Butlletí número 1154 (dimarts 14/04/2015) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al
final d'aquest butlletí
SUMARI
1) Pau Vidal - El catanyol es
cura. A la reunió de l‘AMPA.
3) Pere Ortís - El substantiu
broma
8) L'AVL demana a l'Ajuntament de
València que dedique un carrer a Pere Maria Orts
10) Xarxa CRUSCAT - Entrades
recents
1)
Publicat en el llibre El catanyol
es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial
Barcanova, Barcelona,
2012)
El catanyol es cura
Pau Vidal
A la reunió de l‘AMPA
Exemple d’Ús: «No l’hauries de mimar
tant.»
Ús correcte: «No l’hauries de consentir
tant.»
Explicació: El verb mimar vol dir ‘imitar’ (i d’aquí ve el mim). Un nen mimat és un consentit o aviciat.
2)
http://llenguanacional.cat/
La revista que et cal per a aprofundir el coneixement
de la llengua catalana
El substantiu
broma
Pere
Ortís
En la llengua catalana el substantiu broma porta molta cua i és bo que
tractem d’amidar-ne la llargària. D’entrada cal dir que Fabra anota sense embuts
que en el sentit de facècia, folga,
xanxa, plagasitat, joc, gresca és castellanisme. Jo sóc fabrista, no hi puc
fer més. I diria que és allò de sempre: donar preferència a un mot manllevat i
engegar el ventall preciós que tenim per a expressar el mateix concepte ─tan
rics que som els catalans i tan pobrament que vivim. Molts catalans viuen de
manlleus, com d’un recapte gens fiable. I una altra virtut adorable que tenim
els catalans és que desconeixem el bo i millor que tenim i, quan ens ho
proposen, sentim angúnies i fem una
ganya a l’agosarat. I sort que no l’enviem a can Pistraus de mala manera. I així
anem tirant.
Bé, el sentit
genuí, de naixença, i molt viu en certes contrades on s’estén la nostra llengua,
és que broma és un núvol. Quan érem petits no hi
fallàvem mai i dèiem: Al cel hi ha moltes
bromes i deurà ploure. Sabíem què volia dir núvol, però ben poc
l’utilitzàvem. També dèiem: El ponent la
mou, el llevant la plou. Els dos pronoms la es refereixen a broma. També dèiem: Quan al cel hi ha brometes, aterra hi ha
pastetes.
Ja sé que la majoria de diccionaris, sinó tots, han admès “broma” en el
sentit que li dóna el castellà, tot i que també quasi bé tots fan professió, al
pròleg, que no admeten un barbarisme que no ens calgui; i amb una facilitat que
esgarrifa admeten aquest i admeten “gamberro”, “guapo”, per exemple, que envien
cadascun un ventall preciós que fa pena de veure perdut definitivament per a la
llengua.
Malauradament broma, amb
aquest sentit de núvol, l’hem perduda. Ara no la sents dir a ningú, la generació
que la deien s’ha esfumat. Als homes del temps de tots els nostre mitjans no els
la sentim dir mai. I és una pena perquè és una paraula tan típica i tradicional.
Suggeriria que als mitjans de comunicació, a l’escola, en les xarrades, en les
tertúlies hauríem de portar la bona taleia de recuperar mots perduts, per refer
la injustícia que els hem fet i com un preocupació de seny per retrobar la
riquesa, el patrimoni, perduts.
Broma, en català, també és un mol·lusc
marí, dit sigui de passada.
I també fa el seu
adjectiu: El cel està brom.
Quan érem petits el barbarisme també l’usàvem alguna vegada ─”Hi ha
bromes que porten aigua”─ però generalment utilitzàvem expressions alternes, com
és ara: Ho deia, ho feia, de riure. Ets mallorquins diuen joc: Bé en tens de jocs,
atlot!
I dèiem una altra frase,
en substitució de la manllevada “estar de broma”, que deia: Estar d’ullera. Era molt comuna en el
parlar dels homes i tan bonica. Correspon a l’expressió anglesa de To have the sense of humor, que vol dir:
Estar d’ullera. Era molt utilitzada,
i incloïa un punt d’ironia, de sorna, tot posant als ulls i a les conques
visuals un lliscat de no sé què que volia dir fumbre’s de l’interlocutor, de
compadir-lo, per tòtil. Si algú deia una gallofa o sortia amb un estirabot
benigne, hom li deia: Que estàs d’ullera,
tu, noi? També hem perdut aquesta expressió tan bonica i cal recuperar-la.
També tenia el sentir de refús o d’engegar a pondre: ─Quan en vols, d’aquest auto? ─Trenta mil
pessetes. ─Estàs d’ullera!
En sentit negatiu en tenim d’altres que també són un encant i ens
convencen que no ens cal “broma”. No
estar de gaita, no estar de brocs, no estar per romanços, no estar per orgues.
No em vingos amb romanços, que no
estic de brocs.
Bé, bonament. Que piano, piano,
si va lontano, de mica en mica s’omple la pica. I perdoneu, encara, aquesta
llatinada: Error corrgitur ubi
deprehenditur. És de savis fer-ho. Com algú, a les seves velleses, ha
corregit “amoïnar”.