gol perquè és nit de Champions i un becari t'ofereix pastes perquè és el seu últim dia i resulta que se'n va. Per tant, l'error és consubstancial en aquesta feina (com en d'altres, de fet). És per això que la qualitat lingüística d'un text no depèn de la perícia del lingüista, sinó del nivell del text original i del volum d'errors que presenti; com més bo sigui el text a l'inici més bo serà al final. Atesa la dificultat intrínseca, doncs, el nostre cervell tendeix a validar tot allò que ja està validat en una primera ocurrència, i, per tant, a redundar en l'error si aquest ja s'ha produït. Amb una MESTRESSA, doncs, n'hi va haver prou per clonar la pífia.
En aquest primer any de vida, elpais.cat ha representat tota una novetat en el panorama de diaris digitals en català pel tractament que havia de fer de la llengua. Cada mitjà té les seves servituds, i en aquest cas el projecte obria una via fins aleshores encara no explorada. Al costat d'altres diaris digitals concebuts i escrits en català, i al costat de diaris digitals que són sobretot abocadors del que es publica en paper, elpais.cat plantejava de bon començament la necessitat de traduir material escrit en castellà per a l'edició en paper, però també de publicar textos concebuts i escrits en català, tota una mena de tercera via que s'obligava a ser fidel a la normativa vigent (cap mitjà nouvingut hauria de tenir la temptació de saltar-se-la) però que alhora estava atenta a les novetats a la recerca de la proximitat. I el resultat s'hauria pogut convertir perfectament en un ni carn ni peix però ha esdevingut un estupend mar i muntanya. Millorable en endavant, evidentment, tant a través de la incorporació de noves veus que elaborin textos propis com per la possibilitat que algunes firmes catalanes que escriuen en castellà i després són traduïdes puguin recórrer el camí invers, fent que el castellà sigui gregari de l'original en català.
El format del diari, doncs, comporta una innovació, però n'hi ha una altra no tan visible pel lector però també decisiva: la cohabitació entre periodistes i lingüistes. Altre cop una tercera via. Tradicionalment els correctors han menjat a part. Vistos com una necessitat per poder publicar i emetre en condicions, els equips de lingüistes sempre s'han constituït en seccions formalment i físicament separades, amb una gent absorta en les seves dèries verbals que sovint treballen en règim stakhanovista i precari. O bé, i això passa en mitjans petits on el lingüista exerceix en solitari, aquest s'insereix en la redacció, on tanmateix la situació de minoria dilueix les seves propostes i l'adquisició d'una mínima autoritat esdevé hercúlia. En canvi, a elpais.cat la convivència entre professionals, taula amb taula, ha transmutat en una cooperació mútua que ha acabat beneficiant el lector, el qual, tot i desconèixer quin procés ha servit per resoldre un titular o gestar un tuit, rep el missatge de manera més clara, nítida, correcta i eficaç. Els correctors dels mitjans, sovint vistos com uns mestretites, a base de lectura i de consultes han acabat acumulant un pòsit de coneixement que els periodistes farien ben fet d'aprofitar. I a més són molt bons fent titulars.
Avui estem d'aniversari, després d'un any informativament intens que ha obligat a revisar i actualitzar molts termes, alguns de nous, d'altres de tota la vida però portats al primer pla: ebola, selfie, procés, consulta, lapao, caixer, estelada, dron, plebiscit, bilingüisme, nació, i més que en vindran. Que l'actualitat no s'acaba mai, i la llengua tampoc.
D'un temps cap aquí, sembla que hi ha tendència a llançar floretes envers Espanya. És tot un contrasentit, tenint en compte les dinàmiques en què ens hem embarcat, i ningú diria que ara parlem d'Espanya més bé que mai. Sense anar més lluny, el mateix Artur Mas deia en seu parlamentària: “Catalunya sent afecte per Espanya, però ja no confia en l'Estat espanyol”, un sentiment encara més explícit en Oriol Junqueras, amb un “ens estimem Espanya però no confiem en l'Estat espanyol”, i secundat per l'emergent Antonio Baños a la pregunta de si estima Espanya: “El que no vull és pertànyer a l'Estat espanyol, però Espanya és irrompible. L'Espanya de les famílies, els amics, la d'anar de tapes o la literatura és impossible de trencar”. És clar que el trident del sobiranisme, amb permís de Raül Romeva, sent autèntic amor per Espanya.
La facècia no passaria de ser un mer argument polític d'un cert pes si no fos que, durant anys, s'ha practicat, des del periodisme, la política i la filologia, una sinonímia bastarda entre els dos termes Espanya i Estat espanyol, de tal manera que la segona expressió va acabar substituint la primera en pràcticament tots els contextos. Això, en el món de la sinonímia, és perfectament legítim, però no ho és tant forçar el sentit d'una de les expressions a fi d'amagar la freqüència de l'altra, primer per simple ètica professional, segon per la possibilitat de caure en incoherències, incorreccions i absurditats. És el que passa quan a un mot li fas dir el que no és.
Per exemple, era habitual sentir els homes del temps dir que plouria arreu de l'Estat espanyol, i s'han vist (ho prometo) enumeracions de l'estil “Itàlia, Portugal i l'Estat espanyol”. En una crítica de cinema, una pel·lícula podia ser estatal en lloc d'espanyola, i podíem descobrir astorats que a l'Estat espanyol hi ha dos milions d'autònoms, com si a l'Estat tot fossin professionals en lloc de funcionaris. El paroxisme arriba al punt que una editorial de prestigi com Enciclopèdia Catalana inclou aquesta equivalència espúria en el seu diccionari català-castellà (almenys en les edicions de 1997 i 2005), com si les dues expressions fossin intercanviables. I, evidentment, el mitjà de comunicació que s'entestava a establir diferències entre termes de seguida era titllat d'espanyolista.
Més enllà de la intencionalitat política que hi ha rere l'ocultació d'un topònim (fàcilment intuïble però absurda, ja que hom també pot pronunciar Espanya com si es tractés d'un país estranger, com qui diu Moldàvia o Madagascar), i de la intencionalitat política que hi ha rere la reivindicació d'un topònim (qui reclamava el terme Espanya era sempre partidari d'Espanya, ves quina casualitat), resultava sorprenent la connivència de part del gremi de lingüistes i correctors, en bona mesura també promotors d'aquesta ocultació, qui sap si còmodes amb la idea d'influir en el receptor a través del llenguatge. El compromís del lingüista, més enllà de la llengua mateixa, ha de ser amb el signe lingüístic, amb el respecte als mots i el que signifiquen. I la seva batalla s'ha d'orientar sempre contra l'eufemisme, contra la perífrasi, el tòpic i el subterfugi, contra l'ús polititzat de l'idioma i la manipulació interessada, del color i l'accent que siguin.
Ara, curiosament, el procés s'ha vist obligat a rescatar el significat correcte de les dues expressions, atorgant a Espanya el sentit que pertoca a tot un país i relegant l'Estat espanyol a l'estructura de la qual es vol sortir, en una dicotomia que transforma presumptes sinònims gairebé en antònims. Ara ens agrada Espanya però no l'Estat espanyol, qui ho havia de dir. Potser és que ens tornem a trobar davant la politització dels mots i el que toca ara és resultar simpàtic als afectes, però benvinguda sigui si serveix per restaurar sentits rectes i bandejar desviacions per no tornar-hi.