L'empleat, a la finestreta
Exemple d'Ús: «Vol que li actualitzi la conta?»
Ús correcte: «Vol que li actualitzi el compte?»
Explicació: Com si el jardiner digués «els flors» o el xarcuter, «la fuet». Quantes
vegades al dia fa servir el concepte compte corrent un treballador
bancari?
El valencià de sempre,
d'Eugeni S.
Reig (Ed. Bromera, Alzira, febrer 2015), és una d'eixes obres que fa pujar
l'autoestima als valencians que el fullegen, perquè ens mostra en lletra impresa
tot un cabal propi de paraules i expressions que durant molts anys no havien
figurat en les pàgines de diccionaris de referència de la nostra llengua, però
que són d'ús corrent o reconeixibles entre els i les valencianoparlants. També
la deu fer pujar, l'autoestima, a catalans i balears, perquè el llibre, com tota
l'obra del seu impagable autor, poa en la unitat de la parla valencianocatalana
i aporta paraules, locucions i maneres de dir al ric cabal de tota la llengua,
per a sumar, com ho demostren els apartats d'equivalències de cada entrada. És
un recull d'unitats lèxiques, continuador de Valencià en perill d'extinció, en versió
revisada i ampliada, del mateix autor, “Una obra clau per al coneiximent de la
nostra llengua”, segons el columniste d'este diari i monjo de Montserrat, Josep
Miquel Bausset. Conté 2.180 entrades de paraules i locucions d'eixes que un
valencianoparlant de tota la vida i de mitjana edat en amunt reconeix com a
pròpies, heretades dels avis i dels pares. I es tracta que seguisquen sent
reconeixibles i usades pels nostres fills, néts i descendència generacional. En
això està Eugeni S. Reig i molts altres. Dels més de 2.000 articles que hi
inclou, 1.440 procedixen de la segona edició de Valencià en perill d'extinció, 300
estaven arreplegats en el recull inèdit Lèxic valencià d'ahir i de hui; i en
esta versió l'autor ha incorporat 440 articles nous de paraules i expressions
ben genuïnes, que completen esta impagable joia lexicogràfica. En gran part de
les entrades, tant dels reculls anteriors com les de nova incorporació, hi ha
exemples literaris d'autors reconeguts
Amb tot,
a El valencià de sempre li falta un
pròleg que presente i descriga succintament l'obra i que informe i guie els
lectors respecte dels objectius i del seu interessant i substanciós contingut.
Una prefaci que sí que té la segona edició de Valencià en perill d'extinció (2005), a càrrec d'Emili Casanova, que, entre
altres coses, deia que “El llibre Valencià en perill d'extinció és un
llibre oportú i modèlic que, pegant-nos un espertugó o sacsada convulsiva, ve a
recordar-nos als valencians que encara estem a temps de salvar els mots,
reciclar-los i integrar el lèxic tradicional en la vida moderna” i que “El més
important del llibre és, al meu parer, no només el contingut lèxic que aporta
–un bon complement del DCVB i d'altres diccionaris – al públic culte usuari de
la llengua, per la manera de contrastar el valencià amb les formes sinònimes,
les estàndards i les castellanes, sinó també la seua concepció i l'oportunitat
en un moment transcendental per a la llengua, quan l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua està redactant els seus diccionaris. És el model a seguir per recollir
les paraules i per fer una normativa acostada a la llengua del carrer, per donar
categoria literària als mots mantinguts fins ara en el registre col·loquial, per
fer-nos sentir creadors del futur de la nostra llengua”. En la presentació d'El valencià de sempre, en la Fira del
Llibre de València, l'esmentat acadèmic de l'AVL i catedràtic de la Universitat
de València va indicar, respecte al llibre que comentem ara, que “Estem davant
d'una obra magna i oportuna, d'un diccionari insuperable de lèxic i fraseologia,
fetes per l'home del lèxic valencià”, “Una obra de referència amb més de 2.000
entrades, ben definides, ben redactades, ben documentades, amb una prosa clara,
mesurada perquè no hi hagen paraules o construccions que no s'entenguen, en una
col·lecció de referència per a l'escola valenciana”. El també professor de la
Universitat de València, Abelard Saragossà, va assenyalar que “El valencià de sempre comporta una
dignificació del valencià popular” i que “Estem davant de l'argumentació i la
divulgació”.
Durant
molts anys una bona part del valencià de tota la vida, el de sempre, havia
quedat relegat a la condició de dialectal, localiste, col·loquial,
estigmatitzat, sovint, de vulgar. En nombrosos casos, paraules d'ús secular
tenien l'anatema del castellanisme o barbarisme, sense raó, només per criteris
centralistes, integristes o elitistes. Ara les coses van canviant per a bé de
l'assimilació de la normativa entre els usuaris mitjans. Eugeni S. Reig és dels
lingüistes que més han treballat i contribuït a desmentir eixos prejudicis,
posant en valor eixa part de la
parla natural i genuïna, bandejada des del 60 del segle passat per l'elitisme
noucentiste. Tot fonamentant-ho i argumentant-ho per mitjà de la recerca, en la
realitat d'eixa parla i, sempre que pot, en l'ús escrit i documentat d'eixe
cabal lèxic arraconat. En això seguix les esteles comunes de Josep Giner,
Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Enric Valor, Jordi Valor i Serra, Garcia Girona,
i molts altres. Reig va ser agosarat i, fins i tot, valent quan en 1997 va
publicar la primera edició de Valencià en
perill d'extinció i va iniciar la seua obra, continuada en la segona edició
d'eixe llibre, en Les nostres
paraules, en l'inèdit (però conegut en les xarxes internàutiques) Lèxic valencià d'ahir i de hui, i ara en
El Valencià de sempre. I va ser també
oportú perquè va aprofitar els nous corrents per a contribuir a eixamplar
l'inventari usable del nostre corpus lingüístic, tot aprofitant els aires
aperturistes que bufaven des dels 80-90 de la passada centúria, des de
finestrals com els que suposaven el
Diccionari valencià (GV, IIFV, Lacreu, Bromera, 1995 i 1996), els programes
del SALT, els diccionaris de Ferrer Pastor, el Manual d'ús de l'estàndard oral, de
Lacreu, i els treballs de lingüistes com Emili Casanova, Jordi Colomina, Abelard
Saragossà, Lluís Polanco, Toni Mollà, Antoni Ferrando, Josep Palomero, Vicent
Pasqual, Josep Lluís Doménech, Pérez Saldanya i altres
En la
línia de glossar les aportacions de Reig, l'escriptor i vicepresident de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Josep Palomero, en el comentari a El valencià de sempre, ha escrit que el
primer, Valencià en perill
d'extinció, “Ha servit per a promoure la reflexió dels usuaris del valencià
sobre determinats aspectes de la nostra llengua” i que “l'autor ha fet
aportacions originals i molt meritòries amb què ha despertat consciències i ha
aclarit vicis i errors”. I una prova d'eixos aclariments i d'eixe despertar de
consciències és que una part molt important de l'obra de Reig, tant en paraules
com en fraseologia, té ja caràcter normatiu en haver sigut inclosa en el Diccionari normatiu valencià.
En El valencià de sempre veiem, posat en
valor, nombrosíssim lèxic i gran quantitat d'unitats fraseològiques que,
incomprensiblement, durant massa anys havien tingut l'estigma o consideració de
vulgars, localismes, barbarismes i altres estimacions no gaire notables, o
bandejades del valencià de llibre com "acatxada", "acatxar", "acurtar", “afaenat” "afrontar", "agraviar",
“arrap”, “arrapar”, "arruixó", "baquinada", "barracó", "blaüra", “bracillada”,
"brasilada", "desllunat", "empedrir", "esclavó", “faena”, "guaixat", “llomello”,
“malíccia”, "mançaneta", "marmolar", "marmoló", “monyica”, “orso”, "panerot",
"peçó", “pedrapiquer”, "replaça", “safa”, "tallat" (com a “penya-segat”),
"tanda" (de carn), "tratge" / "trage"; “xancós”, "a hora horada", “a mos redó”,
“a peu pla”, "en un bot", "en una escorribanda", "encara com", "fer a banderes",
“mal siga”, "no parar en torreta", “partir palletes”, “pegar a fugir”, “pegar
tort”, “pegar un mosset”, “saber mal”, “tindre compte” (com a “guardar”,
“cuidar”) i al voltant de dos mil més que en alguns casos ja
figuraven en els diccionaris de Ferrer Pastor, en el DV, en el SALT o, més
arrere, en el DCVB, , i que ara el DNV de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha
donat carta, definitiva, de naturalesa normativa.
Des de
Catalunya també s'han fet lloances d'El
valencià de sempre. Albert Pla Nualart, des de l'Ara ha dit que “Aquest és un diccionari
personalíssim, que traspua amor per la llengua, i d'una claredat expositiva
modèlica. El lector hi aprendrà paraules i expressions, però aprendrà, al mateix
temps, a estimar-les. Reig no peca mai per defecte i es complau a oferir-nos-les
ben vives en llargues citacions de la millor literatura
valenciana”.
En
definitiva, estem davant d'un llibre imprescindible per als professionals de la
llengua, per als usuaris i per a tots aquells que estimen i valoren el passat,
el present i el futur del nostre idioma. Com també ha escrit Isabel Clara Simó,
en este llibre “S'hi descobreixen les bases, les arrels de la llengua comuna” i
que “És d'aquells llibres que has de tenir sempre a l'abast de la
mà”.