companatge
1)
En general, tot allò que es menja acompanyat de
pa.
|
I per tot companatge portava mitja sardina
salada i un bocinet de
codonyat. |
En la rondalla El Castell del Sol
d'Enric Valor podem llegir:
«En acabant
d'esmorzar, l'ermità li donà pa i companatge per a uns quants dies i aigua d'una
fresquíssima fonteta que brollava al costat mateix de l'ermita, entremig dels
arbres, d'una penyeta molsosa.»
En la rondalla El gegant del Romaní
d'Enric Valor podem llegir:
«El gegant, a l'oir allò, tragué pa i companatge d'una alforja que duia penjant de la corretja i li donà un bon esmorzar.»
2)
De manera específica, embotits, cuixot i
formatge.
|
Jo, els dissabtes, no faig sopar. Mengem
pa i companatge i au. |
En el relat curt de l'escriptor xativí Toni Cucarella titulat Més poc cervell que Miquel Malena podem llegir:
|
¡Ai, si me'n recorde, del tio Carmelo Perill! Com si l'estiguera
veent ara, sempre amb la mateixa cançoneta en la boca: «Xiquetes, tinc
unes pomes que són de perill». «M'han dut un formatge que està de perill,
menjar-se'l». «Aguarda't, que si em véreu en cames crues, sabríeu quin
perill d'home vos talla el companatge». Quin home més de la broma, ai, el
tio Carmelo Perill. |
I en la novel·la Temps de batuda d'Enric Valor trobem:
|
Anaven molt bé per al cafè amb llet i, fins i tot, per al pa i
companatge tan clàssic en la muntanya. |
La paraula companatge, en aquesta segona accepció, és ampliament usada en el migjorn valencià, encara que pràcticament desconeguda en la resta de terres de parla valenciana. És una bona alternativa a la paraula castellana fiambre, usada per una gran quantitat de valencians, paraula aquesta que ja era emprada pels nostres clàssics i que la podem trobar en el full 129 del Thesaurus puerilis d'Onofre Pou (Barcelona, 1580): “Fiambre Pro trimenta orum.”, però que de tota manera fóra convenient eradicar de la nostra llengua, almenys de la llengua culta, perquè és un vocable que, tant per la seua etimologia com per la seua morfologia, és completament castellà.
3)
Aglomeració de cèl·lules
epidèrmiques mortes, brutícia i suor que es forma en mig dels dits dels peus si
no es té la higiene adequada.
|
Fes el favor de llavar-te els peus, fill meu, que ja fa dies que
no te'ls llaves i deus portar un companatge de
por. |
Aquesta accepció de la paraula companatge és, evidentment, una
denominació irònica. L'he sentida a Alcoi.
En valencià també es
diu:
1)
mescla
2)
fiambre
3)
La llengua estàndard sol
emprar:
1)
companatge
2) carn
freda
3)
En castellà es
diu:
1) condumio,
cundido
2)
fiambre
3)
contaralla
Narració curta, transmesa oralment, de caràcter més o menys fantàstic
però amb elements reals de caire popular.
|
Com enyore quan ma tia em contava contaralles al racó del foc. Ja
no viu, la pobreta. Tot passa, tot canvia i tot s'acaba. No hi ha res que
siga per a sempre. |
La forma usada per la llengua normativa és contarella però a Alcoi s'usa i s'ha usat sempre la variant formal contaralla. El DCVB arreplega aquesta variant alcoiana però, curiosament, diu que és pròpia
del Vallespir (comarca de
L'escriptor alcoià Jordi Valor i
Serra empra aquest mot en la seua prosa literària. En la
novel·
|
Preferia conviure amb ells en l'ampla llar
emblanquinada i oir les contaralles muntanyenques del vell pastor
[...] |
DOPV de l'AVL arreplega aquesta
variant formal.
Les males i les maletes
Antoni Llull Martí
El millor (però molt fluix) diccionari castellà-català que tenim el de l'Enciclopèdia, consultable a l'Optimot fa una aportació surrealista traduint-la per “El més calent és a l'aigüera”. (Descriu molt bé com està el projecte de fer un diccionari castellà-català decent.) Però en l'ús habitual en castellà i en català té un sentit equivalent a la frase feta anglesa The ball is in your court, que vol dir literalment “La pilota és al teu camp” i que jo traduiria per “Et toca (a tu) moure fitxa” o bé, dit d'una manera més neutra, “Et correspon (a tu) fer el següent pas”.
“La pilota és a la teulada del poble grec”, podíem dir fa uns dies. “La pilota torna a ser a la teulada de la troica”, podem dir ara. Un joc ben curiós aquest d'anar tirant la pilota a les teulades dels altres. ¿Un joc ben curiós o l'estrany híbrid que s'ha creat quan s'ha pretès traduir una frase feta anglesa recorrent a una de castellana que tenia un altre sentit?
Sigui com sigui, no és excepcional que una nova paraula o frase feta es fonamenti en errors i malentesos. L'únic que importa, en termes comunicatius, és que el seu sentit final sigui compartit pels que la fan anar. Resulta més dubtós que en català ho hàgim de calcar mimèticament. Però, de fet, sí que som una mica creatius, perquè ara ja n'hi ha que diuen que la pilota és al terrat (no pas a la teulada). El problema és que els terrats són gairebé plans i, esperant que la pilota en caigui, ens hi podem florir. No sorprèn gaire, doncs, que algunes negociacions d'aquest país estiguin tan empantanegades.
Sembla que no ens els puguem treure del damunt, no hi ha manera. Tot i que constantment s'han encès les alarmes (ja hi he caigut!) en contra, el tòpic periodístic continua campant amb desvergonyiment en mitjans escrits i orals, com si la llengua, altruista, no fos un dipòsit infinit de recursos al qual podem recórrer, això sí, amb un mínim de civisme i urbanitat. Però no, és més fàcil el broc gros, el clixé rònec, l'estereotip excretat per alguna ment ocurrent que fa fortuna com a crossa de la indolència. Si tens un tòpic a mà, no cal que t'hi escarrassis més.
Hi hauria d'haver una llista de tòpics que es prohibissin de manera sistemàtica ja a primer de carrera. I evidentment suspendre tot aquell que gosés agafar la drecera fàcil del periodisme formulari pel sol fet de recórrer a una llengua impostada, perquè si alguna cosa no han aconseguit, els tòpics, ha estat penetrar en la llengua normal, la que fem servir de manera espontània. Si arribo a casa i dic que vinc d'una reunió maratoniana, segur que la família me'n farà fora, i no crec que la canalla m'entengui quan en lloc de dir-los que anem a un parc els deixo anar que passarem el matí en un pulmó verd. Doncs per alguna mena de fenomen extrasensorial aquestes expressions abunden en el llenguatge informatiu mercès a la falsa impressió d'enriquiment que proporcionen.
De tòpics n'hi ha a cabassos. L'article està encapçalat amb tres dels més comuns, sobretot l'ull de l'huracà, omnipresent quan algun personatge públic esdevé el centre de totes les polèmiques. És llavors quan el pobre rep tota una allau de crítiques per unes declaracions que deuen haver aixecat polseguera i que es poden convertir en una espiral de violència que revela tota la magnitud de la tragèdia. Hi ha pocs tòpics que siguin efectivament assenyalats amb el dit com a expressions tòxiques i que reclamin una bona dosi d'humor per fer-les servir, com aquella del marc incomparable, avui per sort només emprada jocosament. Però llevat d'aquesta honrosa excepció, els tòpics continuen senyorejant els registres informatius amb una impunitat pròxima a la delinqüència.
Per exemple, és d'enzes dir que, en un desplaçament, el Barça s'allotja en un hotel (una obvietat), però sembla que dient que és un cèntric hotel la informació pren una certa rellevància, quan el que fa és consumir espai d'altra informació. També és molt propi de l'àmbit futbolístic allò de dir que la crisi de l'equip (o l'alegria, segons el moment) agafa el pont aeri per dir que va de Madrid a Barcelona o a l'inrevés. Si tirem endavant algun projecte apel·lem sovint al tòpic semafòric de donar llum verda; quan més o menys n'assolim la meitat és que hem arribat a l'equador; però tot plegat pot donar un insospitat gir de 180 graus i fer que ens quedem a les portes dels nostres objectius. I els problemes, òbviament, són sempre la punta de l'iceberg. N'hi ha molts més, per si algú s'engresca a atemptar contra el bon gust i la decència: l'assignatura pendent, donar el tret de sortida, estar en punt mort, fer un pas de gegant, fer marxa enrere, les merescudes vacances, un sol de justícia, ser la cara i la creu, la tensa espera, la tònica dominant, i un llarg etcètera (valgui també el tòpic).
Compte, però, l'origen del tòpic és sempre una expressió brillant. Ningú pot negar que totes aquestes fórmules són ocurrents, i en tots els casos sempre s'hi amaga una figura retòrica d'una certa categoria que sintetitza un concepte fins aleshores esmunyedís. El problema és que la droperia convidi l'usuari de la llengua a emmotllar-se a un catàleg d'expressions suades i això comporti la renúncia del més ambiciós dels exercicis que es poden fer amb la llengua: el combat contra la misèria estilística a la recerca de la precisió i l'originalitat, tot generant nous recursos que s'incorporin al cabal fraseològic. El problema dels tòpics no és la forma que prenen, sinó la freqüència amb què s'usen. Ens hauríem d'esforçar més que mai a posar-los data de caducitat.
«Obrint portes: la llengua catalana a la Universitat de Barcelona», una exposició que sintetitza la història recent de la Universitat en el camp de la llengua
Abel Carretero
Ernesto (comissari de l'exposició)
El 19 de novembre del 2014 es va inaugurar, al vestíbul de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, l'exposició «Obrint portes: la llengua catalana a la Universitat de Barcelona», promoguda des del Vice-rectorat d'Estudiants i Política Lingüística. En aquest edifici tan singular i tan bell l'edifici que acompanya sempre la imatge oficial de la Universitat hi va romandre fins al 16 de desembre. Cal dir, d'entrada, que ha estat la primera exposició que s'organitza des de dins de la Universitat, és a dir, amb la participació tant d'alumnes encara en formació com de professors, la qual cosa pensem que li confereix una peculiaritat especial[1].
El
projecte es va començar a gestar al mes de gener, i durant tot l'any, fins ben
entrat el mes d'octubre, no es va donar per acabat. Al llarg dels deu mesos que
va durar el procés de creació les tasques que es dugueren a terme són ben
variades. Tot seguit exposem les principals línies a partir de les quals es va
elaborar la mostra.
Primer de tot, cal que responguem a la pregunta de quin era l'objectiu principal de la iniciativa. La resposta és simple: la Universitat de Barcelona (UB), amb més de cinc segles d'història a l'esquena, ha contribuït, sobretot durant la darrera centúria, a la normalització lingüística del català en l'àmbit universitari, un dels més prestigiosos pel que fa a la transmissió del saber i del coneixement. Per tant, mitjançant aquesta mostra s'ha volgut divulgar tot el que ha fet la UB en aquest camp[2].
Des del punt de vista del contingut, es va optar per dividir l'exposició en diversos àmbits de tipus històric que anessin relatant, cronològicament, el que havia succeït en cada època[3]. Amb tot, el primer i el darrer àmbits els vam elaborar pensant-los d'una altra manera. Per a introduir la mostra vam convenir que el millor podia ser una explicació que posés en valor les llengües en general. És així com la mostra i la defensa d'una llengua prenen més sentit: posant-les totes en relleu, al mateix nivell.
Per tal de complementar aquesta introducció, vam buscar diversos testimonis que hi donessin més força. Es tractava d'estudiants estrangers de la UB a qui vam preguntar què significa per a ells la seva llengua. Així, doncs, tothom pot identificar-se amb la seva llengua. Finalment, en aquesta part inicial també vam redactar una petita explicació sobre la política lingüística: què és i quins objectius té, ja que és a través de la política que es pot exercir de manera efectiva la regulació necessària per a avançar cap a la normalització.
La darrera part consistia en un seguit de dades englobades sota el títol «Els reptes de futur», la qual pretenia mostrar el que s'està fent en l'actualitat en tres àmbits clau del món universitari: la docència, la recerca i l'acolliment. Des d'aquesta realitat vam pretendre crear en els visitants un cert sentiment de curiositat que convidés a la reflexió i que els permetés de treure les seves pròpies conclusions sobre el paper que la UB haurà de tenir en el futur considerant la situació del present. Finalment, també vam incorporar-hi una part més lúdica i participativa, perquè tothom qui volgués pogués escriure en un petit adhesiu quina és la seva paraula preferida en català[4].
Hi ha
altres aspectes que també van tenir un pes destacable i una rellevància
especial. Ens referim, sobretot, al fet que en la mostra hi van participar
persones provinents de tres disciplines diferents: del camp del disseny i les
belles arts per elaborar-ne la part gràfica i estructural, del camp de la gestió cultural per fer-ne la conceptualització i les tasques de
comunicació i del camp de la
filologia per aportar els coneixements sobre la llengua. Cal dir, doncs, que va ser una tasca duta a
terme per un equip transversal i multidisciplinar, cosa que ens ha enriquit
profundament a tots.
No
voldríem acabar l'article sense donar una explicació del perquè del títol
«Obrint portes». Des del primer moment vam intentar transmetre una imatge
positiva i optimista de la Universitat i de la llengua malgrat les dificultats
que any rere any anem trobant pel camí. En aquest sentit, vam voler posar
l'èmfasi, segurament, en la millor de les conseqüències d'aprendre una llengua:
que se t'obren les portes les portes del coneixement, de les persones, del
territori, de la història. Perquè obrir les portes del català i obrir-se al
català és obrir-se a una nova realitat, a una nova cultura i a una nova
societat.
[1] No volem deixar escapar l'oportunitat d'agrair sincerament la important i decisiva col·laboració de la Generalitat de Catalunya, materialitzada a través de la Direcció General de Política Lingüística i de la Secretaria d'Universitats i Recerca.
[2] En aquest sentit, creiem que és important tenir en compte que la UB és la universitat catalana amb un major nombre d'estudiants: més de 60.000 el curs 2013-2014 (el 30% del total de Catalunya), segons dades de la mateixa Universitat.
[3] Les etapes històriques en què es dividia la mostra són les següents: principi del s. xx –1939; 1939–1975; 1975–1988; 1988–2003; 2003–actualitat. Ens agradaria justificar els talls en els anys que marquen un canvi d'etapa, però l'espai que necessitem ja excediria el petit resum que pretenem fer amb aquest article.
[4] La participació va ser realment molt elevada: més de 700 persones hi van deixar escrita la seva paraula preferida.