El cosinet explicant peripècies de la mili
Exemple d'Ús: «No vaig poder entrar als Mossos perquè no vaig superar la revisió
metge.»
Ús correcte: «
no vaig superar la revisió
mèdica.»
Explicació: És una ultracorrecció. Penseu en medecina, medicament o medicació (tots derivats del llatí mederi, ‘cuidar,
curar').
Amb el nou cicle electoral, la gestió de la diversitat lingüística a Espanya pot dependre de l'emergent partit liberal
El partit d'Albert Rivera s'ha vist instat per les enormes perspectives electorals a elaborar un programa sencer vàlid per a tot Espanya. Són tota una novetat, aire fresc per a la dreta espanyola, tan arnada. Però són uns vells coneguts a Catalunya, on han desenvolupat tot un ideari al voltant d'una única matèria que s'ha convertit en l'argument axial de tota la seva acció política: la llengua. I són tres els pilars sobre els quals han sustentat el seu discurs: l'afició a la llengua comuna, la defensa del bilingüisme i la crítica a la política lingüística.
Ciutadans i la llengua comuna. Hem sentit a Ciutadans sostraure a les llengües qualsevol condició que no tingués a veure amb la comunicació estricta. “Les llengües serveixen per comunicar-se”, han dit, en una interpretació de la qual qualsevol alumne de primer de filologia pot entreveure la fal·làcia. El que serveix per comunicar-se és la facultat del llenguatge, que és efectivament comuna per a tota l'espècie humana. D'aquí a apostar per la llengua comuna com a via per a una comunicació fluida només hi ha un pas, molt fàcil de fer si estàs carregat d'estereotips i supersticions i si manlleves a les llengües tot el valor afegit que els aporten el lloc on es formen i la història que les construeix. Una llengua és el patrimoni cultural immaterial més important d'una comunitat humana, sigui ètnia, nació, país o com vulguis, i aquest pes específic que no es qüestiona per a cap de les llengües importants no hauria de ser sistemàticament soscavat respecte de la resta de llengües sota la invocació a l'ús d'una llengua comuna que ens faciliti la comunicació.
Ciutadans i el bilingüisme. De bon principi, el partit de Rivera es va erigir en l'abanderat del bilingüisme, un concepte contínuament pervertit en traslladar sobre el medi el que ha de ser una qualitat personal. El bilingüisme és la capacitat que tenim de fer anar en societat dues llengües amb un grau de competència màxim i equivalent, i només en pocs casos, aquells en què la persona ha estat exposada a un doble estímul per igual, es pot parlar de bilingüisme també en el pla de la llengua materna. Per tant, és una qualitat de les persones que, t'ho miris per on t'ho miris, sempre beneficia el parlant. Ara bé, qualsevol que defensi el bilingüisme sense cinisme i es miri les estadístiques sobre el coneixement i l'ús del castellà i el català a Catalunya haurà de concloure que la llengua que demana amb urgència una defensa granítica és, precisament, la catalana, menys sabuda, menys emprada. Des de la seva fundació, Ciutadans ha manegat un concepte de bilingüisme del tot espuri, pel qual qui havia de ser bilingüe no eren les persones, sinó el medi, de tal manera que, assegurant la presència de totes dues llengües en l'entorn, el coneixement i l'ús de la llengua de l'altre fossin totalment superflus. Doble retolació, doble xarxa escolar, documentació oficial en dues llengües, televisió pública en tots dos idiomes..., en una operació d'enginyeria sociolingüística brussel·lita que l'única cosa que fa és, en lloc de fomentar el bilingüisme, garantir un doble monolingüisme, i no és el mateix.
Ciutadans i la política lingüística. Si defenses el bilingüisme, ni que sigui espúriament, algun dia hauries de fer una defensa del català, de cara a la galeria si vols. Al contrari, des de Ciutadans la política lingüística ha estat sistemàticament combatuda en qualsevol de les seves mesures i demagògicament criticada en la seva oportunitat. S'han expressat en contra de la imposició de multes (ep, en això coincidim!) perquè atempten contra la llibertat; en contra de les quotes al cinema, perquè vulneren la lliure empresa; en contra de les subvencions, perquè generen clientelisme; i tota la política lingüística ha estat titllada de política identitària, la qual, evidentment, és incompatible amb el manteniment de quiròfans tancats. ¿Podríem destinar els recursos de la llengua a obrir sales d'operacions? És clar que sí. La llengua no desapareixerà a causa de la crisi, mentre que l'Estat del benestar sí que ho podria fer, de manera que destinar els recursos de la llengua a salvar vides no seria pas llençar els diners. Però tots moros o tots cristians. Els pressupostos que rep el foment de la llengua catalana a Catalunya són xavalla al costat dels que rep l'espanyol a fora d'Espanya a través del Instituto Cervantes, i encara és hora que algun ciutadà digui que convindria tancar el Cervantes de Beirut per poder obrir més plantes d'hospital.
Ciutadans es prepara per entrar en ajuntaments i comunitats autònomes, també en les que tenen llengua pròpia. Que diguin què pensen fer amb el gallec, l'asturià, el basc, l'aragonès i el català o valencià. Massa patrimoni per ignorar.
A Pallejà trobo que tenen la memòria molt dolça. Moltes senyores
recorden l'època de joventut, quan treballaven collint maduixes. Els pagesos
compraven les maduixeres al Montseny i les plantaven en camps ben amotats perquè
la maduixa menuda i saborosa (no pas el maduixot gros) pogués ser collida
després per estols de pageses que es desplaçaven entre les mates amb un plat
fondo que exercia de dipòsit. Tota aquesta feina de recol·lecció era un exercici
del que avui en dirien motricitat fina i, naturalment, les recol·lectores
l'havien de fer de genollons. Potser per això molts pallejanencs recorden que
les maduixes rimen amb les cuixes, tal i com la Trinca s'encarregà de musicar.
Però la memòria verbal més sorprenent dels pallejanencs la trobo en altra
fruita. En poca estona, burxant per aquí per allà a la recerca de paraules en
ruta, aplego un munt de varietats frugívores. Sis menes de poma (entre les quals
les carabrutes, les delícies, les minguetes o les manyagues) i set menes de pera
(entre les quals la punyasca, la galtavermella, les campmanyes o la blanquilla).
Ara bé, quan la cosa es dispara és quan parlem de préssecs. Me'n surten quinze
de bona mena i un de dolenta, el mullàs o préssec bord. Com que no els sabria
pas distingir ni descriure, en reproduiré els noms per rigorós ordre alfabètic:
anzems, barraquers, benvinguts, escarolites, gavatx vermell, marededeus,
martins, resclòs, retglowers (anostrament de red glower, m'imagino), ritxerets,
roquetes, roquetes gelats, santjaumes, tresdies i vermellets. Ja ho veuen si hi
ha maneres diferents de fer el préssec. O, com diuen a Mallorca, el melicotó.
Notable aportació a un tema gramatical
Josep Ruaix i
Vinyet
Joan S. Beltran i
Cavaller,
Les preposicions
per i per a.
Recapitulem i afegim-hi
alguna cosa més,
Pagès
Editors,
Lleida
2014.
El
professor Joan Salvador Beltran i Cavaller (Tortosa, 1933) acaba de fer una
notable aportació a un tema gramatical controvertit: la distribució de les
preposicions per i per a. Es tracta d'un volum de tres-centes
pàgines, eixit a la llum pública l'octubre del 2014 i que ara
comentarem.
El
llibre s'enceta amb un proemi i s'estructura en set
capítols.
El
primer capítol es titula «Per i per a en l'obra de Fabra» i,
seguint l'ordre cronològic, ens fa veure l'evolució del criteri fabrià sobre el
tema. L'autor destaca que s'hauria de tenir molt en compte, de Fabra, la Gramàtica catalana publicada a París l'any
1946 encara en vida del Mestre.
El
segon capítol es titula «Per i per a en els textos gramaticals i
en els treballs posteriors a Fabra» i estudia les interpretacions de més de
cinquanta autors. Joan S. Beltran i Cavaller mira de ser ben objectiu i alhora
crític. Per això fa veure els errors i prejudicis que portaren a la coneguda
«proposta Coromines-Solà» (consistent a usar exclusivament per davant
infinitius, adverbis i conjuncions) i que fan que manqui de base, de manera que
assenyadament no es pot acceptar.
El
tercer capítol es titula «Les recomanacions dels centres de Normalització
Lingüística i de les universitats. Ús habitual en l'administració i en els
mitjans de comunicació» i dóna una ullada a l'estat confús en què es troba la
llengua actualment (pel que fa a la distribució de les preposicions per / per
a) «com a conseqüència de la rebel·lia iniciada per Coromines respecte a la
norma encara oficial» del IEC.
El
quart capítol es titula «Terminologia, semàntica i ús col·loquial» i descriu
l'ús oral de les preposicions i conjuncions relacionades amb la idea de causa en
els dialectes que han conservat per a.
Aquests primers quatre capítols constitueixen, de fet, una primera part
de l'obra, la que respon al «recapitulem» del subtítol. En canvi, els tres
capítols següents en constitueixen una segona part i responen a l'expressió
«afegim-hi alguna cosa més» del subtítol.
El
cinquè capítol es titula «Evolució de per a des del seu naixement» i
estudia l'ús de les esmentades preposicions i conjuncions, des del segle xiii fins al segle xix, amb textos de trenta-dos autors, de
procedències variades. És un capítol ambiciós i llarg (ocupa cent pàgines, un
terç del volum), que deu haver pres moltes hores a Beltran i Cavaller. Val a dir
que el lector el trobarà una mica pesat, però cal reconèixer que és necessari
per a extreure'n conclusions fonamentades filològicament.
El
sisè capítol es titula «Referència de les llengües peninsulars més pròximes» i
mostra similituds (referents al tema objecte d'estudi) amb el castellà medieval
i clàssic i amb l'aragonès antic i actual.
El
setè capítol es titula «Conclusions»; conclusions, precisem, que l'autor extreu
dels dos capítols anteriors (amb els quals, com dèiem, configura la segona part
del treball).
El
llibre es clou amb la bibliografia emprada i amb l'índex (col·locat,
encertadament, com veiem, al final del volum, i no pas al
començament).
De
l'escarida relació que acabem de fer ja es desprèn clarament que es tracta d'una
obra important, que hem d'agrair al lingüista tortosí i que hauria d'incidir,
d'ara endavant, en la teoria i la praxi de la distribució de les preposicions
per / per a. És cert que, com tota obra humana, conté alguns defectes,
però això no invalida la bondat i utilitat del conjunt.
Per
acabar, anotarem les conclusions que el qui signa aquesta ressenya ha tret de la
lectura del voluminós i meritori estudi de Beltran (conclusions, però, que no
sempre coincideixen amb les de l'autor):
1) La
preposició composta per a sorgeix, en paral·lelisme amb el pora o
para castellà i aragonès, en el segle xiii, probablement a partir de la
construcció ‘per + sintagma nominal + a + infinitiu' (p.e.:
Promet los dinés per aytals coses a fer > Promet los dinés
per a fer aytals coses), per la necessitat de distingir el valor
causal del valor final o de destinació. Aquesta preposició composta apareix, ja
des del primer moment, en tot el domini lingüístic, si bé amb una presència
minsa, que després augmenta. Posteriorment, deixa de pronunciar-s'hi la a
en els parlars orientals, però continua conservant-se, amb vacil·lacions, en la
llengua escrita. En els parlars sud-occidentals (pràcticament, de Tortosa en
avall), la preposició composta (en paral·lelisme amb el que fa el castellà amb
el seu para) tendeix a ocupar l'espai reservat a per (en castellà,
por) expressant motivació. Aquest avanç de la preposició composta és
explicat per Beltran per raons ideològiques (minva, en la societat, de l'atenció
a la idea de motivació en favor de la idea de profit), però sembla més probable
que es degui a raons gramaticals (necessitat o conveniència de distingir entre
la idea de causa eficient i les idees de destinació i de
motivació).
2)
Pompeu Fabra va estar molt encertat en repartir els usos de per i per
a, assignant la primera forma als valors de causa i afins, i la segona, als
valors de destinació i afins. Quant als valors de motivació i afins, admetia
l'ús de per a (d'acord amb la pronúncia dels parlars sud-occidentals)
però preferia per (d'acord amb la pronúncia dels altres parlars,
demogràficament majoritaris); això, segons la gramàtica oficial, la publicada
pel IEC abans de la guerra civil espanyola; segons les posteriors, la
preferència de la forma per es limitava als casos en què hom vol posar
èmfasi en la idea de motivació; per tant, Fabra evolucionà en el sentit
d'eixamplar el camp d'ús normatiu de per a i d'estrènyer el camp d'ús
normatiu de per. (Per a una presentació gràfica i completa dels valors
esmentats, remetem al nostre manual Català complet / 2, lliçó
34.)
3)
Com ja s'ha dit, caldria abandonar d'una vegada l'ensenyament i la pràctica de
la «proposta Coromines-Solà», perquè no té cap base filològica, atempta contra
la semàntica de les dues preposicions implicades i representa un menysteniment
dels parlars que fan servir, legítimament, la preposició per a, àdhuc en
la llengua oral, en aquells casos. A més, va en la línia contrària a la que
representa l'evolució de Fabra.
4) El
significat d'opinió s'ha d'expressar, segons la documentació aportada pel
lingüista tortosí, mitjançant la preposició composta i no pas la simple (p.e.:
Per a l'Església el matrimoni és un sagrament; per a
l'Estat, un acte civil).
5)
Tan correcta és l'expressió per sempre com l'expressió per a
sempre.
6) En
la producció oral i escrita dels parlars sud-occidentals es pot admetre el canvi
de la conjunció final perquè en la forma per a que. En general,
però, val més mantenir la forma perquè, especialment tenint en compte el
fenomen de la caiguda de la preposició a davant la conjunció
que.
I res més, sinó felicitar el professor Joan S. Beltran i Cavaller per la seva notable aportació a un tema gramatical complicat i discutit, bo i desitjant que aquesta seva aportació doni els fruits que mereix.
No hi ha la interjecció ha,
ha, ha! (onomatopeia del so que
es fa en riure),
No hi ha Halloween, la nit de les
animetes.
No hi ha Hamas (facció palestina
fonamentalista).
No hi ha Hare Krishna (moviment religiós
hindú).
No hi ha hashtag (conjunt de caràcters
encapçalats d'un símbol del coixinet que fent clic accedix a un índex d'un
blog).
No hi ha hat-trick, triplet, trio de
gols.
No hi ha hemofòbia,
aversió a la sang.
No hi ha hemoglobulina.
No hi ha herrico taberna (bar on sol
reunir-se l'esquerra abertzale).
No hi ha hip-hop (estil
musical).
No hi ha la mala herba
sempre creix.
No hi ha hodoteca
(centre de documentació sobre viatges).
Hi ha el butoni i el saginer
(fantasma imaginari amb què es fa por a les criatures), però no l'home del sac ni el moro
Mussa).
No hi ha homo sapiens.
En l'entrada honest es
remet a honrat (acc. 1 i 2), però no
són ben bé el mateix. Honest es referix al pudor, la decència, mentre que honrat
indica probitat, rectitud. Simplificant, podríem dir que la honestitat es
referix al joc net de cintura en avall, i l'honradesa de cintura en
amunt.
En l'entrada hora, no figura l'hora de la veritat. Tampoc hi
ha horassa (una hora llarga i
pesada).
No hi ha horror vacui (l'horror al
buit).
No hi ha “yeti” (l'abominable home de les
neus).
No hi ha ikurriña (bandera
basca).
Accepta impactant (colpidor,
punyent).
En imperdible, com a
substantiu, accepta el doble gènere (m. o f.), però com que és una agulla,
sembla preferible el femení.
No hi ha inclusa (casa
d'infants expòsits).
No hi ha incoterm
(acrònim lexicalitzat de l'anglés international commercial term).
En índex, hi trobem índex de preus al consum, encara que em
sona més índex de preus de consum.
En infant, podria afegir-s'hi el refrany l'infant i l'orat diuen la
veritat.
No hi ha infusionar:
immergir una substància vegetal en un líquid (aigua bullent) per extraure'n els
principis solubles. Tampoc no el receptacle: infusor.
No hi ha el substantiu la
intemerata (d'allò més, el súmmum).
No hi ha isolecte:
varietat lingüística que diferix mínimament d'una altra.
No hi ha la interjecció iupi! (sorpresa,
admiració).
No hi ha ortus: eixida
d'un astre, esp. el sol.
No hi ha jab (en la
boxa, directe d'esquerra ràpid i poc potent).
No hi ha joc de
l'astràgol ( sí, el de la taba
o de l'avet)), que consistia a llançar a l'aire l'astràgal de be o de porc, a
tall de dau, que puntuava segons com quedava en la caiguda: rei, botxí, panxa
plena i panxa buida.
Hi ha jet-set (alta societat), però no jet-lag (trastorn
d'horari).
Hi ha jívaro (poble
indígena amazònic), però no jivarització (reducció del cap dels
enemics morts en combat i que també té sentit figurat), ni jivaritzar.
En jornal, podria
incloure's: a jornal vas, pobre
seràs.
En l'entrada jove
podria incloure's: qui de jove no
treballa, de vell dorm (jau) a la
palla.
En l'entrada jugar hi ha jugant
jugant (amb gran facilitat, sense esforç), però em sona més rient rient.
No hi ha el joc de cartes anomenat julepe, que també vol dir
reprimenda.
No hi ha al juliol ni dona
ni caragol.
SINONÍMIA (per ordre de preferència):
Haveria / averia; hedra / heura; hèlice / hèlix; hemisfèric / semiesfèric; hidropesia / ascites; salpasser / asperges, hisop; sutja / estazim, follí, sutge; a collibè / al be; eixancar-se / eixancarrar-se, cama ací, cama allà, espatarrar-se; icterícia / aliacrà; fins i tot / inclús; infectar / endenyar; inflacionista / inflacionari; influir / influenciar; infoli / infòlio; jaqueta / jac, gec; escarni / escarn; insurrecció / insurgència; jacint / jonquill; encara que / jatsia; jàssena / jàssera, biga mestra; caçar a l'aguait / caçar a la joca; safa / palangana; llibrell / gibrell; juganer / jogasser, jugarrí; fúting / jòguing; comodí / jòquer; crossa / clossa; julivert / jolivert; arca (fer) / harca (lluita a pedradas dels xiquets d'un barri contra els d'un altre).