Dupond&Dupont
Exemple d'Ús: «No sóc jo, és un tocaio meu.»
Ús correcte: «No sóc jo, és un homònim meu.»
Explicació: I, per tant, «En Tal i jo som tocaios» ha de ser «...som
homònims». Si ho volem dir més col·loquialment, «En Tal i jo ens diem
igual».
De petit, Eugeni S. Reig (Alcoi) va començar a col·leccionar paraules i, quan era més gran, va adonar-se que els "jóvens alcoians" no feien servir aquelles paraules. Això no va provocar que Reig estudiés filologia (ell és enginyer) però sí que va servir per continuar la col·lecció i per continuar notant el canvi lingüístic. Un cop jubilat, Reig es va autopublicar l'obra Valencià en perill d'extinció. Era el 1999. La bona resposta del públic i de la crítica van provocar que pocs anys després en fes una segona edició ampliada. Ara Bromera torna a editar el diccionari, amb un altre títol i amb un terç d'entrades noves (n'hi ha 2.180 en conjunt). L'autor s'ha abocat del tot a les ciències del llenguatge, sobretot a la lexicografia, i s'ha convertit en un expert de primera línia. Actualment, per exemple, Reig comenta el Diccionari normatiu valencià a través de la llista InfoMigjorn, que ell mateix va fundar i que gestiona tan i tan bé. És un mestre incansable.
El valencià de sempre té la virtut d'aplegar un tresor lèxic: un cabal de mots i locucions valencians que l'autor ha col·leccionat durant anys i que suposa una bona mostra del valencià tradicional. L'estructura de les entrades la componen la definició o les definicions; un exemple o uns exemples, sempre ben referenciats. A vegades són dites: dies i olles, curen les coses; també hi ha anècdotes o comentaris: cada vegada s'usa menys el verb enfitar-se, diu l'autor, "ja que el solem substituir per indigestar-se i empatxar-se, que són idèntics als seus equivalents castellans". Segueixen tres apartats encapçalats per una S (sinònims valencians), una E (sinònims utilitzats en la llengua estàndard) i una C (equivalències en castellà). No hi hauria sobrat, al començament del diccionari, un petit recordatori del significat d'aquestes lletres pensant en l'usuari que mai no es llegirà el pròleg. Amb tot, l'obra, com a bon tresor, és molt valuosa.
(Publicat al diari Avui el 25 d'agost del 2008)
De vegades, els alts funcionaris fan aportacions realment interessants a la literatura d'idees, escrites, això sí, amb el llenguatge sobri que els caracteritza. És el cas d'Elvira Riera Gil, subdirectora de Política Lingüística de la Generalitat, que acaba de publicar el llibre Ètica política i diversitat lingüística: per una política lingüística responsable. L'obra és plena d'idees clares i valuoses. Val la pena destacar-ne algunes.
Al món actual –diu Joshua Fishman– hi ha tres categories d'idiomes: la llengua global, que és només l'anglès; les grans llengües regionals encara en expansió, entre elles llengües europees com el castellà i el francès, però també africanes com el suahili i el hausa; les llengües locals, com ara el català.
Hem de seguir –diu Albert Bastardas– el principi de subsidiarietat lingüística: tot allò que pugui fer una llengua local no ho ha de fer una llengua regional o global; és a dir, la comunicació local quotidiana s'ha de poder fer en la llengua local històrica del territori, en el nostre cas el català.
Només les llengües locals –diu Carme Junyent– creen identitat: parles català, ets català; parlar català nacionalitza, mentre que les llengües més esteses no proporcionen identitat.
La mateixa autora, Elvira Riera, a més de fer seves les idees anteriors, n'aporta de collita pròpia: la política lingüística és, alhora, una política cultural i una política social, que ha de tenir com a objectiu prioritari la protecció del patrimoni lingüístic que singularitza Catalunya com a comunitat: la llengua catalana, en tot el territori, i la llengua occitana, pròpia de la Vall d'Aran.
Vet aquí una lectura vigent d'un llibre vigent, en aquest article meu de l'estiu del 2008 que ara reedito.
“Bardomera” és una paraula que va perdent-se, però encara aguanta en
moltes zones valencianoparlants entre els que passem de
Un altre vocable relacionat amb l'aigua és “arruixó”, ben viu i d'ús
generalitzat, almenys en les poblacions mitjanes i menudes. El Diccionari
normatiu valencià l'inclou i remet a “arruixada”, que a més de definir-lo
com a ‘acció i efecte d'arruixar', el descriu com a ‘pluja molt forta, que dóna
lloc a una precipitació que dura poc i amb intervals de cel clar'.
Cardelús
Els peraladencs són fills de Perelada, però ells ho pronuncien
Perlada, com si fos el participi del verb parlar. I si et diuen que ets un
cardelús (o una cardelussa) t'estan dient que justeges. Els apel·latius per
anomenar la gent encantada abunden pertot. Tan aviat et poden etzibar que ets un
babau com un tòtil (dos noms d'ocell), talòs, orc o curt de gambals. Però
enlloc, fins ara, no havia sentit això de cardelús. Busco per aquí per allà i
només ho localitzo fent de nom propi. L'Alcover-Moll ho recull com a llinatge i,
amb aquella alegria que el caracteritza, situa la família Cardelús en llocs tan
diversos com Barcelona, Banyoles, Girona, Olot i el Lluçanès. De l'origen ningú
no en sap gran cosa, però sembla clar que al darrere hi ha alguna referència
gens velada al verb cardar. En aquesta vila alt-empordanesa l'ús que fan del
cardelús és similar al que es fa d'un altre llinatge al Camp de Tarragona. Allà
la llufa de ser una mica curtet se l'enduen els que es diuen Alonso. Hi ha
cognoms que fan fortuna (ser un fittipaldi, fotre un canyardo) i d'altres que
més aviat són dissortats. Potser sí que en el passat de Peralada hi va haver
algú que es deia Cardelús i que no girava gaire rodó. Per contra, dels que
s'espellonguen perquè són eixerits de mena els peraladencs en diuen
escarquillats. La terminació en ús de cardelús, que incita al xiulet i a
l'esbroncada, es repeteix amb una altra paraula ben poc habitual amb què els
peraladencs anomenen els que fan les coses molt a poc a poc. En diuen papús. Un
papús o una papussa, així amb P-P, també serien una mica cardelussos per la seva
incapacitat de fer les coses ben fetes.
Hi ha mastectomia, però no mastectomitzar ni
mastectomitzada.
No hi ha donar mastegat
(quasi fet).
No hi ha el terme esportiu matagegants, referit a l'equip modest
que guanya a altres més poderosos.
Hi ha matalasser (relatiu a l'equip de futbol At. de Madrid), i
xoto (seguidor del València CF, també merengot), però no
periquito o perico (RCD Espanyol), ni
culer (CFBarcelona) ni orellut (CD
Castelló), entre d'altres.
No hi ha la locució matar
dos pardals d'un tret.
No hi ha ni match ball ni match point.
No hi ha materialisme
eliminatiu o moderat (que rebutja l'existència
d'estats mentals sense base física).
No hi ha maternatge:
paper de la mare en les relacions familiars.
No hi ha matrioixca
(nina russa).
Accepta matrona com a
sinònim de comare i llevadora.
No hi ha estació de
recàrrega (de vehicles elèctrics).
No hi ha estada:
període d'aprenentatge i d'especialització fora de la residència
habitual.
No hi ha butlleta o detall
d'estat ("estadillo").
Accepta estampida com a
sinònim d'espantada o desbandada.
No hi ha estànding
(categoria, nivell).
No hi ha mecànic o pròtesic
dental.
Hi ha medicament, medicina i medecina, però no l'expressió ni per medecina (mai, cap): en la
facultat de Dret no he sentit parlar, ni per medecina, de
justícia.
En l'entrada medi trobem medi ambient, que és una expressió
redundant (n'hi ha prou amb medi). De la mateixa manera no cal medioambiental (preferible ambiental,
si no hi ha ambigüitat).
Pràcticament fa sinònims mediació i
intermediació, però la mediació implica una participació activa
del mediador, mentre que en la intermediació l'intermediari només facilita el
contacte.
Accepta medició i medir com a
sinònims de mesurament i amidar.
No accepta medicamentada, com a l'acció del govern
sobre la restricció o el copagament dels medicaments.
En l'entrada tallar, podria incloure-s'hi tallar mel
(collir-ne).
Accepta melena com a
sinònim de cabellera, i melenut
(cabellut, pelut).
En l'entrada melic figuren algunes locucions verbals, però no:
tindre melics per lligar (estar molt
atrafegat).
Arreplega meló d'alger (d'aigua o moro) i meló de tot l'any
(cristià o d'olor), però no meló
escrit (que té la pell plena de clotets que semblen inscripcions) ni de pell de granota o gripau, ni tendral, entre
d'altres.
No hi ha ménage à
trois.
No hi ha menjar per
emportar-se (to take
away).
No hi ha mercadotècnia
(tècniques de mercat).
No hi ha el xocolate del
lloro (cosa secundària de poca importància).
No hi ha anar de
messions: quan hom fa una especulació sobre allò que pensa que és una
incògnita i no sabem si es complirà.
En mestre, no hi ha mestre
de tot, aprenent de res.
En el refrany qui oli mesura, els dits s'unta, pareix que falta el
pronom en: se
n'unta.
No hi ha metrosexual:
home de ciutat que es maquilla, es depila i se sotmet a cirurgia estètica,
preocupat per l'aparença personal.
No hi ha míbor: tipus
d'interés interbancari del mercat (Madrid, Interbank, Offered,
Rate).
No hi ha mileurista.
Accepta mimar en el
sentit de acariciar, acaronar, fer afalacs.
No hi ha mimologisme:
interpretació amb termes de la parla humana de les veus dels animals (esp. dels
ocells).
Hi ha minador,
genèricament, però no específicament referit al paràsit dels tarongers.
No hi ha mínbar: trona
adossada a un alquible prop del mihrab destinada a la lectura i la predicació de
l'Alcorà.
No hi ha minipímer
(batedor de braç).
En l'entrada miracle, podria incloure-s'hi el refrany ben viu: el miracle de Mahoma, que es gità al sol i
s'alçà a l'ombra.
No hi ha ovoscopi:
aparell emprat per a fer el miratge: vore els ous a contrallum i saber si són
frescs o si estan fecundats.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Morritort / murrissà ("mastuerzo"); esmaix / esmaixada (en bàsquet); matalaf / matalàs, matalap; merengue / merenga; llentiscle / matissa; carranc / matraca; prestatgeria / estanteria i prestatge / estant; mealla / gallada, galladura, grell (taca rogenca del rovell d'un ou fecundat); estafador / estafant; puntal / estintol, estantol; apuntalar / estintolar, estantolar; carall / caram, carai; meconi / carbonada, molinada (primer excrement de l'infant tot just nat); mediador / mitjancer; medicastre / metjastre (mal metge); megalòpolis / megalòpoli i necròpolis / necròpoli; almoraduix / marduix, moraduix ("mejorana"); melancolia / malenconia, melangia; anticlerical / menjacapellans; mencionar / esmentar; mercurocrom / mercromina; mercuri / argent viu.