¿Com
parlem els alcoians?
Alcoi
és un poble valencianoparlant des de temps immemorials. Els alcoians, durant
segles i segles, ens hem transmés oralment
de pares a fills la nostra llengua, el valencià, i hem estat capaços de
fer arribar fins al segle xxi un
llenguatge pràcticament idèntic al que es parlava en els segles xviii, xix i xx. El valencià tradicional d'Alcoi és
un dels parlars valencians més genuïns, un dels millors, amb una fonètica
magnífica, una sintaxi perfecta i un lèxic riquíssim. L'insigne lingüista
valencià Josep Giner i Marco va escriure en la introducció del llibre Històries Casolanes de Jordi Valor i
Serra (Lletres valencianes, Alcoi-València, 1950, pàg. 6): «Hem pres com a model i arquetip de
valencià normal el valencià de la ciutat d'Alcoi, segurament el valencià
bàsic de la nostra llengua literària [...]»
Podem dir, sense por d'equivocar-nos gens, que, al llarg de la història,
han hagut ben pocs alcoians castellanoparlants, si entenem per alcoià
castellanoparlant “home (o dona) nascut a Alcoi que té el castellà per
llengua materna i que parla sempre en eixa llengua”. No dic que no hi haja hagut
cap cas, perquè alguns n'hi han hagut, com ara l'eximi i enyorat Juan
Gil-Albert, però n'han sigut ben pocs. I açò és veritat, fins i tot, per a les
persones procedents de territoris de llengua castellana, com ara la Manxa o
Andalusia que, quan arribaven a Alcoi, no sabien gens de valencià, però l'entorn
social feia que s'integraren ràpidament a la llengua i a la cultura de la terra
que els acollia i, ben prompte, tant ells com els seus descendents eren tan
alcoians i tan valencianoparlants com els nadius.
Si bé al llarg de la història quasi tots els alcoians hem parlat
valencià, cal afegir que, més bé o més malament, també hem sabut parlar
castellà, llengua que, fins fa molt pocs anys, era l'única oficial a Espanya.
Actualment, algunes comunitats autònomes amb llengua pròpia en tenen dues, de
llengües oficials. La pressió de l'escola, el servici militar (en el cas dels
hòmens) i, en els darrers temps, els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió,
cinema) han fet que tots els alcoians fórem també sempre, més o menys
castellanoparlants. Açò ens porta a preguntar-nos ¿quin castellà hem parlat–i
continuem parlant– els alcoians? La resposta és: un castellà elemental, bastant
pobre, fortament influït en la sintaxi, en el lèxic i, sobre tot, en la
fonètica, pel nostre valencià nadiu. La fonètica valenciana és molt diferent de
la castellana. El grau d'obertura de les vocals castellanes és molt diferent del
de les valencianes, i no parle de la e oberta ni de la o oberta,
vocals que el castellà no té, sinó de les cinc que sí que té. Algunes consonants
són també diferents. La ele castellana, per exemple, és apicodental i la
valenciana és velar o, almenys, té una certa ressonància velar que en castellà
no té mai. Quan
els valencians pronunciem el fonema /l/ la llengua adopta una posició còncava de
manera que aquest fonema esdevé notablement velaritzat, fenomen que és més
perceptible quan el fonema /l/ es troba a final de paraula, a principi de
síl·laba tònica o en síl·laba tancada per labials. La ressonància velar es nota
d'una manera molt clara en les paraules acabades en -al com ara animal, timbal, mortal, verbal, estomacal, local, etc. Quan pronunciem la darrera
síl·laba d'eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la llengua i
produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza. La qüestió és que, quan
parlem castellà, ho pronunciem exactament de la mateixa manera perquè som
incapaços de posar la llengua plana, com fan els autèntics castellanoparlants.
Una altra diferència notable és la pronúncia dels grups consonàntics, que els
valencians pronunciem perfectament, fent sonar totes i cadascuna de les
consonants, mentres que els castellans en fan una simplificació dràstica.
Recorde un company de faena castellanoparlant –nascut a Granada i criat a
Oviedo– a qui li vaig dir que diguera “els trencs dels pantalons” i va dir “el
tren del pantalon” (la o la va pronunciar nasal). I no cal que diguem res
de l'entonació, força diferent en les dues llengües. Per exemple, pronunciar
correctament en castellà la paraula “cómetela” exigix fer recaure l'accent
principal en la o de “come” i el
secundari en la a de “la”, però un
valencianoparlant pronunciarà sempre dos accents primaris, l'un en la o de “come” i l'altre en la e de “te”, amb la qual cosa fa l'efecte
que diga al seu interlocutor que menge “tela”, cosa que resulta bastant hilarant
als qui parlen castellà autèntic. Els que tenim una estructura mental
lingüística valenciana, el nom propi castellà “Luis” el pronunciem sempre com a
bisíl·lab (Lu-ís) quan en realitat és una paraula monosíl·laba i per eixe motiu
no du accent gràfic damunt la i. Tot
açò fa que es distingisca immediatament un alcoià que parla castellà d'un
autèntic castellanoparlant, de la mateixa manera que localitzem immediatament un
anglés, un francés, un alemany o un japonés quan parlen castellà. Però l'accent
fortament valencià i les deficiències lèxiques i sintàctiques no tenen una
importància gran quan un alcoià parla castellà perquè parla en una llengua que
no és la seua i massa fa que la parla d'una manera prou digna i perfectament
entenedora. Tant els valencianoparlants que s'esforcen en parlar bé el castellà
com els castellanoparlants que fan tot el que poden per parlar un valencià
correcte i digne, tenen tot el meu respecte i la meua admiració. Qui fa l'esforç
sincer d'intentar parlar un idioma diferent de la seua llengua nadiua de la
millor manera possible es mereix el suport dels parlants de la llengua que
l'aprenent intenta parlar tan bé com pot, mai el rebuig o la burla. Com diu la
dita popular: “qui fa tot el que pot, no està obligat a
més”.
He
dit que al llarg de la història ben pocs alcoians hi han hagut que parlaren
només castellà, però en els darrers temps –exactament, des dels anys 60 del
segle xx– la cosa està canviant
d'una manera notable, és a dir, “que es nota”. Alguns pares, pensant que fan un
favor als seus fills, els parlen en castellà des del bressol, en un castellà
deficient des del punt de vista de la sintaxi i del lèxic, però, sobretot, de la
fonètica i l'entonació, i, per això, els deixen incapacitats per a poder parlar
un bon castellà la resta de les seues vides, perquè els defectes que queden
gravats en la ment en els primers anys de vida d'una persona són molt difícils
de corregir. Com diu molt bé el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, són «unos
hábitos lingüísticos constituidos y adquiridos en la etapa infantil
pre-educativa de adquisición de la lengua, que no se pueden modificar de modo
sustancial en la vida adulta.»
Jo
vaig tindre la immensa sort de tindre una família –començant pels meus pares–
que em varen transmetre oralment el valencià tradicional d'Alcoi i després, en
l'escola primària i en el batxillerat, vaig tindre professors autènticament
castellans que em varen ensenyar la llengua de Cervantes. Però els pobres
xiquets que reben un castellà deficient d'uns pares valencianoparlants que es
volen ficar a ensenyar allò que no saben ho tenen molt malament, els pobrets.
Els ensenyen que els camals dels pantalons es diuen “camales” perquè no tenen ni
idea que en castellà es diuen perneras, que un gínjol es diu
“chínchol” perquè no saben que es diu azufaifa o que els lledons o llidons es
diuen “lidones” perquè desconeixen per complet que en castellà eixos fruits
s'anomenen almezas o almecinas. És possible que sàpien què és
un baladre, però dubte molt que sàpien que en castellà s'usa el substantiu adelfa, un bell vocable d'origen àrab,
per a denominar eixe arbust. Els ensenyen a dir “embozo” en lloc d'atasco, “cagallón” en lloc de zurullo, “peuco” en lloc de
patuco, “deslunado” en lloc de patio de luces, “pechina” en lloc
de concha, “chopar” en llod
d'empapar, “agonia” en lloc d'angustia, “mocho” en lloc de
fregona, “para la mano” en lloc de pon la mano, “desficioso” en lloc
d'inquieto o agitado, “bufa” en lloc de zullón, “galtada” en lloc de bofetón, “rebolicar” en lloc de desordenar, “cama de ajos” en lloc de
“ristra de ajos”, “llémena” en lloc de liendre, etc. I les rajoles que s'usen
per a pavimentar el sòl de terra de les cases els diuen que són “ladrillos” en
lloc de baldosas i les safanòries de
color de carabassa els ensenyen que s'anomenen “carlotas” en lloc de zanahorias. I així, desenes i desenes de
barbaritats. Per a dir que una persona és molt alta i prima, en castellà –que és
una llengua amb un lèxic molt ric– es pot dir que és un gansarón, un perantón, un perigallo, un
cangallo, un varal o una estantigua. Repertori n'hi ha i molt però, els que saben molt poquet castellà,
l'única cosa que poden dir als seus fills és que és “alto y delgado”. I res més
perquè no en saben més. En valencià sí que serien capaços de dir que és (o
pareix) una canya d'haure nius, una perxa o un gànguil. En el Ciumenge, suplement dominical del
periòdic Ciudad de Alcoy,
corresponent al 3 de maig del 2009, en l'article Masos, masías y heredades (núm. 8.544,
pàg. 14), el seu autor, Adrián Espí Valdés, escriu: «Los portalones de vieja
madera, las paredes emblanquinadas en la cocina [...]» Evidentment, això de
“emblanquinadas” és una espardenyada i ben grossa. En castellà cal dir paredes encaladas. Com a molt, podríem
dir paredes blanqueadas, però mai de
la vida “paredes emblanquinadas”. Si un home com Adrián Espí, que està avesat a
llegir i a escriure en castellà, pot cometre espifiades com aquesta ¿que faran
els que no en saben tant, de castellà? El fet que un alcoià que sap un castellà
pobre i deficient s'atrevisca a ensenyar el seu fill a parlar eixa llengua és
com si algú que només sap sumar, restar, multiplicar i dividir es pensara que
sap matemàtiques i s'atrevira a fer-ne classe. Sense tindre ni idea que les
equacions ciclotòmiques, els quaternions de Hamilton, la trigonometria esfèrica,
el càlcul infinitesimal, els espais vectorials o les equacions diofàntiques
estan en el món, com ell ja sap les quatre regles, es pensa que sap matemàtiques
i es considera capacitat per a fer-ne classe. La ignorància, la neciesa i
l'atreviment, combinats, són cinquanta mil vegades més perillosos que la maldat.
Són un còctel terrible, tremendament destructor.
Si
bé, com he dit adés, el fet que un alcoià parle un castellà deficient, amb una
fonètica aliena, no és massa important perquè parla en una llengua que no és la
seua i prou fa que la parla, si, en canvi, resulta que l'alcoià en qüestió no
sap parlar valencià i només parla en eixe pseudocastellà caricaturesc, la cosa
passa de ser digna i encomiable a ser tragicòmica. Recorde, per exemple, el cas
de l'empleada d'una coneguda sucreria alcoiana que sempre parlava en allò que
ella es pensava que era castellà. Els clients –alcoians la immensa majoria– li
demanaven els pastissos, els dolços, el torrat, les monjàvenes, etc., en
valencià però ella sempre responia en el seu pseudocastellà, sense ser conscient
del ridícul tan espantós que feia, la pobra. I recorde casos semblants en altres
llocs com ara botigues, farmàcies, parades del mercat, oficines bancàries,
dependències municipals, etc. És molt grotesc el cas d'alguns jóvens polítics
alcoians que es vanagloriegen que ells parlen sempre només en castellà i, en
efecte, ho fan, però en un castellà d'opereta que fa riure. I el cas és que ells
es pensen que el parlen com si foren de Burgos o de Valladolid. I tots nosaltres
hem sentit pel carrer més d'una volta jóvens alcoians parlant en eixe castellà
empobrit, deficient i fonèticament valencianíssim. Fan llàstima, els pobrets.
Fills d'una ciutat que ha tingut sempre una personalitat tan forta i tan
marcada, com és Alcoi, que abans parlava un valencià magnífic i un castellà
imperfecte, hui en dia, eixos pobres xicons parlen únicament i exclusivament un
castellà mediocre i postís, un pseudocastellà que fa riure i ignoren la llengua
ancestral dels seus avantpassats. Quan els sent tinc la mateixa sensació que
quan veig una imatge de la cara que tenia darrerament el malaguanyat Michael
Jackson, no puc evitar-ho. Els pares els han fet uns desgraciats. Els han
arrancat la llengua que ens hem passat de generació en generació durant un bon
grapat de segles i que té acumulada tota la sapiència del nostre poble en una
fraseologia lèxica fabulosa i els l'han baratada per un castellà elemental,
paupèrrim i ridícul, un castellà de sainet. I la qüestió és que ho han fet
perquè consideraven que això era millor, perquè pensaven que feien un favor als
seus fills. És allò que la saviesa popular, que mai s'enganya, diu «de tant que
et vull, et trac un ull».
BIBLIOGRAFIA
Moreno Cabrera, Juan Carlos. Gramáticas y
academias. Para una sociología del conocimiento de las lenguas. (Arbor,
Madrid, vol. clxxxiv, núm. 731,
2008, pàg. 526)
València, 8 de juny del 2009
. . . .