El dijous 26 de febrer, Josep Gifreu va venir des de Barcelona a València per a presentar el seu excel·lent llibre, ben recomanable, “El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als media (1976-2013)”. Pel matí, com era dia de vaga al món universitari, Josep Gifreu no va poder fer la seua conferència a la Universitat de València per presentar un llibre on condensa la recerca de més de trenta anys sobre els mitjans de comunicació en la nostra llengua catalana a tots els Països Catalans. Per la vesprada, malgrat l'atenció sistemàtica, persistent i constant que atorga Gifreu al País Valencià, als seus lingüistes, sociòlegs i intel·lectuals, incorporant al seu estudi, inclús el final tràgic i inesperat de RTVV tancada per Alberto Fabra, la persecució i la censura dels mitjans en català al País Valencià, etc. els assistents a la taula redona al Col·legi Major, Rector Peset fórem escassos.

Presentà l'acte, el catedràtic de mitjans de comunicació a la Universitat de València, Josep Lluís Gómez Mompart, que lamentà l'absència d'Antoni Ferrando perquè havia quedat consternat per la mort sobtada de l'erudit valencià, Pere Mª Orts, nascut a Benidorm, que recentment, en una entrevista a la premsa, reclamava el nom de País Valencià, la senyera històrica de Jaume I i el nom de català també per al valencià, com a acadèmic culte de l'AVL...

J.Lluís Gómez Mompart va presentar a Manuel Jardí, com a periodista i sociòleg que forma part del Col·lectiu Ricard Blasco que ha escrit “Reset RTVV”, per si es torna a posar en marxa RTVV, també a Amàlia Garrigós, periodista de Ràdio 9, que ara fa el Mural d'Escola Valenciana i junt a Jardí és una entre tants que ha sigut foragitada de RTVV i a Josep Gifreu, que al seu llibre fa un recorregut sobre l'estat del català als mitjans de comunicació, una diagnosi imprescindible i un balanç per garantir la supervivència de la nostra llengua i cultura catalanes. És bastant més que un llibre, són reflexions sobre la llengua i els ‘mass media', resumeix de manera assagística 30 anys d'investigació del nostre espai de comunicació; eines d'anàlisi, de reflexió i perspectives d'acció per a defensar la llengua i la comunicació en català.

Manuel Jardí va assenyalar la distinta evolució del català als mitjans de comunicació als diferents Països Catalans; va comparar la solidesa del català a Catalunya i la feblesa al País Valencià després de 20 anys del PP en el Govern de la Generalitat... Només pot haver-hi futur per als mitjans de comunicació en català si els construïm de manera compartida perquè “els mitjans de comunicació són la cavalleria i no hi ha més”; sobre la llengua, segons ell, més que buscar-li el valor sentimental o simbòlic, cal vincular-la al sistema productiu i econòmic, i trobar la rendibilitat, sense que signifique deixar la llengua en mans del mercat. Va fer una crítica a la LUEV (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià) per ser l'única llei sense cap norma sancionadora i la necessitat d'enfortir el nostre ecosistema comunicatiu en català per una qüestió de supervivència davant un estat que va a per nosaltres, per a enfortir els mitjans en espanyol i saquejar els mitjans en valencià o català, com un afer de màfies delictives.

Amàlia Garrigós, després de reconèixer que havia sigut alumna del professor Gifreu, va reivindicar que l'administració valenciana acceptara, amb naturalitat, el nom de País Valencià; va expressar que quan parlava de Països Catalans es referia només a l'àmbit cultural, en rebutjar la construcció política dels Països Catalans, perquè, segons el seu parer, era començar la casa pel sostre i hi havia un rebuig molt gran al País Valencià, calia ser ‘realista', tot i que exigia un corredor mediterrani audiovisual inclusiu de la diversitat territorial; lloà la tenacitat de Gifreu, i amb Toni Mollà recordà la seua lluita constant contra la improvisació i a favor del treball ben fet. El català té un mercat potencial d'uns 10 milions de persones, com els països nòrdics i al seu llibre, Gifreu, a més de reclamar polítiques lingüístiques de reconeixement a favor de les llengües oprimides per estats autoritaris, monolingües i poc respectuosos amb el respecte a la diversitat i al plurilingüisme, insisteix en la necessitat de vertebrar l'espai de comunicació en català.

Va assenyalar, Garrigós, els treballs de sociolingüística i filologia al País Valencià esmentats per Gifreu, en una àmplia i completa bibliografia, de Rafael Xambó, de Toni Mollà, de Nel·lo Pellicer, Manuel Alcaraz, de Rafael Ninyoles, d'Antoni Ferrando, d'Emili Casanova, Aracil, i Salvador Enguix. Va subratllar —amb Gifreu— que la llengua no és només una eina de comunicació, sinó una política de reconeixement (Kymlicka), de manca de reconeixement o de fals reconeixement, aquestes darrers paranys habituals i sempiterns a l'estat espanyol. Després de criticar a l'alcaldessa de València incapaç d'expressar-se en valencià ni lligar més de tres paraules seguides, insultant els valencianoparlants, i de denunciar els que intenten que el català d'Alcoi siga distinta llengua al català de Barcelona, va indicar que una llengua que no s'ensenya a l'escola ni està als mitjans de comunicació és una llengua que s'assassina i es mata. L'Estat ha de ser protector i valedor de la nostra llengua, cal disposar d'un estat que siga protector de l'espai comunicatiu en català... I va acabar esmentant a l'Ovidi: “No ens alimenten molles, volem el pa sencer”; cal treballar per la supervivència.

Josep Gifreu, després del agraïments, sobretot al Servei de Publicacions de la Universitat de València i en concret a Maite Simón, per l'edició acurada, va assenyalar el canvi de paradigma de la galàxia Gutemberg a la galàxia internet, ja que trenca les barreres administratives dissenyades per l'estat de les autonomies per a fragmentar l'espai català comunicatiu. Va subratllar que havia vingut molt al País Valencià, i que sempre s'havia sentit molt bé i a gust, “no em trobo gens malament ni a Alacant, ni a València ni a Dénia, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de Barcelona sempre he tingut molts estudiants del País Valencià; cada vegada més es van estrenyent les relacions entre valencians i catalans i hi ha molt bones relacions”. El seu assaig analitza la història del nostre país des del franquisme i la ‘transició' fins a hui dia, fins al tancament de RTVV que és un dels fets més importants i greus que ha sofert la cultura catalana als darrers temps. Tracta de fer coincidir l'anàlisi de l'estructura dels mitjans de comunicació dels Països Catalans i una mirada sociolingüística.

Els teòrics de la política, quasi no han prestat atenció a la llengua, millor dit, a la política de la llengua; a Europa no hi ha hagut mai una política de les llengües, s'ha obviat el conflicte... s'ha fet la Carta de les Llengües Minoritàries, amb estats que no la signen ni l'apliquen, després de signar-la, però la nostra no és una llengua minoritària, si no minoritzada, de ‘rang mitjà' a Europa, tot i que no reconeguda pels estats espanyol, francès i italià ni pel parlament europeu. Hi ha línies de continuïtat i de ruptura, la irrupció de Vilaweb, de La Veu del País Valencià, d'El Periódico, La Vanguardia, el Segre, en català, que s'afig al que hi havia abans d'El Punt-Avui i l'Ara... mostren un panorama nou. Va assenyalar alguns problemes que es plantegen com a qüestions de futur:

1) El model d'estatus del català si Catalunya esdevé estat propi.

2) El model d'ús o usos de la llengua en els mitjans de comunicació; accés universal, disponibilitat i sostenibilitat.

3) Model de variació, sobre el parlars del català, trobar les fórmules acceptables entre els distints parlants i segons el context, buscant equilibris i registres de diferents nivells d'estàndard. La llengua com l'ull humà de discriminació del paisatge.

Davant els problemes de normalització de la nostra llengua, cal aprofitar al màxim la irrupció digital perquè el català és l'element identitari de la nostra comunitat cultural catalanoparlant.

Per últim, Josep Gifreu va denunciar les darreres persecucions lingüístiques contra el català, sobretot al País Valencià i a les Illes, que s'afegeixen a la llista de la ignomínia que va estudiar Francesc Ferrer i Gironès, una persecució en “democràcia”, encara és pitjor, perquè es fa ‘regulant' el mercat, posant censures i disposicions per invisibilitzar-nos, disfressades de “compliment de la llei”. I mentrestant ens estan ocupant. La TV és fonamental, el País Valencià ha de resoldre sol el tema de tenir una TV i una Ràdio pròpia, pública i en valencià. Amb 700 o 800 professionals seria possible tornar a posar en marxa RTVV, fer les coses bé amb una producció ponderada i una plantilla moderada.

Estudiant el País Valencià hi ha coses que salten a la vista: hi ha moltes dificultats a l'espai públic... Escola Valenciana és una moviment d'enorme vitalitat, però després de l'escola, què? Quina familiaritat té l'alumnat amb la pròpia llengua quan abandona l'escola? I què t'arriba a casa, mediàticament, com a intrusos? Aquestes són algunes preguntes com a usuaris del català que ens hem de fer, en l'interés comú per la llengua. Al remat va arribar Antoni Ferrando però, apesarat, va declinar intervindre a la taula redona. Josep Gifrau, em va semblar un homenot, un Joan Coromines de la comunicació a l'era digital, un elegant i magnífic estudiós i activista de la llengua, que es va sorprendre una mica quan li vaig dir que al País Valencià també hi havia col·lectius de la CUP, defensant el dret a decidir del País Valencià i lluitant per la independència dels Països Catalans.