Presentació a València dels números 3 i 4 de la revista Aula de Lletres Valencianes
10)
Exemple d'Ús: «Reien a riallada neta.»
Ús correcte: «Reien com bojos /
per les butxaques / pels
colzes.»
Explicació: Traducció literal d'a carcajada
limpia. Encara és millor canviar l'esquema: es cargolen
de riure, es pixen, es cruixen, es
deslloriguen, es moren
(de
riure).
Alguns amables lectors han expressat diferents opinions sobre el meu article L'imperialisme lingüístic, publicat la setmana passada en aquest mateix blog. Trobo que un dels temes que han plantejat és particularment interessant: com hem de valorar l'actitud dels castellans cap a nosaltres els catalans? Jo hi he pensat i proposo a tothom de compartir amb mi la reflexió que exposo tot seguit.
De la mateixa manera que l'antisemitisme va fer el cim a Alemanya amb l'arribada de Hitler al poder, però venia de molt abans, també la xenofòbia anticatalana ha assolit la màxima virulència a l'època contemporània, però ve de lluny.
Ja Francisco de Quevedo destil·lava catalanofòbia. Vet aquí una frase que defineix bé l'actitud de Quevedo cap a nosaltres els catalans: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”. I una altra del mateix autor: “Son los catalanes el ladrón de tres manos”. I encara una altra: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política.” Déu n'hi do, oi?
De la mateixa manera que després de l'holocaust, que va ser l'obra més criminal del nazisme, van sorgir els negacionistes, també després de segles d'odi destructiu contra les llengües –europees i americanes– que han hagut de coexistir amb el castellà, ha sorgit el negacionisme corresponent.
El més gran d'aquests segons negacionistes és el rei Juan Carlos, cap d'Estat del Regne d'Espanya l'any 2001, quan va tenir la barra de dir ben solemnement aquestes paraules: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.”
Decididament, la mentida i la injustícia sempre van de bracet.
Encara avui, la xenofòbia anticatalana és ben viva a molts àmbits de l'Espanya castellana (és particularment virulenta a diaris madrilenys com ara El Mundo, ABC i La Razón).
Tot plegat vol dir que som davant d'un mal ineluctable, és a dir, que no s'hi pot fer res? Hem de concloure que els castellans no tenen remei? De cap manera.
Existeix també una tradició potent de castellans que tenen cap a Catalunya una actitud no únicament de comprensió sinó fins i tot d'estimació. El mal és que, actualment, la posició que predomina a Madrid i al conjunt de l'Espanya castellana és la de Quevedo i el rei Juan Carlos i no pas la de Cervantes i el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera.
Cervantes destil·la –sí– estimació cap a nosaltres. Vet aquí les paraules que fa dir al Quixot sobre la ciutat de Barcelona: “Archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única.” Déu n'hi do, oi?
L'estimació de Cervantes cap a Catalunya arriba al punt de presentar de forma positiva els bandolers catalans. Vet aquí aquestes paraules de l'autor a La Galatea: “Dieron con una cantidad de bandoleros, los cuales tenían por señor y cabeza a un valeroso caballero catalán.”
I ara mateix, sense anar més lluny, tal com explicava jo a l'article de fa una setmana, el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera –que comparteix amb el rei Juan Carlos el nom de pila i res més– denuncia en el seu llibre el que ell mateix anomena imperialisme lingüístic panhispànic. I ho fa sense insultar com Quevedo, sense mentir com el rei Juan Carlos, amb estimació com Cervantes i sobretot amb arguments impecablement construïts des de les ciències de la llengua i des de la cultura democràtica.
I com que a mi m'agrada l'estructura narrativa capicua, acabo aquest article amb el mateix paràgraf amb què començo l'article de la setmana passada.
He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L'imperi de la llengua comuna: guia de l'imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l'editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).
Bajandí
El coixí sonor de la infància és ple de joies que se'ns revelen en tota la seva potència quan, dècades després, tornem a sentir un mot que deia algun ésser estimat que ja no hi és. M'acaba de passar llegint la llista de distribució de l'escriptor Andreu Martín, batejada com La Parida de l'Andreu des de fa anys. Una de les aportacions que l'Andreu després redifon era la de l'escriptora Marina Peña, filla de l'actriu Montserrat Carulla i germana, doncs, de la també actriu Vicky Peña. La Marina parla del seu avi, diu que era de la Segarra, d'origen pagès, i rememora una expressió que feia anar quan volia dir que algú estava de molt mal humor. “Estava de mala bajandí”, diu que deia. Mon pare, que també era de la Segarra, sempre ho deia i mai no vaig entendre d'on ho havia tret. Marina Peña explica que bajandí és paraula gitana i que en caló vol dir guitarra. O sigui, que el malhumorat està de mala guitarra, desafinat, esguitarrat o, si no voleu que us aixafin la guitarra, de mala gaita. Aquest descobriment enlluernador d'un mot del passat ha projectat a la meva malmesa memòria un parell d'altres paraules que em va llegar el pare. Poques perquè a casa el doll verbal sempre va venir de la mare i l'àvia, totes dues vilanovines (o geltrunenques), i el pare vivia a Barcelona des de la pubertat. Me les deia sovint totes dues: sapastrines i felipneri. La primera, entenc, era un diminutiu de sapastre (beneitó) i l'altra, de gran, vaig descobrir que era un nom propi, un sant que té una plaça singular a Barcelona. De nen, l'únic que sabia del cert era que quan mon pare em deia sapastrines o felipneri no estava pas de mala bajandí.
En la locució a la
funerala (portar una arma cap per avall en senyal de dol) es podria
aferir-hi: especialment en la processó
de Divendres Sant.
No hi ha fungívor: que
menja fongs.
No hi trobe galant de
nit: perxa amb un peu per penjar-hi durant la nit la roba d'ús
diari.
Hi ha gallina ponedora, peró no la dita gallina agostina, ponedora
fina.
Admet gangós
(ennassat) i gangositat: que
parla o sona d'una manera nasal.
No hi inclou l'accepció de gànguil com a vara de fer ametles o
olives.
En garbí, podria dir-se: el
garbí a les set a dormir (hora en què cessa).
En fesol, hi ha el de
la peladilla o de renyó, però també es diu de confit, que és com es coneix també
el garrofó (la Valldigna).
En l'entrada gas, no inclou el gas sarín (molt tòxic), i tampoc hi ha
l'adjectiu gasístic: les empreses
gasístiques.
No hi ha gastroduodenal.
En l'entrada gat, no figura gat escaldat amb aigua tèbia en té prou, ni
el fill de la gata, rates mata, ni
set vides té un gat, ni pentinar gats (perdre el temps, equivalent a
garbellar aigua).
No hi inclou la gauche divine.
En l'entrada gelat no hi ha el refrany gelats i llaminadures fan malbé les
dentadures.
No hi ha geni i figura fins
a la sepultura.
No hi trobe fer canca:
fer escaló amb el genoll o la cuixa d'una cama flectada posant l'altre genoll a
terra, o amb les mans, per ajudar algú a pujar a cavall,
etc.
No hi trobe que gira, que
tomba (al·ludint raons llargues i supèrflues).
No hi figura gel·laba
(mena de túnica àrab)
No hi ha glasnot: apertura a l'URSS el 1985 sota Mikhail
Gorbatxov.
Hi ha globus sonda,
però no en sentit figurat, com a
provatura, tempteig.
En l'entrada gol, hi ha gol olímpic, però no gol fantasma ni gol
averatge.
Hi ha pana, però no en
el sentit de pallissa, victòria
contundent.
No hi ha "golondrina",
que és castellà, però és la paraula amb què és coneguda l'embarcació turística
dels ports de Barcelona i València entre d'altres.
No hi ha gominoles
(llepolia).
Hi ha góndola, però no
en el sentit de bossa de pell girada
o de serratge, i prestatgeria de
doble cara formada per mòduls.
Hi ha gonella, però no
l'accepció amb què es designa els mallorquins partidaris de la secessió
lingüística.
No hi ha google.
No hi figura aportar el seu
(o el nostre, etc.) gra d'arena a una iniciativa.
No hi ha mil gràcies
(moltes gràcies).
No hi ha gratis et amore (sense cobrar i per
amor).
Hi ha greal o grial,
però no es fa referència al calze usat
per Crist en la Santa Cena, a la
recerca del qual anaven diversos cavallers.
No hi ha grill en el
sentit de xiulet del pit quan hom està
refredat.
No hi ha gringo (amb
què els mexicans anomenen els seus veïns).
Accepta gripós a la
vora d'engripat.
No hi ha grossíssim.
No hi ha grunge (música i estil de
vida).
No hi ha la locució de
guant blanc (fi, de classe, de categoria).
No hi ha el refrany bon
guaret fa bon esplet.
No hi ha güelo
(aragonesisme antic però encara vivaç).
Hi trobem gueto, però
no guetitzar i guetització, que
també s'usen.
No hi ha gula (del
nord), succedani d'angula.
En hàbit, podria
afegir-s'hi l'hàbit no fa el monjo ni el
nom fa la cosa.
Accepta habitador
(Elx) com a sinònim
d'habitant.
En l'entrada gener, podria figurar: pel gener ja florix
l'atmeler.
SINONÍMIA (per ordre de preferència):
Fumeral / xemeneia, ximenera; gaita / cornamusa; beure al gallet / beure al galet; titot / tito, gall d'indi, polit; mealla / gallada, galladura, grell (taca de sang en el rovell d'un ou fecundat); escocell / garangola; gola / gargamell, gargamella; eriçó de mar / garota; gasolina / benzina; gatera / gatonera, botera; gatinar / gatonar (parir, la gata); geneta / gat mesquer; llepolia / llaminadura; germinar / grillar; llibrell / gibrell; ginesta / retrama; bellota / gla, aglà; goll / gotirló ("bocio"); graella d'eixida / engraellat; rascar / gratar; grip / influença; gripau / calàpet; engronsar-se / gronsar-se; guarda rural / guardatermes; guatla / guatlla; esgüell / güell (crit del porc, la rata, el conill); estràbic / guenyo, guerxo; cudol / còdol; rabosa / guineu, renard, guilla; grillat / guillat; eusquera / èuscar; guitza / coça, bitzac; veure, guipar / clissar; algepser / guixaire, algepsaire; habilitat / traça, destresa o destrea; habitació / habitança (encara viu en valencià com a lloc on es viu, i que s'ha substituït, modernament, per habitatge); morella (pedrer de les aus) / grier.
Juan
Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), catedràtic de lingüística i assagista, és
del parer que la ideologia monolingüista porta a actituds que contribueixen al
mal funcionament social i a la manca de concòrdia: «Moltes persones que han
estudiat a Espanya, àdhuc fins als nivells superiors, universitaris, sembla que
no són capaces ni tan sols d'entendre llengües veïnes i pròximes a la
seva.»
Aquesta i altres disquisicions entorn de l'hegemonia del castellà són
exposades per Moreno Cabrera en L'imperi de la llengua comuna. Guia de
l'imperialisme lingüístic espanyol. En la introducció d'aquesta interessant
novetat editorial, Sílvia Senz, filòloga, diu que la reflexió sobre la natura
del llenguatge sorgeix de les societats conqueridores, les quals van produir
idees i mites que justificaven l'encimbellament de les llengües imperials: «Una
acció política deliberada ha fet, a més, que la llengua de conquesta arrelés i
sovint fos acceptada com a pròpia per la població colonitzada.»
En el
cas del castellà, Moreno Cabrera atribueix les arrels de l'espanyolisme
lingüístic al magisteri de Ramon Menéndez Pidal, filòleg, i de Miguel de
Unamuno, filòsof. Tant el gallec com el basc parlen de les virtuts del castellà
en l'àmbit internacional. Aquest aspecte m'ha recordat que, fa uns quants
estius, una senyora castellanoparlant de Tarragona va tornar decebuda d'unes
vacances al Pròxim Orient perquè, un cop en la destinació turística, ningú no
sabia parlar castellà. Arran d'aquest viatge organitzat, la dona va constatar
que la universalitat del castellà és un fal·làcia. Noto que encara no ha
descobert, però, que és monolingüe per haver-se deixat dur segurament per una
educació basada en el tancament al plurilingüisme, malgrat tenir familiars
catalanoparlants.
L'imperi de la llengua comuna s'estructura per capítols, segons els diferents dominis del castellà
(filològic, històric, educatiu, econòmic...). L'autor del llibre va desmuntant
la dèria de presentar el castellà com una de les llengües superiors del planeta.
I denuncia que aquests aires de grandesa siguin una justificació cultural de
recolonització econòmica sobre les altres llengües peninsulars i americanes: «Un
dels mecanismes ideològics més recurrents de la nostra societat és el de
presentar determinats interessos particulars com a interessos
generals.»
En aquest sentit, Moreno Cabrera considera que la política monolingüista de l'Estat espanyol ha estat «declaradament etnocida». La imposició del castellà a hores d'ara a la Franja de Ponent, per exemple, deixa en un 10% l'ús del català, com a llengua habitual entre els alumnes del CEIP San José de Calasanz de Fraga, col·legi que es defineix com a trilingüe (castellà, anglès, català). Segons la web de l'escola, en el mateix gràfic lingüístic també consta que un 16% dels alumnes fan servir tant el català com el castellà. La resta recau en un 64%, els quals s'expressen correntment en castellà i el tant per cent restant és atribuït a altres llengües (búlgar, àrab, romanès...). Mala peça al teler!
8)
de Miquel Àngel Pradilla
9)
https://taulafilologiavalenciana.wordpress.com/2015/04/21/aula-de-lletres-fira-llibre-valencia/
Un any més, arriba la Fira del Llibre de València, una oportunitat única per a gaudir del millor de la nostra literatura. Autors, il·lustradors, llibreters, editorials i lectors comparteixen durant dues setmanes un escenari privilegiat per a parlar de llibres.
En aquesta 50a edició, a Bromera hem preparat un grapat d'activitats, per a grans i menuts, que pots consultar ací. Els nostres autors estaran també signant llibres a les nostres casetes (16 i 17). Consulta els horaris ací.
T'esperem!
12)