El cap i casal, sempre tan original
Exemple d'Ús: «Feliç Barcelona.»
Ús correcte: «Molt bona
Barcelona.»
Explicació: Desafortunat eslògan inspirat en l'auguri castellà Feliz Navidad. En català ens desitgem bon Nadal, i si volem ser superlatius ho reforcem amb l'adverbi molt: «Molt bones festes.» En l'àmbit comercial també se sent «Que tingui un feliç dia», que ha de ser «Que tingueu (un) bon dia».
En epífora, no inclou
l'accepciò de repetició d'un mot al final de dues o més clàusules successives.
L'auto que vols. Al preu que vols.
No inclou ¡èquili qua!:
això mateix!, en efecte!, exactament!, just!
En erari hi ha
l'exemple erari públic, que és un pleonasme. N'hi ha prou amb erari (sempre és
públic).
No hi ha ehru, violí
xinés de dues cordes.
En expedient, podria figurar com a exemple l'expedient de regulació d'ocupació (ERO).
Hi ha erol, però no el sinònim rebascall (vivaç al Camp de
Morvedre).
No hi ha erotofília,
p.e. la telefònica.
No hi ha errància: fet
d'anar d'un lloc a un altre.
En excusa, hi ha la locució bona excusa té el malalt, que caldria
completar-la amb: que es pixa i diu que
sua.
Accepta exitós (amb bon
criteri), que té èxit, reeixit, d'èxit.
També accepta escabetxina, que avala
Fuster.
No hi ha escaiolista.
En calfament, podria incloure's el calfament global.
En escamot (accepció
4), es diu que, en ciclisme, designa el grup de corredors compacte, però no és
així, ja que allò a què es referix és al grup de ciclistes que han tret
avantatge al pilot o gran grup, és a dir, que van
escapats.
Hi ha escanejar, però
no escanar ( que sembla
millor).
Hi ha aparadorista,
però no el sinònim agençaaparadors.
No hi ha la dita pasqüera ací em pica, ací em cou, i ací t'esclafe
l'ou!
Pinetell figura com a gentilici ( de Pinet, la Vall d'Albaida), però no com
a revolló i esclata-sang.
No hi ha esclavó com a
mascle que només té un testicle (cicló), o que els té tots dos enfonyats dins el
cos.
Hi ha llar de xiquets ( o infants), però no els equivalents escoleta, escola bressol o
maternal.
No hi ha boy-scout,
però sí escoltisme.
Es fan sinònims escombra i
granera, però en valencià l'escombra només és la d'agranar i netejar el
forn.
En escorregut, no hi ha
l'accepció de sense diners, eixut.
No hi ha escratx,
denominació popular argentina de denúncia contra els violadors dels drets humans
o els corruptes, amb pintades, cartes o segudes davant el
domicili.
Hi ha esnifar i
esnifada, però no esnif
(onomatopeia del soroll d'aspirar amb força pel nas).
Hi ha sine die, però no sine
nobilitate, que s'aplicava en les universitats angleses als estudiants
del poble sense relleu econòmic i social.
Accepta esquàlid com a
adjectiu (prim, escanyolit, desnerit, flac).
No hi ha esquizoglòssia: en el nostre cas,
passar del valencià al castellà o al revés adreçant-se a una mateixa persona, o
parlar a tothom uns dies en una llengua i altres dies en
l'altra.
En estàtua, no hi ha l'expressió estàtua amb peus
d'argila.
No hi la locució estendre's
com una taca d'oli.
No hi ha estilètica:
part de la lingüística que estudia l'estil i els recursos expressius de la
llengua en general, enfront de l'estilística que es referix a la
literatura.
No hi ha estocatge
(despesa per emmagatzemar).
No hi trobe n'hi ha que
naixen amb estrella i altres amb esquella; ni qui molt abraça poc
estreny.
Hi ha estrés, que abans
es deia mal de
mestres.
En estret, no figura la locució més estret que els grans d'una
mangrana.
Hi ha estriptease, que es podria adaptar
en estriptís, tal com es
pronuncia.
No hi ha etnònim: nom
de grups ètnics, tribus, races.
Hi ha evaginar i
evaginació, però no el sinònim evertir.
Hi ha evisceració, però
no eviscerar.
Accepta exosquelet a la
vora d'exoesquelet.
No hi ha a esportes
(molt).
SINONÍMIA (per ordre de preferència)
Eximir / exemptar; espoli / espoliació; explotar / explosionar; rosada blanca / gebre, aiguatge; escarni / escarn; escó / escon; escocell / garangola; despitralat / espitregat; perquirir / perquisicionar; mata-sogres / espanta- sogres,
espantavelles; libèl·lula
/espiadimonis, parotet ( la més viva); estern / estèrnum; magrana / mangrana; eusquera / èuscar; carceller /
escarceller.
Fa dos setmanes esta columneta versava sobre la perífrasi d'obligació amb valor moral o ètic. La vaig titular “Devem vigilar i controlar la corrupció”, utilitzant la sintaxi per a un tema de tan desagradable actualitat. Una altra frase que pose com a exemple pot ser “Devem fer cas dels majors, però també devem escoltar els jóvens”, construcció gramatical que no tenia els favors del noucentisme elitista i excloent; i per això mateix, tampoc tenia lloc en el valencià dit culte, a pesar que és ben històrica i actual alhora. Però, com deia en el referit article, tant el Diccionari normatiu valencià, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com el de l'Institut d'Estudis Catalans, DIEC2, donen valor normatiu a la mencionada perífrasi d'obligació de connotació moral. Un lector, molt qualificat lingüísticament, crec, m'escriu congratulant-se de saber que eixa construcció amb eixe matís ètic és correcta normativament. A més, em fa un apunt. Opina que eixa expressió també té, o pot tindre, a més del matís moral, un valor de consell en una frase com “Deus demanar-li disculpes al teu germà, perquè tenia raó”. Totalment d'acord per la meua banda. I per a acabar-ho d'arredonir em pregunta, retòricament, perquè de sobra sap la contestació: “Què li dic al meu fill? “Has d'esforçar-te i estudiar més” o “Deus esforçar-te i estudiar més”. Les dos són correctes, però “Has d'esforçar-te i estudiar més”, com a obligació, és més emfàtica, més imprerativa. Almenys això faria jo, i em deixaria, en eixe cas, de consells i de connotacions d'un altre tipus que no siguen el més imperatives possible. La perífrasi d'obligació, més “pura”, com ensenyen en escola, es fa amb el verb “haver + de” més l'infinitiu corresponent, com en l'últim exemple apuntat o amb el verb “caldre”: “Cal que ens comuniqueu el resultat de la votació immediatament després de fer-se”, “Caldrà collir les llimes prompte”. Encara que eixe verb en el llenguatge col·loquial l'usem més en frases negatives. “Vols l'abric? “No cal, no fa molt de fred”. I com ens diu la norma, no són correctes les construccions “Tens que esforçar-te ” ni “Hi ha que collir les llimes prompte”, però sí “Tens d'esforçar-te, tens d'estudiar més”, encara que esta construcció es gasta poc. La idea d'obligació, com sabem i fem bé, també l'expressem amb altres recursos com ‘ser necessari', ‘ser menester': “És menester que vingues a ajudar-nos”, “És necessari que eixe treball l'acabes ja”. Com a ‘necessari', ‘indispensable', també tenim “precís” com arreplega el Diccionari normatiu valencià, com a novetat normativa. I com va incloure Ferrer Pastor en el Diccionari general.
‘Canvi d'agulles' (II)
En quins casos es pot traspassar els límits de la normativa? Es pot tenir la màniga ampla a l'hora d'introduir segons quins mots en el diccionari normatiu? A través de l'opinió de deu professionals de la llengua, el llibre Canvi d'agulles intenta treure l'entrellat a aquestes preguntes i oferir propostes més o menys encertades sobre algunes modificacions que l'Institut d'Estudis Catalans hauria de tenir en compte ara que està a punt de publicar l'esperada Gramàtica de la llengua catalana (ja es pot consultar la part d'ortografia al web de l'IEC).
És cert que el català té unes regles gramaticals un pèl complicades i que a vegades les excepcions no confirmen la regla (com passa també, no ho oblidem, en altres llengües), però la gran dificultat arriba en el moment en què el corrector, i ho dic des de la pròpia experiència, ha de decidir quines expressions o mots ha de passar pel sedàs en un diàleg o en un article d'opinió que reflecteix la llengua oral. És el moment de separar el gra de la palla, quan cal decidir si accepta paraules com ara acné (qui fa servir en la llengua oral la forma normativa acne?) o utilitza combinacions de pronoms tan esteses com ara l'hi en comptes de la hi o li ho, en frases com ara “l'hi faran pagar, allò que ha trencat”, en comptes de la combinació normativa “li ho faran pagar”. I quan ha de determinar si hi deixa el verb disfrutar? O l'article lo? O l'algo? “Escriure diàlegs vol ofici”, explica Ramon Solsona en el seu article a Canvi d'agulles, perquè el català escrit té pànic de la llengua oral.
En aquests casos, la majoria de vegades els professionals de la llengua acabem recorrent al portal Ésadir o al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, que admeten alguns mots no normatius, com ara nòvio o barco.
Trobar l'equilibri és difícil perquè no podem obrir la porta a un munt de castellanismes que planen amenaçadors sobre la nostra llengua. I, a més a més, també és cert que, tal com assenyala Solsona, “si se sap remenar, garbellar i triar, en el català popular s'hi troben granets d'or”. Però també és evident que hi ha mots normatius que no acaben de convèncer els parlants i que no s'usen perquè sonen artificiosos. A tall d'exemple, el lingüista Enric Gomà reivindica la introducció de trajo al diccionari normatiu i explica: “Cada vegada que en un guió, un conte, un article, etc., he d'escriure trajo, tinc un maldecap. Perquè en segons quins mitjans o editorial, te'l canvien pel normatiu vestit.”
El 2 de març, el ciutadà Joan Laporta havia de declarar davant el jutge Antonio Morales i ho va voler fer en la seva llengua habitual catalana, una possibilitat prevista per la legislació vigent i emparada per la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries.
Aclarim-ho: no es tracta que el jutge prohibís a Laporta declarar en català; com sol succeir en aquests casos, el va invitar a fer-ho en castellà, i davant la seva inesperada negativa va proposar ajornar la declaració amb l'argument que en aquell moment no disposava de cap intèrpret. I el problema tampoc és que el jutge Morales no entengués el català (el va utilitzar en la picabaralla amb Laporta), sinó la seva presumpció que l'advocat de MCM, Mario Conde, era incapaç d'entendre'l.
Més enllà de les particularitats d'aquest cas concret i del possible interès de Laporta a aprofitar la situació per realçar el seu patriotisme i posar en segon pla el contingut de la declaració, els fets del 2 de març serveixen per recordar algunes imperfeccions del plurilingüisme institucional a Espanya.
La llei orgànica del Poder Judicial permet als ciutadans utilitzar una llengua oficial diferent del castellà tant en manifestacions orals com escrites, però en el cas de les orals no situa la garantia de comprensió en l'obligació dels jutges d'entendre aquesta llengua sinó en la mediació de «qualsevol persona» que la conegui, elevada per art de màgia a la categoria d'«intèrpret». Si ja és estrany que una declaració feta en una llengua oficial hagi de ser traduïda (això és propi de llengües no oficials), encara és més estrany que qualsevol persona pugui exercir d'intèrpret, sense cap capacitació professional (a diferència del que passa amb les llengües no oficials). El resultat net d'aquests dos factors és previsible: la majoria de ciutadans que podrien declarar en la seva llengua pròpia catalana opten per fer-ho directament en la llengua castellana del jutge. Grosso modo, vist des de les comunitats autònomes amb llengua pròpia el règim lingüístic de l'Administració de justícia espanyola conserva inquietants semblances amb el d'un sistema colonial.
El que va passar amb Joan Laporta potser no és una situació de discriminació lingüística flagrant com les que la Plataforma per la Llengua va recopilar en un informe del 2013, però és indubtable que les persones que com ell se senten més còmodes expressant-se en català es troben en una situació de desavantatge quan topen amb l'Administració de justícia espanyola.
¿Com es resol això? Per a un sector important de la societat catalana, l'única manera de posar fi a episodis vergonyants com els del 2 de març consisteix a construir un Estat propi. Aquí la política comparada ens pot ajudar a relativitzar. Els quebequesos, els flamencs o els suïssos francòfons no disposen d'un Estat propi i no obstant no es troben en tessitures com la de Laporta davant el jutge Morales. Per una altra banda, els irlandesos o els bielorussos sí que disposen d'un Estat propi i per a ells declarar en irlandès o en bielorús pot ser tota una aventura. És veritat que el balanç de gairebé 40 anys d'autonomia no és gaire entusiasmant: el Poder Judicial espanyol s'ha constituït en mur i no hi ha hagut manera d'introduir el requisit del coneixement del català per al col·lectiu de jutges, magistrats, fiscals i secretaris judicials que exerceixen a Catalunya. I les successives campanyes de la Generalitat per fomentar l'ús del català a l'Administració de justícia, com altres campanyes, han resultat essencialment estèrils. (L'última campanya semblava estar inspirada en el que li succeiria després a Laporta: Pots declarar en català. No canviïs de llengua, deia el fullet de torn.) Però segueix sent cert que disposar d'una Administració de justícia verdaderament plurilingüe és independent de la independència.
D'altra banda, en aquest tipus de
discussions mai hauríem de perdre de vista l'existència de situacions en què la
persona que es troba en desavantatge és la que prefereix expressar-se en
castellà. Perquè també n'hi ha i periòdicament el Síndic de Greuges de Catalunya
les explica en els informes que envia al Parlament. Entre el 2008 i el 2013 el
Síndic va rebre 296 consultes sobre vulneració de drets en l'ús del castellà i
un total de 90 queixes (per 176 referides al català). En el camp sobiranista hi
ha qui creu que en un escenari d'Estat propi aquest tipus de ciutadans ja no
podran queixar-se perquè la desoficialització del castellà els deixarà sense els
drets lingüístics que invoquen ara en les seves queixes. Per sort, cada vegada
són més les veus que entenen que construir un Estat propi és una cosa que no es
pot fer a base de limitar, reduir o fins i tot suprimir drets dels quals
gaudeixen actualment els seus futurs ciutadans.