d’ací a no res
Al cap de molt poc temps a comptar des d’ara.
|
¡Mare, quin temps més negre! Lleva la roba que tens estesa que
d’ací a no res plourà. |
Enric Benavent, en
la seua obra teatral La ruleta russa, escriu:
|
XICA.- Per quinze rubles li puc llegir un conte.
Mire, d’ací a no res arribará un vaixell noruec i tindré moka reina, o siga
que... PARE.- Espere! Es que és l’aniversari del xicon i m’agradaria
fer-Ii un bon regal, què me’n diu, d’això? |
En la novel·la
Ploure a la mar d’Isa Tròlec llegim:
|
Al volant, com un jove que acaba de rebre el permís de conducció,
com un vell que d’ací a no res no conduirà. |
En la novel·la
La pols i el desig de Jesús Moncho trobem:
|
L’endemà, de bona matinada, val a dir d’ací a no res, continuaria
la descàrrega i el transport, en carruatges de la resta del blat cap a
Cocentaina. |
dall
Arma blanca antiga
consistent en un mànec més o menys llarg que duia acoplada una fulla curvilínia
acabada en punta.
En l’actualitat, en
les festes de moros i cristians d’Alcoi, el personatge anomenat mossén
Torregrossa, porta un dall.
|
Mira, mira, ja baixa mossén Torregrossa, damunt de la mula, amb el
dall al coll. |
En el
DCVB, en l’entrada dall, diu: «Arma blanca consistent en
una fulla amb tall corbada en angle recte i posada al cap d’un mànec llarg;
cast. dalle. Tots quants hòmens havia en la host ab exades e ab palafangues e ab
pichs e destrals e ab days, Muntaner Cròn., c. 122.
Un day fet de fuya d’espasa ab son mànech sotil, doc. a. 1413 (Aguiló
Dicc.). Hun dall d’armes ab lo mànech launat, doc. a. 1443 (BSCC, vii,
245). Y ab darts y ses llances, y ronques, y dalls, Brama llaur.
123.»
Hui en
dia, la paraula dall, com a nom d’una
arma antiga és, evidentment, una paraula desusada, però com a nom de la
reproducció de fantasia d’eixa arma que porta mossén Torregrossa en les festes
de moros i cristians d’Alcoi, la paraula és coneguda, com també ho són les
paraules espingarda, arcabús, rodella, babutxa, alardo, cóp, xafarot, diana, retreta, ambaixada, etc. Algunes de les paraules
citades serien desconegudes si no fóra perquè pertanyen a la terminologia
festera. Considere important que l’AVL elabore un vocabulari monogràfic que
arreplegue totes les paraules i expressions que s’utilitzen en les festes de
moros i cristians que es celebren en diverses poblacions
valencianes.
Estrúmbols i coses estrambòtiques
Del treball EUGENI S. REIG,
L’AMIC DE LES PARAULES,
premi Recull de retrat literari del 2014
austeritat
Joan Tudela
Mot que, actualment, té dos sentits oposats. En el mal sentit de la
paraula, vol dir política pública que retalla l’Estat del benestar i que costa
d’esbrinar si és amb la bona intenció de fer-lo més sostenible o és amb la mala
intenció de dinamitar-lo. En el bon sentit de la paraula, l’austeritat és una
qualitat humana en què excel·leixen algunes persones; per exemple,
Fer vacances a casa pot ser bastant més alternatiu i enriquidor que un viatge exòtic. Només cal que fem amb plena consciència el que sempre fem atabalats. Deixar de veure el cel, l’arbre o la gent que passa com si fossin un simple decorat. Escoltar les persones que estimem amb l’atenció necessària perquè sigui possible la conversa. Descobrir que no hi ha millor manera de fer-se companyia que un llarg silenci profundament compartit. Tornar a llegir amb la passió dels adolescents i a gaudir de la música com quan posàvem discos de vinil.
El poc que ens queda d’agost, si ja hem acabat els deures estiuencs de veure món enquadrant-lo en el visor d’una càmera, pot ser un assaig de com podria ser la vida -la que falta tan poc perquè reprenguem- si no l’arrossegués l’udol interminable de les presses. Si parem bé l’orella, hi podrem retrobar un silenci que ja ni sabíem que existia, de tant com hem interioritzat el brogit somort de la ciutat i dels aparells que se’ns han fet imprescindibles.
L’agost a casa, amb uns programes tan infectes a la tele que no es poden ni mirar, és el moment ideal per preguntar-nos si és de debò la feina la que és tan important o és la por que tenim a viure, assumint-nos amb totes les angoixes i fragilitats, la que fa que ens hi refugiem, la que ens converteix tot l’any en un fantasma apressat que ni mira, ni escolta, ni toca, ni olora. Si és intentant esquivar les preguntes importants que no parem d’omplir-nos i omplir els altres de respostes. Si és per l’obsessió de no perdre el temps que malbaratem la vida.
La història s’entesta a demostrar que ens lliga massa als instints bàsics perquè damunt seu s’hi hagin aixecat formes de civilització complexa. Tant és així que, paradoxalment, veiem més natural anar vestit, i ho agafem com a punt de partida quan preferim despullat, que és el resultat de treure’s la roba, a nu.
Però el que la fa meravellosa, lúbrica o irritant és l’esperit amb què la mirem, la manera com se’ns mostra i el context en què apareix. ¿És en la nuesa o en els ulls del que la contempla la puresa, l’erotisme o l’obscenitat? Mai ho sabrem. Ens vantem d’haver après a mirar-la amb naturalitat -i no pas com altres cultures repressives-, però el consumisme imperant en fa un ús constant, gairebé agressiu, explotant-la com a estímul sexual.
Admetem-ho: la nuesa només ens fa el pes si és jove i desitjable. Normalment els que en fan l’apologia no estan reivindicant les pelleringues sinó la pell flonja i llisa i les turgències ingràvides. Vivim atrapats en la contradicció d’exaltar i reprimir la nuesa que encoratja l’atracció sexual en els altres. La que, en sentit literal i al marge de moralismes, tendeix a la provocació. Diuen que és cosmopolita i glamurosa però en l’interior de cada consciència fa més tirànica la pressió social sobre el propi físic i més superficial la valoració que fem de les persones.
Els biquins de les sueques van ser una alenada d’aire fresc però, segurament, entre els vels integrals i l’espitregamentageneral es pot trobar un terreny intermedi, alliberat dels dictats de les modes, que no robi el primer pla a valors força més importants que els que es cultiven als gimnasos. Constatem massa tard que la nuesa perd la gràcia, i esdevé vulgaritat, quan passa a forma part del nostre paisatge quotidià.
El Termcat ha demostrat tots aquests anys que en català es pot parlar i escriure de tot. I espereu-vos, perquè hi tenen la mà trencada a trobar àmbits temàtics no treballats i a fer propostes terminològiques que nodreixin el cabal lingüístic amb noves expressions, unes vegades mercès a una vigilància permanent de la realitat, unes altres com a resposta a les consultes dels usuaris. A més, la pròpia eficàcia i, per què no dir-ho, la proverbial parsimònia de l’Institut d’Estudis Catalans en la seva labor normativitzadora, han portat el Termcat a assumir tasques que no li pertoquen, especialment en actuar com una mena d’acadèmia exprés, a la qual hem demanat respostes per a qüestions que, en el fons, no n’eren, de terminològiques. I segurament som uns quants els correctors que hem esperat que des del Termcat ens resolguin paperetes difícils, com quan ens hem encallat en un mot trampós i hem apel·lat al comodí de la trucada per veure si des d’allà, que en saben, ens poden dir el què.
No tot a la llengua, però, és assolir prestigi per la via terminològica. A través de les paraules també ens hauríem de poder embrutir, rabejar-nos en la ignomínia, abandonar la física nuclear per abraçar les tapes de bar llardós. Tenim una llengua que es belluga incòmoda en alguns contextos col·loquials, com si fos una llengua massa burgesa, massa ben plantada, d’estiueig a Viladrau i caseta a la Cerdanya. Una llengua reticent a envilir-se en l’acudit groller i el ditirambe masclista, aliena a les armilles reflectants i a les discoteques poligoneres, que prefereix el batxillerat a la formació professional. Una llengua que, acomplexada per les mostres de menyspreu, com si cada insult fos un Rosebud que perdem, ha negligit fins ara els registres més embastardits a canvi de conquerir els àmbits elevats, només per poder dir, airosa, «doncs mira, sí que en sabem, de física nuclear».
No hi ha cap mena de dubte que el model del Termcat ha funcionat, i potser convindria traslladar-lo a altres nivells de la llengua. D’alguna manera que no sabria dir, caldria fundar una mena de Termcat dels baixos fons, un Mr. Hyde del català, una cara oculta de l’idioma, on la llengua tractada fos explícitament la dels registres populars, la dels insults i l’acudit porc, l’escatològica i degradant, amb lingüistes igualment experts que els altres, els del Dr. Jekyll, però que es dediquessin a recuperar i generar llenguatge útil per al populatxo més vulgar. No tindrem mai una llengua normal si la solució al manlleu gilipolles és, o bé el mateix gilipolles, o bé l’hilarant capsigrany. I no em faran creure tampoc que echar un piropo ha de ser llançar una floreta. El marc sociolingüístic dels últims 50 anys ha delmat significativament els registres col·loquials més baixos, interferits sobre manera pel castellà, i la resposta del cànon normalitzador ha estat sempre dual, però en qualsevol cas injusta, de madrastra tirànica: d’una banda, vetant els castellanismes, amb la qual cosa fèiem una llengua col·loquial poc creïble; de l’altra, destinant recursos a la reconquesta del prestigi, a desmentir Suárez, a la restitució del trineu.
Si busco una alternativa al selfie, sé on he de trucar; si necessito una catalana peineta, no tinc on acudir. I no sé si he d’escriure càgun, càgon o cago’n. Mentre el marc sociolingüístic no sigui suficient perquè la llengua, per si sola, senyoregi tots els registres, no és un objectiu negligible que destinem bons lingüistes a la generació de recursos d’estar per casa per als usuaris, els quals seran sempre sobirans per fer-los servir o no. El Termcat ja té edat de tenir criatures, i és hora que ens doni un fill bord.
El poeta Gregori
Satorres
A Bellpuig, entre
altres valors que se’ns han esfumat en l’aire, tenim el del nostre poeta local
Gregori Satorres. (S’esfumaren en l’aire de la inanitat un perxis que tancaven cada extrem del Carrer
Major, per perdre’s un tret facial del nucli vell molt digne de ser conservat).
El fill, Jacint Satorres, que viu entre nosaltres, m’ha obsequiat amb els tres
volums que conformen l’obra completa del pare, bonament, perquè em sembla que hi
alguna cosa més que sura pel volt. Gregori nasqué a la vila en 1916 i morí a
Tàrrega en 1994. Jo visquí tretze anys en aquella població i adesiara el trobava
pel carrer sant Josep, ens reconeixíem com a compatricis i fèiem algun
comentaris sobre la respectiva aventura literària. Calculo que desaparegué
durant algun mes de vacances, puix que no conservo el mínim record del seu
traspàs.
Gregori passà
pels mateixos mòduls que jo vaig passà, vull dir que va passar pel mateix
adreçador, és a dir, per l’estret conducte de la formació sota criteri forjat
per ascetes inconscients i segur que de bona voluntat, que t’anul·laven com a
home lliure i et tapaven de requisits i preceptes. Tan sols que ell fou més
afortunat perquè s’escapà per pocs anys de l’encotillament del nacional catolicismo, que era una mortal
falta d’oxigen, una mortalla en vida, i que féu un mal que ha costat un ronyó de
pair ─si és que l’hàgim paït del tot. Amb això vull dir que Gregori estudià
també al convent i que l’esclat de la revolta de 36 posà punt i final al seu
projecte eclesiàstic. Tenia un germà profés amb el pares paüls. Aquells homes de
bona voluntat ens feren un bé que mai no agrairíem prou: ensenyar-nos tant de
llatí i convertir-lo en la nostra segona llengua ─que tan sols aquell que l’ha
après bé sap el benefici que et fa com a base de la cultura en general, la
cultura occidental o cristiana.
En assabentar-me
del seu traspàs, directament de l'esposa i el fill allà a la rellotgeria de
Tàrrega, vaig experimentar una recança, per l'home, és clar, però també perquè
hauria volgut explorar la seva personalitat i analitzar el seu talent poètic.
Tot aquell que practica el turment apassionat de la poesia, de la literatura,
genera un interès en els lletraferits, naturalment.
Diu Maragall ─ho he
vist esculpit a un monòlit a la plaça de la Pobla de Mafumet─ que el poeta és
aquell que practica la llengua i la fa anar amb elegància per a expressar els
conceptes més bells. Una definició de totes passades primària i que no és ben bé
així com la transcric, però que per allí per allí li va. Jo diria que Gregori
Satorres és poeta ja per aquesta definició, car cremava en amor a la llengua i
la practicava bellament, tot deixant-se endur per la flama patriòtica en un
temps que això demanava esforç i requeria un inequívoc sentiment de dignitat ─de
fidelitat. De tota manera, poeta o literat desconegut, desconegut obstinadament
dels ben repapats en el sistema, Que no sempre eixamplen la seva consideració a
altres i a altres esferes que són ben de la carn de Catalunya. El nostre medi és
molt propens a fer soroll entorn de les patums més repicades i fóra bo esmicolar
una engruna d'aquest soroll respecte als esforços ignorats de molts que potser
donen més suport i alè a la cultura catalana que no
sembla.
Per aquesta raó la
figura de Gregori la faria exponent de l'esforç literari que mor sense pena ni
glòria. Perquè aquest esforç és un fet en Gregori i un fet tant segur com vital:
el corpus de la seva obra s'eleva a disset llibres de poemes, alguns d'inèdits.
Jo no la conec, la seva obra; poc temps abans de morir em regalà el seu "La Vall
del Corb. Imatge i poesia", contra el meu "Lo cop de falç" que jo li havia
regalat abans. El seu conté un pelegrinatge poètic que arrenca de les fonts del
Corb, al rodal de Rauric, i arriba fins a les marjades de Belianes. Es un llibre
ben presentat i que es fa llegir, amb uns dibuixos de Joan Duch, excel·lents,
d'un verisme que corprèn el lector autòcton i que pren embranzida del vers i
li'n dóna. Gregori és un trobador
enamorat que canta una serenata davant el portal de cada llogarret i de
cada racó emotiu de l'aspra ruralia. Fa una curta introducció de prosa davant de
cada indret i ja en aquestes estances guspireja el follet del concepte agosarat
i preciós. El vers és lliure, agençat en carreus de gruix divers i vivificat per
un constant alè poètic. El Pa és:
Resposta d'un esforç que espera,
sóc
el somriure obert
d'aquell desig que em llesca.
I en el Detall
interior:
Els blats respiren
i les espigues,
braços oberts, es donen a l'ocell
a canvi sols d'un cant que vingui
amb l'aire jove de les vinyes
i tot l'amor d'un sol ixent.
Vers lliure, modern, al que ens avesa Ferran de Pol, ¿Diríem que Gregori
pot inscriure’s en la Generació dels Setanta, colla de joves escriptors,
fastiguejats del franquisme i tips de l’opressió de Catalunya i de la llengua, i
que veuen les aigües que fa la dictadura
i perden por i cobren impuls patriòtic, literari? El llibre que llegí
aleshores és del patriarca enriquit amb les essències d'aquesta vall, d'autèntic
fill del terrer, de mag, sí, que amb el seu realisme màgic, i aquí val la
redundància, transfigura el vil enderroc i el racó prosaic, i on la poesia ja
raja a dolls. Al final del recull, qui també s’hi llueix és M. Aragonès i
Virgili amb el seu cop d’ull clínic, "Paisatge i vida", entre d’altres amb
paraules ben explícites: "... i Gregori Satorres, ànima i ploma de poesia, que
ha sabut glossar líricament, exquisidament, els dibuixos incomparables de Joan
Duch i tot allò que signifiquen en l'art i en la història del nostre país".
L'obra de Gregori és
un camp magnífic obert a l'exploració. Els dos grossos volums, I i II de l’obra
completa, el volum a part “Cant a la vida”, recull de poemes d’amor exquisit en la companyia generalment no present físicament de
l’estimada, fan un llegat que cal conèixer i avaluar. I són a disposició de
tothom, per a esplaiar-s’hi, per a cultivar-se, per gaudir-se d’un pasturatge
espiritual, nodridor i selecte.
Reto el
meu homenatge personal al desaparegut poeta. I també vull aixecar la llebre.
Entre nosaltres hi ha crítics ben capacitats. Cal interessar-hi també els
estudiants i orientar-hi alguna monografia a l’Institut Lo Pla d’Urgell. El senyor Frederic
Gener, alcalde de Tàrrega, em digué en aquell temps que tenien la intenció
d'editar l'obra del desaparegut Gregori i ho vaig trobar una excel·lent
notícia. La
promesa feta realitat, un atot per a un ajuntament presidit
amb seny de cultura.
Allò que hem dit sempre: cal situar-nos en l’àmbit històric del poble i
no únicament en la seva arqueologia, com férem adés aquella nit d’estiu, ans
també, i sobretot, en els que ens precediren per trobar-los el deixant i
assimilar-los el mestratge. És
funció d’identitat. Gregori ha de ser valorat en paral·lel amb Ramon de Cardona,
amb Valeri Serra i Boldú, compatrici per adopció i matrimoni, amb mossèn Jesús
Capdevila, amb Isidor Cònsul, i cal estudiar la poesia satorresiana, camp de
precioses troballes, de les quals Bellpuig també és escenari líric, lligat a la
companyia emocional de l’aimia.
Conèixer, estimar i valorar allò que és nostre, magnífica plataforma per remuntar-nos a fer-nos catalans universals.