casar-se, mas que siga amb una granera
vestida
Dita que fa
referència al desig immoderat d’algunes dones per tal d’aconseguir
marit.
|
–La meua cosina no pensa més que en casar-se. ¡Quina
obsessió! –Sí, clar, casar-se, mas que siga amb una granera
vestida. |
Aquesta dita la conec d’Alcoi.
La
locució conjuntiva concessiva que s’usa és mas que (amb a, no amb
e). Aquesta locució l’hem usada els valencians durant segles i encara és
ben viva. És una bona alternativa a encara
que.
castellut
Natural de
Castalla. Relatiu o pertanyent a Castalla o als seus habitants. Habitant de
Castalla.
Tenim els versets
populars:
|
Iberuts, castelluts i
colivencs, són veïns d’alcoians i
xixonencs. |
En la rondalla
Joan-Antoni i els torpalls d’Enric Valor trobem els fragments següents:
|
–Sí, gràcies, senyor batle –repetí el
castellut. |
|
El castellut no va voler veure més, i tot condolgut de la mort de
l’ase, que era un magnífic exemplar de la soferta raça, se n’anà a
l’hostal tot decidit a pagar el seu compte de seguida i deixar aquell
poble per sempre. |
|
–Vinga! –va reaccionar el
castellut. |
La tina i el
tinell
Una tina pot esser diverses coses, i un tinell també. En llatí, tina era unamena de botella per tenir-hi vi, i se suposa que d’un derivat d’aquest mot sortíel castellà tinaja. Però és el cas que amb el temps, tina anà agafant altres significats, passant a designar, en la nostra llengua, una espècie de cubell de fusta on trepitjaven el raïm per fer-ne vi, i a alguns llocs també ho deien a un cossi, i a un recipient de fusta o de metall per fer-hi bugada, i a un tipus de gerra que servia per guardar-hi oli, i també a alguns estris per remullar-hi coses, accepcions que en part coincideixen amb les del mot francès tine i amb les de l’italià tino. El seu derivat tinell podia esser una tina petita, però ja en temps molt antic sembla que hi hagué una translació de significat del mot, que de designar recipients de diverses classes passà a esser aplicat a un moble o armari per guardar-hi olles, plats, tassons i altres atuells. A les cases pobres el tinell podia esser un simple prestatge o un enfony dins la cuina, però als palaus i cases senyorials el tinell era un moble de llenya bona i de grans proporcions dins el que es guardava la vaixella al menjador o sala principal, moble que amb el temps seria substituït per l’aparador o bufet. Tenir tinell a qualcú, era convidar-lo a dinar o sopar amb una taula ben parada.
En els palaus, la sala del tinell o, simplement, el tinell, era el lloc on es feien els banquets i diversos actes cerimonials en els quals hagués d’assistir-hi molta gent. És famós el Tinell del Palau Reial Major de Barcelona, que per iniciativa del rei En Pere III, en el segle XIV, fou la sala de corts, banquets i altres solemnitats. Quan En Colom arribà a Espanya, tornant del famós viatge en el qual descobrí Amèrica, els Reis Catòlics es trobaven a Barcelona, i el descobridor es veié obligat a anar a la capital del Principat a donar-los compte de com havia anat aquella expedició, i fou rebut pels reis al tinell. Als serveis informatius adesiara se’n parla, d’aquest tinell, perquè de tant en tant hi tenen lloc importants actes relacionats amb el govern o amb la cultura de Catalunya.
Però així com tenim dos noms per a aquestes formes buides segons s’omplin de sentit lligant-les a un element lingüístic anterior (anàfora) o posterior ( catàfora), d’aquest element en diem sempre antecedent, tot i que el de les catàfores seria, pròpiament, un postcedent.
A “El va esbroncar i, el que és pitjor, el va ridiculitzar”, l’antecedent del pronom relatiu el que és (valgui la contradicció) un postcedent: és la frase “el va ridiculitzar”. Però, tot i ser una frase, aquest el que és avui tolerat per molts mitjans que, en canvi, el canvien per cosa que, fet que o la qual cosa quan la frase és un antecedent en el seu sentit més propi: “El va esbroncar i el va ridiculitzar, cosa que és pitjor”.
No sembla, però, que el relatiu hagi de canviar de forma pel fet que sigui catàfora o anàfora. En tot dos casos -és el parer d’Albert Jané i Josep Ruaix- és un calc del castellà escriure o dir “el que”. Una altra cosa és que sovint siguin preferibles construccions potser més genuïnes i més lleugeres, com ara “...i, encara pitjor, el va ridiculitzar”.
Si avui aquest el que apareix sovint en publicacions que passen per correctors és probablement perquè el seu caràcter catafòric invisibilitza l’antecedent: fa perdre consciència que és una frase. També hi ajuda que sigui una forma més àgil, però aquest argument també valdria per a un el que anafòric, i diria que cap corrector professional el tolera.
Cada cop que hem de fer el plural d’una sigla, els lingüistes ens removem incòmodes a la cadira
Va ser el moment estel·lar de la compareixença del fill gran de l’expresident. Enmig de l’atuïment general, Jordi Pujol Ferrusola es va treure de la màniga una vareta màgica amb forma de disc platejat i va fer a mans del president de la comissió d’investigació l’enregistrament de la cèlebre conversa entre l’Alícia i la Vicky al restaurant La Camarga. Els diputats, embadalits, van quedar enlluernats per la brillantor, física i simbòlica, d’aquell CD.
Però... hem d’escriure CD o podem fer cedé? Ja són unes quantes les paraules de la llengua que provenen d’una sigla que els parlants, sempre sobirans, han masegat tant que l’han incorporat com un terme més, fins al punt de poder negligir la designació completa. El diccionari de l’IEC recull sense manies làser, procedent de l’anglès light amplification by stimulated emissions of radiation, com també sida, de la síndrome d’immunodeficiència adquirida, i fins i tot ovni, d’objecte volador no identificat. Són casos, aquests, en què la sigla resultant es pot llegir com una paraula normal prenent lletres soltes, però l’estratègia també funciona agafant-ne més: és el que es percep a radar, de radio detecting and ranging, i a gulag, de Glàvnoie Upravliénie Laguerei (transcrit i traduït del rus, Direcció General de Camps).
Són alguns menys, però, els mots que, venint igualment d’una sigla, es llegeixen no pas com una paraula, sinó lletra per lletra. Curiosament, en la notícia sobre el primogènit la majoria dels mitjans han optat per la solució ortodoxa de reproduir les consonants majúscules, i ha estat el web del Parlament qui s’ha animat per l’opció atrevida, amb un cedé que no recull ni tan sols l’Ésadir, possiblement la font lexicogràfica més agosarada avui dia. Si tenim en compte que el diccionari normatiu incorpora el tradicional elapé (a partir de la sigla anglesa LP), res no obsta de llançar-nos a fer cedé i, per què no, devedé, segurament seria qüestió de temps que ens hi acostuméssim. De fet, això és que el ha passat amb oenagé: poc s’ho pensava Francesc Cruanyes quan així ho començà a escriure als seus articles del Diari de Girona (sí, els articles pels quals l’han expedientat!), abans i tot que s’hi engresqués El Periódico.
El gran drama de les paraules que es formen amb sigles és determinar quan s’han guanyat el dret de ser considerades mots normals i no termes majusculats, com si fossin uns partits polítics qualssevol o alguna mena de marca. La clau és sempre decidir si l’ús és prou freqüent per fer aquest pas i, sobretot, si apareixen derivats ben formats, cas en què –no en tingueu cap dubte− els lingüistes ens removem a la cadira i comencem a tenir problemes de consciència. N’és un exemple el cas aquell de les opes sobre l’elèctrica Endesa, en què el terme va aguantar com OPA fins que van començar a treure el cap el verb opar i expressions com contraopa, empresa opada i empresa opadora.
L’hecatombe definitiva apareix però quan n’hem de fer el plural: si la sigla és prou habitual, ens és fàcil d’afegir-hi oralment la essa final, però ai!, l’ortodòxia lingüística i tipogràfica veta amb mà de foc que gràficament la hi puguem enganxar amb la mateixa alegria. La setmana passada mateix, el portal Optimot va enviar un tuit recordant que hem de parlar dels ERO i renyant-nos per si de cas se’ns acudia dir EROs. “Les sigles no tenen plural”, afegien. El debat és etern i ja va ser tractat per Joan Solà a les pàgines de l’Avui arran de les propostes de Jaume Salvanyà, tot advocant per no considerar com irregular un plural que semblava més espontani del que la norma ens ha volgut fer creure. Podem doncs provar d’escriure –i ja hi ha mitjans que ho fan− coses com CDs, EROs i USBs, però també, i això visualment ja costa més, GPSs i AMPAs.
Amb les ampes, pobres, ningú sap què fer-ne. Una cerca ràpida a Google aporta resultats d’allò més diversos: les AMPA, les ampes, les Ampes, les AMPAs, les AMPES, de vegades amb un eclecticisme innecessari que es reprodueix en el mateix mitjà. Potser és hora de mostrar al terme la porta d’entrada a la llengua general abaixant les majúscules i fent el plural amb normalitat, tal com amb autèntica fortuna han aconseguit fer els vips i les pimes. Tant els uns com les altres han fet seu un lloc en la majoria de mitjans i llueixen entrada al diccionari d’Enciclopèdia i a l’Ésadir, marcant perfil propi que es diu ara. Però els famosets i les empreses no poden gaudir tots sols d’aquests privilegis. Que les ampes no siguin menys!