L'ensenyament del valencià sempre ha estat una tasca complicada a la Comunitat Valenciana. A la idiosincràsia peculiar del territori, amb grans zones castellanoparlants, s'hi ha afegit la utilització política intransigent i la intromissió tenaç, sense coneixements pedagògics, en els mètodes d'ensenyament. El resultat, nefast. El valencià està sota mínims.

I tot, malgrat la Llei d'Ús i d'Ensenyament del Valencià (LUEV), que aquest mes fa 32 anys. Una normativa, el progrés natural de la qual hauria d'haver proporcionat a molts valencians l'accés a la seva llengua sense fanatismes. Però, com ha assenyalat a EL PAÍS el conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esports, Vicent Marzà, de Compromís, “sembla que la llei es va aprovar ahir, perquè amb prou feines s'ha desenvolupat”.

El socialista Joan Lerma va posar en marxa la LUEV per equiparar el valencià amb el castellà i “garantir l'ús normal i oficial dels dos idiomes en condicions d'igualtat, deixant de banda qualsevol forma de discriminació lingüística”. Un objectiu que el PSPV-PSOE no va aconseguir, i que el Partit Popular, després de 20 anys governant amb majoria absoluta, va truncar. És més, l'idioma valencià ha sofert un retrocés, agreujat pel decret de plurilingüisme que l'Executiu de Francisco Camps va implantar l'any 2012, sense cap mena de previsió i davant les protestes de professors, pares, alumnes, i els tècnics que havien d'aplicar-la des de la Conselleria d'Educació.

“Amb la llei que hi havia es podia créixer cap al plurilingüisme. No era necessari un decret que va ser un retrocés. Va ser un error que va deixar el valencià de banda perquè la majoria de centres es va acollir al mínim”, afirma Eva Ciscar, cap del servei d'Ensenyament en Llengües en aquella etapa. “Per exemple, a secundària, amb la normativa anterior, el mínim en els programes en castellà era de dues assignatures no lingüístiques en valencià. I el mateix, al contrari. Amb el decret el mínim va passar a una assignatura. S'equiparaven les dues llengües. I això és injust, perquè no estan presents de la mateixa manera en la societat, no estan equilibrades socialment. La presència del valencià està relegada a l'àmbit familiar i a l'escola. I si a l'escola no compenses aquest buit és evident que estàs deixant de banda el valencià”, afegeix Ciscar.

Si fins aquell moment el balanç era negatiu, a partir de la implantació del decret de plurilingüisme la situació va ser irreversible. Va ser tant així que el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament (STEPV) va llançar la tovallola i va deixar d'elaborar els informes sobre la realitat de l'ensenyament del valencià que feia des que el Parlament valencià havia aprovat la llei, i que mai van ser molt esperançadors. El responsable del sindicat, Marc Candela, coincideix amb Ciscar que amb la LUEV es podia créixer cap al plurilingüisme, i, a més, amb un aspecte més modern. “El decret va crear un coll d'ampolla que va escanyar els petits avanços, que, amb molts problemes, es van aconseguir durant els primers anys”, diu.

De l'augment lent de l'ensenyament de la llengua valenciana es va passar a l'estancament. Fa quatre anys només el 29% de l'alumnat rebia l'ensenyament en valencià a través del Programa d´Ensenyament en Valencià (PEV), on la majoria de les matèries s'imparteixen en valencià. Els alumnes matriculats al Programa d'Incorporació Progressiva (PIP) representaven el 71%; el 54,2%, en zones de predomini lingüístic valencià, i el 16,8%, de zones en castellà, en què el valencià només s'imparteix com una assignatura. Les polítiques que s'han aplicat des del Govern valencià han provocat forts desequilibris entre centres públics i privats, i entre territoris. Això ha consolidat un sistema educatiu fragmentat que no compleix el propòsit d'anivellar les desigualtats, com fa anys que denuncia Escola Valenciana.

En aquest tema, les posicions del Partit Popular i de Ciutadans són semblants. Donar el mateix percentatge de temps a totes. Però la líder de Ciutadans, Carolina Punset, va més enllà. “Encara que pot ser entranyable, és poc útil per trobar feina", va assenyalar durant el debat d'investidura del president Ximo Puig. “El que diu Punset és una fal·làcia. Donar el mateix temps al valencià, al castellà i a l'anglès és un engany, i damunt simplista. Aquesta senyora no té ni idea de pedagogia de llengües. No en sap. Està jugant amb això”, destaca Ciscar.

El psicòleg i membre de la Plataforma per la Llengua al País Valencià Ferran Suay és més dràstic. Assenyala que la Comunitat Valenciana ha estat un laboratori amb un pla definit: exterminar el valencià de la vida pública.

El conseller d'Educació, titllat de “radical” i “catalanista” pel PP i Ciutadans; mestre en Llengua Estrangera i amb un màster en Pedagogia Social i Comunitària per la Universitat Ramon Llull, sap que només un 2,76% del professorat està capacitat per fer classes en anglès. El conseller, crític amb el PP per haver fet bandera d'un model trilingüe impossible d'implantar, ha optat per no precipitar-se i encarregar a un grup d'experts la redacció d'un model que tingui en compte tots els aspectes de l'ensenyament.

L'esquerra balear s'ha proposat esborrar l'herència política de José Ramón Bauzá (PP). El coneixement del català tornarà a ser un requisit indispensable per accedir a les places de funcionari i, per això, es canviarà –de nou– la Llei de la Funció Pública i es recuperarà la Llei de Normalització Lingüística. Així ho ha aprovat el Parlament balear aquest dimarts, amb 35 vots a favor i els 21 vots en contra del PP i Ciutadans.

El PSOE, MÉS i Podem, amb majoria a la Cambra balear des de les eleccions del passat 24 de maig, han decidit reprendre la versió original de la Llei de Normalització Lingüística. El PP i Ciutadans van votar contra aquesta opció de rescat que ha proposat una minoria aliena al bloc de poder, el PI-Proposta per les Illes, un partit autonomista conformat per exdirigents del PP i Unió Mallorquina, que té tres diputats.

El portaveu del PI, Josep Melià, ha explicat la seva proposta: "Cal donar al català un valor afegit de protecció, que sigui la llengua normal i habitual de les administracions". Bauzá, avui senador després de renunciar al lideratge del PP quan va perdre el Govern balear, havia fet bandera política "contra la imposició" del català. Bauzá va retirar l'exigència del coneixement de la llengua entre els empleats públics i va potenciar l'ús del castellà –la seva llengua materna– a tota l'Administració i a la televisió pública.

La producció de cinema en català i el consum que en fan els espectadors no tenen una bona salut. Segons les estadístiques del Departament de Cultura, tant la producció de pel·lícules en català com els espectadors han baixat sensiblement els últims anys. El 2014 es van produir 20 pel·lícules que van tenir 61.326 espectadors i des que va començar aquest any només se n'han fet tres que han vist 32.244 persones, totes a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Amb aquest panorama, l'Acadèmia del Cinema Català (ACA) i la SGAE han impulsat un circuit de cinema en català entre aquest dijous i el 27 de desembre en 15 sales de cinema de Catalunya –totes fora de la ciutat de Barcelona– en les quals s'exhibiran 10 pel·lícules que han estat nominades o guanyadores dels Premis Gaudí.

La quota de pantalla del cinema en català no ha passat d'un 3,88% d'espectadors els últims anys en relació amb la producció total. Aquest percentatge és el millor i es va registrar el 2012, l'any següent va ser d'un 2,60%, d'un 2,22% el 2014 i des de principis d'any és d'un 2,38%. Quant als títols produïts en català, la corba és irregular: 27 el 2010, 14 el 2011, 14 el 2012, 18 el 2013, 20 l'any passat i de moment 3 aquest 2015. El nombre de cintes doblades al català ha estat més estable aquests últims cinc anys, entre 21 i 26 títols cada any, tret del 2012, que van ser 36. Si s'hi afegeix la producció en català, més les pel·lícules doblades i subtitulades en aquesta llengua, la quota del cinema en català respecte a la total no va més enllà del 16,4% que va registrar el 2014 i aquest any, per exemple, està per sota del 13%.

“El cinema en català ha d'estar més present a les sales i ens preocupa molt la pèrdua de públic que s'està produint perquè contrasta amb la qualitat del cinema que es produeix”, ha apuntat Eduard Iniesta, un dels responsables territorials de la SGAE a Catalunya a la presentació del circuit. “Volem que siguin esdeveniments en cadascuna de les ciutats del circuit i per això es faran trobades amb guionistes, directors i compositors i autors de les pel·lícules”, ha afegit. Les ciutats que han entrat al circuit són: Tremp, Ripoll, Alpicat, Tàrrega, Badalona, les Gavarres, la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Girona, Sant Cugat del Vallès, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, la Garriga, Vilafranca del Penedès i Palma. En totes s'han seleccionat unes sales que s'han apuntat a l'intent d'estimular la presència del cinema en català a les seves cartelleres. Per incentivar que l'espectador hi vagi, la SGAE pagarà el 50% de l'entrada, valorada en sis euros. “Es tracta d'estimular l'espectador, perquè tingui més curiositat pel que es produeix a Catalunya”.

“És a Barcelona on es veu tot el cinema que es fa en català, una diversitat que no existeix a la resta del territori català, on, en canvi, estem convençuts que hi podria haver demanda”, comentava Isona Passola, presidenta de l'ACA, convençuda que la qualitat de les pel·lícules made in Catalunya es mereix visibilitat. Aquesta proximitat amb el públic de fora de Barcelona no existeix, sobretot, perquè les sales opten majoritàriament per programar cinema comercial. “Si el circuit funciona bé, seguirem amb aquesta política de promoció i no renunciem al fet que els que programen cinema comercial incloguin entre els títols produccions fetes aquí”, ha afegit Passola, que posava com a exemple la mobilitat del teatre català a tot el territori: “Per desgràcia el cinema català no pot competir amb les majors”.

Des de l'ACA es té la intenció de crear una central de distribució de produccions catalanes perquè sigui més fàcil que les sales comprin els títols. Una iniciativa que, segons l'ACA, també comparteix la Generalitat i que es podria engegar a partir dels pròxims Premis Gaudí.

Les pel·lícules que han estat seleccionades per al circuit que s'exhibiran durant un mes i mig són: 10.000 km; Barcelona, nit d'estiu; Tots volem el millor per a ella; Blancaneu; Els nens salvatges; Arrugas, Born, L'altra frontera, Les aventures de Tadeu Jones i Els cap de drap a la selva de l'arc de Sant Martí.

“És que els morts són silenciosos... Bé, alguns, no”, diu amb la fina ironia mallorquina que la caracteritza l'escriptora i membre de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) Carme Riera davant del silenci que regna a la terrassa de la seva casa de Barcelona, que dóna a la part posterior del vell cementiri de Sarrià. Una quietud que només trenca la vibració del mòbil. Són 89 trucades perdudes amb prou feines una hora, el lapse que fa que se sap que és la flamant premi Nacional de les Lletres Espanyoles que el Ministeri d'Educació, Cultura i esports li ha atorgat aquest dimarts, amb 40.000 euros, per “l'altíssima qualitat de la seva obra en català i castellà, en la qual es combina la creació literària amb la investigació i la divulgació”. “Han exagerat la nota amb això d'altíssima; però estic contenta i ho accepto com a reconeixement a una trajectòria perquè el que sí que he estat és una enorme treballadora; bàsicament per no tenir temps per mirar-me al mirall...”.

Riera sap que el guardó arriba en un moment tibant de les relacions entre Espanya i Catalunya, cosa que fa que en la seva elecció es pugui sospitar un transsumpte polític: la seva obra de creació (22 títols entre relats, novel·les i literatura infantil i juvenil) és tota originalment en català, i l'assagística (una dotzena, amb especial èmfasi en Cervantes i l'Escola de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, els Goytisolo...) és en castellà. “Per mi això és un fet natural: creo en català, que és la meva llengua materna i després ho tradueixo, i faig no-ficció en castellà, i això té a veure amb la meravellosa possibilitat de tenir dues llengües; sóc, a més, de les que m'agrada bastir ponts, mai destruir-los”, afirma conscient d'una funció que pot recaure avui en pocs intel·lectuals a Catalunya, com va passar amb l'editor Josep Maria Castellet, que va guanyar fa cinc anys aquest mateix guardó.

“Sóc el vuitè català que rep el premi en 31 anys, no em sembla una mala proporció; crida més tristament l'atenció que sigui només la quarta dona... Però qui vulgui fer lectures polítiques, que les faci, en qualsevol cas és una demostració que és exagerat això que als catalans no ens estimen a la resta de l'Estat i que sempre ens posen el dit a l'ull des de Madrid”. Directa com és, va més enllà: “El que sí que hi ha, i molt, és desconeixement de la literatura en català a la resta de l'Estat, però també de la gallega o de la basca: som el 45% del territori amb una aportació i una riquesa cultural notable, i la gent prefereix abans, segurament per desconeixement, una novel·la de Paul Auster que una de Jaume Cabré, però no crec que per escriure en català siguem rebutjats”. I aprofundeix: “Sóc membre de la RAE i, en canvi, no ho sóc de l'Institut d'Estudis Catalans, on hi ha pocs escriptors i menys dones; si escrivint en català són a l'acadèmia castellana és que em deuen estimar més allí, no?... No, no tot el que és dolent ve de fora”, sentencia.

“Ho dic clar i català: no sóc independentista i, tot i que sóc mallorquina, l'actual situació política catalana em sembla ridícula: Artur Mas anava quart a la llista, amb tres davant seu per fer saltar les mines, però ara vol ser l'escollit i la seva CDC va treure 29 diputats però no se'n va... No ho veig clar”, afirma qui des del 2014 és presidenta de CEDRO (“Gairebé em costa diners però és important reivindicar els drets dels escriptors en un país que no cuida la cultura”) i la preocupa, com a catedràtica de Literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, la incultura dels estudiants: “Fa 10 anys que no puc explicar res perquè no tenen referents: no han llegit Cervantes ni saben qui és Rodoreda: l'altre dia vaig dir que Blas de Otero va entrar al PC i es van pensar que literalment s'havia introduït en un ordinador”.

Riera té una sensació "agredolça". Ho explica el mirall: l'avui premi Nacional de les Lletres tenia, amb set anys, seriosos problemes de lectura per a paüra del seu pare, filòsof d'institut i deixeble de Zubiri, que ho va arreglar recitant-li Rubén Darío: “No hi havia manera que aprengués perquè no m'interessava el que llegia; quan interessa, és un camí fascinant; després van haver de tancar la biblioteca familiar amb clau i prohibir-m'ho”. També aquest any se'n compleixen 40 des del seu debut amb Te deix, amor, la mar com a penyora, que van ser relats del cadenciós lirisme que tant la caracteritza perquè li semblava que era el que s'assemblava més a la poesia que feia fins al 1971: “No la publicaré mai per dolenta”. També el mirall ha devorat moltes de les seves millors amigues: Montserrat Roig i, més recentment, Ana María Matute i la seva agent Carmen Balcells. (“Em va dir que no em preocupés quan es morís perquè faria miracles des del cel, i és el que ha fet ara, subornant el jurat, esclar.”) Per això també el tema del refugi en la feina: ultima una novel·la ambientada en part al XIX i, quan acabi, abordarà els seus records de la gent de l'Escola de Barcelona, a l'estil d'Els escenaris de la memòria de Castellet. Aquests morts no tan silenciosos.