La
forma tradicional valenciana del participi del verb riure és rist i així
ho hem dit sempre tots els valencians i així continuem dient-ho la immensa
majoria de nosaltres amb molt poques excepcions. El participi dèbil
rigut, que és el que s’usa majoritàriament a Catalunya –el participi fort
rist només sobreviu al Montsià i al Baix Ebre–, és una forma més recent
que pràcticament no ha penetrat en els parlars valencians. (El mapa número 065
del llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix
Vinalopó de Carles Segura ens informa que en la comarca del Baix Vinalopó es
diu rist en tota la comarca execepte a Crevillent, Guardamar del Segura i
La
llengua clàssica usava la forma ris, procedent del llatí risu, que és l’etimològica. La forma
moderna rist és l’hereua de la forma clàssica, que porta una t no
etimològica afegida al final, és a dir, una t epitètica, per analogia amb
altres participis que la duen. Rigut és una forma regular creada per
analogia amb els participis acabats en -ut d’altres verbs, com ara
begut, viscut, corregut, vençut, conegut,
etc.
Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana diu: «Així
mateix riure i somriure tenen un participi fort rist i
somrist, i un atre dèbil rigut i somrigut, però aquells són
preferibles.»
Josep
Giner en La conjugació dels verbs en valencià diu que el participi passiu
del verb riure és rist (literari:
rigut).
Carles Salvador, en la seua Gramàtica valenciana amb exercicis
pràctics i Enric Valor en els seus llibres Curso medio de gramática
catalana referida especialmente al País Valenciano i La flexió verbal
donen rist i rigut com a participis de riure i tots dos
escriuen rist en primer lloc i rigut en segon
lloc.
Josep
Lacreu en Els verbs valencians diu que el participi del verb riure
és rist, rista, rists, ristes, però en nota a peu de
pàgina ens aclarix que “també hi ha les formes següents: rigut,
riguda, riguts, rigudes, molt utilitzades
literàriament.”
Mila
Segarra, de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu treball «Enric Valor
i la llengua normativa» dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric
Valor, escriu: «En el cas del verb riure, el participi fort
rist és el més usual en la llengua parlada del País
Valencià.»
Si
obrim el diccionari virtual del SALT3, cliquem damunt el botó “conjugació
verbal”, triem el verb riure i cerquem quines formes verbals ens dóna per
al participi, trobarem rist, rista, ristos, ristes.
Dóna únicament les formes fortes.
La
Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua diu
que el participi del verb riure és rist, rista,
rists, ristes, encara que en una nota a peu de pàgina diu que
“també pot adoptar les formes següents: rigut, riguda,
riguts, rigudes”. Això ho diu, evidentment, per respecte a la
unitat de la llengua. Però una cosa és admetre i defendre la unitat de la
llengua i una altra de ben diferent emprar en el valencià, tant parlat com
escrit, formes que no són les nostres pròpies i que ens són totalment alienes.
La forma rist –que és la forma tradicional valenciana i que es conserva
ben viva en tots els nostres parlars– és l’única que s’hauria d’ensenyar en les
escoles valencianes, la que s’hauria d’utilitzar en els mitjans audiovisuals i
la que haurien d’usar els nostres escriptors.
Pose
tot seguit alguns exemples literaris d’autors valencians.
● En el
capítol CIX del Tirant lo Blanc
titulat Com Tirant posà en llibertat tots los catius que havia comprats en
Alexandria, e com tornaren en Sicília e estrengueren lo matrimoni de Felip ab la
filla del rei de Sicília trobem la forma clàssica
ris:
–«E
Tirant alçà grans rialles mostrant que les raons d’ell e de Felip eren d’alguna
burla. Com hagueren passada l’aigua, la Infanta demanà a Tirant de què es
reia.
–Per
ma fe, senyora –dix Tirant–, jo em só ris d’una demanda que Felip hui tot lo dia
me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés com cavalcam, e
ara a l’entrant de l’aigua: me demana quina cosa és amor e d’on
proceeix.»
● En
l’escena vi de L’escaleta del
dimoni d’Eduard Escalante, el personatge anomenat don Jaume diu: .
–«Ací
sols una persona
del
meu caràcter, podrà
posar
orde en l’escaleta.
Segur
que no se riuran
de mi
com s’han rist del pobre
Benito.»
● Teodor Llorente, en l’article titulat “Notes valencianes”,
escriu:
–«[...] si hagués estat en Valencia aquells dies, s’haguera rist de la
imprevisió.»
● En la
rondalla El patge Saguntí d’Enric Valor trobem:
–«Quan estareu tots dos allí damunt, li faràs tres preguntes: Primera,
per què havia rist ella quan passava per davant l’ermita. Segona, per què ho féu
així mateix quan va passar per davant la duquessa i les donzelles. Tercera, per
què va riure igualment al ficar-se a la vitrina.»
● En la
rondalla L’amor de les tres taronges, també d’Enric Valor,
llegim:
–«El
rei, en el seu setial, tenia el cor a punt d’esclatar-li de goig, i el poble
atibacava l’església de gom a gom i comentaven:
–Dalmau sí que és un príncep de veritat...
–Tan
minset que semblava!
–Diuen que ha mort un lleó...
–I
una serpota...
–I
s’ha rist d’un gegant!
–Ara:
ella... sí, és bonica, però té cara de geni dessucat!
I
altres murmuracions per l’estil.»
● En la
novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà podem
llegir:
–«El
rostre del metge s’ennuvolà de sobte. –¡Si sabera quants dies fa que no m’havia
rist!– També és veritat que tu eres un xicot prou seriós.»
● Encarna Sant-Celoni, en la seua novel·la Al cor, la quimereta,
reproduïx la cançó:
–«En
ma vida m’he rist més
que
una nit collint tomaques:
em
vaig girar i em veig
una
gallina amb sabates.»
I en
la mateixa novel·la, una miqueta més avant, podem llegir:
–«[...] t’has rist tu a soles de les mil i una dimonieries i
barrabassades que et feen quan eren xicotetes –que ara ja no te’n rius
tant–...»
● En
Pere, diari d’un xiquet de Maria Mulet trobem:
–«I
m’he rist més... L’Andreu, ¡ai!, és que l’Andreu és del cel, com diu ma mare...
Tot, tot lo que dius s’ho creu... I encara com ha resultat com jo m’ho
imaginava...»
● En la
narració curta Del mestre sangrador i los teuladins golafres de Josep
Pascual Tirado, inclosa en el llibre De la meua garbera, podem
llegir:
–«
–Bé, senyors teuladins. No, no vos escaroteu per tan poca cosa. Seguiu, seguiu
fartant, que vull veure com vos ompliu lo pap. ¿No en teniu de vergonya de que
lo meu oficialet vos haja copat? ¿On és la vostra saviesa i llestetat? ¿No sou
de vila i vos heu rist i vos n’heu gatit del tio del sombrero i de les borles?
Ara, ara les pagareu totes juntes i bossareu lo forment que li heu robat a
mestre Domingo; gentola roïn i de mala llei...»
● En la
novel·la El mut de la campana de Josep Lozano
trobem:
–«Paper que respresentava la bella actriu de cabells daurats, que havia
vist en esporret al vestuari, i que s’havia rist de mi.»
********
Jo
vaig nàixer a Alcoi l’any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig aprendre
dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d’Alcoi que els
meus avantpassats s’havien passat de pares a fills des de temps immemorials. La
forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al participi del verb
riure va ser rist i, ho dic sincerament, no recorde haver sentit
mai al llarg de la meua vida cap valencianoparlant –i n’he sentit milers– que
diguera rigut. Per a mi, si algú diu rigut en lloc de rist
és com si diguera vegut en lloc de vist, pongut en lloc de
post o cobrit en lloc de cobert. Però en aquesta vida no
acabem mai d’endur-nos sorpreses i jo, que ja sóc granadet, me n’emportí una el
dia que un collistaire de Migjorn –llista de debat sobre llengua catalana en
internet– es va estranyar perquè un altre collistaire havia escrit rist
en un missatge i preguntava si això era correcte, ja que era una forma que ell
no havia sentit ni llegit mai. Només coneixia rigut. Alguns collistaires
li varen contestar que les dues formes, rist i rigut, són
normatives. Un collistaire valencià, tècnic lingüístic, va enviar un missatge en
el qual deia que «[...] rist és la forma general, però em fa l’efecte que
recula. Vaig traduir no fa molt una obra de teatre i vaig utilitzar aquesta
forma: el director, català, la desconeixia, i va preguntar als actors,
valencians. Tots els actors joves la desconeixien, i l’actor més major, Enric
Benavent, la coneixia però no la utilitzava ja feia temps: li sonava “antiga”.»
Ens va explicar que va intentar que en la representació de l’obra s’usara
rist, però que no ho va aconseguir: el director i els actors s’hi varen
negar. I acabava el seu missatge amb les paraules següents: «No es va utilitzar
i, a més, el dia de l’estrena, després de la representació, ens vam fer una foto
de record, i la frase que va cantar tota la companyia per a la foto (en comptes
de la clàssica patata) va ser “quant s’ham rist”»
Crec
que paga la pena que analitzem el cas: ens trobem davant d’un director teatral
català i d’un grup d’actors jóvens, tots valencians, que l’única forma que
coneixen per al participi del verb riure és rigut. Només un dels
actors coneixia l’existència de la forma rist, però la considerava
“antiga”. Malgrat els esforços del traductor de l’obra –que és un molt bon
coneixedor de la llengua– a que s’use en la representació la forma rist
–forma ben viva entre els valencians i molt acostada a la forma clàssica i
etimològica–, el director i els actors no fan cas dels suggeriments de qui
coneix la llengua millor que ells, no usen rist en la representació, sinó
rigut i, damunt, fan xufeta del traductor gastant-li la brometa de dir
allò de “quant s’ham rist”. Si un castellanoparlant adult diu sabo en
lloc de sé, cabo en lloc de quepo, andé en loc
d’anduve o rompido en lloc de roto, serà motiu de burles.
En el cas que ens va relatar el collisteire de Migjorn va passar exactament al
revés, van ser els que deien rigut qui es varen burlar de qui volia que
digueren rist. És a dir, que nosaltres ja no ens burlem de qui diu les
coses malament, sinó de qui les diu bé. Fóra bo que meditàrem una miqueta sobre
açò. No sembla un bon símptoma per a la nostra llengua.
València, 15 de febrer del
2010