¡cap
de Déu!
Exclamació usada per a expressar estranyesa,
enuig, contrarietat.
|
¡Cap de Déu, quin mal que m’he
fet! |
En la narració La masera del Romà de Jordi Valor i
Serra trobem:
|
–Cap de Déu,
al cap de l’any que es posa u la jaca! |
En valencià també es diu:
¡carai!, ¡caram!, ¡fotre!, ¡redacsa!, ¡redell!, ¡redeny!, ¡redéu!, ¡refotre!,
¡repunyeta!
La llengua estàndard sol
emprar: ¡carall!, ¡caram!, ¡carat!, ¡redéu!, ¡renoi!,
¡repunyeta!
En castellà es diu: ¡caray!, ¡rediez!, ¡rediós!, ¡repuñeta!
caparutxo
1)
Cosa amuntonada,
acaramullada, i que té forma més o menys cònica.
|
–¿Vols que et compre un xambi? –No, jo vull una mesureta de neula amb un caparutxo de gelat
damunt per a anar
llepant-lo. |
2)
Part
més alta d’alguna cosa, com ara el cim d’una muntanya, la copa d’un arbre i fins
i tot, amb sentit irònic, el cap d’una persona.
Enric
Valor empra la variant formal caporrutxo. En la seua novel·la Temps de batuda
trobem:
|
–Ara girem a l’esquerra. Veu? Som al peu de l’alt dels Eriçons,
una espècie de caporrutxo de la
carena. |
En la
mateixa novel·la, una miqueta més avant podem llegir:
|
Havíem arribat a la senda de baix. L’alt dels Eriçons, el
caporrutxo que en deia David, desapareixia darrere la carena. Érem ja dins
la valleta. |
3)
Lligadura de forma
cònica que es col·loca damunt del cap i que porta adherida una tela que la
cobrix per complet i que també tapa la cara de qui la du però que té dos traus
davant dels ulls per a poder-hi veure. És el que duen els cofrares en les
processons de Setmana Santa i el que duien els membres del Ku Klux Klan abans
que els prohibiren tapar-se la cara.
|
–¿Vares vore al meu Toni en la processó de Setmana
Santa? –No, no el vaig vore, ¿de què eixia: de romà, de natzaré? ¿O és
que és músic? –Ell és de la confraria de Jesús en –Fosca, ¿com l’he de vore si aniria amb el caparutxo
posat? |
4)
Diem que algú actua
o fa coses pel seu caparutxo o al seu caparutxo quan les fa d’acord amb
el seu propi criteri, al seu arbitri, sense atendre altres opinions. Però açò no
significa en absolut que les faça d’una manera no
meditada.
En aquesta locució,
el mot caparutxo fa referència al cap
com a lloc a on residix el seny, la intel·ligència, el sentit comú, el
raciocini, la facultat de prendre
voluntàriament una resolució amb preferència a una altra.
|
Ad ell no cal que li digues res, ja saps que sempre ho fa tot pel
seu caparutxo. |
Joan Olivares empra
la variant formal caparrutxo. En la seua novel·la L’estrep llegim:
|
També fóra cas, cridava Joan Camallonga a la seua atenta
parròquia, que aquests malparits hagen de fer i desfer al seu caparrutxo i
que nosaltres els hàgem d’aguantar sense dir ni
pruna. |
5)
Diem que alguna
cosa és per al caparutxo d’algú quan
és per al seu propi benefici.
|
Eixe és un espavilat i un aprofitós. Sempre es queda tot lo que
pot per al seu
caparutxo. |
En aquesta locució,
el mot caparutxo inicialment es va
referir a un pilot o a un carrell de monedes. Dir que algú es quedava una moneda
per al seu caparutxo volia dir que se
la quedava per a fer més gran el seu muntó. Després va prendre un sentit més
general i ara s’usa per a fer veure que el fet d’apropiar-se d’alguna cosa és en
benefici de qui se l’ha quedada.
En
He arreplegat la
forma caparutxo perquè és la que ha
rebut per tradició oral. Així ho deien totes les persones de la meua família que
em varen ensenyar a parlar, tots ells alcoians, com jo mateix. Ja hem vist que
hi han, com a mínim, les variants formals caporutxo –nom de la muntanya de
En
valencià també es diu:
1)
caramull
2)
cima
3)
cucarolla
4) al
seu entendre
5) per
al seu benefici (o profit)
La
llengua estàndard sol emprar:
1)
caramull, curull
2)
cim, cimal, cimadal
3)
cucurulla, cucurutxa
4) al
seu albir, al seu arbitri
5) per
al seu benefici (o profit)
En
castellà es diu:
1) colmo,
montón
2) cima,
copete
3)
capirote
4) a su libre
albedrío
5) para su
beneficio (o provecho)
L’alba, l’albúmina i els
àlbums
En castellà se’n troben alguns derivats que no he trobat representats en la nostra llengua, com són albero, ‘terreny blanquinós’, i a alguns llocs d’Espanya també donen aquest nom a una espècie de caixó fet amb alguns totxos a un racó de la cuina on dipositen les cendres. Albarizo és un adjectiu que significa ‘blanquinós’, en castellà. En gallec i portuguès s’usen també alguns derivats d’albus, alba, que no es troben en castellà ni en català, com és albeiro / alveiro que es diu d’un molí on només molen blat, és a dir, que només s’hi fa farina blanca. A Galícia tenen el famós vi albariño, derivat d’albar ‘blanc’, nom d’una casta de raïm.
I acabaré amb àlbum, que és agafat de la forma neutra del ja esmentat adjectiu llatí albus, quasi sense cap alteració. A finals del segle XVII, a Alemanya començà a donar-se aquest nom a un tipus de llibre amb les fulles de paper gruixat o cartolina, en blanc (o en negre o altre color, sense escriure) per aferrar-hi segells, cromos, fotos o altres coses. De l’alemany passà al francès i, ja dins el segle XIX, al castellà i al català.
En llengua oral l’ús de l’article personal ja presenta una casuística dialectal força complexa. En gironí diuen l’Albert i la Maria però en Xavier (el Xavier sona xava). Més cap a Barcelona, en i el alternen. A la Terra Alta, diuen l’Albert i la Maria però Xavier. I de Tortosa en avall l’article desapareix. A les Balears, en canvi, mantenen les formes n’Albert, na Maria i en Xavier.
Però és en l’àmbit dels registres que la cosa es complica. L’article personal no comporta mai -com passa en castellà- un matís despectiu però sí un cert grau de familiaritat, de proximitat. Això fa que es tendeixi a usar poc amb els cognoms, si bé un cognom no sempre implica distància i el to del text -irònic o humorístic- pot justificar l’article.
Allà on, per algun d’aquests motius, diríem el Trias (o en Trias), és lògic i lícit que diguem la Colau. Per contra, on mai diríem el Trias dir la Colau pot ser vist com una franquesa extemporània, tot i que l’avali un ús arrelat. (Són ben pocs els que algun cop no han alternat Carreras o Aragay amb la Caballé.)
Es pot arribar a argüir que, igual que la marca de masculí no és de vegades un sufix sinó l’absència de sufix, un cognom -que no té marca de gènere- només ha de dur l’article la quan és de dona, perquè l’absència d’article ja ens diu que és d’home.
Però és un argument que no s’aguanta. ¿Trobem “la Clinton” en títols d’articles informatius? Molt rarament, i això que ja no pot ser més ambigu. Per tant, fem servir “la Colau” si el to d’un text ens ho demana, però en un d’estrictament informatiu quedem-nos amb “Colau” o “Ada Colau”.
La història de la llengua catalana està fitada de travetes i escopinades, però també de successos notables que ens perfilen com una comunitat lingüística única. El que hem aconseguit en aquest racó de món, en tant que supervivent llengua minoritzada, hauria de ser motiu d’estudi en universitats d’arreu, perquè sembla que siguem especialistes a desmentir els llocs comuns que serveixen per vaticinar el futur més lògic (i fúnebre) que pot esperar a una llengua en inferioritat. I tanmateix, de vegades ens trobem més còmodes revisitant persecucions i derrotes que no pas repassant fetes i proeses.
N’és un exemple el procés de recuperació de l’idioma a l’últim terç del segle XIX, quan la represa literària nodreix un corpus textual i una empenta suficients per destacar-se entre els moviments contemporanis d’altres llengües, com el Rexurdimento gallec i el Felibritge occità. Com també l’empresa de la normativització, singular entre llengües minoritàries, o l’absorció lingüística de dues onades migratòries castellanoparlants abans de la Guerra Civil. Per no esmentar el procés de normalització lingüística de tres dècades ençà, o avui dia la rutilant presència de la llengua catalana a Internet. La nostra tendència natural a buscar la “normalitat” entre les llengües amb estat propi, però, ha fet que perdem de vista un comportament excepcional ateses les circumstàncies.
Això també és pertinent per parlar dels efectes del bilingüisme a Catalunya. Pau Vidal, arran de la publicació del seu El bilingüisme mata, va llegar un titular piroclàstic que condensa els perjudicis que la convivència lingüística pot comportar per a una llengua subordinada: “El bilingüisme és collonut per a les persones, però dolent per a les societats”, tot contraposant les bondats d’un bilingüisme naïf (“que bonic que és saber idiomes”) amb els nefastos resultats que l’observació d’altres llengües minoritzades ha permès constatar. El bilingüisme és l’antesala de la substitució lingüística, ens han dit centenars de vegades.
Passa que, també en això, hem trencat el motllo. La història del bilingüisme a Catalunya (entenent per això el procés pel qual la població catalanoparlant acaba sabent castellà) arrenca al segle XV, però no és fins al segle XX, sobretot entre els anys vint i cinquanta, que accelera prou per completar-se. La irrupció dels mitjans de comunicació, els desplaçaments de població, l’escolarització i dues administracions dictatorials fan que, a mitjan segle, es pugui dir que la població catalana és del tot bilingüe. Si a això afegim la gran immigració dels anys cinquanta i seixanta, aleshores obtenim, al final del franquisme i la Transició, la tempesta perfecta per substituir la llengua pel castellà. Amb mitja població castellanoparlant i l’altra mitja del tot bilingüitzada, era qüestió de temps que l’abandonament de la llengua en l’àmbit familiar acabés sent una constant no només en les classes benestants barcelopijes.
Però no. Avui sabem que el bilingüisme muta. La substitució lingüística no s’ha produït, ben al contrari: enmig del contacte amb una de les llengües més parlades del món, hi ha hagut dos factors que, a redós del projecte col·lectiu de la normalització lingüística, ens han estat sistemàticament favorables: el primer, l’increment del coneixement del català entre la població; el segon, els efectes positius d’un element decisiu en el desenrotllament de la llengua com és la transmissió generacional; de fet, hi ha més gent que parla en català als fills que no pas gent que té el català com a llengua materna. El mateix Vidal se’n meravella: “El català ha aconseguit una mena de prestigi que cap altra llengua minoritzada ha aconseguit i que fa que s’arrosseguin parlants”.
Diguem que, en les tèrboles aigües del bilingüisme, el català ha sabut tirar la canya per pescar-hi, i no precisament en quantitats petites. Prenent les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístic 2013, veiem que la majoria de parlants de català avui dia vénen del castellà i, en tot cas, tenen el català com a segona llengua. Afirmen saber parlar català fins a 5.027.000 persones, de les quals només 1.940.000 tenen el català de primera llengua, de manera que n’hi ha 3.087.200 que parlen català sense ser catalanoparlants originals. És una dada tremenda que només s’explica per un fenomen: la progressiva bilingüització de la població castellanoparlant des de fa 35 anys cap aquí. No hi ha probablement cap llengua minoritzada al món (potser és grandiloqüent; diguem Europa) que pugui exhibir una vigoria semblant.
Aquestes dades, però, sempre reben un retret. Saber parlar català no significa fer-lo servir, i de fet són molts els àmbits d’ús on aquests mateixos parlants bilingües es comporten com a monolingües en castellà. Ser parlant d’una llengua no vol dir ser-ne usuari. Però el que és clar és que el coneixement de la llengua és condició sine qua non per emprar-la. I no ens podem permetre el luxe de prescindir d’aquests parlants, encara que vinguin d’un bilingüisme mutant
D’un temps ençà que plana una psicosi de reforma de la llengua en tota
l’àrea de la cultura catalana. Surt a la llum pública en escrits a la premsa, en
col·laboracions a butlletins per internet, en alguna proclama radial,
televisiva. I sembla que bé val la pena d’aprofitar aquests impulsos per
canalitzar-los al camp més perjudicat de la llengua. És a dir, que la llengua
potser més que reformar-la, el que hem de fer és refermar-la. Refermar-la en
allò que és, curar-li les nafres que ha sofert ─i que sofreix─ amb les
persecucions malintencionades que ha patit, i les ben intencionades que pateix,
i restituir-li tot allò que ha perdut o que nosaltres li hem fet perdre
mitjançant el desamor i el tant-se-me’n-fum a què l’havem sotmesa.
I una de les
primeres nafres que ha sofert, nafra per ferida i per pèrdua, és la de la
pràctica desaparició dels pronoms adverbials de la parla dels ciutadans actuals
de Catalunya. N’hi ha que d’aquests pronoms, que són en i hi, en diuen “pronoms febles”, que sí
que ho són de febles, però aquesta
definició no els és específica, puix que n’hi ha uns quants d’altres de pronoms
febles que no són pas ells. La manca d’aquests dos pronoms, també dits adverbis
pronominals, perquè són pronoms i en molts casos a més a més són adverbis, causa
una deformació lletgíssima en la llengua la, qual, si no era notada pel parlant,
o per l’interlocutor, no fa més que palesar el nivell de degradació lingüística
a què han caigut els involucrats. Mentre la llengua catalana pateixi d’aquest
mal intrínsec, d’aquesta mutilació substancial, no podem dir mai que la llengua
catalana estigui normalitzada o que hi vagi per bon camí. Perquè aquests pronoms
són el nervi i la sang de la llengua catalana. Aquest és el pitjor mal que la
llengua castellana ha fet a la catalana, dit sigui de
passada.
La gènesi del
problema el tenim en l’allau d’immigrants de parla castellana que arribaven a
Catalunya sota el franquisme, mentre Catalunya estava lligada de mans i no podia
fer res per rebre’ls i assimilar-los mitjançant l’escola en català. (Vegeu si
saben on apunten, els imponents de Madrid, prohibint la immersió lingüística i
atacant la llengua de tots els angles que poden). Doncs bé, aquells immigrats, i
aquets d’ara, més aviat alguns entre el gran grup, es posaren a xampurrar el
català i, com que en castellà aquests pronoms manquen, no els assimilaren,
traduïen i ho feien a la castellana, i els d’aquí, per comptes de poder
ensenyar-los-ho bé, s’encomanaren del seu parlar, i anaren deixant aquest
pronoms de banda. Ara el mal s’ha estès per tots els Països Catalans i costarà
Déu i ajuda reparar-lo.
Perquè aquests
pronoms tenen una teoria que es fa molt
difícil d’exposar i això ens obliga a dir que la seva teoria és més aviat
la pràctica. En altres paraules, cal haver-hi nascut, haver-los sentit ab ovo, ja amb la llet de la mare i
abans, i assimilar-los a la sang i a la paraula ja en el pur analfabetisme. Si
no es porten de naixença, ui que difícil que és introduir-los a la parla.
Precisament perquè són tan crítics i importants, i bells i
elegants.
I val a dir
que en les altes esferes responsables de la llengua hi veiem més aviat
distracció respecte al fet, si és que no es tracta d’un arronsament d’espatlles
declarat. Sóc l’únic, em tots els Països Catalans que ho delato i hi
pateixo.
Per tant, doncs,
davant el fet que en tenim una teoria més aviat etèria i de poc caire, el més bo
que podem fer és tractar de corregir el problema mitjançant la casuística, és a
dir, veient, estudiant i tractant d’assimilar aquests pronoms en el casos
pràctics de la parla, on ens els deixem al tinter i on cal que els clavem, i
insistim en aquest estudi fins que ens en sortim i parlem un català que no faci posar pell de gallina als
oïdors.
Per acabar, i
no em puc estar de proposar-ho, voldria portar l’atenció a un cas, jo en dic de
mancament, que s’ha fet pancatalà, al carrer, en intel·lectuals, en locutors i
en tants d’altres casos i persones. És aquell que fa aquesta construcció que
marca una forta al·lèrgia a aquests pronoms i l’instint d’evitar-se’ls, perquè
no s’hi arriba. “Han estat trobats quatre dels vuit ofegats”, “Només ha fet tres
punts, dels quinze que hi havia en joc”, “Tan sols m’ha donat tres, dels quatre
sacs de fesols que em devia”. Quan en català elegant, genuí, bell, gramatical,
diríem: Dels vuit ofegats, n’han estat
trobats quatre. Dels quinze punts que hi havia en joc, només sols n’ha fet tres.
Dels quatre sacs de fesols que em devia, tan sols me n’ha donat tres.
(Experimento una sospita seriosa que l’altra manera de dir sigui manllevada
del castellà).
Heus ací on
havem d’aplicar les nostres ànsies i fal·leres per la reforma de la llengua. A
recuperar allò que hem perdut. Que és molt i
massa.
BAIXA: situació laboral d'exempció del treball però alhora de percepció
del salari. Baixa temerària (en una licitació).
"BAJO" (prep.): so.
"BALDÍO", "EJIDO".
Empriu: aprofitament comunal de béns rústics (pastures, boscos i
aigües).
BAN, crida, pregó, edicte publicat per ordre de
l'autoritat.
BÀNDOL, facció, partit.
BANC dels acussats, però banqueta de l'entrenador i dels
suplents.
BANCARROTA, fallida.
"BANDEJA". Safata,
plata. "Servir en bandeja": donar-ho fet, pastat,
mastegat.
BALANÇ de situació (en comptabilitat). Balança de
precisió.
BARÓ. Noble i home arribat a l'edat viril. Un nounat no és un baró,
sinó un xiquet o fill mascle.
BAREM. El DNV accepta també baremació i baremar. Fer un barem, establir
els barems.
"BASTANTEO". Validació.
Validar. La validació dels documents l'ha de fer el notari o el gabinet jurídic
de la institució. Bastant no és nom, sinó adjectiu (té bastants amics) o adverbi
(em trobe bastant bé). Tanmateix, en valencià, és millor de recórrer a prou.
BASTARD -A. Il·legítim -a, adulterat -ada. Fill bastard. Llana
bastarda.
"BASTARDILLA". Cursiva
(lletra).
BÉ. Bé comunal, del comú
o empriu. Bé de domini públic,
demanial o demani. Bé immoble, seent o
arrel. Bé vagant (sense titular
dominical ; en castellà "mostrenco"). Bé
moble. Bé relicte ( que es dóna en vida o en morir). Bé semovent (que es mou per si
mateix). Bé derelicte, abandonat
("pecio", si és marítim). Bé
parafernal (el que la muller aporta al matrimoni).
BECARI -ÀRIA. Becar. Beca.
"BEDEL". Bidell -a,
subaltern en les universitats.
BENEFICIARI -ÀRIA. Benefici. Beneficis o millores socials.
Beneficiar.
BESTRETA, avanç, avançament. A la bestreta, per endavant, a l'avançada, per
avançat. M’han donat una bestreta del sou de 1.000 euros. Al mercat, encara que
cadascú tenia de bestreta el seu lloc, calia anar-hi de bon matí i posar-hi el
senyal.
BIANUAL: que dura dos anys, o que té lloc dues vegades l'any.
BIENNAL: que esdevé cada dos anys (o que dura dos anys. La Biennal de
Venècia. Bienni.
BIXEST, any de traspàs, bisextil (de 366 dies). Quan les dues últimes
xifres són múltiples de quatre, o les dues primeres si acaba en
00.
BLANQUEIG (de diners). Blanquejar, legalitzar diner negre. També:
emblanquinar, eixalbar, lluir o arrebossar una paret. Arrebossar també voldir
cobrir amb ou batut i farina o pa ratllat (el peix, la carn) abans de
fregir-los.
BOCA de reg o de regatge. Boca d'incendis,
hidrant.
"BOCACALLE". Cap de
carrer. Som al cap del carrer (fig.): millor, això és joc de poques
taules.
BUTLLETÍ. Bolletí. BOE. "Boletín de entrega": nota de lliurament." BOLETO":
butlleta, bolleta,
tiquet.
BOSSA. 1. De bany "aseo". Cavitat o estructura en forma de bossa.
Afluixar la bossa: despendre diners. La bossa o coixinera del pa. 2. Borsa d'estudis, de pobresa, de
treball, de valors. Borsí: mercat de
valors restringit. Borsari -ària:
operacions borsàries. Borsa de
viatge (ajuda), però borsa de viatge (la de pell o
tela).
"BORRADOR".1. Esborrany, escrit de primera intenció.
Si és un dibuix: esbós. 2. Esborrador, objecte que servix per a
esborrar, estri escolar per a la pissarra. Esborrar i llevar la borra als draps.
Esborrament (operació tècnica, "borrado"). Goma esborradora o
d'esborrar.
"BORRÓN". Esborrall, esborranc. Esborrallar. "Garabato":
gargot. Gargotejar. Taca de tinta. "Borrón y cuenta nueva": deixa-ho córrer, fer creu i
ratlla.
"BOSQUEJAR". Esbossar
(una estàtua, pintura, composició, etc.
Esbós: primera forma imperfecta.
"BROCÁRDICO" : axioma legal, brocard (p. e. in dubio pro reo).
BUROCRÀCIA. Ve del francés: influència excessiva dels funcionaris en els
afers de l'estat.
BÚSTIA. bustiatge, publitramesa, mailing. Bústia electrònica. Bústia de
veu.
"BUSCA U CAPTURA". Crida i
cerca. Ordre de recerca, crida de recerca, crida de
detenció.
"BULLYNG". Assetjament
escolar.
BUTLLA O BUTLA: lletra pontifícia expedida per la cúria romana, relativa a
matèria de fe o d’interés general, de concessió de gràcies i de privilegis.
No vaig arribar a entendre quin era el grau de representació oficial o política dels firmants, però feia la impressió de ser prou alt com per comprometre els estats respectius, o els trossets d’Estat corresponents. La notícia tampoc explicava en què consistia la reforma tan internacionalment i solemnement firmada: van posar únicament l’exemple de la doble ss, que en alemany se solia escriure a la manera de la tipografia clàssica (més o menys com una f combinada amb una s, com encara es veu tan sovint en els rètols de Strasse), i que havien decidit que en el futur només s’escriuria oficialment amb doble ss. Pel gruix que feien, les carpetes devien estar plenes de normes i de llistes de paraules. Ja poden imaginar què vaig imaginar jo, en veure l’escena del tractat ortogràfic. Imaginava per un instant (i de tant en tant la imatge torna encara) que el País Valencià era un país seriós, amb polítics seriosos que, quan cal, s’ocupen seriosament de l’idioma. I que també eren gent seriosa els nostres veïns i companys de llengua: no els de llengua castellana, que en aquesta matèria són rigorosos del tot, sinó els de l’altra llengua. Imaginava un edifici històric i una gran sala solemne amb una taula coberta de vellut roig, i uns senyors i senyores vestits com correspon, investits del poder de firmar, firmant formalment l’acord gramatical per la llengua comuna (variants territorials incloses), a fi que tinga plena força legal allà on aquest idioma és llengua pròpia. Vista com a cosa nostra i de la llengua nostra, una escena semblant sembla una imatge artificiosa, una fantasia forçada per les nostres obsessions habituals, almenys per les meues. Vist des d’un hotel de Brussel·les, en la cadena europea Euronews, i com a notícia important del dia, pareixia una cosa tan normal. Sense comptar que, protagonitzada per gent de llengua alemanya, semblava que és així com fan les coses les persones serioses: allò que fan uns altres, però nosaltres no.