cogulló
Cornaló que forma
cavitat.
|
Omplia els dos cogullons de la sària ben plenets i ¡arri cap
amunt! |
En la
novel·
|
Toni i els xicons baixaren llavors del dalt que era a l'esquerra
de l'escala, on hi havia els graners, el sequer, una rústega alcova i
cambres d'atifells i mals endreços, i duien el cap dins un cogulló del sac
que també els tapava
l'esquena. |
I en la mateixa
novel·la, una mica més avant, podem llegir:
|
L'estratega agafà un cogulló de la taleca i jo l'altre; Llorenç
aferrà fort el coll lligat del
sac. |
I en la rondalla Home roig, gos pelut i pedra redona,
també d'Enric Valor, podem llegir:
|
De seguida, agafà el sac al coll, li deslligà un cogulló i, per
allí, va anar abocant el blat a dolls dins el solc, de manera que escampà
tot e blat en terra, i encara li sobrà
solc! |
En el DCVB, en l'entrada cogulló, diu: «Cornaló que forma
cavitat, com el d'un matalàs, d'una coixinera, d'una manta, etc. (val.); cast.
cogujón, cornijal. La meua Pepa va y
rechistra el cogulló de la manta,
Ensisam 476.»
com a
moros
Molt durament.
En la rondalla Nabet d'Enric Valor trobem:
«Quan vingué l'arreplega de l'oliva, després d'haver segat com a moros i
d'haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers i d'haver-se ajupit dies
i dies ensacant garrofes, el matrimoni no podien més.»
Fa referència als moriscs, que treballaven durament les terres dels
grans terratinents cristians.
En valencià també es
diu: com a negres
La llengua estàndard
sol emprar: com negres
En castellà es diu: como negros
Antoni Llull Martí
L'error consisteix a conjugar el temps condicional del verb auxiliar haver amb un jo hauria o hagués (potser per influència del pretèrit de subjuntiu castellà, yo hubiera o hubiese) i no pas, com pertoca, amb un jo hauria o haguera (tot i que ha gue ra no és tan estàndard com hauria). I el problema és que l'error el podem cometre en diversos contextos sintàctics. No sempre trobem els hagués incorrectes en una estructura condicional explícita. Per exemple, si jo dic “Anar-hi ens hagués fet perdre massa temps”, aquest hagués també ha de ser hauria, perquè parlem d'una acció que ja no podem fer; que en el passat ens vam plantejar però la vam desestimar.
Com que determinar gramaticalment quan hagués ha de ser hauria no és fàcil, els professors i els correctors de català recorrem a una d'aquelles receptes que són tan útils com perilloses. La recepta ve a dir: “Sempre que un hagués el puguis canviar per un hauria i la frase et continuï sonant bé, fes aquest canvi: ets davant d'un hagués incorrecte”.
I la recepta és perillosa perquè no sempre l'orella ens orienta prou. Compareu les següents tres frases: (1) “Si hagués vingut, l'hagués vist”, (2) “Si hagués vingut, és segur que l'hagués vist”, (3) “Si hagués vingut, el més probable és que l'hagués vist”. A (1) i (2) el canvi d' hagués per hauria és indiscutible, però a (3) és una ultracorrecció perquè el més probable és que porta l' hagués fins al nivell d'irrealitat del mode subjuntiu i, per tant, el legitima. Diria, en canvi, que, si canviem el més probable és que per probablement, hem de dir hauria.
Els lingüistes parlem de polisèmia quan una paraula agafa més d'un significat, els quals, de manera ordenada, apareixeran en la mateixa entrada del diccionari. La paraula banc, per exemple, és clarament polisèmica, ja que, sense esforçar-nos-hi gaire, de sentits ens en poden venir tres: el lloc on, confiadament, deixàvem els diners a l'espera de rendiments; un moble on seure, normalment en espais públics, i finalment l'estol de peixos. Cal no confondre la polisèmia amb l'homografia: hi ha paraules que, capricioses, experimenten una evolució que les fa coincidir amb d'altres, de manera que, aparentment, una sola paraula condensa significats d'allò més dispars. Els diccionaris ho resolen reservant entrades diferents per a aquests mots, com passa amb nou, que tant pot ser el fruit del noguer, el nombre que va després del vuit o bé l'adjectiu d'una cosa molt recent. Els tres casos de nou són paraules homògrafes, no un mot polisèmic de tres significats.
El sintagma que encapçala l'article, generació perduda, és clarament una expressió polisèmica, amb un significat que, no obstant això, s'ha imposat damunt l'altre fins al punt que la polisèmia ens passa inadvertida. Solem parlar de la generació perduda en tant que malbaratada, malgastada, desaprofitada, per referir-nos als joves que, havent estat formats fins ben bé els 25 o 30 anys, ara es veuen sense cap mena de futur però amb un talent enorme, en un món que pràcticament no els entén ni els donarà cap mena d'oportunitat. Són dinàmics, estan informats, estan sempre connectats i tenen més recursos que les generacions precedents per anar pel món amb garanties. És una generació perduda que, probablement, té les idees molt clares.
Però hi ha una altra generació perduda, en aquest cas per desorientada, confosa, extraviada. Som els que ja hem superat els 40 anys (permeteu-me que no precisi més) i tenim canalla, i si abans dèiem que el món no entenia aquella generació perduda, ara és aquesta la que no entén el món. Tot el que havíem arribat a comprendre ha desaparegut en l'estona que ens preníem un gintònic, i ara ens movem talperament, buscant alguna cosa on agafar-nos. Som la generació que es va empassar això de l'Estat del benestar, i encara no hem reaccionat al seu desmantellament, incapacitats com estem per a la mobilització i la consciència grupal.
La culpa és de la caiguda del Mur de Berlín. El jovent de totes les èpoques té la missió d'intentar canviar el món, però aquesta generació perduda es va trobar que, quan estava en disposició de canviar-lo, o almenys de provar-ho, el món va canviar tot sol. Als anys noranta del segle XX ja no calia mobilitzar-se, ni fer pancartes, ni lluitar per la desmilitarització o contra les nuclears. Les injustícies van passar a ser administrades per oenagés, el planeta va deixar de ser un lloc conflictiu per passar a ser un lloc atractiu, que valia la pena conèixer, i l'abaratiment dels viatges va propiciar les visites a països que passaven gana “però on tots et miren amb un somriure”. La revolta ja no tenia cap sentit.
Les oportunitats professionals podien sovintejar en un context de creixement, i l'ajornament de la paternitat i el consum a crèdit van allargar la joventut i van propiciar una zona de confort que negava la possibilitat de l'abisme. Però aquest abisme existia, i se'ns va obrir sota els peus l'any 2008. Automàticament els deutes es van convertir en condemnes, els fills van esdevenir càrregues (s'és vist un ús del llenguatge més abjecte!) i l'allargament de la joventut va mutar en un apropament de la vellesa: pots ser jove fins als 40 anys, però als 45 ja ets gran per treballar, de manera que no se t'acudeixi quedar-te sense feina. La crisi ha demostrat que hi torna a haver causes per a la revolta, però aquesta generació perduda, espantada, poruga, no participa de cap codi de rebel·lia, i veu amb rubor com es mobilitzen els grans, els famosos iaioflautes (aquests sí amb les idees clares), i els joves, malbaratats però decidits.
Els joves no ho estan, de perduts, al contrari, ni és cert que no tinguin cap futur. Potser l'única cosa que tenen és futur, i el que els falta són oportunitats. Esperem que els arribin aviat, no fos cas que, amb el pas del temps, ens acabin atrapant i compartim semàntica.
Parlament d'Antoni Ferrando, president de l'AILLC, en
l'acte d'obertura del XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes.
(València, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Sala d'Actes Manuel Sanchis Guarner, 7-VII-2015)
Sr.
Rector,
distingides autoritats,
benvolguts
col·legues,
amigues i
amics
Benvinguts, tots i totes, a la
pàtria d'Antoni Canals i de Vicent Ferrer, a la d'Ausiàs March i Joanot
Martorell, a la de Jaume Roig i d'Isabel de Villena, a la de Joan Roís de
Corella i de Bernat Fenollar, a la de Teodor Llorente i de Constantí Llombart, a
la de Manuel Sanchis Guarner i de Joan Francesc
Mira.
En primer lloc vull expressar, en nom de
l'Associació, el meu agraïment al rector de la nostra Universitat i al degà de
la nostra Facultat per haver-nos acollit en el marc d'aquesta cinc vegades
centenària institució, creada per la Ciutat de València i sancionada pel rei
Ferran el Catòlic i el papa valencià Alexandre VI. Tot seguit vull fer extensiva
la meua gratitud a les autoritats i als representats de diverses institucions
que hui es troben entre nosaltres, especialment al Sr. Ramon Ferrer, president
de l'AVL, i al Sr. Ramon Sistach, representant de la SF de l'IEC, i a la
directora de la Institució de les Lletres Catalanes, per haver-nos honorat amb
la seua presència. Les meues paraules d'agraïment també adreçades a les
institucions que han col·laborat amb el nostre col·loqui, singularment la
Generalitat Valenciana, la delegació valenciana de l'IEC, l'Institut Virtual
Internacional de Traducció, de la Universitat d'Alacant, i la Institució de les
Lletres Catalanes. Així mateix vull donar les gràcies més efusives, per la seua
impagable dedicació, tant a Manuel Pérez Saldanya, president del Comitè
organitzador del Col·loqui, com als seus membres, de manera especial al
secretari, Sr. Rafael Roca, al tresorer, Sr. Joan Rafael Ramos i als
responsables de la quatre àrees temàtiques, Sra. Maria Josep Cuenca, Sra.
Rosanna Cantavella, Sra. Carme Gregori i al Sr. Miquel Nicolás. És a través
d'ells que vull expressar també el més profund agraïment de l'Associació a
l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i al Departament de
Filologia Catalana de la nostra Universitat per la seua acceptació d'organitzar
el present Col·loqui. No cal dir que agraïsc de cor les paraules del Sr. Germà
Colón, president honorari del Col·loqui, que, si bé no ha pogut ser present per
recomanació mèdica, no s'ha estat de regalar-nos el seu bell testimoniatge sobre
els primers moments de l'Associació.
Sense la col·laboració dels membres del personal d'administració i
serveis i dels estudiants del nostre Departament que s'han ofert a col·laborar
amb les tasques del Col·loqui, aquest no hauria estat possible: a tots ells,
moltes gràcies. I moltes gràcies també a tots els congressistes, de València,
Catalunya i Balears, d'Aragó i de la resta d'Espanya, i d'Alemanya, Anglaterra,
França, Itàlia, Rússia, Hongria, els Estats Units, Portugal, Romania i Àustria,
a tots vosaltres, que amb les vostres aportacions, tan riques i variades, no
sols doneu continuïtat a una tradició de quasi mig segle, sinó que contribuïu a
situar en el lloc que correspon, dins dels estudis filològics universals, la
llengua i la literatura catalanes. Llengua i literatura catalanes que, d'acord
amb una sis voltes centenària tradició onomàstica, també són llengua i literatura
valencianes.
Una llengua, la nostra llengua, que
tot i no haver estat reconeguda com a llengua estatal, llevat d'Andorra, és, des
del punt de vista cultural, una de les més dinàmiques del món, sens dubte la més
dinàmica entre les llengües no estatals. Només cal tenir present que se situa
entre les 20 llengües del món amb més pàgines web en proporció al nombre de
parlants. Una literatura que produeix títols en una quantitat molt superior a la
d'un bon nombre de llengües estatals d'Europa. Una literatura que, si en lloc de
produir-se en uns marcs legals repressius, es pogués desplegar en un context de
plena normalitat cultural, podria aspirar a viure un segon Segle d'Or. Somnis a
banda, sempre saludables sobretot si són realitzables, el fet evident és que la
nostra llengua s'ensenya, generalment en el marc de les llengües hispàniques, en
més de 150 universitats d'arreu del món (concretament 24 als EUA,
L'Associació Internacional de
Llengua i Literatura Catalanes compta en l'actualitat amb més de 1.200 membres
escampats per tot el món. Ja no és
la dels filòlegs universitaris dels seus primers temps, els resistents d'ací i
els solidaris de fora, ni és absolutament homologable amb la resta
d'associacions de catalanística, nodrides quasi sempre de professors
universitaris. L'AILLC és l'associació que, durant els anys de la Transició i en
els anys immediatament posteriors, va rebre l'adhesió de centenars i centenars
professors d'ensenyament primari i secundari i de tècnics lingüístics, que
volien continuar en contacte amb la recerca que es produïa a casa nostra. És
precisament i sobretot en atenció a aquests col·lectius que es va crear la
revista Estudis de Llengua i Literatura
Catalanes, que permet acollir les investigacions d'uns i altres. Sense ells, la nostra Associació perdria
molt de la seua idiosincràsia. Els col·loquis de l'AILLC han estat un càlid punt
de trobada d'uns i altres.
Amb la irrupció de les noves tecnologies i amb els criteris de les agències d'avaluació de la recerca, els congressos han perdut una part del seu sentit. Els contactes i les informacions els podem obtenir fàcilment per internet. Ara bé, en el nostre cas, volem que continuen sent col·loquis, no congressos, és a dir, espais de trobada personal i de debat. Per això en aquest aplec que anem a iniciar s'ha concedit un espai considerable de temps al col·loqui després de cada intervenció. Tant de bo que ens puguem enriquir uns i altres, els comunicants i els comunicats, amb les aportacions i els intercanvis que ens ofereixen. Tant de bo que puguen servir per a potenciar no sols les nostres coneixences, sinó també les relacions humanes entre socis de les més diverses procedències en tots els sentits. Tant de bo que el nostre col·loqui, les nostres converses i experiències i els recorreguts que farem per la ciutat de València i els seus voltants es convertisquen en uns bons moments de gaudi personal en el present i de record inesborrable en el futur. Bon col·loqui i bona estada a tots. Moltes gràcies.
Alto els
pèsols!
Fa anys que em pregunto d'on prové l'expressió “alto les seques!”
Recordo haver llegit que en Pau Vidal revelava, en algun dels seus múltiples
treballs de reanimació expressiva, una anècdota etimològica que li havia arribat
de diverses fonts. Ho reprodueixo en les seves paraules: “En una fonda de Barcelona, hi va entrar un home a demanar un plat de
mongetes però, perquè l'àpat li sortís més econòmic, va dir que no calia que li
posessin pa, que ell ja se'l portava. El cambrer va entrar a la cuina cridant
«Un plat de seques per un que es porta el pa!». El client, avergonyit, va cridar
l'atenció al cambrer i li va dir que marxava per la manera com els seus crits
l'havien fet quedar malament. Amb això, el cambrer es gira cap a la cuina i
crida: «Alto les seques, que el senyor s'ha enfadat!»”. Vidal afegeix que li
sembla una explicació una mica pitarresca, però que se non è vero, è ben
trovato. A Premià sento una variant de l'expressió que em fa pujar la mosca
al nas: “Alto els pèsols!”, em diuen. En demano l'origen i hi apareix, en un
horitzó difús, un partit de futbol de la màxima rivalitat entre el Premià i el
Vilassar. Em diuen que els premianencs, que guanyaven de manera folgada a la
mitja part, es van afanyar a encarregar una pesolada al Miramar. Vet aquí que a
la segona part el Vilassar va remuntar heroicament i en la desolació premianenca
final, semblant a la que enguany es va produir a Montilivi en dos diumenges
consecutius, un dels manaires del Premià va cridar això d'“Alto els pèsols!” i
la celebració es va estroncar. M'adhereixo al comentari vidàlic: se non è
vero, è ben trovato. Bon estiu.