cantamussa
Allò que es diu sempre en determinades circumstàncies. Les paraules, les
expressions, les frases, poden no ser iguals segons qui les diga i quan les
diga, però sempre es repetixen, de manera més o menys semblant, les mateixes
idees, els mateixos tòpics.
Sí, ara la mare m’amollarà la mateixa cantamussa de sempre: no
córregues, no begues, no tornes tard, sigues prudent. Ja m’ho ha dit
quaranta mil voltes, però bé, ho tornaré a escoltar. Jo ja sé que ella ho
diu per bé, però la veritat és que cansa una miqueta. ¡Ja ho sé massa,
caram! |
En la novel·
–Ai, quina salut, aquests homes del camp! –va comentar la mare amb
enveja de la bona. Llorenç tenia l’edat d’ella, i evidentment es mantenia molt més
jove d’aspecte i de fets. –Gràcies a Déu, o a qui siga –va enorgullir-se vanament el
procurador–, no m’ha polsat mai un metge... No sé si de xic, quan vaig
tenir la pallola... Però de gran, mai. Era la cantamussa acostumada de la gent del camp. El so David,
home de seny i a vegades d’un humor certer i agre, com vaig saber ben bé
en la llarga relació que tinguérem temps avant, solia
dir: –En acabant, comencen a descomptar un parell de pulmonies, la
febreta de l’arròs que agafaren segant-ne a |
La
paraula cantamussa naix d’un
encreuament entre el verb cantar i el
substantiu camcamussa, que significa
'allò que es diu per a enredrar algú i enganyar-lo fent-li creure el que no és'.
El mateix origen que camcamussa tenen
la paraula murciana cancán que
significa 'molèstia, pesadesa, feixuguesa' i la paraula francesa cancan que significa 'xafarderia,
embolic' i que és també el nom d’un ball molt sorollós i mogut que va estar en
voga a mitjan segle xix, així com
també les paraules cancanero –en el
parlar de l’Horta d’Oriola– i cancanoso –en el parlar de Múrcia– que
signifiquen 'pesat, molest'.
La
paraula cantamussa no l’arreplega cap
diccionari de la nostra llengua.
En valencià també es diu:
cançó, cançoneta
La llengua estàndard sol
emprar: cançó, cançoneta
En castellà es diu: canción,
cantilena, cantinela
cànter
Mesura de capacitat
per a líquids.
Quan jo vivia al mas, ja fa molt de temps, cada any es feen tres
cents cànters d’oli i més de cinc cents de vi. No sé si ara encara es
faran els mateixos. |
Aquesta antiga mesura de capacitat és fàcil
trobar-la en les obres dels diversos escriptors valencians. Així, en la
novel·
El poal penjava de la corriola a la punta de la corda, aquesta
capdellada en un clau gros dins la capella. Toni el deixà anar
avall. –Hi ha molta aigua? –Quanta n’hi cap? –Diuen que dotze mil cànters. És
fondo. |
En la mateixa
novel·la, uns renglons més avall, diu:
Toni féu pujar el poal i l’abocà en una piqueta dins mateix de la
capella, que, per un canonet de ferro, quan calia obturat per un drap,
servia per a omplir una pica de cinc o sis cànters de cabuda, de la qual
passava l’aigua, per una canaleta, a un abeurador d’un parell de braces de
llarg. |
I una mica més
avant, en la mateixa novel·la, trobem:
Tenien també altres avantatges com blat i ordi per a mòlta prou
per a l’any, dotació d’oli per als cresols, i la de vi, que, en el cas de
Toni, s’havia estipulat entre aquest i Llorenç des d’abans de ser nostra
|
En la
novel·
Es deien Batiste del Mengatxo i Pere de l’Arganella, i tots dos
eren ex-mitgers que collien ja en terra pròpia els seus cinc o sis mil
cànters de vi cadascun. |
En la mateixa
novel·la, un poc més avant, escriu:
A part d’això, ell sentia molt poc respecte per Emili Estelric i
Eduard Amorós, que no collien entre tots dos més allà de tres mil cànters
de vi i amb penes i dolors podien viure de les seues rendes, i que, per
acabar d’adobar-ho, eren de l’odiat partit
lliberal. |
En el
Diccionari Valencià, editat
conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana,
En el DCVB, la 3a accepció de
l’entrda cànter, diu: «Mesura de
líquids, que conté poc més d’onze litres i serveix per mesurar principalment oli
i vi (occ., val.); cast. cántaro.
Altra caldera tinent dos canters, doc. segle
xiv (arx. de Montblanc).
Una caldera gran nova e bona tinent sis cantis, doc. a. 1431
(Est. Univ. x, 130).»
Cal
especificar que l’equivalència en litres d’un cànter és:
En
valencià també es diu:
La
llengua estàndard sol emprar: càntir
En
castellà es diu: cántaro
Rams i rameres
Les paraules ram i ramera tenen el mateix origen que les castellanes ramo i ramera, però en la llengua forana la segona ha adquirit un significat que no té en la nostra. Ramera és el conjunt de rama, de branques d’un arbre o arbust. Record quan jo era al·lot haver sentit una cançó popular que diu: Madò Bet, s’aufabeguera / que teniu dalt es portal / ha de mester una destral / per taiar-li sa ramera. En castellà, en canvi, una ramera és una prostituta. D’altra banda, hi ha un refrany que diu el bon vi no ha de menester ram. A quin ram es refereix, que pugui estar relacionat amb el vi? I perquè ramera es diu en castellà a una dona de mala vida? Miraré d’explicar-vos-ho amb poques paraules.
A mitjan segle XX encara era usual a molts de pobles de Mallorca vendre vi a cases particulars que no eren botigues ni cellers. De vegades es tractava de vi d’elaboració pròpia d’aquell qui el venia, però també el podia vendre per compte d’altri. Aquest tipus de venedor solia tenir una sola bóta dins l’aiguavés de davant, i els seus clients solien esser del veïnatge. Però també podia donar-se el cas que qualcú de més enfora cercàs un lloc on comprar vi, i per indicar-li que en aquella determinada casa se’n venia, es posava penjat sobre el portal un ram o branqueta de pi, i tothom sabia què significava això. El refrany esmentat vol dir que quan una cosa és molt bona no necessita que se’n faci propaganda, que prou s’ho diu la gent una a l’altra. És el mateix significat que aquell que en castellà diu que el buen paño en el arca se vende.
També a
terres castellanes i d’altres llocs de la Península un ram sobre el portal d’una casa indicava
que allà es venia vi o que era una taverna. Les dones que exercien la prostitució
per compte propi, a casa seva, prengueren el costum de posar un ram (no sé si
també de pi o d’altre arbre) dissimulant així una mica la proclamació de la seva
professió fingint tenir taverna, si bé tothom sabia que es tractava d’una altra
cosa, i per això la gent començà a conèixer-les per rameras nom que encara perdura, però
que en la nostra llengua és un castellanisme totalment
innecessari.
Que les paraules canvien de sentit és tan evident que no cal ni demostrar-ho. Però sí que val la pena reiterar que fins i tot els millors diccionaris en línia poden estar -és lògic que estiguin- una mica desfasats respecte a l’ús actual. Per què? Perquè un diccionari aspira a l’estabilitat mentre que l’ús -en una llengua viva- s’esforça a recrear, estirar i esprémer una paraula per treure’n tot el suc.
És cert que sovint un nou sentit, avalat per un ús massiu, triga massa a entrar al diccionari, però que trigui un temps és del tot aconsellable, perquè l’ús és massa vel·leïtós per al seriós diccionari, sobretot si és normatiu i no d’ús.
Quan el febrer del 2013 el DIEC va afegir a enervar-se el sentit que ja tenia per a la immensa majoria de parlants -quan la seva primera accepció va passar de perdre el nervi a la quasi antònima posar-se nerviós -, no és que el verb se’ns transvestís de la nit al dia sinó que el DIEC va admetre per fi el que ja volia dir des de feia més d’un segle, el sentit que ja li donava Josep Pla el 1925: “No podia dormir. El tic-tac del rellotge m’enervava”.
És mitòman qui pateix mitomania, i avui la mitomania, segons el DIEC, és la “tendència malaltissa a inventar mites o històries fantàstiques”, però demà (o d’aquí uns anys) també serà la “tendència a mitificar o admirar exageradament persones o coses”. I la millor prova és que aquest ja és el seu primer sentit al Diccionari normatiu valencià, que va gairebé sempre un pas endavant.
L’organització d’una fira dedicada a la llengua seria un vehicle poderós per portar el català al món dels negocis
Ens ataca un cop més la Direcció General de Política Lingüística amb una campanya de conscienciació per a l'ús de la llengua, aquesta vegada (enèsima?) en el món de l'empresa, a fi que el sector privat s'adoni, entengui finalment la importància de fer servir la llengua catalana en la seva activitat. Una cosa que a Catalunya hauria de ser òbvia sembla que s'ha d'explicar a base de tríptics en policromia i bones intencions, un cop constatat l'efecte bumerang pervers de la política sancionadora i de les famoses multes lingüístiques. Ara sembla que torna a ser millor anar amb el lliri a la mà.
Però iniciatives d'aquesta índole demostren que seguim ancorats en codis pretèrits, molt propis dels anys vuitanta, quan una campanya com la de la Norma ho va petar fins i tot abans que existissin els mitjans de comunicació públics només en llengua catalana i encara recordem eslògans d'un ganxo indiscutible, com aquell «El català, cosa de tots». D'aleshores ençà, l'efecte de les campanyes similars promogudes per la DGPL ha estat més aviat modest (o estèril), fins al punt d'aixecar crítiques i, en alguns casos, també aversió confessa (us recordeu d'aquella odontomascota?). Les estratègies que funcionaven fa trenta anys no tenen per què anar bé ara.
Però de coses se'n poden fer més, se n'han de fer més si l'objectiu és mostrar el pes que una llengua té en un mercat. Tot un pavelló podria estar dedicat a la canalla. Com passa al Saló de la Infància, on hi ha tot espai enorme amb tirolines, inflables i pistes de minibàsquet patrocinats per colacaos i nesqüics, es podria fer el mateix, però amb empreses que etiquetin en català. Més coses: un espai a imatge de la Setmana del Llibre però dedicat al disc en català, i si ens estirem una mica, amb actuacions en directe. Un petit cinema, amb cadires plegables si es vol, amb una programació de pel·lícules doblades o subtitulades al català. Un espai professional, on empreses dedicades a l'assessorament lingüístic poguessin donar a conèixer els seus serveis. Una zona institucional, és clar, amb informació dels cursos del Consorci, i del programa de parelles lingüístiques, amb un espai per fer-hi parelles. Estands per a les institucions acadèmiques, com ara l'IEC, el Termcat i les universitats. Llengües convidades, flamenc, friülà, basc, cors. I els mitjans de comunicació? Només faltaria. Els diaris en català podrien portar-hi les seves firmes més importants per atansar-se al lector i aplegar subscriptors. Les ràdios, amb els mitjans per fer des d'allà alguns dels seus espais en directe. I tot plegat amb un programa de conferències, taules rodones, lectures públiques, concursos de dictats, campionats de Scrabble (Màrius Serra i Pau Vidal, vetats) i ja no sé quantes coses més. M'ha sortit un paràgraf llarguíssim.
Seria una festassa de por. Amb l'impacte mediàtic del congrés dels mòbils ja em conformaria. Però la clau seria l'endemà. És el que fa sempre el món dels negocis: fer balanç del nombre d'expositors, de gent que ha visitat la fira, de productes adquirits, en definitiva, d'impacte econòmic sobre l'economia real. A Esade en prendrien nota. I llençarien el tríptic.
Tornen a bufar vents de remodelació de la llengua. En els temps que m’ha
tocat viure amb l’atenció fixada en els combats que ha rebut, i que rep, la
nostra llengua, observant com ella els encaixa i va tirant aquí caic, allà
m’aixeco, he pogut veure com alguns d’aquests atacs els inspira la recta
intenció d’afavorir-la i sobretot de posar-la al dia, de modernitzar-la. I, de
la meva banda, no em puc estar de dir que aquests vents em fan angúnia. Vàrem
travessar, fa uns quinze o vint anys, la maltempsada del català light. Però si les llengües no en tenen
de light; les llengües són el que són
i no pot anar un avançat a descarregar-les de sí mateixes ni a cercar-los la
lluna en un cove respecte al seu pes, al seu caràcter y a les normes que la seva
naturalesa inspira.
L’elenc
de reformistes és prou divers i amè, però parem compte que per comptes d’una
llengua reformada, no ens surtin amb una llengua deformada. Però no siguem
pessimistes, d’entrada, deixem fer, sospesem, analitzem i vegem què hi ha
d’acceptable i què de secret desig de fer-se discordant, per a emportar-se això,
la palma de la discòrdia.
No aniríem pas
a fer unes matemàtiques, o una aritmètica, light. És clar que no és igual ─no
podríem fer el light aritmètic que
dos i dos facin cinc─ però per a entendre’ns va bé. Les llengües tenen una
fesomia i unes normes que neixen de la seva constitució, com hem dit, i que no
poden ser violades així com així, és a dir, sense alterar-la a ella i
desfigurar-la, perquè perdi el seu tremp i la seva qualitat. No hauríem pas
d’anar mai a parar en allò que tants caps tan barrets. Si la llengua estigués
exposada a l’opinió de cadascun, pobres de nosaltres. Però vegem-ne més
perspectives.
N’hi ha alguns que
es queixen de les dièresis sobre paraules que diu que no hi calen. Els hi
col·locà mestre Fabra i diria que en sabia més i hi tocava més que cap de
nosaltres. Potser que tot tingui a veure amb què no havem assimilat la teoria,
l’estructura i la saviesa de la fixació fabriana, que no obeí a un antull o a un
impromptu, ans a una reflexió docta
i repensada, a un coneixement profund de l’idioma a quo, el llatí, i de l’idioma ad quem, el català. Fabra no tenia
pressa i no es deixava atabalar per fums de renovació i per plantar bandera de
reformador modern. El presidí la cultura, el seny, la penetració, que floriren
en una obra acceptable als més coneixedors del ram i més exigents. Potser que
tots aquests vents i neguits per retocar allò que ha estat ben tocat, no siguin
més que falta d’assimilació de la norma fabriana. Cal conèixer-lo de dalt a
baix, Fabra, en la seva gramàtica, en la seva ortografia, en les seves converses
filològiques. No trobaríem un aglutinador eficient com ell.
Se’n perfilen
d’altres que vindiquen que les llengües “evolucionen”, amb la qual cosa volen
justificar els barbarismes que utilitzen, grossa arreplegada de paràsits de la
pobra llengua, i pretenen amagar la seva ignorància de la llengua y dissimulen
la seva impotència per parlar-la com Déu mana. Em creuria que n’haveu trobat més
de tres. Emplenar-se de barbarismes no és evolució, ans camí de
mort.
A uns altres
els fan nosa els accents gràfics. Diu que no calen pas. Que el llatí no en té i
l’anglès tampoc. Però segur que embelleixen la llengua, els accents gràfics, li
donen amenitat, varietat, i diria que totes les romàniques els tenen. Ajuden el
qui fa tentines, els neòfits que n’enceten l’estudi, el mateix lector de la mena
que sigui, i col·laboren a aclarir mots i lectures. Són un revestiment favorable
de l’escriptura, de la lectura.
Allò que més
neguiteja és que n’hi ha molts d’impacients per fer, no saben exactament què,
però per fer, a favor de la llengua, per respirar, per exonerar-se d’una burxada
interna. Potser per fer-se notar com a innovador i savi, home exacte del moment.
Com cal que vigilem i anem ben desperts i alertats compensant aquests
vents.
Amb
l’espanyol, majorment a la península, mireu què hi ha: Existeix La Real Academia de la Lengua, amb el
lema Limpia, fija y da esplendor.
Manoi que bé que ho tenen, quin plantejament més savi. Ha de ser càrrec
d’experts, d’alts experts, de gent sàvia i seriosa, i no de qualsevol il·luminat del moment, reformar la
llengua. Limpia, elimina brossa,
paràsits, el manlleu no és cap riquesa ni cap “evolució”, és malaltia i lletjor.
Tot i que el castellà, com l’anglès, és un idioma potent, estès a mig món i que
no ha de passar quimera per combats o infiltracions
deturpadores.
I encara vull
manifestar que no sóc un conservador d’aquells tossuts que s’oposen als canvis
que imposen la vida i el progrés legítim; no sóc partidari d’allò encarcarat (...) nihil innovetur, nisi quod traditum est. Tan sols demano que hi hagi amor sincer a la llengua,
que el seu caràcter en sigui ben preservat, i que la cosa sigui feta amb seny i
saviesa.