deixar
ratlles fetes
Deixar (una
persona, una cosa, un esdeveniment, un afer, etc.) en l'ànim d'una o diverses
persones –o de la humanitat sencera– una impressió forta, que no s'oblida
fàcilment.
En el
DCVB, en l'entrada ratlla, trobem: «Fer ratlla, o Deixar
ratlles fetes: lluir-se, sobresortir, adquirir gran avantatge sobre els
altres (val.). La festa aquella deixà ralla molt alta en los pobles del
contorn, Guinot
Capolls 29.»
Actualment, almenys a diverses poblacions del Camp del Túria com ara
A
Benaguasil, per a expressar com de malament ho passa la gent pobra els dies
d'hivern i de pluja, quan no es pot treballar, tenen la
dita:
|
Aigua en els fondos, neu en els alts, ratlles en les botigues i pelosa en els
bancals. |
La
pelosa és una herba nitròfila, espècie Poa annua, subespècie
annua, molt vulgar i molt abundant, que creix profusament –sobretot
durant l'hivern i quan hi ha humitat– en els cultius i en els
camins.
del mateix color tinc jo un vestit
Frase que se li diu
a qui conta penes i desgràcies que li passen a ell per a posar de manifest que,
a qui l'escolta, li passen coses semblants o encara
pitjors.
|
–Els llogaters de la caseta d'allà amunt em deuen ja quatre mesos
de lloguer i no hi ha manera de poder-los cobrar. Estic que me'n puge per
les parets. –¿I què vols que et diga?, del mateix color tinc jo un
vestit. |
|
–La mare ens té lligats de peus i mans. Té noranta anys i la tenim
privadeta, a casa. Hem de fer-li-ho tot. És molt pesat, Maria, molt
pesat. –Ai filla meua, del mateix color tinc jo un vestit. Jo tinc en
casa, a banda de ma mare que té noranta-set anys, la meua sogra que li
falten dos mesos per a fer-ne cent. I el meu home i jo hem d'estar
pendents d'elles les vint-i-quatre hores del dia perquè els xicons els
tinc estudiant en Barcelona. Però hem de fer lo que siga menester, ¡quin
remei! |
Si fa sol, parlem de
música
Antoni Llull Martí
Amb tot i que jo mai hagi sabut tocar un instrument ni hagi après gens de solfeig, sempre m'ha agradat la música i m'han interessat els mots que hi estan relacionats, començant pel seu nom, música, que prové de musa, nom de cadascuna de les nou filles de Zeus i de Mnemósine que en la mitologia grega representaven les diverses arts: Clio, la poesia èpica i la història; Urània, la poesia didascàlica i l'astronomia; Melpomene, la tragèdia; Talia, la comèdia; Terpsícore, la poesia coral i la dansa; Erato, la poesia amorosa, la geometria i el mim; Cal·líope, la poesia elegíaca; Euterpe, la poesia monòdica i l'aulètica, i Polímnia, la dansa i el cant sagrat. Música, per tant, vendria a voler dir ‘cosa pròpia de les muses'.
Del treball EUGENI S. REIG, L'AMIC DE LES PARAULES, premi Recull de retrat literari del 2014
Reig
Joan Tudela
Cognom que fa servir, des que va decidir reinventar-se, Josep Eugeni
Sempere Reig. Coincidint amb el canvi de segle, va deixar de ser el senyor
Sempere de la Companyia Telefònica, perit industrial que va treballar primer en
diversos projectes tècnics i més endavant i durant una pila d'anys com a
professor i després director del centre de formació de Telefònica a València, i
va començar a ser el que és ara: un dels lingüistes més actius del País
Valencià. Home pràctic,
Postdata:
Elisa Reig Serra, mare de Josep Eugeni Sempere Reig, va morir el 24 de
novembre del
2014.
És metalingüístic, per exemple, preguntar-se com es diu una paraula o expressió en una determinada llengua. En casos així l'ús del verb dir en el sentit “designar amb un mot o anomenar” pot adoptar diverses formes i ser una font de desconcert.
I el desconcert arriba fins i tot als diccionaris. Al GDLC hi trobo aquest exemple: “Els anglesos diuen water de l'aigua”, una frase que diria que no diem. El que diem, en català central genuí, és: “[...] en diuen water de l'aigua”. Igual com també diem “En anglès se'n diu water de l'aigua” i no pas “[...] es diu water de l'aigua”.
El més habitual és que ens trobem la frase ordenada d'una altra manera: “De X els A en diuen Z”. És un ordre que estalvia mullar-se (avançar X fa obligatori en ) i haver de decidir si el verb és dir o el pronominal dir-ne. En aquest cas el DIEC2 es mulla i entra dir-ne amb el següent exemple:“Com se'n diu de ciutat en anglès?”
I un lector em dirà: “¿Insinues que no és correcte «Com es diu ciutat en anglès?»”. De cap manera, és del tot correcte. Però en aquesta frase el verb pronominal és dir-se i el seu subjecte és la paraula ciutat, mentre que en l'altra és dir-ne i el seu subjecte és un es impersonal. I és només quan el subjecte és algú -ja sigui impersonal ( es ) o personal ( els anglesos )- que diem dir-ne Z de X i no pas dir Z de X : “Com en diuen els A de X (en A)?”
Tot això seria menys envitricollat si els verbs pronominals tinguessin sempre una entrada o subentrada pròpia en negreta als diccionaris. I en algun cas anem enrere com els crancs: al Fabra i al DIEC1 hi havia anar-se'n i al DIEC2 ja el trobem subsumit dins anar, iamb l'única marca d'un petit pron. que ajuda ben poc l'usuari mitjà.
De votacions se n'han fet sempre, no és un invent del segle XIX, de quan es va encetar la lluita per aconseguir el sufragi universal; vull dir que al llarg dels segles hem votat molt, i no sempre davant l'urna. En català, hi ha testimonis escrits en què apareixia el terme vot i els seus derivats ja als segles XIV i XV, justament per expressar el parer de cadascú perquè, de la suma d'aquests parers, es pregués una determinada decisió tot emmotllant-se a l'opinió majoritària d'un grup. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, n'aporta un parell de bons exemples. Una carta d'ordinació de Manresa ja diu al segle XIV: “la forma de l'elecció sia que lo batlle de la ciutat, o son escrivà, escriva lo vot de cadascun, singularment dels dits jurats”. Mentre que Jaume Roig, al seu misogin Spill, testimonia al segle XV una votació ben macabra. Un home acusa la dona d'ésser adúltera: “Ella negava: ferro calent, vermell, ardent, li feren prendre; veren encendre de fet la mà, tota es crema. No l'escoltaren, de fet votaren: sentenciada, fou degollada per son marit”. Tremend, el segle XV.
L'origen del terme vot, però, s'ha de buscar en l'àmbit religiós; no és pas l'atzar el que fa que tinguem una fe tan intensa en la nostra decisió com a ciutadans al davant d'una urna. Si fem la cerca del terme al diccionari, veurem que al capdamunt destaca aquesta accepció devota, i és més avall que trobem el sentit polític més habitual avui dia. Diu així el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a l'entrada vot: “1 Prometença que hom fa a Déu, a la Verge, a un sant, de tal o tal cosa, si obté el que demana. 2 Desig expressat que s'acompleixi alguna cosa bona, plaent. 3 Obligació voluntària que es contrau envers Déu”. És a dir, un vot pot ser igualment una prometença, un desig o una obligació, com ara el vot de pobresa. L'etimologia, com en tants altres casos, cal localitzar-la en la llengua llatina, tal com il·lustra el mateix Coromines: “pres del llatí votum ‘promesa feta als déus', ‘prec ardent, desig', derivat de vovere ‘prometre', ‘formular pregària a un déu', ‘desitjar'”. D'aquí no és gens estrany que parlem d'algú que és molt devot si és profundament creient, o que expressa molta devoció, terme que actualment, sense haver abandonat el significat religiós, pot al·ludir també a una forta admiració intel·lectual o afectiva. Algú pot tenir devoció pels seus fills, per exemple.
No cal que ens posem místics, perquè no són pocs els renecs originats en els dominis de la fe. Del sentit religiós prové també la interjecció voto a Déu!, útil per expressar enuig, sorpresa o exclamació però avui dia en franc desús, per bé que fossilitzada en un terme ben nostrat com és vatua!, deformació de l'inicial voto a. (Bé, també el pobre vatua està en desús, avui se'l sent ben poc i només si a casa teniu algun còmic de Tintín sentireu el capità Haddock dient-ne algun.) A partir d'aquí, la tradicional inspiració catalana a l'hora de confegir improperis va trobar en el vatua una generosa font de possibilitats, començant per un voto al Cristo! que la prudència de no blasfemar va mutar en els eufemístics voto al... isto, vatua listo i vatualisto. El vatua com a forma de cridar l'atenció sempre ha donat molt de joc: vatua dell, vatua nell, vatua l'olla, vatua món, vatua Judes, vatua l'ou, vatua la pell, “vatua les plebiscitàries”, dirà algú aquesta nit quan vegi els resultats.
Diuen que són unes eleccions històriques, sí, i poc o molt tothom s'ha rumiat el seu vot, sigui des de fa anys o tot just ahir al vespre. És un vot viscut intensament, tal vegada com una prometença, o com un desig, o com una obligació. Vatua l'urna que l'acull. Potser aquesta intensitat es podria mesurar en el nombre de paperetes rebregades que apareixen en el recompte, després d'haver-la dut a la mà des de casa, d'haver comprovat un cop i un altre que no ens hem equivocat de pilonet, d'haver hagut de fer cua davant la mesa electoral com si es tractés d'un altar. Potser mai havíem tractat un tros de paper amb tanta devoció, tanta transcendència.
No hi ha precariat com
a conjunt dels treballadors que tenen un treball precari.
No hi ha predicar en el
desert (inútilment), equivalent a llaurar arena (que hi és) o picar ferro gelat (o fred), (que no hi
és).
No hi ha premier
(xenisme anglés).
No hi ha prime time
(horari de màxima audiència), hora punta.
No hi ha primaritat:
propietat de ser un nombre primer (en matemàtiques).
No hi ha les loc. fa més
por que una tronada, que una pedregada, que una fragata de moros. Tampoc: la por guarda la
vinya.
En l'entrada porc, no hi ha la loc. de porc i de senyor se n'ha de vindre de
mena (o de casta), ni a cada porc li arriba el seu sant
Martí.
No hi ha porta per
porta: enfront.
Hi ha porta falsa en
sentit propi, però no en sentit figurat: anar-se'n per la porta
falsa.
No hi ha potlatch
(costum de Nova Guinea de destruir béns valuosos com a mostra de prestigi
social).
Hi ha reassignar, però no preassignar.
No hi ha audioguia:
aparell portàtil amb informació enregistrada, sobretot oral, que permet una
visita guiada i autònoma en un lloc d'interés cultural o turístic, esp. en una
exposició o en un museu.
No hi ha codirigir:
dirigir conjuntament.
No hi ha proactiu ni
proactivitat: capacitat d'avançar-se als problemes i prendre les mesures per
afrontar-los de manera positiva i provocar el canvi
desitjable.
No hi ha pronosupinació,
que és el nom que rep la rotació de l'avantbraç.
No inclou protestaire
com a sinònim de protestatari.
No inclou proverb com a
verb que substituïx un altre del qual és coreferencial. El proverb per
excel·lència és fer.
No hi ha pubàlgia
(osteopatia de pubis).
No hi ha publificar:
assumir els poders públics la titularitat d'una activitat d'interés
general.
No hi ha amanir en
sentit metafòric d'arreglar alguna cosa amb adornaments. Ho va amanir amb un seguit de comentaris
laudatoris.
En l'entrada tupinada
hi ha: 1) tupí ple, 2) contingut d'un tupí; però no en el sentit de frau electoral
("pucherazo").
No hi ha PUK: codi
numèric secret que identifica un usuari i li permet desbloquejar el
telèfon.
No hi ha pulque: beguda
alcohòlica mexicana que s'obté de l'atzavara.
No hi ha punch: colp
fort en la boxa i el golf, ni punching
bag (sac, pilota de colps).
No hi ha la loc. a
puntapala (a cabassades, a desdir).
No hi ha puntax: estri
de fer punta al llapis, afilamines
(que tampoc consta).
No hi ha puntcom
(empresa capdavantera que només oferix els seus productes per
internet).
No hi ha putiferi
(italianisme): entitats que cobren interessos abusius.
Accepta, amb bon criteri, quiròfan.
No hi ha quíquera
(d'oli) per il·luminar el sagrari, i tasseta per a prendre xocolate desfet
(encara que el nom més usual és
quiquereta).
No hi ha (tot)
quisque o quisqui.
No hi ha el sintagma memòria històrica, tot i que hi ha una
llei de 2007 amb aquest enunciat.
No hi ha mileurista.
No hi ha prima de risc:
comparació del risc del deute entre països de l'eurozona i, singularment,
amb Alemanya.
No hi ha quota de
pantalla.
No accepta rabieta
(rebequeria, enrabiada, rabiola, rabinada).
No hi ha rabona: en el
futbol, xut en què el jugador colpeja la pilota amb el peu per darrere de la
cama de suport.
No hi ha raccord com a
sinònim complementari de continuïtat (manteniment de la coherència
escènica).
No hi ha ràdio macuto:
notícies sense confirmar, rumors sense fonament.
No hi trobe a raig de ploma
o a rajaploma ("a vuela pluma").
No hi ha ram referit a
activitats concretes, com és ara, ram de vidrier, d'obrer, de fuster,
d'algepser, etc.
Hi ha la loc. clar i ras, però no l'equivalent ras i curt.
No hi ha la loc. rascar i
menjar tot és començar.
No hi ha mixologia:
l'art de preparar begudes combinades, còctels.
No recull l'accepció de traça com a rastreig
bibliogràfic.
Hi ha rata de biblioteca, però no el sinònim aranya de biblioteca ni rata de sagristia (que no
ix de l'església).
No hi ha ratatatà
(onomatopeia del so de la metralladora).
No hi trobe l'angelet de
les dents o el ratolí Miquel o Martí o Pitiminí ("ratoncito
Pérez").
Fa la flexió pudent
-a.
No hi ha roro (sistema
de càrrega i descàrrega horizontal).
SINONÍMIA (per ordre de preferència):
Porquet / garrí, godall; poregós -osa / poruc -uga, poreguita; porprat / purpurat (cardenal); portaequipatge / portabagatge; postura / positura; potejar / potollar; precocitat / prematuritat; profunditat / pregonesa, fondària; fillada / llocada; propé / propilé; proponent / proposant, proposador; prospecte / fullet; preverbi / preverb (prefix que s'adjunta a una forma verbal); coentor / coïssor; pruïja / prurit; prunyó / penelló; pobil / povil, pubill; pudor / catipén, fortor, ferum; benestant / acomodat; bafarada / brafada; puig / tossal; puntelló / puntellada; de puntetes / de puntelletes; buba / bua (pústula en la pell); puput / putput; gentola /purrialla, gentalla, púrria, genteta; puter / putaner; prostituta / puta, meuca, meretriu, bagassa, barjaula; trencacaps, trencaclosques / puzle; quadern / qüern; grum / grumoll; habitació / quarto; tartamudesa / quequesa; tartamut / quec; cremat / queimada; queixal de l'enteniment / queixal del seny; quemenjar / queviures; queratina / ceratina (proteïna de l'epidermis dels vertebrats); acapte / capta (fet de demanar almoïna); quistós / quístic (pertanyent al quist); còccix / carpó, copró; raier / rager; rajà / raja; arruixada / ramalada; rasclet / rampí; rapinyar / rampinyar; rantella / rantell (mosquit gran); renyada / reny; plor / ploralla; raspall / espalmador; raspallar / espalmar; restoll / rostoll; rata penada / ratapinyada, rat penat, muricec; tribulí / tribulet (molt actiu, atrotinat); reagrupament ( familiar) / reagrupació.