boval
Varietat de raïm.
|
Ara, en la zona de Requena-Utiel, es fan vins molt bons amb el
raïm boval. |
La paraula boval, en
l'accepció definida, l'usa Enric Valor i Vives en la seua prosa mestrívola. En
la novel·
|
Perquè, certament, resultava una possessió d'una gran bellesa
–almenys a mi m'ho va semblar des de menut– amb el seu casalici desigual,
fet gran en successives ampliacions, amagat entre acàcies que cantaven amb
la brisa, el seu caminal frondós i mediterrani de grans xiprers, pins
blancs i tuies camforíferes, el seu petit pany d'hortes allà avall vora
riu, els seus canyars en els braçals i les sèquies, les bardisses de
codonyers olorosos, i els vinyars desbordats, de boval vigorós uns, de
dolcíssim monastrell altres, i en les margenades, com petites cascades de
verdor, les parres de raïm de
lleis. |
En el DCVB, en l'entrada boval, trobem: «Raïm boval: classe de
raïm de grans negres, grossos i sucosos, que fa el vi fluix (Ribera d'Ebre,
Val., Al., Mall.). Planta trià | stranya pus sana | de muntalbana | boval
negrella, Spill
13433.»
Cal afegir que hi ha també una varietat de raïm boval
blanc.
braç
Categoria social o
econòmica.
|
Busca't una
xicota que siga del teu mateix braç, que amb eixa que vas ara, per molts
diners que tinga, patiràs més que una serp en un
forat. |
Enric Valor usa aquest mot en la seua prosa
literària i així, en la novel·
|
Ella seria més feliç
sense mi: trobaria l'home que li calia, del seu mateix braç, de les seues
mateixes il·lusions
ciutadanes. |
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 148)
La paraula regidor és molt antiga en la nostra llengua, i en el transcurs del temps és estat aplicada a diversos càrrecs, fins que a la fi, quan es crearen els ajuntaments, dins el segle XVIII, fou el nom que es donà a cadascun dels membres del consistori. En castellà també els donaren aquest nom, però aviat fou arraconat per concejal, amb tot i que a alguns països d'Amèrica (a Xile i potser algun altre) encara era usual no fa gaire temps.
Regidor prové del verb llatí regere, ‘regir, governar', de la mateixa arrel que rex, regis, ‘rei', amb el qual també està etimològicament relacionat rector, però aquest es diu de qui regeix una universitat o, dins l'Església catòlica, una parròquia.
Essent un mot agafat directament del llatí, es troba talment en català, i en castellà, i un poc variat en altres llengües: reitor en portuguès; recteur en francès, i Rektor en alemany, suec, danès i polonès. En anglès usen rector referint-se al d'una parròquia, però per a la universitat el càrrec corresponent és el de vice-chancellor. També està relacionat amb regir el nom que donen en italià a un director de cine o de teatre: regista.
Pel que fa a director, mot sortit del llatí dirigere, ‘dirigir', relacionat amb l'esmentat regere, es diu del càrrec donat a qui regeix o dirigeix determinats treballs o funcions, no sempre les mateixes en totes les llengües en les quals s'usa.
Director a Espanya, diretor a Portugal, direttore a Itàlia, i directeur a França es diu a qui dirigeix un periòdic, però en el món anglosaxó li diuen editor. En castellà, francès, italià i altres llengües, també diuen director (o la forma corresponent) a qui dirigeix una orquestra, però en alemany és Dirigent i en anglès solen dir-li conductor (de vegades director) i en portuguès maestro o regente (i de vegades, conductor). En anglès un conductor pot esser també un revisor de tren o un cobrador d'autobús mentre que al conductor li diuen driver, i a un director d'empresa manager, però si es tracta d'una corporació o companyia pot haver-hi un director general i un board of directors, que és la junta general que regeix l'entitat.
Un lector diu que és “patètic aquest ús transitiu de cessar en tants mitjans”. I ho diu, suposo, perquè hi veu ignorància i deixadesa. No es para a pensar que si “tants mitjans” cessen persones és potser perquè, després d'haver-se passat anys impedint-ho, han conclòs que cessar-les omple un buit i no crea cap problema. Que si ho sent sovint a TV3 és perquè el seu llibre d'estil ho permet.
Anys corregint m'han avesat al següent cicle: l'ús innova fora de la norma, la norma el reprimeix, l'ús insisteix, la norma es resisteix, l'ús insisteix, la norma el beneeix. Altres vegades l'ús no insisteix i la norma avorta la innovació. Però, si insisteix prou, formes vistes com a aberrants durant anys pels puristes acaben entrant al diccionari.
“La norma avorta la innovació” n'és un bon exemple. “És patètic aquest ús transitiu d' avortar”, ens pot dir un lector. “Un pla avorta però no el pots avortar. En tot cas, el fas avortar”, ens pot alliçonar. Però resulta que “avortar un pla” és més àgil que “fer avortar un pla” i resulta igual d'entenedor. L'estructura de la frase, el fet que tingui subjecte i OD, ja ens diu que aquí avortar és transitiu.
I encara que el DIEC2 no ho admeti, els plans o els atemptats són avortats als titulars dels mitjans catalans, inclosos els més puristes. És només qüestió de temps que, com ja va fer el DRAE al seu dia, el DIEC2 afegeixi a avortar “ 5. v. tr. interrompre un pla o un procés”. ¿S'haurà empobrit o degradat el català, quan això passi? Cal estar una mica ofuscat per veure-ho així.
I algú em pot dir: “Estic d'acord que fer cessar és poc àgil, però pots dir destituir, despatxar, fer fora”. Si aquest algú fos corrector sabria que el canvi fa arrufar el nas sovint a qui ho ha escrit. Per què? Perquè tots, i encara més el món polític, necessitem eufemismes, paraules que diguin el mateix amb menys cruesa. Poder-ho dir amb menys cruesa fa la llengua més dúctil, i és lògic que siguem els mitjans els que fem el primer pas.
Després de més de vint anys, seguim sense disposar d'un equivalent català per a la cultura del pelotazo
Suposo que l'origen deu raure en l'actitud fatxenda, gratuïta, de qui clava un cop de pilota perquè sí. Imagina't la canalla jugant a futbol a la placeta i apareix el ganàpia, que venta un castanyot a la bola i l'envia al mig de la Meridiana. I se'n va tot gallet, amb somriure de triomfador. Deu ser una mica això, un pelotazo econòmic: la demostració de poder, d'impunitat, de victòria fàcil, ràpida, sense més explicacions que la pròpia satisfacció de ser el més llest del barri, o del parquet, per haver sabut comprar molt barat i vendre molt car. L'especulació descarnada, ostentosa, indissimulada.
Però un terme tan gràfic, tan aparentment espontani, ha fet ballar la bala dels lingüistes. Com n'hem de dir, en català, de la cultura del pelotazo? O és que a Catalunya això no ho toquem? Orfes d'un equivalent directe localitzable als diccionaris, ens n'hem sortit com hem pogut a base de perífrasis descriptives (enriquiment fàcil, especulació ràpida, etc.) i, sobretot, de la lletra cursiva, que s'ha imposat sempre que ha calgut reproduir declaracions. Si un polític deia pelotazo, difícilment li podies fer dir enriquiment fàcil, ni que fos amb fòrceps.
Es tracta doncs de buscar alternatives. De vegades aquesta estratègia ha funcionat: de la imaginació dels lingüistes un terme ha posat un peu als mitjans, que l'han reproduït fins que altres emissors de llengua se l'han fet seu. I de possibilitats per a la cultura del pelotazo se me n'acuden tres: la primera prenent el referent conegut del castellà, i per tant buscant un calc eficaç; la segona provant de garbellar entre referents propis, que seria molt ingenu pensar que l'economia catalana no ha begut, en algunes èpoques, d'una especulació malaltissa; i finalment inventant la paraula, i si cola, cola.
En el primer cas podríem fer cultura del cacau. El gran avantatge, aquí, del terme cacau és que pertany a dos àmbits que ens vénen com l'anell al dit: el primer, el de l'economia, atès que cacau, per metonímia, té també el sentit de “diners”, i així ho recull el diccionari Alcover-Moll: “A l'oncle fes-li compliments; mira que té molt cacau”; i el segon, no cal dir-ho, el del futbol, en un sentit clavat al de pelotazo. Al setmanari satíric esportiu Xut! en podem trobar mostres més que suficients: “Fou quan en Barril d'un tros lluny etzibà un cacau i en Platko no se n'adonà fins que la xarxa havia agafat peix”.
En segon lloc podríem tenir cultura de la febrada. No cal dir que aquí l'equivalència del terme respecte del castellà és menys intuïtiva, més que res perquè prescindim de pilotades i anem a beure d'una cosa ben catalana com és la Febre d'Or, l'època daurada de la burgesia barcelonina, en la qual les operacions especulatives i l'enriquiment ràpid estaven a l'ordre del dia i de cacaus se'n feien a cabassos. Prou bé ho va retratar Narcís Oller a la novel·la homònima.
I finalment es tracta d'inventar. Evitem inspirar-nos en l'original castellà i prescindim de l'especulació nostrada per centrar-nos en el sentit nuclear de l'expressió: l'obtenció ràpida i fàcil d'un lucre, terme que ens farà de base per a la designació final però que haurem de vestir d'una sufixació prou degradant per demostrar que es tracta d'un lucre embastardit. Vet aquí doncs la cultura de la lucrera, o cultura del lucram, que també podria ser. Fins i tot podríem mesclar els termes febre i lucre, i fer cultura del lucre febril.
Hem de triar alguna d'aquestes expressions? No pas, només faltaria, segur que n'hi ha de millors. El que no podem fer és seguir donant-hi voltes i tirant de cursiva, com si la llengua no tingués recursos suficients per expressar un concepte que, de cop al bot, té un significat diàfan. Lladres!