A quina capsa eren?
Exemple d'Ús: «Ja has tret els bitllets per anar a veure Floquet de
neu?»
Ús correcte: «Ja has comprat / tens els bitllets per
anar
?»
(Publicat al diari Avui el 8 de setembre del 2008)
La nostra llengua és apta per a tots els usos, incloent-hi els més lletjos, com ara les barbaritats que escriuen molts lectors comentaristes de notícies i articles als nostres diaris digitals. El que havia de ser una feliç confluència entre les noves tecnologies i la participació democràtica ha esdevingut, aquí i arreu, una tribuna en què s'hi expressa el pitjor de cada casa. Ahir, Vicenç Villatoro descrivia el problema de forma clara. Deia, però, que el gènere té com a pecat original, encara que venial, el fet que és un comentari curt, “que no permet argumentar, que és gairebé com una pintada a una paret, afavoreix la contundència i el crit”. La brevetat és pecat?
A veure què hi diu la màxima autoritat en pecats. Escoltem la paraula de Déu. Així va parlar Jesucrist, segons l'evangelista Mateu: “Expresseu-vos únicament amb un sí, quan sigui sí, i amb un no, quan sigui no, perquè tot el que es diu de més prové del Maligne”. Aquestes paraules són el meu lema com a escriptor d'aforismes. Un lema prou potent com per haver inspirat l'obra dels grans mestres de l'aforisme, com ara Joan Fuster, Rochefoucauld i Tagore, i per haver il·luminat, també, la saviesa popular que s'expressa als refranys i, alhora, els millors eslògans publicitaris.
La brevetat no és un pecat, sinó una virtut. Esforçada, això sí, com totes les virtuts: un text breu s'ha de treballar molt més que un de llarg. El mal dels comentaristes imbècils i covards d'Internet és que, a més a més, són uns ganduls, que no treballen gens ni mica la brevetat. El pecat no és, doncs, la brevetat, sinó la ganduleria aplicada a la brevetat.
Vet aquí un article meu de l'estiu del 2008 que és ara plenament vigent.
Un
d'estos dies de tanta calor, estava jo fent-me un tallat (del temps, és clar) en
la terrassa d'una cafeteria del carrer Navellos de València i, al passar una
quadrilleta d'adolescents, vaig sentir que una xica d'eixe grupet deia
“Parem-nos ja a fer-nos un gelat que fa molta calina”. Vaig alçar la vista i
vaig pensar “Hola, una aldeaneta i uns aldeanets en plena metròpolis. Mitja hora
després, per una casualitat, mentre esperava a Manolo Mata en el carreró de
darrere de les Corts, va passar
Però
com que estem en plena calina, torne al tan desagradable estat climatològic,
anomenat així per l'adolescent citada. És una de les formes en què denominem la
‘calor opressiva, basca'. El valencià literari, i més concretament el de
l'escola, sol emprar altres formes com “calitja”, “xafogor”, també “calima”,
però com ho va dir la xiqueta esmentada és forma genuïna i general. La paraula
“calda” també pot fer referència a la sensació intensa de calor “Hui fa una
calda insuportable”. Un altre terme ben genuí i nostrat per a denominar la calor
sufocant és “basca”; per cert, mentre escric esta columneta, ha entrat Júlia, la
meua filla, adolescent, i com una aldeaneta qualsevol m'ha dit “Pare, quina
basca que fa, posa l'aire condicionat en tota la casa”. D'una intensitat
calòrica menor que totes les anteriors tenim la “caloreta”. Bé, sols menor i
prou no, sinó moltíssim menor, perquè la caloreta és ‘calor de baixa intensitat,
la que sol fe a la primavera i, de vegades, a
Xenismes
Un xenisme és un nom
estranger difícil de traduir perquè designa una realitat cultural
idiosincràtica. L'etimologia és clara, del grec xénos (estranger), un terme
lamentablement molt conegut per culpa de la xenofòbia. Xenismes clàssics serien
iglú o harakiri. La llengua catalana no hauria desenvolupat mai cap paraula per
designar les construccions gelades dels pobles inuit o el suïcidi ritual dels
samurais (un altre xenisme nipó, com kamikaze o karaoke). D'altres són més
evanescents, com la saudade portuguesa, tan propera a la morriña gallega però
tampoc tan distant del nostre enyor. Alguns diccionaris no es poden estar
d'afegir exemples a la definició de xenisme. El DGLC, després de definir el
terme com “Nom
estranger que designa una realitat d'una altra cultura i que és difícil de
traduir amb precisió”, en posa tres entre
parèntesi: ikastola, geisha i condottiero. El DRAE, en canvi, ho defineix com
“Extranjerismo que conserva su grafía original” i hi posa chalet. Cada
cop fem servir més xenismes. Mengem falafel, cuinem amb wok i parlem dels
paparazzi (plural del renom Paparazzo amb què Fellini va batejar un fotògraf que
sortia com a personatge a la seva pel·lícula La dolce vita). Alguns xenismes ens
arriben amb plurals irregulars, com els lieder operístics (plural de lied) o els
talibans (fals plural assimilat, perquè en realitat el singular era talib i
taliban ja n'era el plural). Una possibilitat interessant és imaginar futurs
xenismes. Segons com, el terme hispanitat que alguns maldaran per fer circular
demà serà aviat un xenisme tan allunyat de la nostra realitat cultural com
l'Hispasat. A anys llum.
Els barris vells i dels afores
Aquests dies de campanya electoral hem sentit moltes promeses per part dels candidats per millorar el municipi on vivim. Si ens entreteníem a llegir els programes electorals, en alguns d'ells s'incloïa com a proposta fer millores al “casc antic” del municipi, ja sigui per rehabilitar-ne les façanes o per restringir-hi la circulació de vehicles. En català, però, és incorrecte parlar del “casc antic” perquè es considera un calc del castellà (“casco antiguo”). Per referir-nos-hi, hem de fer servir altres fórmules, com ara nucli antic, barri antic o, fins i tot, centre històric o part vella.
En català, la paraula casc vol dir ‘peça de l'armadura que cobria i resguardava el cap'. A partir d'aquest significat el mot ha pres altres sentits per metonímia, com ara el casc d'un barret, és a dir, la copa del barret; el casc d'un cavall, l'unglot del cavall; un casc d'arengades, és a dir, un barril d'arengades, o també significa un envàs de vidre per contenir i transportar líquids.
Ara bé, en castellà la paraula casco té dos significats més que el català no recull. L'un és el conjunt d'edificacions d'una població, el casco urbano que comentàvem, i l'altre és el cos d'una nau o un vaixell, que en català cal anomenar buc, així com el conjunt de parets que limiten l'espai que ocupa una casa, que és el buc o la carcassa d'una casa, i no el casc del vaixell o el casc d'una casa.
Així doncs, si els futurs alcaldes volen rehabilitar la part antiga de la ciutat, hauran de posar ordre al nucli antic i no pas al casc antic.
Una altra part dels municipis on s'acostumen a fer propostes electorals és al voltant de la població, en aquest cas per anunciar millores en l'accés al poble o per als barris més perifèrics. En aquest punt és important recordar que en català diem els afores de la ciutat, i no les afores.
Sabíeu que
En català, la part antiga de la ciutat no s'anomena casc antic sinó barri antic o nucli antic, a diferència del castellà, que sí que té aquesta accepció del mot casc.
Paraules noves
David Paloma
L'Observatori de Neologia, de la Universitat Pompeu Fabra, ha prioritzat sempre el mateix criteri per descobrir si una paraula és nova. És un criteri lexicogràfic, ajustat als seus objectius, pel qual l'absència d'una paraula o d'una accepció d'alguna paraula en els diccionaris referencials és el que atorga la condició de neologisme. Paraules com after, lumbersexual, appleaddicte... no les trobarem en cap diccionari: són noves.
Però aquest criteri, vàlid com qualsevol altre, atorga també la condició de neologisme a paraules com anticatalà, ebrenc, macrocrisi, vivenda, tonteria, barco... i tantes més que no surten en els diccionaris (el normatiu i els d'Enciclopèdia Catalana). Això fa saltar més d'un lingüista. "No fotem!", va escriure Jaume Salvanyà (IEC) en saber que estelada va ser el neologisme del 2014. "Una paraula que fa més de vint anys que està documentada i que s'ha anat utilitzant de manera habitual no és de cap manera un neologisme".
Hi ha tres criteris més que, tot i les dificultats per fer-los tan objectius com el lexicogràfic, potser es podrien integrar en el concepte de neologisme: el diacrònic, pel qual una paraula és nova si ha aparegut recentment (es tractaria de delimitar el significat de recentment: mesos, anys, quants?; i de tenir-ne documentada la primera aparició, la qual cosa pot ser impossible); el psicològic, pel qual una paraula és nova si els parlants la perceben com a tal (hi ha manlleus que ja no es perceben com a nous: barco o vivenda, per exemple), i el sistemàtic, pel qual una paraula nova sol presentar una primera fase d'inestabilitat formal o semàntica (hi ha qui escriu drone i qui hi fa caure la e final).
L'Observatori de Neologia ha sabut créixer i envoltar-se d'una xarxa de grups de recerca. En el marc d'aquesta xarxa acaba de publicar un llibre molt recomanable: New words in Catalan (John Benjamins Publishing Company). L'objectiu és nou: l'anàlisi de les paraules noves de les diferents modalitats dialectals del català.
L'apunt
A part de la neologia per manlleu, hi ha altres recursos per a la neologia. Ben sovint, els més productius són la prefixació i la sufixació.