De vegades caldria poder seguir una estratègia inversa. És un exercici trampós, tot s’ha de dir, i molt del gust dels lingüistes, dotats d’un perepunyetisme que, en el millor dels casos, permet treure punta de les coses, i en el pitjor, embullar-les encara més. Posa un lingüista a la teva vida i allò que semblava diàfan esdevindrà obtús i intricat. Deia que és una estratègia inversa perquè, de fet, ens pot permetre d’estalviar-nos haver de definir què coi és Catalunya per anar directament al terme nació, el qual és fàcilment localitzable als diccionaris. I què hi diuen, els diccionaris? Pot encaixar, Catalunya, en alguna de les definicions?

La definició de nació amb més contingut polític és sens dubte la que proporciona el diccionari d’Enciclopèdia, perquè pots arribar a la conclusió que el que no és una nació és Espanya. Diu així: “Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat”. És a dir, l’objectiu de la nació és constituir-se en estat, cosa que exclou les nacions que ja ho siguin, en una definició que suposa tot un auguri, ja que sembla escrita abans-d’ahir i resulta que té més de trenta anys.

Evidentment, Pompeu Fabra no anava tan enllà, i en el seu diccionari esbossa una definició en termes genèrics que ja atorga a la llengua un paper axial: “Reunió d’homes (aquí hauríem de dir “persones”, encara no s’estilava el respecte per gènere), generalment de llengua comuna, que tenen institucions i costums anàlegs i un sentit d’homogeneïtat social i interès mutu”. Hi podríem encaixar, només faltaria que contradiguéssim el Mestre, però avui dia ens grinyola això de la “llengua comuna”, ja que si bé quan Fabra va escriure la definició la llengua comuna era la catalana, ara tindríem seriosos dubtes sobre aquest punt; altra cosa seria si hagués dit “llengua pròpia”. Alcover i Moll filen una mica més prim, tot i que es deixen la llengua pel camí i recorren per a la definició al terme país, una altra paraula controvertida: “Conjunt de persones que tenen el mateix origen o són del mateix país, amb un sentiment d’homogeneïtat social i d’interès mutu”, on no queda clar si hem d’entendre país com a “estat” o com a “poble”, tots dos significats vàlids.

Entre la definició política i la genèrica, trobem finalment la que dóna actualment l’Institut d’Estudis Catalans (en l’edició del 1995 hi apareix “una voluntat d’organització i participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política”, definició esvaïda en edicions posteriors), que resulta prou àmplia sense ser vaga: “Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre”. Hi escauria, Catalunya, en aquesta definició?

Bé, qualsevol que no hi estigués gaire d’acord, en això de Catalunya en tant que nació, podria adduir que anar a buscar la definició de l’IEC és fer trampes al solitari. Cap problema, anem a veure amb què ens obsequien la Real Academia de la Lengua i el diccionari de María Moliner, els dos màxims exponents de la lexicografia hispànica. I la primera, sovint presa com les taules de la llei, ens ajuda força, ves qui ho havia de dir. En una primera definició, la nació és el “conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno”, i d’aquí podríem deduir que Espanya és, en efecte, una nació, però més avall també trobem: “Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”, definició que efectivament serviria per a Catalunya, tot i que qualsevol podria rebatre que ni tots els catalans tenen el mateix origen, ni parlen el mateix idioma i d’això de la “tradición común” n’hauríem de parlar. María Moliner, sempre més generosa que la RAE, s’estira una mica més i arrisca com no fan d’altres, tot fent esment a la possibilitat que la nació no tingui fronteres definides: “Comunidad de personas de la misma raza, con los mismos usos, particularmente el mismo idioma, que, por alguna razón histórica, ocupa un territorio dividido entre varios países”. Sembla tot un baló d’oxigen per a Germà Gordó i la seva “nació completa”.

Decidit, me’n vaig al diccionari Oxford, que sota l’entrada country afegeix una nota sobre el mot nation. Tradueixo amb el meu anglès de circumstàncies: “nació pot indicar una comunitat de persones que comparteix una cultura i una llengua”. És la definició mínima, sí, però n’hi ha que no reconeixen ni això.