Com que escric cada quatre setmanes, em trobo, sovint, amb un problema important. No es tracta d'allò de posar la mà a la galta i dir “de què parlaré, avui?”. Tampoc allò altre de la pàgina que s'omple de caràcters de Verdana 12 descompassadament, desafinant, desafiant, tant, que he de córrer a clavar un erase, que enmig de la llengua catalana del meu ordinador no m'apareix com a falta lexical i, en canvi, termes que cada dia dic i que tinc als gens, el corrector me'ls marca d'un roig tremolós.

M'assalten tants de temes, avui, després d'aquestes quatre fructíferes setmanes! Temes dels quals no vull parlar, perquè m'uneixo silenciosament a tots els ciutadans que sofreixen aquest atac de misèries viscudes al menjador de casa mateix. No vull parlar de les corrues de nois cap a una mort executada a manera d'abans de les armes. No vull parlar dels atacs terroristes, ni d'un aviador que es va estavellar al mig d'una vall alpina amb tota la gent que aconduïa. Ni vull ni tan sols esmentar la ballesta en mans d'un adolescent. Tampoc diré res de la corrupció que ens avassalla, és a dir, que ens converteix en vassalls. No vull parlar de res de tot això, que ara mateix sóc sota els boscos i veig els núvols gronxant-se al capdamunt, i el sol més avall, cap a les rambles del Sant Jordi.

Per això m'encanto mirant com s'emplena de caràcters gràfics la pàgina virtual i retorno al corrector automàtic del PC. Penso que puc entendre les seves vacil·lacions. Que no és estrany que vagi de corcoll, perquè, saben vostès que els nostres diccionaris estan basats en el català del 1400-1500? Ho van dir fa tres dies dos filòlegs correctors de dos acreditats rotatius en català.

Ja he trobat el tema. Poder parlar de la llengua catalana enmig del daltabaix on vivim és un descans . El problema plantejat és el diccionari. Encara ens basem en el Fabra, que l'enginyer lingüista va elaborar sotmès a la tempesta d'assumir “el català que ara es parla” o un registre conservador. Només d'imaginar-me per un moment que podríem basar l'actual revisió del Diccionari en “el català que ara es parla” m'escruixo. És que podem veure escrit com a llengua model el rissa, “quina rissa!” i el pronom lis, “lis anuncio” pronom propi dels contestadors automàtics nostrats “lis atendrà el tècnic”. Si us plau! O més ben dit, sisplau, que aquest modisme sí que caldria recollir-lo d'una vegada, que si us plau, o bé sembla que utilitzes el tractament de vós o que parles al padrí del racó de la llar de foc.

“El català que ara es parla” només se'l podien permetre, deixem-ho així, els capficats escriptors i lingüistes, i tota la corrua de lletraferits del dinou i començaments del vint. Perquè, entrar pués sona com un nyap, però mirin, com a mínim no trastorna el sistema. Però el hi ha que escoltar envia l'estructura a can Pistraus o si ho volen, a fer punyetes.

Els nostres diccionaris estan basats en el català del 1400-1500. No està malament, oi, conservar la llengua dels nostres segles d'or, ben tancada dins les cobertes de cartoné. Fa bonic trobar-t'hi els termes formós, formosa, encís, burella... No esdevé un plaer per a la ment? Perquè, si conservem aquests mots, encara que sigui tancats amb clau, de tant en tant treuen el cap i s'alliberen, com ho han fet no fa gaire temps encís, cura, redós, que salten cofois als llavis dels comentaristes.

Reconec que el tema exposat pels filòlegs que han de remenar els textos als rotatius i donar-los un cert perfum de català nostrat deu ser un suplici. Un acord, cal un urgent acord que podria consistir a dividir el diccionari en dos grans blocs: 1) registre A, 2) registre B. S'iniciaria pel registre B, per animar la persona que el consulta. Tot seguit un asterisc remetria al registre A. Per exemple, si algú comprova com ha de dir botella primer trobaria botella, però amb un asterisc que l'aconduiria a ampolla.

Òndia, ara sí que em trobo davant d'una pàgina en blanc.