córrer
més que Barceló per la mar
Viatjar molt, anar
a molts llocs diferents.
–Enguany he anat a Viena i a Varsòvia i al setembre aniré a
Budapest. I és possible que en acabant vaja a un congrés al
Canadà. –Fosca, corres més que Barceló per la
mar. |
corumbela
Volta que es fa amb el cos, recolzant les mans o el cap en el sòl de
terra o en algun altre lloc adient.
El mot corumbela es pronuncia
amb e oberta.
Els fragments
segünets són de la novel·la Pana negra de Joan
Olivares:
«Per tal de distraure una mica la
gana, que a penes l'havia mig abaltida amb aquella llesca de pa negre amb oli i
sal, el Gatet assajava uns quants salts i corumbeles abans de tornar a la
faena.»
«En una de les corumbeles, van
quedar tan a la vora del precipici que tots dos es van veure en la necessitat
d'afluixar la presa per evitar la caiguda.»
«La mona d'un saltimbanqui de
Benimassot passava la gorra després que l'amo haguera delitat els espectadors
amb les seues corumbeles impossibles.»
«Pujà per la reixa, es repenjà del
pal de la corriola, agafà embranzida i amb una corumbela de les seues saltà
sobre la teulada.»
En valencià també es
diu |
bela, bolantí, girabela |
La llengua estàndard sol
emprar |
tombarella, volantí |
En castellà es diu |
trepa, volatín, voltereta |
Torbar i
destorbar
Antoni Llull Martí
Torbar prové del llatí turbare, ‘enterbolir, agitar, torbar', és a dir, bàsicament ‘alterar el curs normal d'una cosa, posar en desordre' accepcions que coincideixen en les quals tenen el castellà turbar, el portuguès torvar i l'italià turbare, però en la nostra llengua en té una altra que no tenen cap d'aqueixes, la de la construcció reflexiva torbar-se amb el sentit de ‘entretenir-se més del que és necessari, retardar-se, no fer via', sobre tot en locucions com «no et torbis a venir», «si et torbes a anar-hi faràs tard», «si et torbes a entregar la feina, no la voldran», etc.
I si torbar és ‘alterar, posar en desordre', sembla que destorbar hauria de significar tot el contrari, és a dir, ‘tranquil·litzar, posar en ordre', però no és així, puix que l'accepció principal de destorbar és, precisament, ‘pertorbar, molestar, impedir, interrompre el bon ordre'. D'aquest verb n'ha sortit el substantiu destorb, ‘l'acte i efecte de destorbar', i també pertorbació ‘cosa que destorba, que obstrueix'.
I si torbar-se significa ‘retardar-se, sembla que destorbar-se hauria de voler dir ‘posar diligència, fer via', i tampoc no és així, perquè l'usam amb el sentit de ‘entretenir-se, deixar, perdent temps, allò que es fa, no fer via». Com per exemple en les frases «si es destorba pel camí, no arribarà d'hora», o «si em destorben no tendré temps d'acabar la feina».
En castellà antic també era usual aquesta significació, però des del segle XV ençà anà substituint-se per estorbar, verb que també és usat vulgarment en la nostra llengua, però que no apareix encara al diccionari normatiu, ni en tenim cap necessitat. Disturbi és un mot format per via culta sobre el verb llatí disturbare, i germà, per tant, de destorb, però ha pres el sentit especial de ‘alteració de l'ordre públic'.
El femení de ‘gandul' és també la cadira ideal per
jeure quan el termòmetre no es belluga dels 30 i no corre un bri
d'aire
El millor esport quan el termòmetre no es belluga dels 30 i no corre un
bri d'aire és el dolce far niente. La mandra o la peresa no són, per si
mateixes, refrescants però són essencials per no acalorar-se. Ara bé, ¿és
diferent la mandra de la peresa? En llengua col·loquial qui té peresa no sol
tenir mai mandra, i la mandra només domina en el dialecte central, però en usos
més literaris conviuen i tenen un regust força diferent. Les dites populars fan
la mandra bromista i indulgent; i la peresa, severa i
moralista.
A la primera els de Llofriu li canten: “Santa Mandra gloriosa / ens
guardi de treballar, que els dies en són per jaure / i lesnits per descansar”. I
és també ben gironina la famosa invocació “Feina fuig, mandra no ens deixis”.
Amarat d'aquest tarannà Josep Pla s'autoqualifica a El quadern gris de
“Nelson de la mandra” i ens assegura, elogiant Tamariu, que allà “us hi agafa
una mandra químicament pura”.
La peresa no té aquesta bona fama. La doctrina de l'Església en fa el
setè i últim dels pecats capitals. Per què?, em direu. Com podem pecar
gratant-nos la panxa? A això el catecisme hi replica afirmant que la peresa,
malgrat no ser ella pecadora, és la mare de tots els vicis. Hauria d'afegir, en
una nota a peu de pàgina, que això deixa de ser cert en plena canícula: quan la
calorada t'aixafa tant que no tens ni esma de pecar.
Si passem als adjectius, al costat de mandrós i peresós hi
tenim gandul, que ve de l'àrab gandur: un noi consentit, fatxenda
i faldiller que tendia a viure amb l'esquena dreta i li feia mal l'os bertran.
El gandul, que en femení també és la cadira ideal per jeure aquests dies, sempre
m'ha semblat més espavilat que el dropo, un individu que tampoc fot brot
però que sembla més talòs.
I acabo centrant-me en els verbs, no fos cas que encara haguéssiu de
pencar per falta de sinònims. Quan us estressi massa mandrejar i
gandulejar feu-me el favor de dropejar una mica i, si això també
us satura, sempre quedaran les locucions: esgotats de no fotre cop,
proveu de fer el manta. Però si amb això no en teniu prou, ja no tindreu
cap més remei que tocar-vos alguna cosa. En aquest cas extrem, veureu com la
riquesa lèxica us estalvia grolleries. No ho dubteu: opteu per zones imprecises
com ara la pampa o la pampar
ruana.
Els petits sons diürns, en totes les seves formes, mereixen tot un capítol al manual de l'estiuejant hedonista. Són sons de gurmet, perquè només la semivigília, fonent somni i realitat, ens permet gaudir conscientment de l'abraçada sensual de Morfeu. Si els fem al llit, sempre hi ha el perill que degenerin en vulgars clapades. La clapada és un son roncador, pesat i embrutidor. Només cal veure els ulls enrogits i la cara tumefacta dels que n'acaben de despertar. Cal fer-los al sofà -o, millor encara, en una butaca orellera- si volem que esdevinguin lleus i discretes becaines. La becaina té alguna cosa de ritual tàntric. L'acompanya sempre un capcineig que la parla popular anomena pesar figues. El cap cau però la ment, que vol allargar el dolç abaltiment, el torna a aixecar perquè repeteixi el seu descens. Les becaines més espirituals a què he assistit les protagonitzaven unes tietes meves passant el rosari, amb avemaries que es perdien en un murmuri gutural tot acompanyant la cabotada.
A diferència de la becaina, que no té horaris, la migdiada o sesta deixa de ser-ho si no es fa havent dinat. Per anar bé, hauria de començar a l' hora sexta (d'aquí sesta ) dels antics romans, és a dir, a les 12 del migdia solars (ara i aquí, per herència franquista, les 14). Sesta és un mot molt més antic que migdiada. Segons el Llibre dels fets ja en feia Jaume I, i no és per tant ni un calc del castellà ni un costum importat,com ara el gaspatxo o la sangria. S'explica, biològicament, pel descens de la sang cap al sistema digestiu i la fa més necessària un àpat abundós. Però és el consum d'alcohol el que en fa un plaer imprescindible i converteix moltes llars del país, els diumenges a les 4 de la tarda, en una estesa de cossos sobre llits i sofàs. Per arribar al setè cel, els més experts recomanen sentir de fons un documental d'animals salvatges a la sabana africana.
És un clàssic en la redacció d'un mitjà de comunicació. Sempre apareix el moment en què, davant la necessitat d'escriure sobre el Parc Güell o el Park Güell, es caven dues trinxeres on es parapeten dues possibilitats, irreconciliables, irreductibles, expressades per l'escriptura d'una lletra, una mísera consonant vacil·lant (en una trinxera hi ha el corrector; en l'altra, la redacció en pes). Mira que n'hi ha de temes sobre els quals discutir, doncs els lingüistes de vegades ens obsessionem en coses que són ben nímies. Si un incendi devastador arrasés de dalt a baix la joia de Gaudí, els correctors només pensaríem en si hem d'escriure Parc o Park.
Però ja que hi som, parlem-ne. Qualsevol criteri que es fonamenti en la raó més elemental haurà de concloure que la grafia correcta, de fet l'única possible, ha de ser Parc Güell, una obvietat diàfana si tenim en compte que Barcelona és plena de parcs, tots escrits així, parc: Parc de la Ciutadella, Parc del Guinardó, Parc del Laberint... (no entro aquí en una qüestió no menor però que ens desvia del tema, que és l'ús o no de la majúscula). No hi hauria cap dubte sobre una qüestió tan banal si no fos que, ves quins misteris, la designació oficial i formal del parc llueix una visible lletra k en un Park Güell que es fa explícita tant en els mosaics de l'exterior del recinte com en el web promocionat pel mateix ajuntament de la ciutat.
L'escriptura de Park Güell té, com és sabut, una fonamentació històrica, en una fixació original que, efectivament, apostava per l'anglicisme park en tant que importava d'Anglaterra un concepte nou d'ordenació dels espais verds en una ciutat. Hi ha, doncs, una certa lògica en l'adopció d'aquesta solució, possiblement reforçada per no poques dosis d'esnobisme, que a l'època aquestes coses s'estilaven molt entre les classes benestants. Però igualment ens hem de preguntar si fem bé de mantenir una fórmula que, te la miris per on te la miris, és un disbarat, ja que qualsevol que sàpiga un mínim de català i un mínim d'anglès veurà que això no és català ni anglès. Més d'un segle després, hem de redundar en l'error?
Cal tenir present, primer, que a l'època no hi havia, en català, cap mena de regulació normativa que pogués orientar l'escriptura del terme. La construcció del parc comença el 1900, i la Secció Filològica de l'IEC no es funda fins al 1911, de manera que no hi havia cap obra de referència ni autoritat que pogués validar o sancionar la forma park; però a la primera ocasió que hi va haver de fer-ho, amb el Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra, del 1918, l'opció parc apareix com netament inequívoca: no n'hi ha d'altra. I tot i això, ningú va esmenar el nom del parc? Ningú en va dir res? Es podria adduir que hi havia la voluntat, per cosmopolitisme o pel que fos, de mantenir una designació britanitzada, però en aquest cas ens falla la sintaxi, ja que l'ordre dels mots hauria de ser l'invers, com passa amb el Central Park de Nova York, Hyde Park a Londres o, sense moure's de casa, el Turó Park a Barcelona. Escriure Park Güell és una desafortunada barreja que no clava una coça a una llengua, sinó a dues. No és més que fixar una solució ben pròpia d'un embastardit catanglès del qual ni les autoritats municipals ni els mitjans de comunicació haurien de fer seguidisme.
Per sort, no predico en el desert. L'Enciclopèdia Catalana presenta l'entrada parc Güell, i la Viquipèdia aporta totes dues possibilitats. Alguns diaris han decidit fer cas omís de la designació oficial i tracten el Park Güell, legítimament, com un altre parc, i més quan es veuen obligats a fer-ne el plural (“L'Ajuntament ampliarà els horaris d'obertura dels parcs Güell, de la Ciutadella i del Guinardó”). I no seria el primer cas de designació que, havent-se originat a partir d'una evident tirada anglòfila, acaba prenent una formulació adaptada, tal com fa temps ja va fer el Barça, originalment batejat com Foot-ball Club Barcelona per motius similars però avui dia conegut arreu com Futbol Club Barcelona.
Ara que l'alcaldessa Colau ho ha de canviar tot, té al davant un canvi que és ben fàcil de fer. En cas contrari, quin missatge donem als turistes, als quals hem de mimar tant? Els pocs que es fixin en aquestes coses (no ens enganyem, ben pocs) només podran treure dues conclusions: o bé que en català d'un parc se'n diu park, i es quedaran tan amples, o bé que, a l'hora de batejar un equipament amb un terme internacional, som uns autèntics indocumentats.
No hi ha partenariat:
col·laboració entre l'àmbit públic i el privat en el finançament
d'obres.
Admet pautar com a fer
pautes, reglar, regular.
No hi ha pagament per
visió (pay per view): sistema en què
l'abonat a un servei de televisió paga per la recepció de programes que ha
sol.licitat.
No hi ha pelouse: zona central d'un velòdrom
on se situen els serveis auxiliars.
Admet, encertadament,
punibilitat (possibilitat de ser punit).
No hi ha perestroika: reforma dels òrgans del
poder de l'URSS que pretenia una democratització de la vida economicocultural
dels règims comunistes. Tampoc glasnot (apertura paral.lela a la
perestroika).
Admet peritació com a
forma secundària de peritatge.
Hi ha permeabilitat, però no permeabilitzar.
Accepta perorata al
costat de peroració.
En l'entrada pesca, no hi ha pesca d'altura (practicada en alta
mar).
No hi ha timiatèrion,
sinònim de peveter.
No accepta picadura com
a acció i efecte de picar (picada), però sí com a tabac
picat.
No hi ha la loc. picar en
ferro gelat (o fred): fer una activitat inútil.
No hi ha pícaro, que és
un xenisme propi de la literatura castellana, en altre sentit sí que l'accepta:
murri, brivall, truà, bergant.
No hi trobe posar-se les
piles.
Accepta pillar en el
sentit d'agafar, atrapar, enxampar.
No hi trobe PIN (o pin,
personal identification
number).
Tampoc no la píndola o
pastilla de l'endemà (contraconceptiu o anticonceptiu
postcoital)
No hi ha pintar, en el
sentit, en el joc de cartes, consistent a fer eixir successivament les
pintes de les cartes dels diferents colls que es tenen a la
mà.
No hi ha teatralitzar:
convertir un text en gènere teatral perquè siga representat en un escenari i,
figuradament, donar un caràcter efectista a actes, maneres, paraules, etc.,
sovint en sentit pejoratiu.
No hi ha making of (com s'ha
fet).
No hi ha rumorologia
(tractat relatiu als rumors).
No hi ha petroliejar:
banyar amb petroli (p.e. un motor), i també es diu referit a les aus i els
peixos com a conseqüència d'un vessament de combustible al
mar.
No hi ha pis pilot: que
servix de mostra.
No hi ha pit
bull (gos).
No hi ha roser i roses de
pitiminí (varietat en miniatura).
No hi ha placa turca
(per a defecar o orinar): plat rectangular amb dues peanyes per als
peus.
Hi ha placebo, però no l'antònim nocebo: suggestió del pacient a les
conseqüències negatives de la medicació que pren.
No hi ha plaer com a
indret d'arenes auríferes i paratge de la mar on abunda la
pesca.
No hi ha autoajuda com a conjunt d'accions que
duu a terne una persona a fi d'obtindre els mitjans necessaris per a fer front
als problemes personals o emocionals: he comprat un llibre
d'autoajuda.
No hi ha l'accepció de plat
per als malalts (per a orinar o defecar).
No hi ha plataforma
digital.
No hi ha la loc. ple com un
ou.
No hi ha plebiscitar
(fer un plebiscit).
En l'entrada plexe es cita el plexe solar però no el nom popular:
la post del
pit.
No hi ha el nom i adj. ni -
ni (ni estudia ni treballa), un ni - ni, una ni -ni. Plural: ni -
nis.
No hi ha coitus interruptus
(en sentit propi i figurat: interrupció).
En l'entrada plet, no
hi ha la loc. plet tingues i el
guanyes.
No hi ha pendrive (o pen
drive): llapis o dispositiu de memòria electrònica.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Guilindaina / galindaina (cosa de poc valor, fútil); pelleranga / pelleringa (tros de pell
que penja); bombeta / pereta (de
llum); peroné / fíbula; persa -na / persà / ana; de peus / dempeus; pirosi / coragre, cruesa; volantí / pirueta, cabriola, giravolt;
peixos / pisces (en astrologia); pitera / pita, atzavara, agave,
donarda; gallet / galet (beure
al); si / sina, pitrera; tuitejar / piular; mamellam / pitram; plafó / panell; plaguicida / pesticida; plorador / ploraner, ploracós,
ploramort (esp. dones llogades per als soterrars); plata / argent; platxèria / platxeri (fet de passar el
temps alegrement conversant, fent gatzara, etc.); plebs / pleballa,
populatxo.