Tòpics de cada diumenge
Exemple d'Ús: «Al Nàstic li costarà horrors afrontar el matx
d'avui.»
Ús correcte: «
li costarà moltíssim afrontar el matx
d'avui.»
Explicació: O qualsevol hipèrbole que s'hi escaigui: una barbaritat, una bestiesa (en registres informals), etc. Encara millor fóra canviar d'esquema: «El Nàstic les passarà magres, suarà la cansalada »
He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L'imperi de la llengua comuna: guia de l'imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l'editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).
El que més m'ha cridat positivament l'atenció de l'obra és l'autor. Juan Carlos Moreno Cabrera és fill de Madrid (hi va néixer l'any 1956). És catedràtic de Lingüística General en una universitat madrilenya (la Universitat Autònoma). Va pujar com els altres nois madrilenys de la seva generació (educat en castellà i en el menyspreu a les altres llengües del Regne d'Espanya –com ara el català– i de l'Amèrica hispana –com ara el guaraní). Però
Si la lluita en defensa de la dignitat i de la plena normalització de les llengües minoritzades del planeta és una causa justa, i des del catalanisme lingüístic n'estem convençuts; si la gent de Madrid són éssers humans i, per tant, capaços de sumar-se a totes les causes justes, com és que són tan pocs els madrilenys que fan un discurs lingüístic com el de Juan Carlos Moreno Cabrera? Misteri.
El fet és que tot el que diu l'autor de L'imperi de la llengua comuna encaixa amb el que diem des del catalanisme lingüístic i fins i tot millora el nostre discurs. Per què el millora? Doncs, paradoxalment, perquè pensa i escriu des de Madrid, és a dir, des del centre del que ell mateix anomena imperialisme lingüístic espanyol, cosa que l'obliga a tenir una visió de conjunt –per tant, completa– de l'àrea on el castellà ha estat i és llengua d'imposició: el Regne d'Espanya i les antigues colònies americanes.
Hi ha dues dades de Juan Carlos Moreno Cabrera que a mi em resulten particularment simpàtiques i que una mica potser expliquen que sigui un lingüista madrileny que defensa la nostra llengua. L'una és que és un pensador alhora marxista i demòcrata. L'altra és que és deixeble de Jesús Tusón.
Hi ha, encara, una altra cosa que és molt d'agrair de Juan Carlos Moreno Cabrera com a autor i és l'honestedat intel·lectual, demostrada pel fet que, a l'hora de presentar els arguments –que ell combat– del nacionalisme espanyolista per intentar justificar la imposició del castellà, els exposa amb una claredat d'allò més respectuosa.
I quins són en aquest llibre els antagonistes de l'autor? Doncs els dolents de la pel·lícula, per ordre d'aparició en escena, són aquests:
Ramón Menéndez
Pidal
Miguel de
Unamuno
Fernando
Savater
el dictador
Primo de Rivera
Adolfo
Suárez
el rei Juan
Carlos I
Claudio Sánchez
Albornoz
Juan Ramón
Lodares
Ángel López
García
Francisco de
Quevedo
I com és que el dictador Franco brilla per la seva absència en aquesta llista? La meva resposta és que no hi és, senzillament, perquè Franco era home de poques paraules. Ja ho va dir Dalí: “Franco es el mejor escritor del mundo. Claro que nunca ha escrito nada.”
A la presentació d'aquest llibre, el mateix autor explica –clar i castellà– quina és la tesi principal de l'obra:
“La ideología del españolismo lingüístico intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive. Sin embargo, ni uno solo de los argumentos aportados, a veces disfrazados de análisis supuestamente objetivos y científicos, tiene la menor consistencia probatoria de esa supuesta superioridad. La hegemonía del castellano tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto. Esta es la tesis fundamental del presente libro.”
Com a tast del llibre, vet aquí alguns trossos que penso que val la pena de subratllar. Per començar, una frase que serveix de conclusió de tota l'obra:
“L'imperialisme lingüístic panhispànic és una ideologia perversa.”
Més. A la pàgina 122:
“Som, doncs, davant una sèrie de manipulacions ideològiques amb l'objectiu de presentar l'espanyol o castellà com a única llengua que té la legitimitat històrica per ser la llengua comuna exclusiva del Regne d'Espanya (i de bona part d'Amèrica).”
I a la pàgina 127:
“Un element essencial d'aquesta ideologia, que mostra el seu caràcter etnocida, és la negativa a acceptar que el català, el gallec o l'euskera són llengües pròpies de les nacions que parlen aquestes llengües des de temps immemorials.”
I a la pàgina 174:
“L'associació de l'espanyol amb el progrés econòmic i de les altres llengües amb el retard econòmic és una de les constants del pensament del nou imperialisme lingüístic panhispànic.”
I, finalment, a la pàgina 197:
“L'imperialisme lingüístic es presenta a si mateix com a defensor del progrés, de la modernitat, de la globalització, dels drets humans i de la llibertat, quan en realitat no és més que una ideologia racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació.”
“Quan aquesta ideologia s'aplica a la llengua espanyola, sorgeix l'imperialisme lingüístic panhispànic.”
Un altre verb ben usual, arreplegat per tots els diccionaris, però que l‘elitisme primmirat mai ha acabat de donar-li el vistiplau, és “acatxar”, És com majoritàriament diem a l'acció d''inclinar una part del cos, especialment el cap en direcció a terra', ‘abaixar-se doblegant el cos, les cames, “Acatxem-nos, que ens voran” . Té els sinònims (totals o parcials) “ajupir”, “acotxar”, “aponar”, “inclinar”, etc. Té també el sentit figurat de ‘cedir, sotmetre's a un altre en contra de la pròpia voluntat, doblegar-se', ‘fer que algú s'humilie, que es doblegue', “Per molt que vullgues i faces, no l'acatxaràs'. Per tant, ens podem “assentar” en cadires i en sofàs, quan calga. Quina “descansà”/descansada! I podem dir i escriure que “els homenatjats i els familiars s'assenten en la primera fila”. I ens acatxarem a plegar olives o a plegar les claus de la veïna octogenària, que li han caigut. Però no devem acatxar-nos davant dels promotors de corrupteles, encara que s'assenten en butaques poderoses.
Els que fa anys que lluitem per aconseguir que el nostre país sigui un estat com qualsevol altre del món ens hem enfilat per les parets en llegir-la, com li ha passat al Sr. Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, el qual, fa vuit dies a les pàgines de Presència, deixava anar aquest encertat argumentari: “L'única llengua oficial de la República Catalana ha de ser el català. Tota la resta és una traïció. Traïció a una història, a una cultura, a una ciència, a una gent que va morir pel català –en Carles Rahola, per exemple, entre molts altres–, a una gent que es va jugar la vida pel català, que van ser denunciats per fer classes en català, a un moviment que va des d'acabada la guerra fins a la restauració de la Generalitat de resistència a favor del català. I ara... per uns miserables vots insegurs volen carregar els neulers a la població castellana, que si no, no ens votaran. Home, gràcies! Per tant, si el català no ha de ser l'única llengua oficial a Catalunya amb mi que no hi comptin. Jo no votaré a favor de l'estat català.”
El sr. Arenas té tota la raó. Qui ha tingut la voluntat de destruir una llengua, no ha estat precisament el poble català. Però ara, per segons qui, hem de ser tan tolerants i tan bones persones que cal anar sempre amb el lliri a la mà, amb la finalitat que ens la tornin a fotre. I què passarà a l'hora de la veritat? Que la hiperprotecció a d'altres llengües, ens tornarà a deixar allà on som ara. Com si no hi hagués prou exemples històrics al respecte. Els que sempre tenen ganes de tocar l'arquet, Paco Caja i acòlits, per exemple, s'empararan en aquestes lleis i voldran crear el gueto que tant enyoren. Estem realment en un nivell lingüístic d'igualtat amb el castellà? Ni a les llibreries, ni als quioscos, ni als canals de televisió, ni al cinema, ni enlloc. Encara avui dia hi ha gent que després de viure 50 anys o més a Catalunya, ni parlen ni han fet mai cap esforç per entendre una sola paraula de català. El Sr. Arenas afirma amb lògica: “El castellà ha de tenir un estatus de llengua tutelada, que no perdi cap dret lingüístic.” Però el fet que sigui especialment protegida i que se'n potenciïn polítiques de manteniment als mitjans de comunicació, només obeeix ara a una qüestió de vots. Ho diuen els de Súmate: Quién puede ser catalán? Quien quiera serlo. Per tant, ser català és una qüestió de voluntat. Sense imposicions, cert, però amb el benentès que ser català implica un amor clar i sincer cap a la llengua catalana. Altrament, tot és comèdia a la plaça.
Tornem al mateix text d'en Rovira i Virgili: “Qui no l'entén, l'ha d'aprendre, com aprenen el francès els que van a viure a París, l'anglès els que van a viure a Londres i el castellà els que van a viure a Madrid. Encara que no fos per pròpia conveniència, per cortesia, haurien d'aprendre la llengua catalana els qui amb els catalans conviuen.” Dit això, és molt probable que tant des de sectors independentistes com de sectors espanyolistes se'm titlli d'integrista, de feixista o qualsevol animalada semblant, però mentrestant em preguntaré: tot l'esforç (i molt sovint econòmic) que he fet per a la meva llengua i el meu país, l'hauré fet endebades?
5)
6)
Ressenya escrita per Francesc Solà del llibre Personatges convertits en paraules de David Paloma i publicada en el núm. 90 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2015)
Personatges convertits en
paraules
Francesc Solà
David
Paloma,
Personatges convertits en
paraules
Col·lecció
«Tornaveu»
Editorial
Barcanova,
Barcelona
2015.
Editorial Barcanova presenta un nou títol en la seva col·lecció «Tornaveu», el lema de la qual és «Manuals imprescindibles del català actual». Aquest nou títol, Personatges convertits en paraules, de David Paloma, ens presenta 175 epònims. (Recordem que els epònims són noms propis de personatges que acaben convertint-se en noms comuns.)
Aquesta seria l'explicació més o menys asèptica i descriptiva de l'obra, però aquesta pretén anar molt més enllà. I és així perquè satisfarà amb escreix lectors que estiguin interessats d'una manera o d'una altra en alguna d'aquestes tres disciplines: la història (subapartat «El personatge»), la llengua catalana (subapartat «La paraula») o simplement la cultura general o popular (subapartat «La curiositat»).
Endinsem-nos-hi una mica. Les persones interessades en la història, en comentar cada personatge i contextualitzar la seva vida, hi trobaran ben reflectida i comentada l'època en què va viure i els fets que li van donar notorietat per a esdevenir un personatge destacat.
Les
persones que s'interessin per la llengua en un sentit ampli, hi trobaran un munt de curiositats
lingüístiques l'obra, val a dir-ho, sempre manté un caràcter divulgatiu,
adreçat a tots els públics, sobretot quan comenta les vicissituds filològiques
que han donat lloc a la formació o creació de cada paraula. En algun cas n'hi ha
per a sucar-hi pa.
I, finalment, en «La curiositat», que és el subapartat més obert de tots tres, l'autor comenta els aspectes més curiosos, amens o interessants relacionats amb el personatge històric o la paraula, i ho fa des de la literatura o la ciència, quan convé, però també des de la facècia o l'anècdota, quan s'ho valen.
D'aquesta manera el lector esbrinarà quins personatges s'amaguen darrere paraules com canyardo, magdalena o sequoia. També sabrà per què un casanova és un seductor o que Ràdio Macuto va existir realment.
Aquesta és una obra que pot llegir-se seguida o bé anar-la assaborint per etapes; també serveix com a obra de consulta. Però estic convençut que les persones que la llegeixin quedaran seduïdes per algun motiu o altre.
L'obra està redactada amb un estil volgudament proper al lector, allunyat de qualsevol enfaristolament erudit. I David Paloma ens subministra, per acumulació, una mina d'informació i de cultura popular, que passa convenientment pel sedàs i ens serveix de manera amena, didàctica i divertida. Aquesta és potser la millor de les seves virtuts.
Estic
convençut que la lectura del llibre et farà una mica més savi (o, per dir-ho
millor, una mica menys ignorant).
7)
Publicat en el núm. 90 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2015)
La llengua és l'ànima de la nació
Pere Ortís