canari
Beguda que s'elabora barrejant aigua, xarop de llimona i
aiguardent en quantitats variables.
|
No, jo no vull absenta, jo vull un canari. A mi m'agrada
dolcet. |
Tant la beguda com la denominació són molt populars en diverses
comarques valencianes com ara
cansalada entrevirada
Cansalada del ventre del porc que, juntament
amb el teixit greixós, té teixit muscular.
|
Jo, amb dos ous fregits i un tros de cansalada entrevirada, dine
com un home. |
En la narració Viatge de Nadal d'Enric Valor
trobem:
|
Dins el poblet pegaren una queixalada a base de cansalada
entrevirada i pa moreno, tou i ullat com un padou; donaren un grapat de
recapte a les bèsties i seguiren fent via
amunt. |
En La cuynera catalana trobem la recepta
següent de la saboga empanada:
|
Se pasta farina ab aigua tebia y se adoba ab ous crusos, oli, un
poch de anis ayguardent y sal, y se te |
A
Alcoi es diu cansalada entreverada
que, si no vaig errat, és com ho diem tots els valencians, excepte els del
Maestrat.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 152)
Astròlegs, astrucs i desastres
Entre els mots derivats d'astre, un dels més coneguts és astrologia ‘ciència dels astres', i el seu derivat astròleg. Fins ben entrada l'edat moderna la majoria de la gent creia fermament que el destí de les persones i de la humanitat estava escrit en el cel, i que per conèixer-lo només calia saber interpretar els moviments dels cossos celestes, sobretot els del sol, de la lluna i dels planetes, cosa en la qual es declaraven experts els astròlegs, i per això tenien molt de prestigi, encara que en moltes ocasions no encertassin gens ni mica en les seves prediccions.
El
prefix des- en mots composts sol convertir el significat de l'element
principal del
compost en tot el contrari del que tot sol significa, com ocorre amb fer
i
desfer, conèixer i desconèixer, etc. I així, anteposat a
astre amb el seu sentit de ‘sort' o ‘destí', significa
tot el contrari a astre, amb el sentit de bona sort (recordau
que també es
diu «ha nascut amb estrella» de qualcú a qui li van molt bé les coses), i sol esser
aplicat com a substantiu a un fet perjudicial, generalment amb conseqüències
lamentables. De desastre sortí desastrat, i segles enrere es
trobaven
expressions com home desastrat i cosa desastrada, però fa temps
que caigueren en desús. En canvi és molt usual desastrós, que el veim escrit o
el sentim molt
espesses vegades, i que més valdria no haver-lo d'utilitzar amb tanta
freqüència.
En un tast de fa gairebé un any ( El dubtós ennobliment de la Barceloneta) lamentava que el Consell Supervisor del Termcat hagués decidit que de la gentrification no en diguéssim gentrificació sinó ennobliment. Avui em puc felicitar que ho hagi reconsiderat i decideixi dir-ne gentrificació. Com se sol dir, rectificar és de savis. Però no puc evitar pensar que en aquest cas, i en tants d'altres, partir d'un debat previ més ampli evitaria desconcerts que no fan cap bé a la llengua ni al prestigi de la norma.
Més ampli vol dir, simplement, que inclogui un o més interlocutors que aportin a aquell consell de savis la dosi de realisme que s'adquireix fent de mitjancer entre norma i ús: emprovant als usuaris els termes que ells ens posen a l'aparador. S'ha d'haver fet molt poc per concloure que ennobliment funciona en el món real per traduir gentrification.
De fet, l' ennobliment era tan inviable que gairebé cap mitjà s'hi va apuntar. Però altres propostes poc realistes que el Consell Supervisor manté i avala continuen sent una font de desconcerts i divergències. Com la de dir-ne apoderament del terme sociològic empowerment. Segons el Termcat, apoderament cobreix el concepte “sense ambigüitats aparents”, p erò aquest mot ja acumula els sentits: 1) posar sota el propi poder, 2) aconseguir poder i 3) donar poders a algú perquè et representi. I és poc viable que encara hi afegim 4) donar poder a grups marginalitzats perquè puguin controlar la pròpia vida. Seria millor que el nou significat tingués un nou significant. En aquest cas el nom i el verb (ben formats en català) em poderament i empoderar.
Això explica que TV3, Catalunya Ràdio, Ada Colau o l'ARA ignorin el Termcat i en diguin empoderament i empoderar, que altres mitjans -per obediència- en diguin apoderar i apoderament i que uns tercers vacil·lin. El desconcert està servit, i no és improbable que en un futur el Termcat també aquí acabi fent una reconsideració que un debat previ més ampli hauria estalviat.
Coses que la normativa de la llengua no admet però que ja han agafat vida pròpia en el català d'avui
Com que per demanar que no quedi, vet aquí la meva particular carta als Reis de coses que la normativa podria admetre (trobareu més propostes, i sobretot més ben explicades, al llibre col·lectiu Canvi d'agulles):
1. Encantat de coneixe'l. S'ha estès una fórmula com aquesta davant la incomoditat de reproduir un refistolat Encantat de conèixer-lo, tot i que comporta pràctiques poc naturals en català, com ara elidir una consonant muda i aplicar les regles d'accentuació a un mot inexistent com és coneixe. És un cas semblant a Digue'm que sí.
2. No te n'enfotis. Alguns verbs que regeixen la preposició de han acabat incorporant el pronom en com un prefix, i per tant repetint el mateix pronom: No te n'enriguis. No me n'enrecordo. També és molt més freqüent dir encostipat que constipat.
3. Ex-alt càrrec. La solució pràctica d'ajuntar sempre el prefix amb el substantiu que acompanya genera fórmules extravagants quan el terme és un sintagma que actua com una unitat: exprimer ministre, exalt càrrec, exnúmero dos. Per això apareix el guionet en aquests casos, una solució de compromís que no resol el problema, però almenys facilita la lectura: ex-número dos.
4. Per i per a. S'ha estès arreu la proposta Coromines-Solà per a l'escriptura de per i per a seguit d'infinitiu, fins al punt que només s'aplica la norma si un autor la demana explícitament. Cal però esclarir dos usos més: amb datació, en casos com Els partits ja es preparen pel 27-S / per al 27-S, i amb opinió. En aquest punt, ja s'està reduint a fer sempre per, a fi d'evitar ambigüitats: Per mi no ho compris (crec que no cal comprar-ho), Per a mi no ho compris (no ho compris per donar-m'ho).
5. Que n'ets de ximple. Diu la norma que, en la mateixa frase, no podem trobar el pronom feble i, alhora, el complement que substitueix sense marcar-ho amb comes. Ara bé, aquest ús sintàctic de la coma de vegades té efectes prosòdics no desitjats. La frase Mira que n'ets de ximple, perfectament viable oralment, acaba incorporant una coma que convida a fer una pausa inexistent i tibada: Mira que n'ets, de ximple. Passa el mateix en casos com Digue-li a la mare que truqui i Digue-li, a la mare, que truqui.
6. ¿Que hi ha algú? Diu la norma que no hem d'escriure mai l'interrogant d'obertura, però és un fet que facilita la lectura quan la frase, d'entrada, no té forma interrogativa, i n'hi ha que advoquen per posar-lo sempre. S'ha estès però la solució de fer-lo facultatiu, a criteri de l'autor o el corrector de torn d'acord amb cada frase, i s'hauria de poder emprar com un recurs més.
7. Què has dinat? Els verbs que designen els àpats són considerats intransitius, de manera que no podem dinar macarrons, sinó prendre macarrons per dinar, i no podem demanar a la canalla Què vols esmorzar, sinó Què vols prendre per esmorzar. El diccionari Alcover-Moll recull l'ús transitiu d'aquests casos en valencià, de manera que al verb sí que se li pot enganxar la menja.
8. Esclar. Corren com la pólvora les aglutinacions de locucions per formar termes únics, en general adverbis. Ja no estranya gens trobar escrit sisplau, esclar, encabat, i es reprodueixen casos com oitant i perxò. No ens hauria sorprendre: altres adverbis ben arrelats tenen també l'origen en aglutinacions: adéu, enlaire, alhora, potser.
9. Ara l'hi dic. L'agrupació de pronoms l'hi s'ha acabat estenent com a fórmula quasi universal per a la combinació dels pronoms de complement directe definit i complement indirecte al singular. Formes com li ho faré saber, la hi dono de seguida, li la regalaré demà, ara li'l porto resulten impostades per infidelitat a la llengua oral: l'hi faré saber, l'hi dono, l'hi regalaré, l'hi porto.
10. Quiròfan i companyia. I per acabar algunes paraules, ben freqüents ja en llengua escrita sense cap marca de cursiva: nòvio, làmpara, quiròfan, bodega, friqui, nòria, crucigrama, carinyo, mimar, tonteria, disfrutar, primar, esnifar, rondo, pime, guiri, biombo, cabrejar-se, carpa, cana i unes quantes més.
Ara, segur que em porten carbó...
D'aquestes històries, i de la geografia, la flora i la fauna dels boscos del Nevoso, qui ho sabia absolutament tot era el seu vell amic, el professor eslovè Drago Karolin, un erudit d'antiga escola, d'educació clàssica impecable, de correcció perfecta, format en el rigor acadèmic anterior al 1914, i que, segons recorda Magris “ha sempre parlato un tedesco cerimonioso e antiquato”, un alemany formal i correctíssim, que no era la llengua del seu propi país però que respectava escrupolosament. Un dia, sabent que estava malalt, Magris i la dona van anar a fer-li una visita, que sospitaven que podia ser la darrera: el professor Karolin tenia noranta-dos anys era al llit enfebrat i cobert de suor, però els ulls eren encara vius i tendres, diu l'escriptor, en una cara que conservava “una expressió de severa autoritat”. A l'hora del comiat, el professor regalà als visitants una targeta o cartolina amb una fotografia del Nevoso, que a la part de darrere portava impresos uns versos seus. Llavors s'incorporà una mica al coixí i, amb lletres grans i tremoloses, va traduir a l'alemany els quatre versos.
Poc temps després, Magris va rebre una carta, també amb escriptura incerta i grossa, en alemany. El professor Karolin hi explicava que, segons afirma la seua dona, que l'observava de costat mentre traduïa els versos de la targeta, sembla que hauria escrit das Berg en comptes de der Berg (la muntanya), o siga amb un incorrecte article neutre i no amb el correcte masculí, i si fóra així, per favor, que li perdone aquest error tan censurable. I afegia que, si realment havia comès un error com aquest, era degut sense dubte als seus problemes circulatoris, que li produïen amnèsies puntuals. El professor Karolin, diu Claudio Magris, no podia anar-se'n d'aquest món sense haver corregit l'error i haver aclarit, per a ell mateix i per als altres, qualsevol dubte sobre aquest punt. “La correcció de la llengua”, conclou el narrador, “és la premissa de la claredat moral i de l'honestedat. Moltes bretolades i prevaricacions violentes naixen quan hom empastifa la gramàtica i la sintaxi, ... abolint distincions i jerarquies en un garbuix equívoc de conceptes i sentiments, deformant la veritat”. I una sola coma en el lloc equivocat, afegeix, pot produir un desastre i provocar incendis destructius. O, més greu encara, si és una confusió de gèneres gramaticals, per exemple quan algú (no un venerable professor eslovè, sinó una alta autoritat, com ara l'alcaldessa de la capital del meu país) confon en públic el masculí amb el femení, amb una ignorància barroera que correspon al menyspreu profund de l'idioma. Com si el senyor rei d'Espanya o el president del Govern digueren, en un discurs, la calorita. Qui sap si es tracta, també, de problemes circulatoris o d'amnèsia.