Durant aquests darrers anys s'ha desenvolupant una abundant literatura al voltant del que se'n diu “autoajuda”. Si anam a qualsevol llibreria generalista (és a dir, no especialitzada), veurem que els llibres d'autoajuda constitueixen una part important del que es pot trobar a les prestatgeries. Evidentment, de llibres per a donar-se suport a un mateix n'hi ha de molts tipus: els més habituals fan referència al benestar psicològic, però també n'hi ha moltíssims referits a qüestions d'economia domèstica, a temes relacionats amb la capacitat emprenedora (entre aquests temes, destaquen els que fan referència a tipus diversos d'autoocupació), o d'altres que guarden relació amb l'organització dels afers propis, o amb la capacitat de distribuir-se correctament el temps, o a mil històries més que formen part de la vida quotidiana.

Aquesta copiosa literatura ha catapultat un terme que ha esdevingut estel·lar per a les nostres generacions (especialment si el comparam amb l'escassa incidència que tenia entre les generacions passades): em referesc al terme “autoestima”. Se suposa que una part de les desviacions de la conducta, dels patiments psicològics i del malestar personal de la gent guarda relació amb la manca d'autoestima. Certament, aquesta consideració ve complementada per una segona idea, també generalment acceptada: qui no gaudeix d'una autoestima suficient tampoc no està capacitat per a estimar les altres persones. Dit d'una altra manera, per a estimar els altres resulta del tot necessari estimar-se primer un mateix.

No he vist, emperò, gaires referències a la qüestió de l'excés d'autoestima. Els autors del tipus de literatura a què feim referència demostren la plena convicció que hi ha moltes més persones, en el si de la nostra societat, que pateixen manca d'autoestima que no que en pateixin excés. O bé pensen, que també podria ser, que les persones que pateixen (perquè l'excés tampoc no resulta gaudi, com molt bé sabien els seguidors del vell Epicur) excés d'autoestima no acudiran a aquest tipus de literatura per intentar resoldre els seus problemes. Bàsicament, perquè, en general, els qui en tenen un excés no ho veuen com un problema.

L'autoestima constituiria, doncs, la posició saludable des del punt de vista psicològic. La majoria de les persones, i, entre elles, el conjunt de les que gaudeixen d'un estàndard suficient de salut psicològica, es trobarien dins la franja dels qui gaudeixen d'una autoestima raonable. La manca d'autoestima porta al malestar personal i a grans dificultats a l'hora de relacionar-se amb altres persones. I l'excés d'autoestima comporta també transtorns de caire psicològic que no reporten cap bé a les persones que el pateixen, encara que sovint siguin del tot incapaces d'avaluar-ho.

LLEIALTAT LINGÜÍSTICA I AUTOESTIMA

L'autoestima d'una persona es podria descompondre en diferents aspectes. No es tracta d'una qüestió etèria, només analitzable com un tot, sinó que es pot fragmentar i analitzar de manera descomposta. Vull dir que resulta del tot possible (a més de probable, i totalment freqüent) que una persona estimi algunes parts del seu caràcter, o de la seua personalitat, o de la seua complexitat física, o de les seues circumstàncies personals, i, en canvi, en valori més negativament d'altres. Aquesta consideració forma part d'una mínima objectivitat a l'hora d'avaluar-nos a nosaltres mateixos. No tots som bons en les mateixes coses, ni gaudim de les mateixes habilitats, ni compartim les mateixes virtuts. Per cert, un dels objectius del nostre sistema educatiu rau, precisament, a aconseguir que els alumnes que s'estan formant siguin capaços d'arribar a detectar els seus punts forts, i de fer-los jugar a favor seu.

La component de l'autoestima que fa referència a la llengua, en la literatura sociolingüística general, s'anomena “lleialtat lingüística”. Entre els parlants de llengües que compten amb un ús plenament normalitzat, la lleialtat lingüística constitueix l'actitud lingüística general. Què implica comptar amb un grau elevat/suficient de lleialtat lingüística? Implica diversos aspectes, que anirien des del més elemental de tots (identificar-se com a parlant de la llengua pròpia) fins als més complexos (com ara usar la llengua pròpia amb normalitat i naturalitat, valorar-la positivament, transmetre-la generacionalment, etc), i arriba a incloure'n d'altament compromesos (com ara, treballar perquè la llengua pròpia ocupi el lloc preeminent dins la pròpia societat, cosa que en el cas de les llengües minoritzades —i, encara més, de les minoritàries— no es pot donar per suposat de cap de les maneres).

La lleialtat lingüística, doncs, ocuparia la franja més ampla, entre els parlants de llengües que compten amb un ús plenament normalitzat. Però aquesta actitud lingüística (que equivaldria a l'autoestima, en general) pot distorsionar-se tant per defecte com per excés. Però no resulta possible que aquests fenòmens ocorrin (o, almanco, que ocorrin d'una manera equilibrada) entre els parlants de llengües majoritàries o entre els parlants de llengües minoritzades o minoritàries. La distorsió de la lleialtat lingüística, entre els parlants de llengües minoritzades i minoritàries, es produirà per defecte, mentre que entre els parlants de llengües de gran abast es produirà per excés.

MINORITZACIÓ I MANCA D'AUTOESTIMA

En l'observació de les actituds lingüístiques trobam un aspecte ben clar: existeix una correlació que sembla bastant clara entre el grau de minorització lingüística i la manca d'autoestima (anomenada, en una terminologia més contundent, en determinada literatura sociolingüística, “autoodi”). A més minorització, més manca d'autoestima; a més dominància lingüística, més possibilitats que es produeixin casos d'excés d'autoestima.

La manca d'autoestima presenta diversos graus, i tots aquests graus són observables en els casos de minorització lingüística:

a)    Negació

La negació constitueix la forma més contundent de manca d'autoestima. En aquest cas, pens que sí que ens hi podem referir, de manera ben clara, com a autoodi. La negació lingüística es produeix quan el parlant es nega a si mateix com a membre d'una determinada comunitat lingüística, com a parlant d'una llengua concreta.

Dins el fenomen, també hi podem apreciar graus. No valorarem de la mateixa manera la negació de qui conscientment afirma que no parla una llengua (quan en realitat sí que la parla, o fins i tot la té com a llengua familiar), com ocorre en molts parlants de la llengua caló romaní, o amb parlants d'algunes llengües americanes o africanes, i la negació de qui, essent temporalment a l'estranger, per exemple, “oblida” que és parlant d'una llengua minoritzada i només s'identifica com a parlant de la llengua de l'Estat. En l'un i l'altre cas es produeix negació, però en el primer és molt més potent que no en el segon.

b)    Submissió al supremacisme

El supremacisme lingüístic s'expressa, per exemple, en la legislació, quan es promou un model clarament desigualitari. Se suposa que, havent-hi diferents llengües dins un mateix estat, posem per cas, n'hi ha una que ha de ser coneguda per tothom, mentre que les altres resulten generalment prescindibles. Aquest model desigualitari imposa una llengua, i constitueix un handicap de gran volada a l'hora d'intentar mantenir la diversitat lingüística arreu del món. Generalment, parteix del principi que hi ha llengües superiors i d'altres inferiors (d'aquí el concepte de supremacisme lingüístic).

Una de les xacres de la minorització lingüística consisteix a acceptar el supremacisme, és a dir, a projectar la pròpia lleialtat lingüística sobre una altra llengua perquè és considerada superior a la que un ha rebut per transmissió generacional. Seria el cas de qualsevol parlant d'una llengua minoritzada, o d'una llengua minoritària, que accepti que una altra llengua sigui dominant, fins i tot dins el territori de la pròpia (és a dir, que accepti, de manera clara i precisa, la desigualtat lingüística, i que la llengua perjudicada sigui la seua).

c)    Menfotisme

Es tracta d'un terme ben nostrat que, des del meu punt de vista, té una potència i una força significativa, una càrrega semàntica, prou superior a l'insípid “indiferència” (que també resultaria acceptable). Consisteix a negar la importància de la qüestió lingüística, sense negar la pròpia llengua i sense negar la igualtat com a finalitat desitjable.

El practiquen les persones que es desentenen de la qüestió lingüística (i, sovint, de la pràctica normal de la seua llengua) perquè troben que no mereix ni l'esforç ni la constància que requereix fer-ne un ús normal, de manera regular.

d)    Acomodació

Existeix un matís entre l'acomodació i el menfotisme. Les persones que practiquen l'acomodació lingüística, senzillament, defugen qualsevol tipus de conflictes. Per tal de no entrar en conflicte, canvien de llengua, sense que això, necessàriament, hagi d'implicar que considerin la seua llengua com a inferior, menys apta o menys adequada per a determinats usos.

La tendència general, entre els humans, és a evitar el conflicte. Per aquest motiu, l'acomodació juga sempre a favor de la llengua que ha assolit un estatus social o legal preponderant (generalment, a partir de la pràctica planificada i sistemàtica de la violència, en el present o en etapes històriques passades, contra els parlants de la llengua minoritzada).

L'acomodació porta a un canvi de codi automàtic entre els parlants que coneixen bé les dues llengües (que, inexorablement, són, de manera generalitzada, només els parlants de la llengua minoritzada o minoritària), mentre que resulta més complicat per als parlants de la llengua majoritària (sovint per manca de coneixement fluid de l'altre codi, però també per manca de necessitat de replantejar-se els seus hàbits lingüístics).

L'EXCÉS D'AUTOESTIMA: EL XOVINISME

L'excés d'autoestima, en general, pot portar a síndromes com ara la megalomania. En termes lingüístics (en aquest cas, igual que en termes polítics), l'excés d'autoestima desemboca en xovinisme. El xovinisme lingüístic consisteix a considerar la pròpia llengua com a superior a les altres (o, si no de manera generalitzada, sí almenys superior a la llengua a la qual es troba superposada).

Les manifestacions més habituals del xovinisme lingüístic passen per l'acomodació i per l'assumpció del supremacisme lingüístic. Els parlants, en aquest cas, consideren que la seua llengua és suficient per a desenvolupar les seues activitats i consideren com una nosa (o com una imposició inacceptable) el fet d'haver d'aprendre l'altra llengua (generalment, la pròpia del territori, de la societat d'acolliment).

EDUCAR L'AUTOESTIMA LINGÜÍSTICA

Acabarem aquest article fent algunes consideracions sobre el paper del sistema educatiu en l'educació de les actituds lingüístiques, i, concretament, en l'educació en la lleialtat lingüística i en l'autoestima.

Una de les tasques que, legalment, té encomanat el nostre sistema educatiu és la de treballar perquè els alumnes, en els diferents nivells educatius, assoleixin un grau elevat d'autoestima. Sense autoestima, no poden esdevenir autònoms, ni poden desenvolupar plenament, en bones condicions, la seua tasca com a aprenents. L'autoestima els proporcionarà confiança, un element del tot necessari per a poder progressar en els estudis i per a poder formar-se com a persona.

Com a component de l'autoestima (general), cal entendre-hi l'educació en la lleialtat lingüística. Educar en la lleialtat lingüística implica fomentar l'autoconfiança dels catalanoparlants en quant parlants d'una llengua minoritzada, amb una comunitat lingüística que vol recuperar la plena normalitat per a la llengua pròpia. Educar en l'autoconfiança implica aprendre a superar els diferents obstacles que conformen el paisatge social de la minorització lingüística: aprendre a usar normalment, d'entrada, la llengua catalana; aprendre a mantenir la llengua catalana davant persones que no la parlen però l'entenen; aprendre a utilitzar la llengua tant en usos formals com informals; i, ja en un grau més avançat de compromís, aprendre a fer part del compromís lingüístic, i a integrar-lo en l'escala de valors de cada alumne, de cada ciutadà.

Per a les persones que viuen entre nosaltres i que són parlants d'una llengua majoritària, s'ha de treballar, s'ha d'educar, en el sentit que, sense haver de minvar per res la lleialtat envers la seua llengua, rebutgin qualsevol casta de supremacisme lingüístic, qualsevol menyspreu envers les llengües no tan parlades (i, molt especialment, envers la llengua del país d'acolliment)… I, finalment, recordem que educar implica trasmetre la idea (i l'actitud) que l'esforç per convergir en la llengua pròpia, la llengua catalana, com a llengua pública comuna forma part d'un projecte àmpliament compartit per la nostra societat, un projecte en el qual, certament, el sistema educatiu té molt a dir.