coste
i valga
Exclamació que s'usa per a expressar que tot allò que té valor, costa
d'aconseguir.
Sí, ja sé que
aprovar eixes oposicions és molt difícil, però val la pena: en acabant
tindràs un càrrec important i cobraràs bona cosa de diners. ¡Coste i
valga! |
Aquesta exclamació
l'empra Josep Lozano en la seua novel·
–No, el meu Bernadet
ha de posar el cap, i també l'esforç que calga, a fi d'intentar-ho.
Jo confie en ell. És blat de bona lluna. Poseu-lo a prova i farà el que
digueu, senyor prior. Al capdavall, tot el que val costa... això ell també
ho sap o haurà de saber-ho. Coste i
valga! |
En el
DCVB, en l'entrada costar, diu: «Coste i valga! es diu per conhort en
tractar d'obtenir una cosa important que demana molt de sacrifici o despeses
(Tortosa, Val.)»
Joan Mascarell, en un missatge enviat a la llista Migjorn el 27 de
febrer del 2008, diu: «¡Coste i
valga! és
una exclamació (no una sentència) de consol i d'esperança que indica que els
sacrificis o privacions que fem per a obtenir una cosa, esperem que es vegen
recompensats amb uns bons resultats.»
costura
Escola de
xiquetes.
Jo vaig anar a costura només tres anys. És que vivia en el mas i
estava molt aforat. |
Els fragments
següents són de la rondalla La mestra i
el manyà d'Enric Valor:
[...] fa moltíssims anys
hi havia una mestra de costura sabudíssima, de molta astúcia i de no gaire
bondat, que es deia dona Irene. Ella feia la
vida en el dalt d'una casa solejada de la plaça, la qual casa tenia una
peça amplíssima en el baix, on hi havia la costura o escola de xiquetes.
Allí, durant tres hores del matí i altres tantes de la vesprada
[...] aprenien a
repuntar-se la robeta, a fer vestidets a les nines, punt de calça i també
a llegir i escriure. |
Beatriu va
dinar sense quasi obrir els llavis, i a hora se'n tornà a
costura. |
–La mestra,
qui més estima de costura és a
mi! |
Sóc jo qui fa
tota la feina de casa, a més de costura, i si li faig fer algunes coses
com escurar, fregar el paviment, netejar el fumeral i altres per un estil,
és per avesar-la a ser una dona com
cal. |
I els següents de
la rondalla Abella, també d'Enric
Valor:
¡A costura a
ensenyar-se a cosir, i
prou! |
Abella li
contà coses de Banyeres, de la botiga del seu pare, del que la volien en
costura les mestres [...] |
Esteroides i anabolitzants
Antoni Llull Martí
Del treball EUGENI S. REIG,
L'AMIC DE LES PARAULES,
premi Recull de retrat literari del 2014
alcoià
Joan Tudela
Natural de la ciutat d'Alcoi o de la comarca de l'Alcoià; per exemple,
Són totes expressions que tant es poden referir a grans suades amb poc esforç com a grans esforços sense suar. Assolir certs objectius polítics, per exemple, potser ens farà suar fel, sang o tinta fins i tot al pic de l'hivern. Però, de moment, no cal ni moure's de la gandula per suar la gota negra, mortal o serena, tres adjectius que recomano als que volen evitar que sigui gorda la que els llisca entre el pit i la camisa.
La suor enganxosa, que és molt més letal per a les relacions de parella que les famílies polítiques, s'apodera de nosaltres quan la calor s'alia amb la calma i la humitat.Sense gens de vent, la pell no se'ns eixuga, i amb molta humitat, la suor no s'evapora. Els meteoròlegs en diuen temperatura de xafogor i és, a la pràctica, la que percebem de debò. Vivim entresuatsperquè, de fet, no suem com convindria fer-ho, i és que suar, contra el que ens diu la intuïció, és la millor estratègia del nostre organisme per combatre la calor.
La suor, com a símbol de l'esforç, té una gran presència en tota mena de proverbis. El déu de la Bíblia ens castiga a guanyar-nos-hi el pa mentre ens fa fora del paradís. En canvi, els déus immortals que invoca Hesíode la fan companya del camí costerut que ens porta a la virtut i a l'excel·lència. La saviesa popular toca més de peus a terraquan diu “Lo que altre sua, poc me dura”: un clar avís per als que esperen heretar.
I acabarem en l'àmbit sanitari, on és alhora un bon símptoma, “Malalt que sua, malalt que cura”, i una coartada que no fa gens de gràcia al cos auxiliar d'infermeria, “Bona excusa té el malalt, es pixa al llit i diu que sua”.
També hi conspira la llengua. Que es tingui horror a l'avorriment no és gens estrany si tenim en compte que avorrir-se ve d' abhorrere, que vol dir precisament “sentir horror”. També ennui dit en francès sona més intel·lectual ve d' innodiare (ser objecte d'odi). I els sinònims tampoc hi ajuden. Tant tedi com fastig ens el lliguen a la idea de fàstic. De fet, fàstic ve de fastig, que és més antic, i tots dos de fastidium, però contrasten en sentit com ho fan en castellà asco i hastío. I, si aneu per nota, encara us convé saber dues coses: que de l'un deriva fastigós ( repugnant) i de l'altre fastijós ( molest, enutjós); i que fastig es llegeix com desig, com deixa clar la dita eivissenca “Més val desig que fastig”. L'únic sinònim que apuja el nivell és esplín, un anglicisme catalanitzat que literalment vol dir melsa i que, sobretot gràcies a un poema de Baudelaire, passa a significar una intensa melancolia vital.
Però abandonem aquesta digressió filològica i reprenguem la més filosòfica. A El retrat de Dorian Gray, Lord Henry diu al jove Dorian: “L'única cosa horrible del món és l'avorriment, Dorian. És l'únic pecat imperdonable”. ¿Es tracta d'un cant a l'hedonisme d'Oscar Wilde? No, ben al contrari, és un elogi encobert a la necessitat d'avorrir-se del Wilde més moralista. Lord Henry és un corruptor i serà fugint de l'avorriment que Dorian acabarà fent coses del tot imperdonables.
Aquesta setmana passada es va presentar l'anomenat Informe sobre la situació de la llengua catalana, un dels múltiples estudis que proven de radiografiar l'estat de la llengua. Entre d'altres, s'alerta de les dificultats que està tenint la llengua catalana per avançar entre els nouvinguts, els quals, normalment, s'asseguren una integració lingüística per la via ràpida a través del castellà. Basta un cop d'ull a les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics 2013 per veure que el 10% de la població que diu tenir una altra llengua inicial (ni català ni castellà) es transforma en un 4,7% quant a llengua habitual, de manera que hi ha un 5,3% que canvia d'idioma, per gran majoria el castellà. És aquí on el català pateix, perquè és difícil competir-hi.
Deia Einstein (o era Mark Twain?, les fonts divergeixen) que si vols obtenir resultats diferents potser és millor que facis coses diferents, i si fins ara les estratègies de seducció habituals (cursos gratuïts al Consorci, campanyes públiques de conscienciació) han menat a uns resultats modestos, potser és hora de pensar d'una altra manera i de promoure iniciatives que, per molt extravagants que puguin semblar, res no obsta que ens siguin beneficioses. Un possible camí, encara gens transitat, ja és marcat al Pacte Nacional per a la Immigració, rubricat el 2008, el qual es planteja com a objectiu número 48 “Difondre el coneixement de la diversitat lingüística com a patrimoni de Catalunya”, tot afavorint l'ensenyament de les llengües dels països d'origen dels immigrats i difonent la realitat de les llengües que són perseguides. El propòsit és tremendament bonista, però ens pot resultar ben profitós.
Es diu que a Catalunya es parlen fins a 270 llengües, tot i que no sembla que se'n pugui mantenir més d'un 5% a la generació següent. L'abandonament de la llengua sol ser el primer i més evident senyal de voluntat d'arrelament en un territori, sobretot en benefici dels fills, però també d'automàtic desarrelament del llegat propi, en constituir-se la llengua original en un llast per a la integració en lloc d'erigir-se en equipatge cultural. Com diu el sociolingüista Albert Bastardas, “seran ells mateixos (els immigrants de primera generació) els qui triaran d'abandonar el codi grupal per pujar els fills, pensant de beneficiar-los”. Aquest abandonament, però, sol ser demorat com més consideració té el parlant de la seva pròpia llengua; així, no és estrany que estrangers residents a Catalunya mantinguin el rus, l'anglès o l'àrab amb els fills, però no és tan clar que això es faci també amb el wòlof o el tàmil. Com més “útil” s'apareix l'idioma d'origen més esforços es fan per mantenir-lo en l'àmbit familiar, i no són poques les iniciatives privades que van en aquesta línia: per exemple, hi ha membres de la comunitat russa que els dissabtes lloguen col·legis per fer-hi immersió en rus (classes de l'idioma, jocs), i en algunes mesquites catalanes s'hi ensenya l'àrab. Són, curiosament, iniciatives que “apliquen” els objectius del Pacte per a la Immigració sense que, al darrere, hi hagi hagut un esforç institucional per fer-ho.
Cal, doncs, trobar la manera de fer encaixar l'aprenentatge del català en aquesta realitat plural, ja que l'arrelament en castellà, ràpid i eficaç, a la llarga esdevé incomplet, i conjugar-ho amb les possibilitats de manteniment de les llengües d'origen, no tan sols de les que són “importants”. Si alguna cosa ha caracteritzat Catalunya en les darreres dècades ha estat la defensa de la llengua pròpia com un projecte col·lectiu, i justament és aquest el factor que s'ha de posar en valor: no tant voler convertir el català en idioma d'integració sisplau per força, com transmetre la defensa de la pròpia llengua com un valor en si mateix, independentment del múscul cultural o demogràfic de la llengua que es parli. Es tractaria doncs d'establir un lligam d'empatia amb els nouvinguts a través de la dignificació de l'idioma, un procés ja intuït per la lingüista Carme Junyent: “Persones d'arreu del món han descobert a Catalunya que la seva llengua és tan valuosa com les altres i han recuperat un sentiment que tots ens mereixem: el gaudi de la llengua”.
La integració lingüística no s'ha d'entendre (només) com el fet que els estrangers aprenguin català, sinó (també) com l'establiment de punts de trobada, d'espais comuns, en els quals s'asseguri la presència de la llengua de l'altre, per exemple amb classes dels idiomes que no trobaràs en acadèmies. Òbviament, no cal que l'administració organitzi cursos de manding, quítxua o mossi, però sí que s'estableixin lligams suficients amb les comunitats immigrades per atreure'ls als espais de socialització: així, no haurien de ser escoles privades o mesquites, sinó casals d'entitats, centres cívics i escoles públiques, els llocs on es pogués assegurar el coneixement de les llengües noves a través de cursos autogestionats per aquestes comunitats.
I, sobretot, han de ser les aules del Consorci per a la Normalització Lingüística, transmutat en Diversitat Lingüística. No només s'hi ha de fer català. Cal posar els espais disponibles a l'abast, per exemple, de pares que no saben català perquè hi duguin els fills, que parlen català, a aprendre wòlof. I a partir d'aquí, traçar complicitats i sinergies. S'ha de fer alguna cosa diferent si volem resultats diferents.
Nostra patria è una barca
Quim Gibert
Frank Tashlin (1913-1972) va escriure una faula sobre un ós, que quan ve la tardor s'afanya a cercar una cova per a hivernar-hi. Mentre l'animal ha quedat immers en un son profund, uns empresaris aixequen, en un temps record, una fàbrica, just sobre la cova, que prompte rutlla a ple rendiment. Amb l'arribada de la primavera, l'ós es desvetlla. Mig endormiscat, tracta de trobar la sortida de la cova. Però va a raure al pati de la factoria. Allà, de seguida, un encarregat l'insta a col·locar-se a la cadena de muntatge. Atònit, el plantígrad manifesta que ell no és de la plantilla: «Jo sóc un ós!». L'encarregat se'n riu quan sent una i altra vegada «Jo sóc un ós!». I el duu fins als seus superiors. Aquests li responen: «Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells». El president director general, en veure'l més tossut que una mula, l'enfila en el seu cotxe i el mena, de primer, cap al parc zoològic i, després, a un circ. Tant en un lloc com en l'altre, els óssos estan convençuts que no existeix vida per a un ós més enllà del zoològic i del circ. I, per tant, no el reconeixen com a ós. D'aquesta forma, el suprem de l'empresa li fa veure que s'ha de incorporar a la feina com un treballador més. Al cap d'uns mesos, la fàbrica fa fallida i els obrers són acomiadats. L'ós torna a quedar descol·locat. Entre naps i cols, ha passat un any. I el fred tardoral no es fa esperar. L'ós localitza una cova. Però en el moment d'endinsar-hi se'n recorda que són molts els que li han dit que ell no és un ós. I que hivernar és cosa d'óssos. Amb les primeres gelades es pela de fred rondant pel bosc com una ànima en pena. Per un instant hauria volgut ser un ós. No obstant això, entra a la cova. S'hi sent tan a gust que cau adormit en redó. El final de Però jo sóc un ós! (Viena edicions, Barcelona 2014), títol del conte, és obert. No se sap si l'ós es va deixar entabanar. L'autor assegura que no.
No és cap secret que una mentida repetida adequadament moltíssimes vegades acostuma a passar per ser una veritat. I que aquells que viuen en captiveri durant temps (o que, fins i tot, hi han nascut), com ara els óssos de zoològics o de circ, solen quedar amb els referents col·lectius trasbalsats. És a dir, en el cas de l'esmentada faula, acaben confonent el petit món, en el qual han quedat tenallats, amb el món en general. I tot plegat desencadena que els que van per lliure siguin confosos per farsants, ganduls, babaus.
La dèria per incitar a esborrar-te a tu mateix és arxiconeguda entre els catalanoparlants. L'esmentada faula, amb una esplèndida traducció d'Enric Larreula, és una metàfora perfecta a propòsit de l'alienació. Ras i curt, la del protagonista de Però jo sóc un ós! és una història d'èxit. Igual que la d'aquelles persones i pobles a qui en va s'ha intentat repetidament de canviar la identitat. De fet, quan hi ha dificultats és quan coneixem millors als mortals. I és que molts dels grans relats els dinamitzen aquells que aprenen de l'experiència havent entomat temporals. Erri de Luca, escriptor italià, diu que puja muntanyes perquè és dur i que això l'endureix per a ser útil: «Nostra patria è una barca».
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir