corbella
Aïna
agrícola consistent en una fulla corba de ferro acerat, dentada en la part
còncava, de manera que un dels extrems acaba en punxa i l’altre té un mànec de
fusta. El mànec i la fulla tallant es troben en plans diferents perquè la
corbella té una mena d’escaló en angle recte en la part oposada a la punta.
Gràcies a això es pot fer anar la fulla de la corbella arran de terra per a
segar l’herba mentres que la mà del segador es mou en un pla superior sense
tocar el sòl de terra. La falç és igual que la corbella però no té l’escaló en
angle recte i per tant el mànec i la fulla estan en el mateix pla. El fragment
que copie a continuació corresponent a la novel·
|
A les parets de la casa, estaques,
estaques, moltes estaques per tots costats, grosses i petites. I cresols,
bona cosa de cresols. D’ací d’allà, penjaven falçs, corbelles, madeixes de
corda. A la dreta de l’entrada, una porta donava pas al menjador, amb
l’altre finestral. |
En la
rondalla Joan-Antoni i els torpalls,
també d’Enric Valor, podem llegir:
|
–Escolten, bones dones, com seguen
vostés? –Ja ho veu –li respongueren–: com sempre
s’ha segat ací. –Amb tisores no es sega. No ho saben? –I
traent una corbella que duia en el cabasset dels ferraments, prosseguí–:
es sega amb açò! |
En la
narració Del llaurador beneit i lo sastre
espavilat de Josep Pascual Tirado trobem:
|
Era una volta un bon llaurador, i no dels
de tres corbelles, sinó ans al contrari de falç canemera i bona llegona,
aixada de gavilans fins, xarcullera i aixadol, burra constelada d’estrels
a les anques i carret a mig
ús. |
En Els valencians pintats per ells mateix
d’Enric Soler i Godes, podem llegir:
|
Les seues ferramentes de treball són: “Una
pastera, una bala de les de a dotze per a desfer la pólvora, un morter per
a picar el sofre, una corbella per a tallar les canyes, unes tisores per a
tallar el paper, un embudet de llanda, uns quants punxadors, atacadors de
ferro buits i massissos, un pes menut, taules i
cadires”. |
Vicent
Andrés Estellés en Cançó del rei Jaume
I (Mural del País Valencià, Llibre ix) escriu:
|
Era la nit de les corbelles, les nits
irades dels grans focs clandestins, subversius, que esperen com
una pedra en el seu lloc de permanència vigilant, les irades flames
en roig les nits de corona celeste, eren les nits
de vidres mòlts. |
Vicent
Andrés Estellés en Ciutat a cau
d’orella escriu:
|
Desfici amable de
l’insinuat. (¿On és, digau-me, el clam de la
donzella?) La lluna va del marbre a la
corbella; de la corbella al marbre, el juny del
blat. ¡Oh tu, ciutat o el Paradís
perdut! El mur i el marbre jauen
derrocats. |
Vicent
Andrés Estellés en Donzell amarg
escriu:
|
Com un cercle de cans
les preguntes que
mai no m’he fet, em
colpegen, com pedres, el pit
amarg. |
Tenim
la dita:
|
Al bon segador mai se li oblida la corbella |
Els
diccionaris valencians del segle xix (les tres edicions de l’Escrig i el
Martí i Gadea), el DGLC de Fabra, el
GDLC i el DIEC (1a i 2a edicions) diuen que una corbella és una falç, sense més explicacions. El Diccionari General de Francesc Ferrer
Pastor diu: «Varietat de falç de fulla corba en pla
distint del mànec, usada especialment per a segar herba i treballs d’horta. [hoz, segadera]». El DVal i el diccionari del SALT3
reproduïxen la informació que dóna Ferrer Pastor.
Joan
Coromines en el seu DECat (vol ii, pàgs. 924 i 925) diu: «És un mot
distintivament valencià, i usat de cap a cap del País, començant per
» Es comença de sentir ja en els pobles meridionals del Matarranya, i
allà, a Bellmunt de Mesquí, distingeixen entre corbella, la mena de falç que té el
mànec i la fulla en diferent pla, i que no s’usa tant per a les messes, i la falç que és específicament l’eina “per a
segar lo blat” (J.G.M., 1936); a Morella la identifiquen amb el 'falçó' (BCLC xii, 289). Altrament he sentit korb'eʎa a les
comarques valencianes més diverses, tant del Migjorn (Ràfol d’Almúnia, 1962),
com del Nord del País (Xodos, 1961, on es tractava de la que usaven per tallar
canyes); MGadea, T. del Xè i, 58, usa ell corbella, però afegeix que a la gent de
Xirivella els diuen “els de la corbelleta” perquè mai la desemparen en eixint de
les cases del poble.
» S’usa pertot com a terme de comparació per excel·lència per a
qualsevol cosa molt corba: “el caminasset - - - com és quasi tot ell massa
estret i, a rodals, més tort que una corbella - - -”, Guinot (Esce. Castellonenques, 49), d’on ve que
són molts els pobles on hi ha un carrer més tort que els altres, que per això
rep el nom de Carrer (de) la
korb'eʎa: així, p.
ex., a Alcoi i a Castalla (1963). En fi, és natural que en aquelles localitats
on prepondera un cultiu o indústria peculiar, s’hagi adaptat la corbella a un ús especial que requereix
això: a Elx 'mena de falç o ganivet, semblant al dels carnissers, útil per al
conreu de la palmera' (BSCC xvii, 283), a Manises els llenyaters que
proveeixen els forns ceràmics tenen una corbella “hoz
con que se corta la cuerda que sujeta el haz de leña” (Almela, Voc. de
Fins ací la cita de Coromines.
A Olocau (Camp del Túria) anomenen corbella cendrera a la que es fa servir
per a segar la palma dels margallons.
corfut
Ametla que té la
closca molt dura i costa de pelar.
En Terra de cireres de Bernat Capó podem
llegir:
|
El viatger furga una mica en els seus records i troba, en els de
la jovenesa, aquell que fa referència a la tasca de descorfar. Un canyís
sostingut pels respatllers de quatre cadires, sobre el qual s’abocaven les
ametlles, i s’hi posava abans un meló de tot l’any, que menjarien tots els
participants una vegada finalitzada l’ocupació. Al voltant del canyís es
descorfava, tirant les ametlles dins un cabàs i les corfes a terra.
Aquelles que no es podien pelar, que s’anomenen corfuts, es deixaven a banda; si
n’hi havia pocs, els xicons donàvem compte del seu contingut; si n’eren
molts, passaven al domini de la
mestressa. |
Metre, admetre, cometre, ometre, escometre,
prometre...
Antoni Llull Martí
A l’estiu diem que el sol apreta però normativament, i segons l’Optimot, hem de dir que pica o que és viu. El DIEC fa una aportació més curiosa i assegura que pitja: “El sol pitja de valent”. Per Joan Coromines sabem que apretar ja “feia forrolla” al segle XVI i que, precisament, va arraconar “el bon substitut catalanesc pitjar o espitjar” per culpa, diu l’etimòleg, “de l’afemellada mauleria dels qui temien usar-los”.
Afemellats o no, a la platja ens hem d’untar amb cremes si no volem que, en lloc de fer bronzo, acabem com escamarlans. Sembla que fer bronzo ja no es diu com es deia, però encara sento menys —volent dir bronzejar-se— el normatiu fer bronze. En canvi s’ha dit sempre posar-se moreno, i per sort és tan correcte com posar-se morè .
Si no voleu untar-vos, sempre podeu recórrer a un para-sol (que encara porta guionet perquè el formen un primer mot acabat en vocal i un segon que comença amb essa). N’hi ha que pretenen clavar a la sorra una ombrel·la, potser perquè no són conscients que només equival a la bàrbara sombrilla quan és portàtil, petiteta i de senyora. L’ombrel·la —un manlleu modern del francès— és massa coqueta i cortesana per a la nuesa poc subtil de la platja. Sí que la trobareu al mar: la duen totes les meduses.
I acabo amb la coberta de lona que fa ombra a les terrasses. En diem toldo però els diccionaris només admeten tendal, tot i que al Tirant els mariners ja entoldaven part de la nau per protegir-la del tir de l’enemic. Ara ens protegeix del que tiren els veïns que pretenen dormir a la nit.
Dels shorts (o xorts) masculins en tinc poc a dir. Només he pogut constatar que els portaven amb èxit el detectiu Magnum i el Santi Millán a Cómeme el coco negro. Les bermudes, en canvi, donen molt de joc. Agafen el nom d’unes illes d’ultramar del Regne Unit però van néixer a principis del XX a Londres, com un invent de l’exèrcit britànic per fer còmode i alhora formal l’uniforme militar en climes tropicals. Els homes de negocis d’aquest arxipèlag les van copiar als anys 20. I l’efecte mimètic sobre el turisme les va escampar pel món.
Potser penseu que pretenen fer respectable un senyor que ensenya el panxell. Error greu: per a un victorià ensenyar el panxell era tan desvergonyit que fins i tot tapaven amb roba les potes de taula apanxellades. Les bermudes, en origen, només són dignes i formals si es combinen amb mitjons llargs i gruixuts. Sembla, doncs, que la moda ha degenerat, si bé la majoria de panxells que deixa veure tenen efectes més aviat antiafrodisíacs.
Ara i aquí els de la calça curta solen portar sandàlies, avarques i xancletes, i el que està mal vist en aquestes latituds és combinar-les amb mitjons: fa guiri. Però jo, que em sento anglòfil fins al moll de l’os, no hi sé anar, a ple estiu, sense mitjons. M’agafa l’aprensió, en part justificada, de fer pudor de peus. I com que tampoc vull semblar guiri, em condemno a mantenir l’elegància, enganxosa i entresuada, dels pantalons llargs.
Aficionats com som, tots dos, al llenguatge del futbol, fa poc vaig poder intercanviar algunes impressions amb l’escriptor Ramon Solsona de com el llenguatge del futbol, avui dia, s’ha convertit en tot un marc de referència en el qual cenyim les nostres passions, anhels, aspiracions i temors. Una llengua necessita regenerar-se constantment a través del lèxic i la fraseologia (no en fonètica, morfologia i sintaxi, on els canvis són més lents i no sempre responen a trajectòries naturals), els quals, sovint, pouen en l’àmbit social, econòmic i comunicativament dominant per buscar en els seus ingredients les maneres de coure nous significats. Cal seguir fent bullir l’olla.
Antany aquest marc de referència l’havien fet altres àmbits, els quals, tot i que la forma de vida que revelen ja ha reculat, s’han fet perennes en la seva fixació en la llengua, com si aquesta fos una mena de núvol al qual hem anat pujant tot d’expressions que seguim emprant. N’hi ha de quan l’agricultura i els seus treballs dominaven la civilització, com arribar i moldre, dels temps en què es duia el gra al molí, on sovint calia esperar torn per fer farina fina, o bé ser més dolent que una pedregada, i no cal dir les prevencions que suscitava el mal temps per a la collita. La indústria del tèxtil, dominant a Catalunya fins al segle XX, també ha fet forat, com quan en un treball de precisió diem que cal filar prim, o bé, si emprenem alguna mena de tasca, encara posem fil a l’agulla.
En aquest paper sempre ha tingut un lloc destacat l’Església, ja que són una bona pila les dites que han cristal·litzat mercès al pes que la religió ha tingut durant segles en la recció de l’educació moral col·lectiva. Un mateix gest com és persignar-se pot aparèixer tant per expressar incredulitat (fer-se’n creus) com equivocació (treure’s un ull pensant senyar-se; ja és mala sort), i són abundoses les expressions en què el nom de Déu és emprat clarament en va, malgrat el risc de blasfèmia: Déu n’hi do, si Déu vol, Déu t’escolti, i és clar, tot un camp escatològic que aquí ometrem.
Una d’aquestes expressions és un bon exemple de caiguda en desús i del relleu que protagonitza el llenguatge del futbol com a font de referents comuns que tots compartim. Si abans, d’una parella d’enamorats que cedien a les temptacions i acabaven jaient i concebent —i, en conseqüència, els costums obligaven que s’havien de casar—, en dèiem que feien Pasqua abans de Rams, ara el risc que la gent no ens entengui (“Pasqua abans de què?”) ha fet que encunyem un claríssim i inequívoc casar-se de penal, molt menys eufemístic (aquest casar-se no és gens figurat) però amb metàfora futbolera del tret precís, únic, infal·lible, que comporta la pena màxima.
N’hi ha més, d’aquestes expressions en la llengua general. Tot d’una podem trobar-nos fora de joc en una facècia imprevista, i algú pot llançar pilotes fora com quan abans es fugia d’estudi. En Ramon me’n comentava una altra que s’utilitza per marcar diferències, com quan diem d’algú que juga una altra lliga, i a tothom li poden fer un gol, per exemple a la feina. Però és en la política on el recurs a l’esport de la pilota està guanyant més adeptes, conscients els polítics, o això sembla, que si hi ha un llenguatge universal no és precisament el seu. Un candidat a unes eleccions pot guanyar per golejada, i no són poques les entrades que proporciona Google quan hi escrius senzillament catenaccio i Rajoy, les qual sempre identifiquen el sistema defensiu ideat per Helenio Herrera amb l’immobilisme del president del plasma. El periodista Jordi Évole, per exemple, en dóna una mostra: “Rajoy practica el catenaccio, no juga a l’atac”.
Ara Artur Mas ha recorregut, ell també, al lèxic futbolístic per anticipar un possible fracàs del procés sobiranista a través del terme autogol, pronunciat en un debat muntat per Vilaweb, alertant dels riscos que el gol del rival no sigui una xilena, ni un escorpí, ni una vaselina o un vistós toc d’esperó, sinó un humiliant gol en pròpia porta marcat per un defensot maldestre. Però el recurs no és nou, el terme autogol ja havia tret el cap en les aspiracions d’autogovern, sobretot durant l’elaboració de l’últim Estatut, tal com mostra altre cop Google. Ho veus, amb un terme en tenim prou per entendre’ns, no calen més circumloquis ni recórrer a altres referents, ja pretèrits. No m’imagino el president dient: “Ei, alerta, que encara ens traurem un ull pensant senyar-nos”.
Errors freqüents amb «fins» i «fins a» davant
d’infinitiu
Carles
Riera
Tal com diuen els diccionaris i les gramàtiques, la preposició fins (a) introdueix la designació d’allò que és el límit o terme on alguna cosa arriba sense ultrapassar-lo. Exemples: Anirem fins allà. Ha plogut fins ara. He llegit fins a la pàgina cinquanta. Fins al dia 30 inclusivament. No pararé fins a aconseguir-ho. Un cas concret d’aquest valor delimitatiu és quan hi ha la correlació des de... fins (a). Exemples: Des de Mataró fins a Barcelona. Pallenis maritima: Floreix gairebé tot l’any, especialment des de la primavera fins ben entrat l’estiu.
Igualment, en proposicions en què és expressada l’abstenció, la impossibilitat, etc., de fer alguna cosa, la preposició fins (a) indica el moment en què hom passarà a fer-la, podrà fer-la, etc. Notem que es tracta de construccions del tipus ‘no... fins (a)’. Exemples: No els ho podrem trametre fins demà. No me n’aniré fins que no ho hàgim resolt tot. No començarem fins a partir de la inauguració del curs. No estudiaré fins a la tornada.
Cal tenir en compte que, a més de preposició, la partícula fins
és també adverbi, cas en què introdueix designacions que expressen, fent-les
ressaltar, les qualitats d’algú o d’alguna cosa. Exemples: Estava tan
enrabiat que fins plorava.
L’aplaudiren tots, fins el seus
adversaris. Notem que, en aquests casos, fins és sinònim de la
locució adverbial fins i tot.
La regla de Fabra
Tot això quant als valors de fins (a). Pel que fa a l’ús de la forma preposicional simple (fins) o de la composta (fins a) en els complements circumstancials de lloc o de temps, cal seguir la regla de Fabra: «fins. Les designacions de lloc o de temps solen revestir darrere de fins la mateixa forma que revestirien en l’absència d’aquesta preposició. Exemples: Arribaran demà, dissabte, l’endemà de festes, la setmana entrant, a la tarda, per Nadal / No arribaran fins demà, fins dissabte, fins l’endemà de festes, fins la setmana entrant, fins a la tarda, fins per Nadal [...]. Eren allà, al teatre, al davant mateix de casa, molt a prop de casa / Anaren junts fins allà, fins al teatre, fins al davant mateix de casa, fins molt a prop de casa [...]» (Gramàtica catalana, p. 123).
Així, doncs, com que diem, posem per cas, Va començar entorn de
1418, sense la preposició a davant el complement circumstancial de
temps, tampoc no escrivim fins a sinó simplement fins davant el
mateix complement: No va començar fins entorn de 1418. En canvi, com
que diem Va començar a l’entorn de
1418, amb la preposició a, també
hem d’escriure fins a: No va començar fins a l’entorn de
1418[1].
Fins a + infinitiu
Notem que, davant d’infinitiu, s’ha d’usar la forma composta[2] i no pas la simple; és un error molt estès avui dia escriure fins en comptes de fins a. Vegem-ne exemples (donem primer la forma incorrecta i, a continuació, la correcta):
Però un so cruel, dur, repetitiu, s’havia anat incrustant al meu cervell somnolent fins desvetllar-me→ ... al meu cervell somnolent fins a desvetllar-me.
Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu → ... i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu.
Pujaran per la Rambla fins al carrer Binèfar i tornaran a baixar per la Rambla fins agafar el carrer Guipúscoa → ... i tornaran a baixar per la Rambla fins a agafar el carrer Guipúscoa (en aquests dos darrers exemples pot haver ajudat a oblidar-se de la a el fet que l’infinitiu comença amb a).
A
vegades, entre la preposició i l’infinitiu hi pot haver un adverbi, la qual cosa
no afecta la forma de la preposició. Exemples:
Començarà a anar desactivant opcions del sistema fins solament deixar actiu el més bàsic com és el navegador → Començarà a anar desactivant opcions del sistema fins a solament deixar actiu el més bàsic com és el navegador.
Després d’aquesta ramalada, n’ha afluixat l’ímpetu; a poc a poc ha afeblit el furor d’antuvi, fins solament espurnejar → ... a poc a poc ha afeblit el furor d’antuvi, fins a solament espurnejar.
De
És un jugador que en l’equip manxec recupera la titularitat, però la seva trajectòria va de més a menys, fins només aparèixer en catorze partits → ... però la seva trajectòria va de més a menys, fins a només aparèixer en catorze partits.
Mulleu la carbassa amb aigua fins quasi cobrir-la i feu-la coure a foc mitjà fins que estigui ben tova → Mulleu la carbassa amb aigua fins a quasi cobrir-la i feu-la coure a foc mitjà fins que estigui ben tova.
Si ets pobre, la teva qualitat de vida minvarà i els teus drets es reduiran fins quasi desaparèixer → Si ets pobre, la teva qualitat de vida minvarà i els teus drets es reduiran fins a quasi desaparèixer.
A poc a
poc i discretament va anar acostant-se a la presa, fins gairebé tenir-la al costat
→ A poc a poc i discretament va anar acostant-se a la presa, fins a gairebé tenir-la al
costat.
El mètode consistia a llegir en veu alta i en societat uns pocs llibres fins gairebé saber-los de memòria → ... i en societat uns pocs llibres fins a gairebé saber-los de memòria.
Es pot donar el cas que la preposició a del conjunt fins a
es desplaci a darrere de l’adverbi que va col·locat entre el fins i
l’infinitiu. Exemple:
El
municipi s’estén des del pic de Salòria, al nord-oest, fins al puig Punçó, a
llevant, i pel sud arriba fins gairebé
tocar la riba dreta del Segre, prop de la Seu → ... i pel sud arriba fins a
gairebé tocar / fins gairebé a
tocar la riba dreta del Segre, prop de la
Seu.
Notem que, quan l’infinitiu comença amb a (com ara
arribar, anar) i, a més, regeix la preposició a,
hom escriu molt sovint fins en comptes de fins a, potser
per tal d’evitar la repetició excessiva d’una mateixa lletra[3], però la
forma correcta és fins a[4].
Exemples:
S’hi basteixen castells fins a la Plana d’Urgell, com són els castells de Mur, de Verdú, de Tàrrega, de Cervera, de Granyena, de Maldà, etc., fins arribar a enllaçar amb els de la Conca de Barberà → ... de Maldà, etc., fins a arribar a enllaçar amb els de la Conca de Barberà.
La fam hi serà present fins gairebé arribar a Mèxic →La fam hi serà present fins a gairebé arribar a Mèxic.
En totes les poblacions estudiades, el gra de pol·len d’Euphorbiapresenta tres exoobertures allargades (colps) que el recorren longitudinalment fins gairebé arribar als pols → ... que el recorren longitudinalment fins a gairebé arribar als pols.
Ordenats
segons la rígida reglamentació de l’època, feien la volta a la ciutat fins arribar a la plaça del Born
→ …
feien la
volta a la ciutat fins a arribar a la plaça del
Born.
No van aturar-se fins arribar a Arbeca →No van aturar-se fins a arribar a Arbeca.
No van aturar-se fins arribar a atènyer els objectius →No van aturar-se fins arribar a atènyer els objectius.
Ens posàvem el davantal en llevar-nos i no ens el trèiem fins anar a dormir → Ens posàvem el davantal en llevar-nos i no ens el trèiem fins a anar a dormir.
Tampoc no
seria d’estranyar que per la banda sud obrissin com una mena de pas de ronda que
resseguís tota la carena del turó pel costat del penya-segat fins
anar a parar al
cingle de roca viva que hi ha a la part més meridional →...
turó pel
costat del penya-segat fins a anar a parar al cingle de roca viva que hi ha
a la part més meridional.
Quan fins és adverbi
Finalment, heus ací alguns casos de ‘fins + infinitiu’, en què fins no és preposició sinó adverbi (fins = fins i tot). Val a dir que, en aquests casos, no és tan freqüent d’equivocar-se:
... però procurem alternar els records amb amnèsies que ens permeten distreure’ns i fins a alegrar-nos, ara amb els èxits dels qui van estrenyent les zones de barbàrie, ara amb coses indiferents → ... però procurem alternar els records amb amnèsies que ens permeten distreure’ns i fins alegrar-nos, ara amb els èxits dels qui van estrenyent les zones de barbàrie, ara amb coses indiferents.
Ell volia protestar i fins a assegurar-se que despatxarien del negoci familiar aquell mentider → Ell volia protestar i fins assegurar-se que despatxarien del negoci familiar aquell mentider.
¿No us passa, això de veure una pel·lícula amb un principi estrany, però que a poc a poc us va enganxant i fins a arribar a entusiasmar-vos? → ¿No us passa, això de veure una pel·lícula amb un principi estrany, però que a poc a poc us va enganxant i fins arribar a entusiasmar-vos?
Bibliografia
Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998,
Fabra, Pompeu, Gramàtica catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 61931.
—, Obres completes, direcció de Jordi Mir i Joan Solà (vol. 7, Converses filològiques), Barcelona, 2010.
Ruaix, Josep, Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui
/1, Ruaix, Moià 1994.
—, Català complet / 2, Claret, Barcelona
22007.
[1].
. Segurament que és un lapsus calami de Fabra haver escrit fins a quan en comptes de fins quan en aquest cas: ¿Fins a quan
els nostres diaris posaran tan poc compte en la correcció del català
(conversa 279, 9-XII-1922). Aplicant la regla, com que diem
¿Quan els nostres…?, també cal dir ¿Fins quan els nostres …?
[2].
. Trobem exemples d’ús de ‘fins a + infinitiu’, per part de Pompeu Fabra, en les Converses filològiques: «... ens porta fins a copiar-ne grafies evidentment errònies ...» (conv. 43), «Diem: No tornis fins a veure’l» (conv. 51), i també en les converses números 317, 467, 518, 697, 712,
852, 858, 862, 892.
[3].
. Per exemple, una cerca en Google (26-VI-2014) del segment «fins gairebé
arribar a» dóna 3.500 ocurrències, mentre la mateixa cerca amb el segment «fins
a gairebé arribar a» solament en dóna 62. Semblantment, «fins quasi arribar a»
(2.850) / «fins a quasi arribar a» (55).
[4].
. Vegem aquest exemple literari amb la construcció correctament escrita:
«A les quatre de la tarda, la visió s’ha fet encara més fascinadora. Els secs es
trinxaven i es dividien i amb ells la vegetació exuberant, fins a arribar a veure en alguns punts
només que dues palmeres solitàries damunt de l’aigua», Josep M. de Sagarra, «El
borrissol de les illes», dins La ruta blava. Viatge a les mars del Sud, extret de Joan de Déu Domènech, Proses de viatge, Bruño, Barcelona 1992, p. 55.