I el teatre?
Exemple d'Ús: «És que em descollono.»
Ús correcte: «És que em peto/cargolo/trenco de
riure.»
Explicació: Els diccionaris també proposen fer-se un panxó de riure, però segurament és una mica antiquada. També ha estat detectada una espècie força nova: trencar-se la caixa
(en al·lusió a la toràcica), de moment no gaire
consolidada.
Selecció de professorat de català a l'exterior
2015-2016
Oberta la convocatòria de selecció de professorat d'estudis catalans a universitats de fora del domini lingüístic per al curs acadèmic 2015 -2016 organitzada per l'Institut Ramon Llull. Amb aquesta convocatòria s'inicia el procés de selecció dels futurs docents d'estudis catalans a universitats d'Alemanya, Brasil, Croàcia, Estat espanyol, Estats Units, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Mèxic, Regne Unit, República Txeca i Xina.
El llenguatge no és innocent i les definicions poc matisades, quan inclouen paraules amb massa càrrega emocional, poden irritar sigui quina sigui la intenció de qui les cita, i el text en el qual s'insereixen. N'és una prova la polèmica que han desencadenat a Internet uns mots encreuats normalment innocus que es publiquen a l'edició impresa de Barcelona sota el nom de Mots Enreixats.
Al diari del 25 de març aquests mots encreuats incloïen la següent definició d'una paraula que havien d'endevinar els lectors: A València és un gos caçador; aquí una cosa molt pitjor. La resposta era xarnego.
Una definició que es prestava a malentesos, com de fet va passar. Un blog polític la va incloure immediatament interpretant-la a la seva manera: ‘Uns mots encreuats d'EL PAÍS diuen que un xarnego és pitjor que un gos caçador', deia. I lligava la suposada intenció ofensiva de la definició a la ideologia del signant dels mots encreuats, Pau Vidal, autor de El bilingüisme mata, un llibre en què advoca per una Catalunya monolingüe, en català.
La polèmica, basada en aquesta interpretació, es va estendre per Internet i va arribar fins a la bústia de correu d'aquesta Defensora. Lectors que no se n'havien adonat inicialment van enviar missatges indignats al diari. Un d'ells, Fernando Calpena, no va dubtar a acomiadar-se amb aquest correu: “Estimats senyors, vista la col·laboració del senyor Pau Vidal amb EL PAÍS i les seves intolerables referències als xarnegos els comunico que des d'avui deixo de comprar el seu diari. Llàstima, hauré de buscar el Babelia a la Casa de Cultura”.
Altres reaccions han estat menys fulminants, però no menys condemnatòries. Fernando García em va escriure per queixar-se de l'ús del terme xarnego, “amb el qual s'ha caracteritzat tradicionalment des d'alguns àmbits nacionalistes els immigrants castellanoparlants a Catalunya”. I lamentava la seva inclusió en uns mots encreuats del diari: “Aquest concepte clarament xenòfob i despectiu no sembla el més indicat per jugar als dobles sentits, i entenc que no afavoreix gens la credibilitat del diari que fins a una secció tan innòcua com la de passatemps pugui veure's d'aquesta manera mediatitzada per la ideologia de l'autor”.
Xavier Canalis, de Vilanova i la Geltrú, va escriure per preguntar si era certa l'esment al terme xarnego a EL PAÍS que circulava per Internet i que li havia posat, deia, “els pèls de punta”. Al seu correu recordava que aquesta paraula, “a la Comunitat Valenciana s'usa efectivament per referir-se a gossos de caça, però a Catalunya és utilitzada com a terme despectiu per referir-se a fills d'emigrants, o de parelles mixtes i/o a catalans que tenen el castellà com a primera llengua”. Aquest lector em va enviar un missatge després una mica més tranquil, en el qual em deia: “En alguns fòrums he llegit que la intenció de l'autor dels mots encreuats ha estat interpretada malament, ja que s'hauria referit al fet que l'ús de la paraula xarnego té connotacions pitjors a Catalunya que a València. Per tant, no s'hauria referit a la persona, sinó al vocable. Potser el problema és que últimament alguns veiem tres peus al gat i les nostres sensibilitats estan a flor de pell a causa del que està passant a Catalunya... Ja no sé què pensar”.
He traslladat les queixes dels lectors a propòsit dels seus mots encreuats a Pau Vidal que respon el següent:
“Evidentment, la persona que ho ha difós (el responsable d'un blog d'extrema dreta titulat Dolça Catalunya, que tot i això no dóna mai el seu nom, com la majoria de les piulades que m'han arribat a mi mateix) no és un usuari dels meus mots encreuats. Qui els resol sovint sap que la base dels enigmes que hi plantejo és, més que el significat de les paraules, la forma i la funció d'aquestes paraules”.
“En el cas que ens ocupa, la definició que vaig posar es defineix, A València és un gos caçador i aquí una cosa molt pitjor, precisament perquè es tracta d'un insult: per això és molt pitjor. La curiositat, i això és precisament el que la gent no sap, és que aquesta paraula que a Catalunya s'usa des de fa temps com un insult procedeix d'una varietat de gos d'origen andalús anomenada ‘xarnego'. La meva definició, en realitat, no és més que la versió sintetitzada del que ja vaig explicar en el seu moment en el meu llibre 100 insults imprescindibles”.
Pau Vidal afegeix, a més: “Quan vaig redactar les definicions d'aquell dia mai en cap moment se'm va acudir que algú pogués interpretar-ho de manera ofensiva”, i subratlla, “cap dels meus solucionadors habituals, que en són molts, m'ha transmès cap queixa. De totes maneres, si algú creu que hi havia mala intenció el convido amb tota cordialitat a donar un cop d'ull al llibre citat, on comprovarà que els insults, per a un filòleg com jo, són un material de feina (i de joc) tan digne i interessant com per exemple els malnoms o els títols de pel·lícules”.
Vidal afegeix un correu a manera de postdata; “Com hauria volgut ofendre els xarnegos si en sóc un? El meu segon cognom, Gavilán, és de Jaén. És més, jo mateix, any enrere, vaig ser insultat amb aquest epítet”.
Francesc Valls, sotsdirector d'EL PAÍS i responsable de la redacció de Barcelona m'explica que Pau Vidal col·labora des del 1992 fent els mots encreuats en català per a l'edició del diari a Catalunya. “És un filòleg reconegut, traductor del novel·lista Andrea Camilleri al català, entre d'altres. Dels mots encreuats en qüestió, entenc que pot resultar ofensiu si en una primera lectura es compara gos caçador amb xarnego (persona). En un lectura més reflexiva, el paral·lelisme pot establir-se entre animal i insult a persona. En qualsevol cas, en moments de polarització política, el més adequat és defugir de tot el que algú pugui interpretar com un insult fàcil, per la qual cosa demano disculpes als que s'hagin sentit ofesos”.
Valls assenyala un altre aspecte: “A Catalunya, malgrat el seu caràcter despectiu segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, persones com Joan Manuel Serrat o Pasqual Maragall han utilitzat el terme autoatribuint-se'l com a element de normalitat social. El mateix Juan Carlos Rodríguez Ibarra, president d'Extremadura, va subratllar el 2006 l'habilitat política del ‘xarnego d'esquerres' José Montilla, president de la Generalitat, per formar majoria.
No dubto de la bona intenció de Pau Vidal en preparar els mots encreuats del 25 de març. Vull precisar, tot i això, que el passatemps que confecciona per a EL PAÍS no el veuen només “els seus solucionadors habituals”, sinó que pot veure'l qualsevol lector del diari. I que la seva redacció podia donar lloc a equívocs.
Entenc que Vidal només pretenia confeccionar uns mots encreuats interessants. Però el poder negatiu dels insults es basa en l'acceptació que tinguin com a tals. L'esment al terme xarnego en els seus mots encreuats com un insult pot contribuir distretament a reforçar-lo més que a combatre'l. Em sorgeix a més el dubte de si, en assumir sense més que xarnego ‘és una cosa molt pitjor' a Catalunya perquè és un insult, l'autor dels mots encreuats no interioritza el prejudici dels que han decidit que ho sigui.
Amb bon criteri no accepta extrovertit per
extravertit.
Com que l'extremunció ha sigut abolida pel Concili Vaticà II, remet
a unció dels malalts (que és el nom
vigent).
No hi trobe la locució "a peu de fàbrica", referida al preu
d'un producte.
En faedor, podria
fer-se referència al faedor de
pluges (de les tribus), que en els catòlics era el
bisbe.
En arròs, podria incloure's l'arròs fadrí, que és
com es diu a Benissa al que es fa sense gens de carn ni de peix, i que també pot
referir-se a qualsevol menjar d'aquestes característiques.
No hi ha falàfel (plat àrab) consistent en una
pilota de pasta de cigrons amb espècies.
En faig (arbre) podria
indicar-se el plural únic faigs (per
tradició i ús).
En o caixa o faixa, em sona més habitual o
faixa o caixa.
En falaguer, podria dir-se: més falaguer que un
falcó, que un dolí, o que una
falzia.
En falange, en
l'accepció de conjunt de persones unides en un cert ordre per a un mateix fi,
podria incloure's a tall d'exemple el de "FET y de las JONS" (pronunciat en
castellà).
En falda podrien
incloure's: parar la falda (per
rebre-hi alguna cosa), i no haver eixit
de les faldes de sa mare.
En fals, no hi ha "fals com un duro sevillà", ni tampoc:
"més fals que la fusta de figuera".
Fanfara remet a fanfàrria en l'accepció 1. Xaranga i 3. Tocada de
trompetes en to solemne i joiós; però la fanfara, realment, és un passatge de música que imita la música de
cacera o la militar.
En farciment, trobe a
faltar el refrany "val més el farciment
que el gall", equivalent a "val més el mall que l'enclusa", que
tampoc hi consta.
No hi ha "per fas o per
nefas" (per un motiu o altre).
Fa sinònims fàstic (que
ens repugna) i fastig (avorriment,
cansament).
En fe, no hi ha
"la fe del carboner".
En febra, com que les
enumera, caldria afegir-hi la febra tifoide i
l'aftosa (glossopeda).
En febrer, podria
incloure-s'hi la dita: febrer el curt
pitjor que el turc.
En felicitat hi ha un
parell d'exemples en plural. Crec que l'ús habitual és en singular, i hi ha
fórmules més genuïnes com "per molts anys", "enhorabona" o "bones
festes".
No hi trobe "picar en ferro
gelat": (fer esforços inútils).
No hi trobe “acabar o tindre la festa en
pau".
No hi trobe "caure de la
figuera", equivalent a "vindre de
l'hort" ( que sí que hi consta).
Hi ha "filar prim",
però la dita sencera és "filar més prim
que el forat d'una agulla".
En l'entrada fill, no
hi ha "fill de vell, poc de cervell".
En l'entrada dona, no
hi ha "dona finestrera, dona
malfaenera", que encara se sent, però que podria ometre's per
masclista.
No hi ha finger: passarel·la del moll
d'embarcament a l'interior de l'avió.
No hi ha "fins al setanta
d'abril no et lleves un fil" (i no: "fins al quaranta de
maig...")
No hi ha fitotopònim:
que tracta del nom de les plantes.
No hi ha treballador fix
discontinu.
No hi ha flash, sinònim complementari de flaix.
No hi ha "estar com un
flam" (nerviós).
Com que hi ha flashback (salt enrere), també hi
hauria de figurar flashforward (salt
avant).
No hi ha flexiseguretat: mercat de treball
flexible amb nivells elevats de protecció social.
No hi ha "flor d'un dia"
(efïmera).
No hi ha "nàixer amb la
flor al cul", o "totes li ponen".
En l'entrada fenoll,
podria incloure's la locució "fenoll i
ruda fan la vista aguda".
No trobe el concepte nom de
fonts: el de bateig, de pila.
No hi ha forensia:
plaça de forense.
En la forest, podria
incloure's la forest comunal i la forest
veïnal de mancomú.
No hi ha forfait en el sentit de la retirada
voluntària d'un atleta o d'un equip en una competició
esportiva.
En l'entrada fort hi ha
"fort com un roure". Podria afegir-s'hi "com un bou".
No hi ha "fer fosca"
(fer-se fosc).
En fossa (en l'esport)
remet a fossat (en atletisme i hípica), però tambe hi ha una fossa olímpica
referida al tir olímpic.
No hi ha "fotomaton"
(cabina de fotografia instantània).
No hi ha foyer: lloc d'un teatre on es reunixen els
actors o els espectadors durant els entreactes.
En l'entrada frase, hi
ha frase feta, però podrien incloure-s l'enunciativa, la interrogativa i
l'exclamativa
En frau, hi ha frau de
llei, però no frau fiscal ( més
comú).
No hi ha fronemofòbia:
fòbia a pensar.
No hi ha fructícola
(relatiu a la fruita), però sí hortofructícola.
No hi ha full contact (varietat de
karate).
No hi ha full de ruta
(en una negociació política).
Hi ha "fumar com un
carreter". També he sentit "com un
turc".
SINONÍMIA (per ordre decreixent de preferència)
Villamarquí / filaberquí, belaberquí; finor /finesa; firma /
signatura; flamenc (ocell) /
fenicòpter; fantasiejar / fantasiar; fascinador / fascinant; flema / fleuma,
flegma; floronco / furóncol; surar / flotar; folrar i folre / forrar i forro; fona / bassetja, mandró; fenoll / fonoll; lampista / llanterner, fontaner; puntacorrent / formó, enformador; forn de pa / fleca; cementeri / cementiri, fossar (però
també secanet); fotracada / fotral,
fotimer; frontissa / xarnera; octaveta / octavilla (full imprés de
propaganda); fumeguera / fumaguera,
fumarada, fumassa.
Cada any la festa de Sant Vicent Ferrer, patró del
País Valencià, ens porta com a novetat, l´única missa en la nostra llengua que
les parròquies valencianes celebren en dotze mesos, un acte merament folklòric,
ja que no té cap mena de continuïtat al llarg de l´any.
Aquest fet tan
anòmal (fer una missa en valencià a l´any) m´ha recordat que el 10 de gener de
1965, ara ha fet 50 anys, el Sr. Vicent Miquel i Diego escriví una carta al P.
Greori Estrada, monjo de Montserrat, mort el passat 18 de març, on es lamentava
de la situació del valencià a l´Església. Una situació que no ha canviat gens en
50 anys!
La carta feia referència a la comissió de laics valencians que
sollicitava el valencià a l´Església, en una campanya de recollida de firmes.
Vicent Miquel li explicava al P.Estrada la maniobra que començà "des de la
Collegiata de Xàtiva i des del Seminari i la Cúria, contra la llengua". Vicent
Miquel deia en aquesta carta: "En Xàtiva (en aquesta acció obstruccionista)
collabora la primera línia de FET i JONS, diguent que és una maniobra del
valencianismo y comunismo".
El Sr. Miquel i Diego descrivia magistralment
l´actitud negativa de l´arquebisbe Marcelino Olaechea respecte a la llengua
vernacla: "Abans de començar la III sessió del Concili, l´arquebisbe reuneix als
arxiprests i els diu: "Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Cataluña,
por lo que no hace falta introducir el valenciano y en caso de reformas, se
introducirá muy poco el castellano. Mi diocesis será la más lenta".
L´arquebisbe Olaechea pretenia arraconar el valencià, perquè segons ell, "el
lloc d´emprar la llengua valenciana no és l´Església", cosa que encara passa
hui, 50 anys després del Vaticà II!!
Malgrat tot, deia Vicent Miquel: "dos
arxiprestats, s´adhereixen al valencià, Catarroja i Alcoi, i en d´altres, uns 35
o 40 % dels sacerdots estan a favor nostre".
El 22 de desembre de 1964
(continuava la carta) "entreguem 20000 firmes sollicitant la introducció de la
nostra llengua, al Sr. Arquebisbe" . Però malgrat això, l´arquebisbe, no fent
cas d´aquesta campanya a favor del valencià a la litúrgia, digué als arxiprests
en una reunió: "Eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias
entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son
cosas de D. Vicente Sorribes". Per això l´arquebisbe "no presentà el missal
valencià de Mn Sorribes", amb la qual cosa, al no conèixer-lo la Comissió
Episcopal, no va ser autoritzat. Com ha passat ara amb la traducció dels textos
litúrgics que va fer, ja fa anys, l´AVL.
El mes de gener següent es van
publicar les disposicions referents a la litúrgia i els missals que
s´utilitzarien. Només en castellà! Tal i com escriu Vicent Miquel i Diego:
"s´admet la llengua vernacla, el castellà és clar, en l´Epístola i l´Evangeli".
L´arquebisbe acabà la reunió "amb una amenaça per aquells que "por su celo se
exceda en sus funciones".
El mateix gener se li presentà a l´arquebisbe un
escrit, signat per catòlics de relleu, demanant la introducció del castellà a
les zones castellanoparlants; el castellà i el valencià a les zones bilíngües, i
a les zones monolíngües valencianes, el valencià, sense excloure el castellà.
Cap resposta afirmativa, pel que fa al valencià a l´Església!
Vicent Miquel i
Diego amb un to pessimista, sabia que malgrat la resposta popular a favor de la
nostra llengua a la litúrgia, "tot és inútil, se´ns estafa impunement". I afegia
en aquesta carta: "Els anticlericals, fruit espontani del País, se´ns riuen
dient: No us ho dèiem? deixeu-se de sotanes".
Miquel i Diego, amb tristesa,
relatava la situació que vivia l´Església valenciana: "el novembre, quasi
expulsaren a un seminarista del meu poble del Seminari, per parlar de
progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d´Or. Així estan
les coses".
50 anys després d´aquesta carta, i cal recordar-ho ara,
desgraciadament, les coses continuen igual, degut a la indiferència dels bisbes
valencians, que només utilitzen la nostra llengua hui, dia de Sant Vicent! Com
si els valencians només parlarem la nostra llengua eixe dia!!
L´any 2009 el
bisbe Rafael Sanus, en un article a la revista Saó es preguntava: "Per què els
bisbes no oficialitzen d´una vegada el que és normal, des de fa temps, a nivell
de carrer?". I deia: "És que volen continuar la política lingüística dels temps
de Franco?...¿Els nostres bisbes volen continuar l´exemple d´indiferència i de
menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre monsenyor García
Gasco?".
Hui, en la festa del nostre patró, són molts els miracles de Sant
Vicent que es representen als carrers de València i a d´altres pobles. ¿Serà
possible algun dia que tinguem el miracle de la reconciliació de l´Església amb
la nostra llengua i amb la nostra cultura? O l´Església Valenciana continuarà
amb l´actitud contrària al valencià de l´arquebisbe
Olaechea?