buscabaralles
Aquell que sovint provoca baralles o discussions, que es fica amb
altres persones, molestant-les, provocant-les, insultant-les, incitant-les a la
brega.
|
Pensa fill meu que és més valent qui té autodomini per a
controlar-se davant d’un buscabaralles que el provoca que qui cau en la
trampa i comença a crits i
trompades. |
En la novel·
|
Era el que vulgarment es diu als pobles “un queferós” o “un
buscabaralles”, un home que es dedicava a l’esport de martiritzar víctimes
predispostes. |
La paraula buscabaralles, molt corrent en el
valencià meridional, no apareix en el DOPV de
l’AVL.
cabeç
Cim de contorns
arredonits d’un terreny muntanyós.
|
Les terres que hi han darrere d’aquell cabeç són les
meues. |
En
|
El seu cim és un extens pla, en el que destaquen dos cabeços, i
encara que les seues vessants no són molt ràpides en la part baixa, en
l’alta presenta tallats perpendiculars, amb escabroses costeres. El cabeç
més alt té |
En la
novel·
|
–En girar el cabeç Ausell, ja podrem despenjar alguna tórtora de
les que pugen i davallen dels boscs als restolls –va dir optimista
Feliu. |
I en la mateixa
novel·la, unes línies més avant, podem llegir:
|
Giràrem el cabeç i ens endinsàvem en una fèrtil i ampla collada
flanquejada per l’esquerra per l’alta carena dels Pinsans que, en la
fresca de la vesprada de setembre, començava a tapar-se amb blanca toca de
boira. |
En els
parlars valencians són àmpliament usats: el mot cabeç, la variant formal cabeço –que, segons Coromines, “conserva
la -o pròpia de la fonètica
mossàrab”– i els diminutius cabeçó i cabeçol.
En el
DCVB, la 4a accepció de la paraula cabeç, és: «Part més elevada d’un
terreny rost, d’una costa (val., ap. Dicc. Rima).»
Joan
Coromines, en el seu DECat, ens dóna
àmplia informació sobre la paraula cabeç (II, 510b31-511b3) i en l’Onomasticon Cataloniae ens diu quina és
l’etimologia del mot (III, 160b54-160b59).
Les
paraules cabeç, cabeço, cabeçó i cabeçol les trobem sovint en els
topònims valencians.
El DOPV de l’AVL arreplega cabeç, cabeçó i cabeçol, però no cabeço.
En valencià també es diu:
cabeço, cabeçó, cabeçol
La llengua estàndard sol
emprar: turó
En castellà es diu: cerro
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 150)
Col·locar i
colgar
En català tenim dos verbs procedents del llatí collocare. Un és colgar, forma sortida de l’evolució normal de la llengua popular, i l’altre, col·locar, introduït per via culta. Són mots germans, però la significació d’un i altre difereix considerablement. Collocare té en llatí el sentit bàsic el de posar una cosa a un lloc determinat, adient, i ja s’usava en aquell temps que el llatí era la llengua de l’Imperi Romà amb algunes de les accepcions que té el modern col·locar, com són les de ‘col·locar uns diners per treure’n uns interessos’, ‘invertir’ (en béns) ‘casar bé una filla’, o ‘posar qualcú en un càrrec o en un bon lloc de treball’.
Colgar es troba documentat en català en el segle XIII amb la mateixa significació que té ara, la de ‘ficar dins el llit’, i també la de ‘cobrir de cendra unes brases perquè es conservi durant moltes d’hores el caliu’. En una ampliació del sentit, es diu també colgar al fet de posar cuiros en remull dins una pica per adobar-los, o altres coses en processos artesans o agrícoles. En castellà, però, colgar ha pres una significació molt distinta, la de ‘penjar’. Com s’ha esdevingut això, que un mateix verb indiqui accions tan divergents en llengües tan pròximes com són la catalana i la castellana? En realitat, podem veure que la diferència no és tan grossa. si ens fixam en el significat bàsic del mot, el de ‘col·locar, posar, situar’. Per a nosaltres, aquest col·locar és, generalment, ‘col·locar dins el llit’, i en castellà és ‘col·locar suspès’, ‘penjar’.
En la majoria de llengües romàniques els corresponents derivats del verb llatí esmentat signifiquen el mateix que en la nostra (com ocorre amb el francès coucher, amb l’italià coricare, i amb el romanès culcà). Sembla que només en castellà i en portuguès, colgar té el significat de ‘penjar’.
A
diferents llocs on es parla la nostra llengua també es diu colgar-se (per
pondre’s) el
sol. Això concorda amb el francès se coucher le soleil (un coucher
du soleil és ‘una posta de sol’). En italià diuen al fet d’amargar-se el sol sota
l’horitzó o
darrera les muntanyes tramontàre, però també, amb tot i que no és molt
usual,
coricarsi il sole, és a dir, ‘colgar-se el sol’.
Però aquí, més que el pa de pessic, ens interessa l’ús de mai en frases com la del títol. Fa uns anys un anunci de la nostra ràdio nacional reiterava la següent absurditat: “Si mai heu portat una moto, us ensenyarem a portar-la”.
En una condicional mai és positiu -vol dir alguna vegada - tant si és preverbal (“Si mai heu portat...”) com si és postverbal (“Si heu portat mai...”). Això no passa amb mots negatius com ara ningú : “Si ningú apareix...” no equival a “Si apareix ningú...” En una condicional sense cap no, el ningú preverbal equival a ningú no ; i el postverbal, a algú.
I en aquest cas el diccionari normatiu només t’ajuda a caure. El mai del DIEC2 inclou dins l’accepció cap vegada l’exemple “Si mai vas a Vic, no deixis de visitar el Museu Episcopal”. Per contra, el GDLC posa el mateix exemple a l’accepció alguna vegada.
Qui té raó? És fàcil d’esbrinar. Quina seria la frase equivalent: “Si alguna vegada vas a Vic...” o “Si cap vegada vas a Vic...”? Bada el DIEC? No ben bé i, segons com, és pitjor: mostra poca finor gramatical, massa respecte per Fabra i, sobretot, una escassa vocació pedagògica.
El 1995 el DIEC1 -saltant-se la millora introduïda a partir de 1982 pel DLC (Enciclopèdia Catalana)- torna a redactar l’entrada mai com el vell Fabra : amb l’exemple de Vic i el “Si mai...” darrere cap vegada. Segurament, la ment ultralògica de Fabra, que sabia que cap també té sentit positiu en condicionals (“Si en veus cap, avisa’m”), devia concloure que cap vegada també vol dir alguna vegada allà on mai és positiu; i que, per tant, es podia definir sempre mai com cap vegada.
Però Fabra obviava, i ara ho obvia el DIEC2, que el cap vegada preverbal no vol dir mai alguna vegada. Més enllà d’això, el raonament és tan subtil que aboca l’usuari mitjà -i potser el corrector de l’esmentat anunci- a creure que el mai preverbal equival al castellà nunca. És com si el DIEC2 patís més per semblar intel·ligent que per ser comprensible.
Internet ofereix una oportunitat única per organitzar i difondre tota la cultura en llengua catalana
Se m’acuden formes diverses d’organitzar tota la informació, i materials que s’hi haurien d’incloure. Òbviament, caldria arribar a acords amb els sectors afectats pels drets d’autor perquè no voldríem fomentar la pirateria, per molt catalana que fos, i trobar un sistema per fer descàrregues legals. La informació es podria organitzar en sis àrees temàtiques (o més, suposo que és qüestió de pensar-hi): 1. Literatura, amb els quatre grans gèneres: poesia, narrativa, assaig i teatre. 2. Llengua, amb enllaços a obres de consulta i enregistraments sonors de català oral. 3. Música, amb una àmplia discografia en llengua catalana. 4. Audiovisual, amb ràdio, televisió i cinema. 5. Premsa, amb els fons ja digitalitzats de la Biblioteca de Catalunya. 6. Arts gràfiques, amb cartellisme, publicitat i còmic.
Internet garantiria que l’abast de l’arxiu fos prou ampli per poder-hi recollir totes les realitzacions culturals possibles, i l’entorn multimèdia i la possibilitat de fer enllaços traçarien connexions entre registres i àmbits diferents. Un poema d’Ausiàs March amb l’enllaç a la versió musicada de Raimon. Una obra de teatre de Sagarra amb l’enregistrament que se’n feia als anys seixanta a TVE. Tota la cultura en llengua catalana a l’abast de tothom i de tot el món, de forma accessible, gratuïta fins on fos possible i de pagament d’acord amb les fórmules que s’acordessin. La narrativa de Jesús Moncada, la poesia trobadoresca, tot el Cavall Fort digitalitzat, les retransmissions més destacades d’en Puyal, els monòlegs d’en Capri, les pàgines de La Veu de Catalunya, testimonis sonors de tot el domini lingüístic, la discografia de Guillem d’Efak, capítols de Dallas i Bola de drac, diccionaris generals i temàtics de tot tipus, els poemes Salvat-Papasseit, les obres de Pitarra, i un etcètera llarguíssim. Que no som una llengua petita.
Caldria posar-li un nom que no aixequés suspicàcies. Explica Joan Veny que Antoni M. Alcover, en buscar nom per al seu diccionari, va preferir ser oportunista per sumar adhesions, i d’aquí la designació del Diccionari català-valencià-balear, amb una fórmula que facilitava la integració de tots els parlars en un projecte que va acabar sent un monument a la unitat de la llengua. Potser ens convindria anar per aquí, no fos cas que ens giréssim i veiéssim que al darrere no hi ha ningú, i fracasséssim en l’objectiu d’encapsular la llengua per preservar-la i, a la vegada, projectar-la al món.
Ja veig les crítiques, «això és un iTunes barretinaire», on vas a parar. Però mireu la Viquipèdia: els primers de posar una pedreta fora de la llengua anglesa i ara tot de llengües amb la seva versió. Qui sap, potser llengües més potents i tot ens imitarien...
Sociolingüista
andorrà
Joaquim Torres Pla és fill de pare andorrà que es traslladà a Barcelona de jovenet. És per
això que, tot i que va néixer a la capital catalana l’any 1946, va adoptar la
nacionalitat andorrana, que ha mantingut tota la vida.
L’any 1974 va ser un dels fundadors del Grup Català de Sociolingüística,
que actualment es denomina Societat Catalana de Sociolingüística, filial de
l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual va ser president entre els anys
2007-2013. També fou el coordinador de l’àmbit de Llengua del Congrés de Cultura
Catalana. És membre del Consell Consultiu de la Xarxa CRUSCAT i del Comitè de
Redacció de la revista Treballs de
Sociolingüística Catalana. Porta a terme, de manera assídua, conferències,
presentacions de llibres i intervencions en mitjans de comunicació.
És autor, conjuntament amb J. Farràs i F. Xavier Vila, del llibre El coneixement del català. 1996. Mapa
sociolingüístic de Catalunya. Anàlisi sociolingüística de l’Enquesta Oficial de
població de 1996. També n’ha coordinat d’altres i ha publicat un bon nombre
d’articles en diversos mitjans.
En aquests moments allò que li ocupa més temps és l’anàlisi de
l’evolució demolingüística dels territoris de llengua catalana, sobretot de
Catalunya i Andorra, a partir de les enquestes que van apareixent; l’estudi dels
aspectes sociolingüístics del procés polític que viu ara mateix Catalunya i el
treball a favor del manteniment i la potenciació del
català.
Aquesta entrevista ens acosta al Principat d’Andorra, el qual, tot i que
de vegades no és prou ben conegut, tantes afinitats té amb el de Catalunya: de
llengua, de dret... I d’organització eclesiàstica: cal recordar que l’Estat
sencer forma part de la diòcesi d’Urgell, el bisbe de la qual és un dels
coprínceps; l’altre, és el president de la República Francesa. Cal dir, també,
que un gran nombre dels seus habitants són catalans.
Vostè va
néixer a Barcelona, però des de ben petit ha tingut una relació molt estreta amb
Andorra.
Si, el
meu pare era andorrà nascut a Andorra, i jo he mantingut el passaport andorrà
tota la vida.
Com es
defineix?
Em sento
andorrà, em sento català, em sento membre de l’espècie
humana.
I com
definiria Andorra?
Com un
poble amb profundes arrels, que vénen de molt lluny en la història. Aquest poble
disposa d’un Estat sobirà, i això condiciona la seva identitat i la reforça. És
també un país que comparteix llengua i cultura amb altres
territoris.
Els
sociolingüistes són més necessaris com més dificultats té una
llengua?
De fet,
apareixen sobretot quan una llengua té problemes, però al mateix temps la
comunitat lingüística corresponent gaudeix d’una forta vitalitat. És el cas del
Quebec i Catalunya, per exemple. Però també hi ha sociolingüistes en països que
no es troben en aquesta situació, perquè l’estudi de la diversitat lingüística i
dels conflictes entre llengües és útil en aquest món globalitzat en què ens
trobem.
Quina és
la relació d’aquesta entitat amb l’Institut d’Estudis
Catalans?
Des de
l’any 2008, la Societat Catalana de Sociolingüística és una de les 28 societats
filials de l’Institut d’Estudis Catalans, adscrita a la Secció Filològica.
Ha
investigat sobretot en el camp de la demolingüística, una disciplina
relativament recent i encara poc coneguda.
La
demolingüística busca principalment determinar, en les societats o territoris
amb més d’una llengua, la magnitud i l’evolució dels diferents grups
lingüístics. En un món cada vegada més multilingüe, aquest coneixement és molt
útil per a una correcta gestió de les instàncies administratives i
polítiques.
Li hem
sentit a dir, diverses vegades, que
“el català és, de llarg, entre les llengües que no són la principal de cap Estat
de certa dimensió demogràfica, la que té més vitalitat i parlants. Es tracta,
per tant, d’un cas excepcional”. Al seu entendre, quines coses ho han fet
possible?
El motiu
principal de l’excepcionalitat del cas català el podríem resumir en la idea que
la societat de Catalunya ha aconseguit construir, bàsicament durant el segle XX,
una sèrie d’institucions i mecanismes socials que han contrarestat en bona part
la pulsió uniformitzadora que ha exercit de manera sistemàtica el poder central.
Aquesta capacitat de contrarestar els mecanismes lingüísticament unificadors de
l’Estat és absolutament excepcional en les zones desenvolupades del
món.
Andorra
és, en aquests moments, l’únic dels territoris de llengua catalana que
constitueix un Estat sobirà i que té el català com a llengua oficial exclusiva.
Quins avantatges comporta aquest fet?
Si ens
referim a la situació a Andorra, l’estatus de la llengua i del país són molt
positius per al català, sobretot perquè fan que el seu valor social es reforci,
com ho mostra el fet que Andorra és el territori de llengua catalana on aquesta
més avança en la transmissió intergeneracional. Si ens referim a l’àmbit
lingüístic en general, l’oficialitat exclusiva a Andorra i l’existència d’un
Estat andorrà també ajuden la llengua, com ara per la presència internacional
del català que comporten.
L’oficialitat del català no deu excloure, però, que encara calgui
continuar treballant per l’ús de la llengua?
No,
certament. A Andorra hi ha hagut una immigració proporcionalment molt forta i
continuada durant més de seixanta anys, que des de fa dècades és molt
majoritàriament de llengua no catalana. Per tant, tot i la important capacitat
d’atracció que té el català en el país, en l’actualitat aquesta no és la llengua
emprada de manera clarament majoritària en els usos interpersonals. Cal, doncs,
treballar per reforçar el seu coneixement i el seu ús, tal com ja fa
l’Administració andorrana.
En
relació amb unes dades d’una enquesta del 2009, vostè escrivia el següent: “L’ús
més elevat del castellà que del català en els usos familiars i informals a
Andorra contrasta amb el fet que en certs altres usos es fa servir més el
català, de manera que, si analitzem l’ús global de cada llengua, trobem que les
dues s’empren en percentatges similars, propers al 42%”. Aquella enquesta també
donava dades sobre altres llengües: l’anglès, el francès, el portuguès... ¿Es
preveuen canvis, pel que fa a percentatges, en la propera
enquesta?
Andorra
ha passat durant els últims anys per una crisi econòmica greu, en certa forma
més greu que la dels territoris propers, ja que ha perdut una part apreciable de
la població que tenia el 2007. Això comporta necessàriament canvis de tot tipus,
i també en pot comportar de lingüístics. En la mesura que els qui se n’han anat
hagin estat majoritàriament de llengua inicial no catalana, es podria produir
potser una lleugera millora dels percentatges d’ús de la llengua. Però la
prospectiva és un art arriscat; en sabrem més quan en tinguem noves
dades.
Un dels
camps en què vostè s’ha centrat és en l’estudi de la transmissió lingüística
intergeneracional.
La mesura
en la qual una llengua es transmet o no de progenitors a fills condiciona clarament el futur de
l’idioma; per tant, constitueix un dels principals indicadors de la seva
vitalitat. Entre els set territoris de llengua catalana, aquells en els quals el
català avança més en la transmissió intergeneracional són Andorra i Catalunya;
per tant, són els que tenen una vitalitat del català més
alta.
La
societat andorrana és multilingüe. Com és la relació del català amb les altres
llengües que s’hi parlen?
A Andorra
hi ha quatre grups lingüístics de certa entitat, que són els de llengua
catalana, castellana, portuguesa i francesa. Des del punt de vista institucional
i identitari, la llengua d’Andorra és el català, però a nivell dels usos
interpersonals i del valor social, la qüestió és més complexa. Així, resulta que
una minoria dels castellanoparlants d’origen adopta el català amb els fills,
mentre que una part apreciable dels lusoparlants adopta el castellà, i el grup
francòfon bàsicament es manté sense quasi transvasaments.
L’ensenyament en català a l’escola és relativament recent. Aquest fet
deu haver estar molt important per a la consolidació de la
llengua.
No tenim
estudis que ens permetin de ser
concloents en aquest aspecte, ja que abans de l’inici de l’escola andorrana, en
la qual el català és llengua vehicular, no hi havia hagut gaires enquestes
sociolingüístiques. A més, l’impacte que pugui haver tingut aquesta escola pot
haver quedat emmascarat pels efectes de la gran immigració continuada que s’ha
produït a Andorra fins fa pocs anys. També cal tenir en compte que l’escola
andorrana, encara que hagi anat creixent progressivament, continua sense
incloure la majoria de l’alumnat del país.
Una
persona que ve de fora, té la necessitat d’aprendre el
català?
Depèn
dels àmbits laborals o socials en què es mogui. No en tenen necessitat els
assalariats no qualificats o poc qualificats, ja que entre aquests la majoria no
parlen prioritàriament català i tenen poc contacte amb l’Administració, però és
força necessari per als professionals liberals i és totalment necessari per als
funcionaris.
Quina
creu que ha de ser, al seu entendre, la relació entre Andorra i la resta de
territoris dels Països Catalans?
La
relació ha de ser de respecte, de bon veïnatge i de col·laboració, especialment
en les qüestions lingüístiques i culturals. De fet, és el que ja es produeix en
les relacions entre Andorra i Catalunya, com ara en la col·laboració relativa a
la difusió de la llengua i cultura catalanes en el món.
En cada
un dels territoris de parla catalana hi ha persones i entitats referencials que
treballen a favor de la llengua i la cultura pròpies. Quines persones i entitats
destacaria, de manera especial, d’Andorra?
Des que
Andorra va esdevenir un Estat sobirà amb presència a l’ONU, l’Administració
andorrana ha anat assumint de manera cada vegada més clara un paper de defensa i
de promoció de la llengua, i, per tant, n’és el principal promotor. D’altra
banda, entre les entitats privades que potencien el català i la seva cultura,
cal esmentar el Centre de Cultura Catalana d’Andorra i, encara que de manera
menys intensa perquè els seus objectius són molt més amplis, també la Societat
Andorrana de Ciències.
El 28 de
juliol de 1993, Andorra va ser admesa a l'ONU (184è estat membre), i esdevingué
el tercer país més petit que en forma part (després de San Marino i
Liechtenstein). El 1994 es va unir al Consell d'Europa. Andorra és una prova que
l’extensió no importa de cara a poder estar present a tot arreu, com a Estat, i
a ser viable econòmicament.
Efectivament, l’extensió no limita la possibilitat que un territori
esdevingui un Estat, ni tampoc impedeix la seva viabilitat econòmica. De fet,
Andorra entra dins la categoria dels microestats, és a dir, dels estats molt
petits, i també aquests són viables, tal com demostren els exemples esmentats.
Com el
porta, Andorra, el tema de la crisi econòmica?
L’any
2007 el país portava bàsicament seixanta anys creixent d’una manera notable,
tant econòmicament com demogràficament, i aquests últims anys hi ha hagut
decreixement en tots dos aspectes. Es tracta d’un canvi molt important, que duu
a una situació nova, en la qual cal retrobar un nou equilibri. El govern ara
treballa en aquest sentit, sobretot accentuant la interrelació amb els estats
veïns i amb la Unió Europea. Un procés, d’altra banda, inevitable, en un món
creixentment globalitzat.
Com es
viu el moment històric existent a Catalunya?
A nivell
oficial, amb distanciament i no posicionament, tal com és lògic en un moment
crític en el qual Andorra podria prendre mal segons com actués. A nivell de
l’opinió pública, la proximitat física, lingüística i cultural amb Catalunya fa
que hi hagi sectors que vegin tal evolució amb simpatia.
Si
Catalunya assoleix la consecució d’un estat propi, com creu que s’ha de resoldre
el tema lingüístic?
Considero
que el català hauria de ser la llengua principal del nou Estat, la llengua de
les institucions públiques. Per exemple, hauria de ser la de la justícia,
independentment dels drets a l’ús del castellà i altres llengües que es puguin
arbitrar.
Completi
la següent frase, per favor: “Catalunya, gràcies a Andorra,
...”
...ha
trobat un aliat en la tasca de difondre la llengua i la cultura catalanes en el
món a través de l’Institut Ramon Llull; ha pogut veure que el català se sentia a
l’ONU per primera vegada per part de la representació d’un Estat; ha constatat
que gran part dels tractats internacionals tenen una versió en català...
Quan
vénen coneguts seus d’altres territoris dels Països Catalans, què els recomana
que facin, que visitin...?
Una gran
riquesa d’Andorra és el seu entorn natural muntanyenc. Hi ha la possibilitat de fer una gran varietat
d’excursions molt boniques. Un dels espais més interessants és la Vall del Riu
Madriu, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. A l’hivern, les
diverses pistes d’esquí permeten de gaudir àmpliament dels esports d’aquesta
estació. Les nombroses construccions romàniques són un altre dels nombrosos
atractius del país.
Vostè viu
entre Barcelona i Andorra. Com veuen els andorrans als catalans? I els catalans
als andorrans?
Jo diria
que en general hi ha una simpatia mútua, encara que en graus molt diversos
segons les persones. Una part apreciable dels actuals andorrans són nascuts a
Catalunya o descendents de catalans, i això condiciona les actituds. D’altra
banda, Barcelona és la gran ciutat a la qual acudeixen més els andorrans, i això
també condiciona. Pel que fa a la visió que tenen els catalans dels andorrans,
és encara més complexa i va variant amb el temps. Solament diré que en època de
la dictadura, molts catalans haurien volgut ser andorrans, però ara és
diferent.
Andorra fou terra d’acolliment per als exiliats catalans: Teresa Rovira,
filla d’Antoni Rovira i Virgili, es casà, l’any 1946, amb Felip Calvet a
Andorra, l'únic lloc on aleshores es podia celebrar la cerimònia en català;
Pompeu Fabra hi anà, un any abans de morir, a fer el testament, ja que l’hi
pogué fer en la nostra llengua; Esteve Albert s’hi instal·là l’any 1956 i des
d’Andorra prosseguí la seva condició d’activista... Ens
imaginem que, en aquest sentit, ens podria explicar moltes
coses...
Bàsicament com un refugi o una terra de llibertat. La visió, tanmateix,
ha estat diferent segons les èpoques. Els primers anys després de la guerra
civil, durant la guerra mundial, la supervivència o la lluita eren les
preocupacions principals dels exiliats, tal com s’explica en la novel·la Entre el torb i la Gestapo. Durant els
anys posteriors, al llarg del període franquista, en canvi, el que potser
emocionava més els que visitaven el país era la presència pública del català.
D’altra banda, els qui es van quedar a Andorra, s’hi anaren
integrant.
Digui’ns
un somni −individual o col·lectiu− que li agradaria que esdevingués
realitat.
Que el progrés científic continuï avançant d’una manera cada vegada més ràpida, a fi que abans de gaires dècades la humanitat hagi vençut les malalties i l’envelliment. Que els éssers humans vagin assumint el pensament positiu i l’empatia universal. Que la democràcia, entesa tant des del punt de vista dels drets individuals com dels col·lectius i aplicada de forma cada vegada més conseqüent, s’estengui per tot el món.