Exemple d'Ús: «No és estrany que trilers com Julian Assange esdevinguin icones
de la llibertat.»
Ús correcte: «No és estrany que tafurers com Julian
Assange
»
Explicació: Tafur o tafurer (‘persona que fa del joc una professió procurant-se guanys amb maniobres fraudulentes') és l'equivalència que dóna el diccionari del castellà trilero, però aquesta
denominació val més limitar-la als de carrer (com els de
El PP es passa el dia dient que el que preocupa a la gent és la feina i les pensions i aquestes coses dels “éssers humans normals” (Mariano Rajoy, 11-4-2015) i no els temes identitaris. Però després es dedica obsessivament a atacar el català en tots els territoris espanyols de parla catalana (bé, darrerament, fins i tot ho intenta a Perpinyà, en un nou ridícul internacional). Davant de tanta obsessió, m'agradaria sentir algun empresari català, d'aquests que es reuneixen amb Rajoy o, senzillament, dels que voldria un encaix de tercera via, demanant en veu alta a Rajoy que deixi estar la llengua (o que es preocupi per l'anglès) i es dediqui a resoldre els veritables problemes de la gent. Només faltava Pablo Iglesias al·legant ignorància sobre el català a València.
Escola Valenciana alerta que un any més hi haurà molts xiquets que no es podran matricular en català per manca de places
El nom sí que fa la cosa. Potser no sempre, però sí que, sovint, cal una etiqueta, un substantiu que identifiqui amb claredat el subjecte. És el que pretén l'estudi que presenta el sociolingüista Miquel Àngel Pradilla, amb la benedicció de l'Institut d'Estudis Catalans. El nom que vol fer la cosa és catalanofonia.
Per parlar de tots els llocs on es parla català, s'han fet servir noms com territoris de parla catalana, domini lingüístic català o, directament, Països Catalans. Els dos primers, més que noms, són descripcions. El tercer està polititzat i s'interpreta com una realitat política, aspecte que crea rebuig entre alguns sectors de la societat, especialment valencians i balears. Avui és "un nom tabú", com va dir Isidor Marí en la presentació a l'IEC.
Així doncs, per despolititzar la llengua, Pradilla proposa el terme catalanofonia, en la línia de noms ja existents com la francofonia i la lusofonia, que ja es fan servir per als països on es parla francès i portuguès. Tal com va dir el president de l'IEC, Joandomènec Ros, la història colonial de la francofonia i la lusofonia no coincideix amb la de la catalanofonia, però el nom, al capdavall, sí que pot servir.
La intenció dels impulsors de l'estudi és precisament preservar la cohesió de la llengua, atès que es parla en territoris amb legislacions diferents i polítiques de promoció i protecció de tota mena. I tot i que la majoria d'aquests territoris són dins d'Espanya i la Constitució diu, en el seu article 3.3.: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció", la política del Partit Popular, com va dir el conseller Ferran Mascarell, s'ha dedicat a incomplir la Constitució en aquest punt.
La situació actual entre territoris, segons Pradilla, ha superat els temps en què es deia que el català i el valencià no eren una mateixa llengua, però avui des de València no es participa gens en aquesta supracomunitat lingüística. Pel que fa als territoris de la catalanofonia, en paraules del conseller de Cultura, "l'Estat ja no és indiferent, sinó que és combatent". "El nom nou ens ha d'ajudar", perquè dóna "una visió global molt valuosa", va afegir Mascarell. "Cal crear polítiques entre les institucions dels altres territoris, que no hi ha manera de fomentar perquè els partits que hi governen busquen justament aquesta disgregació".
Amb un Institut Ramon Llull escapçat, la proposta nominal de Pradilla -intencionadament apolítica-, hauria de servir per recuperar la col·laboració acadèmica entre les comunitats autònomes per preservar -dit amb paraules constitucionals- aquest patrimoni cultural tan ric.
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va afirmar ahir a
Catalunya Ràdio que, si s'arribés a imposar el 50% de castellà –tal com ella
afirma que pretén el
govern del PP–, seria “la mort del català a l'escola”.
Malauradament, el català s'ha convertit en la víctima d'una ofensiva, la del PP,
que va més enllà del percentatge de presència que català i castellà han de tenir
a l'escola. L'estratègia del govern espanyol supera la qüestió lingüística i,
amb la complicitat del poder judicial, apunta directament a furgar i furgar fins
a crear divisió social a Catalunya i, de passada, vendre a fora un conflicte que
aquí mai ha existit. El govern espanyol està disposat a destrossar el català en
aquesta ofensiva. Alerta, perquè els importa ben poc.
L'obra ha estat elaborada per Jordi Miralda, professor del Departament d'Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona. L'edició, en línia, ha anat a càrrec dels Serveis Lingüístics.