Moderador fabulador
Exemple d'Ús: «Això ve a conte del que preguntava el
ponent.»
Ús correcte: «Això ve a tomb del que preguntava el
ponent»
Explicació: Venir a cuento i venir al caso corresponen al nostre
venir a
tomb.
“El
diccionari admet ‘guapo' havent-n'hi tan pocs i no inclou ‘tonto', que n'hi ha
tants”. Eixa cita és del savi, i poc suspecte de vel·leïtats herètiques
idiomàtiques, Martí de Riquer, continguda en l'article de Màrius Serra “Ha de
cedir mai la norma?” del llibre Canvi
d'agulles, comentat en esta columneta ja en més d'una ocasió. És una menció
representativa d'una situació anòmala, que es dóna en alguns casos, com és que
paraules que ningú diu s'inclouen en el diccionari, i les que diem són absents,
com és el cas, ja comentat, de “garatge/garaig” o “àrbitre/àrbit”, i altres.
Però Martí de Riquer, en constatar l'absència normativa de “tonto”, es referia
al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. L'ésAdir, portal de
La
reivindicació dels tontos per part de Martí de Riquer, com he apuntat, ve
arreplegada en l'article i en el llibre citats al principi. En eixe text, Màrius
Serra relata una enquesta-consulta feta a usuaris/àries d'esta llengua, supose
que de Catalunya, en què demanava opinió sobre quins mots s'haurien d'acceptar
normativament, al parer dels voluntaris consultats. Les deu paraules més
proposades per estos, el Top-Ten de la llista que reclama un lloc en la
tolerància normativa, per este orde, són: disfrutar, làmpara/lampareta, bolso, lo
(en comptes d'allò o el que ), algo, apretar, carinyo/carinyós, tamany,
puro i barco. Supose que els/les
participants en la consulta, preocupats/des per l'ús i la salut de la llengua no
són secessionistes ni blavers sucursalistes i recalcitrants. I, com és ben obvi,
Marius Serra no és cap meritori en pràctiques ni un sainetiste decimonònic, sinó
escriptor acreditat i membre de
De rendes i lloguers
Ja han fet la declaració de la renda? Potser em respondran que no n'he de fer res, d'això, però no els ho pregunto per ficar-me on no em demanen, sinó perquè si encara no l'han feta recordin, si demanen hora al seu gestor, que en català es diu renda i no renta. Aquest últim és un barbarisme molt estès, sobretot en aquestes èpoques tributàries. El mateix succeeix amb l'adjectiu que deriva de renda: en català diem que una cosa és rendible econòmicament i no rentable, que fa referència a una cosa que pot ser rentada. Un cas semblant que sovint també porta maldecaps als parlants és el de venda i venta, en què venda és el correcte en català i venta, el barbarisme.
Un altre terme econòmic que més sovint del que voldríem es fa servir erròniament és el barbarisme financiar (en català, finançar), i amb ell tots els seus derivats: financiació, financier, finàncies (en català, finançament, financer, finances) Tal com explica el lingüista Rudolf Ortega en el seu últim llibre Tots els dubtes, “la llengua té una capacitat enorme d'assimilació, i sovint pot passar que un barbarisme sigui plausible, tan fàcil d'incorporar, que, sense adonar-nos-en, s'acabi estenent a tot de derivats”, i aquest barbarisme és un d'ells, “una mena de branca borda que cal tallar d'arrel”, assenyala.
I sense allunyar-nos gaire del món econòmic i endinsant-nos en el sector immobiliari, Ortega destaca una altra expressió que moltes vegades veiem mal escrita en els balcons i finestres de les cases: “Pis en lloguer”. En català, quan tenim un pis per llogar, hi podem penjar un rètol que digui “Pis de lloguer” o bé “Pis per llogar”, o encara més fàcil “Es lloga”. Això no es garantia de llogar-lo més de pressa, però d'aquesta manera no escamparem errades lingüístiques per les façanes dels edificis. La que sí que és correcta és la construcció “en venda” (d'aquí l'error de “pis en lloguer”), així com les expressions “de venda” i “per vendre”. Per tant, podem dir: “pis en venda”, “pis de venda” i “pis per vendre”.
Sabíeu que
Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l'abast (RBA, 2014), de Rudolf Ortega, és una gramàtica accessible, que reuneix cinc-centes entrades sobre qüestions controvertides de català i que pretén ser una eina útil i pràctica per resoldre dubtes lingüístics fàcilment.
S'acaba el curs i sovintegen els actes de final de curs. En l'àmbit dels estudis de llengua, destaca la conferència de cloenda del Postgrau de Correcció i Assessorament Lingüístic, de la Universitat Autònoma. És el postgrau de correcció més longeu i exitós del país, si em permeteu l'ús de dos adjectius que no recull el diccionari normatiu.
Amb el títol Aspectes botànics i lingüístics de l'obra 'Noms de plantes'. Orientacions per a correctors, Josep Vigo i Joan Carles Villalonga van ressaltar el 19 de maig un bon ramell d'observacions entorn dels noms de plantes. Savis tots dos, Vigo va centrar-se en el codi internacional de nomenclatura per explicar els requisits i la forma dels noms dels tàxons. Com és el nom d'una família, d'un gènere; com són els noms de les espècies i subespècies. Villalonga, en canvi, va donar algunes orientacions per a correctors que se les hagin amb les denominacions populars de les plantes. Va despuntar un cas: poltre d'eruga (nom científic: Briza maxima). El diccionari normatiu en paper, edició del 2007, defineix aquest terme com a 'balladores'. Aquesta és una planta de la família de les gramínies, d'espigues ovalades, sovint de color bru o purpuri, "que pengen de pedicels filiformes". En català té altres noms deguts al moviment de les espigues quan fa vent (belluguet gros, herba tremoluda...) o a la seva forma (arracades, sabatetes...).
Aleshores Villalonga va revelar una descoberta de bon observador: entre la primera i la segona edició d'Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans, va caure la forma original poltrú provinent d'una obra del botànic menorquí Rodríguez i Femenias. Masclans no sabia que, a les Balears, poltrú es refereix al budell cec del porc, que es farceix de sobrassada. Villalonga va encarar la planta a la sobrassada poltrú i va concloure que la denominació correcta havia de ser poltrú d'eruga. O paltruc d'eruga, en la variant central.
Final: el diccionari normatiu en línia ja no recull l'error. Però s'ha quedat només una variant: la central.
L'apunt
L'obra Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, de Joan Vallès (dir.), ha estat guardonada recentment amb el premi Crítica Serra d'Or.
7)
Un ou frit/estrellat/aferrat o de dos vermells? Amb randeta o sense? Potser t'estimes més, també, una tallada de sobrassada i suquet de mel? O millor amb formatge tendre frit? Com que ets de barra prima, qui sap si et convé just un ou passat per aigo el temps de la Salve o unes galletes trempades...?
Una llengua –i una cuina– sense papers, d'expressió minoritària, perifèrica, aïllada, amb els costums fermats també hi cap i connecta a la xarxa –sense papers, igualment– com els fets han demostrat aquest any a elpais.cat.
L'expressió de la llengua catalana a les Illes Balears –que és l'eina per fer històries, no l'argument ni el motiu central– es veu que pot fluir, gens dissident ni estantissa, al mapa del periodisme modern, digital. En temps i casos noticiables, allò que s'esdevé i és evident, pot ésser vestit/decorat de manera singular, sense fer recerca de dites arqueològiques i de mots florits a l'antigor, de filigranes com a mots encreuats. Tot és qüestió de to.
Això ha estat el cas des de Mallorca estant, amb pretensions d'informar i copsar el lector amb fets i històries no comunes, immediates i d'interès general, sense ànsia de dictar doctrina o dur les banderes del combat habitual.
La llengua diversa dels illencs, amb tanta riquesa i varietat al tronc comú del català, té els seus mots i expressions populars (veritables, originals), no sempre acceptats a les bíblies i als altars normatius i de correcció als canals massius del règim del català ortodox.
L'idioma comú que usa la gent illenca, sense mots d'argot clànic, secrets equívocs (bé, algun), tragina els arguments de les cròniques i notícies illenques a elpais.cat. És un magatzem d'ecos i sons.
Aquí, per ventura, s'ha fet el periodisme de sempre a la casa, emperò des de l'ús habitual i modern d'una vella llengua antiga amb pipella nova, també amb els enllaços, les imatges i els suports que nodreix l'univers digital. Per molts d'anys.