O examinofòbia
Exemple d'Ús: «Només de pensar en el setembre ja estic
agobiat.»
Ús correcte: «
ja estic
fastiguejat/ratllat/estressat.»
Explicació: També hi ha tota la gamma de formes verbals. Per exemple, «No
m'agobiïs»: «No m'atabalis»; «T'agobien molt, oi, a la
feina?»: «T'estan molt a sobre, oi?...»). I l'adjectiu agobiant.
Exemples: «Aquest nen és molt agobiant»: «Aquest nen cansa molt /
és molt pesat / atabalador»; «Quina feina més
agobiant»: «Quina feina més estressant/asfixiant».
(Publicat al diari Avui l'11 d'agost del 2008)
Hauríem d'acostumar-nos a parlar d'ideologies lingüístiques, de la mateixa manera que parlem d'ideologies polítiques o socials. La veritat és que les nostres posicions lingüístiques tenen sempre una dimensió ideològica, que tenim la llibertat de construir la nostra pròpia ideologia lingüística i que el fet lingüístic no és axiomàtic, sinó que es pot debatre.
I quina és la ideologia lingüística del PP? Pregunta oportuna ara que Esteban González Pons ha anunciat que al setembre el PP presentarà al Congrés un projecte de llei per minoritzar, encara més, les llengües diferents del castellà. La meva resposta és que la ideologia lingüística del PP s'assembla perillosament a les ideologies polítiques totalitàries i, alhora, és equivalent a la ideologia del darwinisme social, que és una concepció classista i insolidària de la societat. Malignitat ideològica pura i dura.
L'articulisme, tal com jo l'entenc, és meitat periodisme, meitat literatura. Del periodisme té el factor actualitat. De la literatura té la reflexió intemporal.
Deia Eugeni d'Ors: “Elevar l'anècdota a categoria és descobrir allò que d'etern hi ha en cada moment.”
I sí. En aquest article meu de l'estiu de l'any 2008 que ara reedito, l'anècdota és una iniciativa concreta del PP contra la nostra llengua, l'etern és la ideologia lingüística del PP: malignitat pura i dura. Abans i ara.
Hi ha pareo: mocador gran lligat a la cintura per damunt del
banyador. Potser la forma nostra podria ser pareu.
No hi ha performance (actuació).
Accepta raspall de dents, encara que la forma clàssica és raspallet de les
dents.
A més del doblet obertura / apertura, accepta reobertura, però no
reapertura.
Hi ha teleespectador i televident, però no telespectador.
No hi ha vergonya
aliena (vergonya pels altres, per ell, per ella, etc.)
No arreplega la setmana
anglesa (en què és festa la vesprada de dissabte, vigent des de
1913), ni la setmana dels barbuts, la més freda de l'any (15
de gener, sant Pau Ermità i 17 de gener, sant Antoni
Abad).
No hi ha posar-se al mig
com el dijous.
No hi ha fer dilluns
(fer festa el dilluns), ni fer
divendres (fer dejuni), però sí fer dissabte (neteja a
fons de la casa).
No arreplega joli blau,
nom comú del lliri blau.
En l'entrada llista no hi ha la llista Robinson (en què es poden
inscriure les persones que desitgen eliminar les seues dades de les llistes de
màrqueting a fi de no rebre trameses. La persona que figura en la llista
s'anomena colloquialment robinson).
En llistat (acc. 4) es
diu que és sinònim de llista, però aquesta accepció se n'hauria d'eliminar i
acabar en la 3a. que és la que cal: relació escrita de dades produïda per una
impressora, ja que mentre les dades només són en l'ordinador, el que hi ha és
una llista.
En l'enumeració de llits no figura el llit niu (conjunt de dos llits que
formen un sol moble en què un es guarda davall de
l'altre).
No accepta fer el longuis (o
llonguis), en el sentit de desentés, però sí que accepta fer
l'orni.
En l'entrada llop, no arreplega les locucions el llop muda de pèl però no de
vici, el llop muda les dents però no els pensaments,
i llops amb llops no es mosseguen.
Hi figura llorejada com a adjectiu, però no com a
substantiu: li han concedit la llorejada.
En lluent, a més de la locució lluent com una espasa, també hi ha
lluent com un ambre i com un
espill
En l'entrada negre, hi ha negre com la sutja i com un tió, però
també hi ha negre com una
llúdria.
No hi ha lluita
armada.
No accepta xiringuito,
que és la forma viva, i ho resol amb guingueta, baret, barracò,
etc.
En lloro, figura xarrar com un lloro, però no l'expressió al lloro (que indica atenció, compte,
acció).
En l'entrada semàfor hi ha llum roja, verda i ambre. Aquesta última
és un calc del castellà. ¿No és més nostre dir llum taronja o
carabassa?
Quant a les fases lunars, hi ha lluna minvant, que popularment es
diu en minva, i així els llauradors
aconsellen d'empeltar els tarongers en febrer i en minva.
No arreplega lob com a colp del tenis i del
bàdminton.
No recull la locució llatina, molt viva en els àmbits jurídic i
lingüístic, loco citato (en el lloc
esmentat).
No figura loden (abric de llana
impermeabilitzat).
No arreplega la lògica
borrosa o difusa (en filosofia), en què els enunciats no són necessàriament
totalment certs o falsos, sinó que es parla del seu grau de
veritat.
No figura l'escriptura
logogràfica, la xinesa.
No arreplega luddita: membre d'unes bandes
d'obrers angleses que a principis del segle XIX volien impedir violentament la
introducció de màquines en la indústria.
No hi ha lupanar,
sinònim culte de bordell, prostíbul.
No arreplega l'expressió vols ma?, que diu
la mare al xiquet ( ma, en àrab, vol dir aigua).
Hi ha Magistratura
del Treball, que ja no existix.
En l'entrada magre -a, no hi ha ballar-la
magra (passar necessitats), ni més magre que un
garrot.
No hi ha la mahoma
(ninot moro).
En l'entrada mai, podria afegir- s'hi mai dels mais (castellà: "jamàs de los
jamases").
En maig, podria afegir-s'hi com l'aigua de maig (molt ben
rebuda).
Accepta, amb bon criteri, cangur com a
mainadera.
Hi ha maionesa, encara que maonesa em sembla perfectament
defendible.
No hi ha maizena (midó
de dacsa).
Accepta maleducat
(junt), considerant que el procés de lexicalització ja s'ha consolidat, com
també en malhumor.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Llagrimal / llagrimer. Lacrimal només s'accepta com a adjectiu: les glàndules lacrimals; tea / teia; pèleg / pèlag; aniquilar / anihilar; en joli / enjòlit (en suspens); avantpassat/ antepassat, ancestre; tramús / llobí; llogarenc / llogarrenc; llot / tarquim; lluentó / llustrí; misto / llumí (sard); enllustrar / llustrar; loteria / rifa; madeixa / troca; fraula / fraga (botànicament és una fruita seca); maduresa / maturitat; mangarrufa / magarrufa (engany); magribí / magrebí; maharaní / maharani; publitramesa / mailing; malària / paludisme; malgastar, dilapidar / balafiar, malbaratar; malcregut, malcreient / desobedient; roïndat / dolentia, dolenteria.
http://www.ara.cat/opinio/Sobre-no-utilitat-duna-llengua_0_1359464057.html
Fa uns 25 anys, quan encara no feia gaire que havia començat a aprendre català al Japó, vaig tenir l'oportunitat de participar en els cursets de català de la Càtedra Ramon Llull a la Porciúncula de Palma. Hi vaig tenir unes experiències valuoses. N'hi va haver una que em va fer reflexionar sobre la utilitat del català. Com que no el dominava gens bé, tenia costum de sortir sol al pati del monestir després de dinar per memoritzar els mots catalans nous. Un dia, mentre ho feia com sempre, un turista espanyol del grup que també s'hi allotjava se'm va atansar i em va demanar en castellà què feia. Li vaig respondre que estudiava català. Es va sorprendre i va dir-me: “ ¿Por qué aprende, un asiático como tú, el catalán cuando el español es mucho más útil? ” És cert que l'espanyol és una llengua que parlen més de 400 milions de persones en més de 20 països del món. En canvi, la població lingüística del català és només d'uns 10 milions... La seva opinió semblava certa, i tot i que jo sabia que no ho era del tot, no sabia explicar-li per què.
La resposta que hauria d'haver-li donat era ben simple. El turista espanyol mesurava la utilitat segurament només pel nombre de parlants, és a dir, quantitativament. Tanmateix, n'hi ha més, de mesures. Per exemple, el català és més útil que el castellà per a mi per conèixer millor la cultura catalana. Si volgués traduir, per exemple, la literatura catalana per difondre-la entre els lectors japonesos, què podria fer sense saber català? En aquest sentit, en la meva circumstància específica, no hi ha cap altra llengua més útil que el català. Ni el nombre de parlants ni el nombre de països on el parlen no compten. En altres paraules, no es pot tractar la utilitat d'una llengua en termes generals. La utilitat varia segons per a qui i segons la circumstància. Malauradament, no ho tenia tan clar aquell dia a la Porciúncula per poder explicar-l'hi bé al turista espanyol.
Els usuaris de les llengües més grans, com l'anglès, l'espanyol o el francès, tendeixen a mesurar la utilitat de les llengües quantitativament, crec. Segurament la importància indiscutible de les seves llengües fa que els seus usuaris nadius siguin poc sensibles a les altres utilitats particulars. I de fet, el japonès, que és una llengua prou gran pel nombre de parlants però que és una llengua minoritària en el sentit que es parla només al Japó, va estar a punt de convertir-se en una víctima de la insensibilitat dels parlants de l'anglès.
El 1948, just després que el Japó perdés la Segona Guerra Mundial, el govern d'ocupació nord-americà va proposar, com una de les mesures de “modernització” del país, romanitzar la llengua japonesa. És a dir, abolir les escriptures japoneses i fer que els japonesos escrivissin la llengua japonesa amb l'alfabet.
El japonès té tres sistemes d'escriptura. Per una banda, hi ha dos jocs de 26 lletres fonètiques (o sil·làbiques) i, per l'altra, uns 50.000 kanjis (ideogrames xinesos). Expressem el nostre pensament tot combinant aquests tres sistemes. Evidentment, no hi ha cap japonès que domini tants kanjis. Diuen que es necessiten uns tres mil kanjis per poder llegir normalment els diaris. Els nens han d'aprendre uns mil kanjis abans d'acabar l'ensenyament primari, amb 12 anys.
El govern d'ocupació va pensar que una de les causes per les quals el Japó imperial havia incorregut en el militarisme antiquat i brutal eren aquests sistemes tan complicats d'escriptura, que permetien a les elits monopolitzar informacions i que dificultaven el desenvolupament normal del sentit de democràcia. Per corroborar la seva teoria, van realitzar una enquesta entre uns 17.000 japonesos d'entre 15 i 64 anys. El resultat va ser sorprenent. El 98% sabia utilitzar els kanjis degudament. Així, la romanització va perdre la base teòrica i el japonès va continuar sent el mateix que abans. També era veritat que els nord-americans, que havien d'afrontar la Guerra de Corea, no volien confusions al Japó insistint en aquest tema tan secundari.
Si enfoquem la qüestió des del punt de vista de la practicitat general, el que va intentar fer el govern d'ocupació nord-americà no era cap disbarat. Si aquella iniciativa hagués tingut èxit, però, el japonès hauria perdut el matís subtil només expressable amb els sistemes d'escriptura originals. I segurament ara no podríem gaudir de les novel·les de Haruki Murakami, ni dels mangues d'Akira Toriyama, ni de les pel·lícules d'Akira Kurosawa. Només d'imaginar-m'ho m'esgarrifo.
Ens omplim la boca de la necessitat de preservar la diversitat lingüística i, alegrement, establim un paral·lelisme amb la necessitat de preservar les espècies vegetals i animals. La idea que la diversitat sempre és més eficaç i menys perillosa que la uniformitat en termes estrictament evolutius (d'adaptació al medi) però també culturals (d'avenç de la civilització) ha quallat de tal manera que ha esdevingut un lloc comú sobre el qual ja no reflexionem. I una de les coses que no ens plantegem gaire és què caldria canviar del nostre sistema social i econòmic perquè deixi de ser una màquina de carregar-se llengües i espècies; perquè deixi de ser -com ens fa tan present la calorada d'aquests dies- una màquina d'accelerar el canvi climàtic i d'hipotecar el nostre futur sobre el planeta.
Exactament igual com, tot i patir per una progressiva desaparició de l'Àrtic que pot acabar fent de la vida dels nostres néts un literal infern, no ens estem d'anar amunt i avall amb avions que enfondeixen la nostra empremta ecològica; tot i patir per la desaparició de les llengües minoritàries, fem mans i mànigues, obsessivament, perquè els nostres fills aprenguin anglès. I la raó és ben simple: pensem en termes de salvació individual, encara que, fent-ho, contribuïm a una condemna col·lectiva de la qual els nostres descendents no es podran escapar ni amb un anglès de la BBC.
Per això és tan important que ens preguntem, amb una obsessió superior a la dèria d'aprendre anglès, com caldria organitzar el món i la nostra vida per preservar no només les llengües i les espècies, sinó també aquella fresqueta que a l'estiu convidava els nostres avis a fer-la petar amb els veïns al carrer. Perquè avui, entenguem-ho d'una vegada, ser un defensor de l' statu quo és tot el contrari de ser conservador.
L'única fórmula efectiva per preservar les llengües i les espècies -les que encara ens queden-és passar amb la màxima rapidesa possible de la globalització a la glocalització i del creixement al decreixement. Pensar en global -en el benestar de tota la humanitat- i actuar en local amb hàbits tan simples com menjar, i consumir en general, el que no ha hagut de viatjar en grans transatlàntics i ve de l'altra punta del món. Amb canvis de mentalitat tan difícils com voler tenir només el que necessitem per ser feliços. Però actuar en local també vol dir convertir la cultura en el que es fa -en el que fem- a l'ateneu del barri o del poble; en lloc de passar-nos hores al sofà veient l'última sèrie de la HBO. Només així desenfondirem una empremta encara més invisible que l'ecològica: la que va convertint la nostra llengua i la nostra cultura en una romanalla antropològica.
Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del col·legi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre. Després, de més gran, va arribar a l'escola un contingent de capellans joves, tots tocats pel Concili. Eren progres, eren rebels i el seu catalanisme tenia una impregnació no tan intuïtiva i més de combat. Si no impartien les classes en català perquè estava prohibit i la inspecció oficial escolar era vigilant, introduïen algunes paraules i alguns paràgrafs de l'idioma comú que eren declaracions de principis i de complicitat. Van ser ells els que van incloure al programa lectiu classes de català. El primer col·legi de Catalunya, que jo sàpiga, que ho va fer. Eren mig clandestines i d'assistència “voluntària”, però ens hi van fer apuntar a tots. El primer mestre que vam tenir va ser el senyor Manuel Clariana. El segon, en Joaquim Arenas, que més tard, amb la Generalitat recuperada i per decisió de Jordi Pujol, seria l'“inventor” de la Normalització i la Immersió lingüístiques encara vigents.
Encara vigents, però sempre en perill, i últimament més. Dimecres, a dos quarts de vuit del vespre em vaig situar davant l'escola Santa Anna dels escolapis de Mataró, la meva, per unir-me als que protestaven per la decisió judicial que obliga que dues classes del centre hagin de fer més classes de castellà de les previstes. Als concentrats ens arriba la notícia que el ministre d'Ensenyament, que és qui mou els fils de tot, ha comparat la situació del castellà a les escoles de Catalunya a la del català en època de Franco, l'època de la qual els he començat parlant. Com que m'he receptat no enfurismar-me, que és el que volen, opto per retirar-me del grup i anar fins a la placeta annexa a l'escola Santa Anna, que des que es va morir està dedicada al pare Joan per iniciativa dels seus exalumnes.