biarut
Natural de Biar. Relatiu o pertanyent a Biar o als seus habitants.
Habitant de Biar.
No, ella és biaruda, el petrolanc és el
marit. |
En la rondalla Les
animetes d’Enric Valor, podem llegir:
Aquella nit,
|
blanet
blanet
De manera
suau.
No et fies ni miqueta ni gens de la maula eixa, que blanet blanet
te la clavarà i et farà la
guitza. |
En la
novel·
De tota manera, el secretari Pedrós, fadrí madur (deien si no
tenia possibles per a dur avant una família), també desesperava els obrers
catòlics més teoritzants, amb les seues pacífiques contestes lapidàries o
les seues llargues raons convincents amb què els deia blanet blanet unes
veritats com el puny que els
desconcertaven. |
Cada dia, de 10 del matí a 10 del vespre, des de fa anys, una veu gravada, embafadorament amable, mobilitza amb aquesta cantarella milers de catalans que fan cua a les caixes de l’empresa líder en hipermercats del país. Els clients, amb els carros plens, se l’escolten amb una barreja d’estoïcisme i indiferència. La majoria no senten el català prou seu per immutar-se; la resta pensen: “Si ho diu en català, encara gràcies”.
Si la gent diu sisplau i l’IEC no baixa del si us plau, l’híbrid era qüestió de temps. De temps i de dificultats articulatòries. Sembla que vegi la noia enregistrant-ho. “Vanessa, que la u se senti!” La u se sent però una essa es perd pel camí.“Ho repetim?” “Vols dir? Per fi has dit la u, i t’ha quedat tan dolç!”
Si la sentís Joan Solà s’encendria. Me’l puc imaginar armant un sarau considerable. Però ell sabria, com sé jo, que bona part de la culpa la té la infundada resistència de la norma a reflectir en l’escriptura una forma ben real en la llengua.
Sisplau, com esclar, té il·lustres detractors. Argumenten que, si només es tracta d’escriure el que diem, també hauríem d’escriure boranit o justalafusta. Hi veuen unobrir la porta a la relaxació fonètica, a la deformació del llenguatge: una innovació que no aporta res i sembra el desconcert.
Però no es tracta pas d’escriureel que diem sinó de diferenciar entre dues formes -ells en dirien: la ben pronunciada i la mal pronunciada- que han passat de ser dues pronúncies d’una mateixa paraula a ser dues paraules.
No ens cal boranit perquè només vol dir bona nit, i perquè si s’hagués aglutinat la o sonaria u. I el mateix diria de justalafusta (la primera u no pot canviar de timbre però es manté tònica). Ens cal sisplau perquè no vol dir si us plau i ens cal esclar perquè no vol dir és clar, igual com un dia potser va deixar de voler dir pot ser. El fenomen és alhora fonètic i semàntic: d’aglutinació i de lexicalització. ¿Tant costa d’entendre?
Immersos com hem estat en les celebracions del Tricentenari, ens hem perdut —o hi hem passat de puntetes— celebracions tan o més glossables, almenys en el camp de la llengua i la cultura, com ara la publicació de les Normes ortogràfiques el 1913 i la fundació de la Biblioteca de Catalunya el 1914. I, en aquesta línia, està passant inadvertida la que va ser la primera gramàtica amb cara i ulls de la llengua catalana, escrita per Josep Pau Ballot (Barcelona, 1747-1821), de la qual aquests dies es compleixen els 200 anys de la publicació.
Poc se’n sap, de Ballot i la seva gramàtica, almenys fora dels cercles de la gent malalta de llengua. Com sempre, donem per fet que tot l’interès per depurar, endreçar i enfortir l’idioma arrenca de l’empenta de la Renaixença, cristal·litzada amb el temps en el talent heroic de Pompeu Fabra, l’home que, segons Josep Pla, és l’únic català que ha aconseguit que tots els catalans li fem cas en el seu propòsit. Doncs bé, en el cas de Ballot tenim un gramàtic que, molt avant-la-lettre, ja va intuir les necessitats de normalitzar el que —només per a ell— era una llengua amb tots els ets i uts.
Hom diria que Ballot se situa capriciosament en una frontissa temporal, cent anys després dels particular 11-S català, cent anys abans de la Mancomunitat i l’efervescència de Fabra. Com ja vam explicar en una altra banda (El ‘cas Ballot’), la publicació de la gramàtica es va veure afavorida per l’ocupació francesa en temps napoleònics, i perjudicada, òbviament, pel final d’aquesta ocupació el 1814. Així, tal com demostra Joan Solà en autèntiques perquisicions detectivesques, el primer plec de l’obra va veure la llum possiblement el 1813, però la continuació ja va sortir entre el 22 de desembre de 1814 i el 9 de febrer de 1815, amb un canvi d’impressor: primer Pere Pau Husson, afrancesat i fundador del Diario de Barcelona, i després la Junta de Comerç, sota rúbrica de Barthomeu Suñol y Bulbena.
L’enorme valor de la gramàtica de Ballot no és tant la seva aportació en el terreny estrictament gramatical, ni tampoc el grau de seguiment que va tenir la seva obra. Interessa sobretot la seva intenció, bastida d’una modernitat integral a base d’uns arguments que avui ens semblarien obvis. N’hi ha prou de llegir els motius que van impulsar l’elaboració de la gramàtica, publicats en un anunci que va aparèixer al Diario de Barcelona el 5 de març de 1813, i que, en el castellà de l’època, apunten a dues línies que actualment no ens són estranyes: la dignificació del català com a idioma de prestigi i la pretensió d’estendre l’ús social de la llengua, orientat llavors sobretot al comerç. Deia així l’anunci: “Deseando vivamente, no solo los naturales de esta Provincia, sino muchos extranjeros, que llegan a esta capital por razón de comercio, una Gramática de la lengua catalana; y extrañando mucho que no se encuentre, cuando todos los pueblos civilizados la tienen de su propia lengua, los ha dado motivo a creer que nuestro lenguaje es una jerigonza o germanía, y no idioma o lengua del reino, como la castellana y la vascuence. Para satisfacer a sus deseos, y desvanecer este mal fundado concepto, hacemos saber al público que tenemos una Gramática completa de la lengua catalana, pronta a salir impresa, obra original, compuesta por el Dr. Josef Ballot [...]”.
Tanmateix, la fe de Ballot en la llengua i la seva convicció en la necessitat de dignificar-la (ja s’havia mostrat partidari d’elaborar una gramàtica i de fundar una acadèmia pròpia en una polèmica a les pàgines del Diario entre juliol i novembre de 1796) van caure en el buit d’una Renaixença emboirada en els efluvis de passats gloriosos. Val la pena llegir alguns dels textos fundacionals d’aquest moviment per concloure que, més que escrits 25 o 30 anys després de Ballot, semblen fets 200 anys abans, en el que evidencia més una voluntat de reprendre la poesia trobadoresca que no pas d’estendre l’ús social de la llengua, o el que avui en diríem normalitzar-la. Rubió i Ors, al pròleg de Lo gayter del Llobregat (1841), és prou clar: “¿Per què [la llengua] no pot restablir sos jocs florals i sa Acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre el món ab ses tesons, sos cans d’amor, sos sirventesos i ses aubades?” I redunden en aquesta línia els redactors de Lo Vertader Català, la primera publicació periòdica en llengua catalana, de 1846, que pretenia sobretot “que lo nom català sia altra vegada respectat i temut de totes les nacions, i de que nostre hermós idioma recobre aquella fama i apreci que li són deguts”.
No calia la retòrica florida per expressar una certa intuïció de normalitat en uns temps en què la llengua no sortia de l’àmbit domèstic. Però no hi ha fastos per a Ballot.
ÀPOCA: document en què el creditor declara haver rebut del deutor la
quantitat deguda. Rebut públic i solemne.
APODERAR. Apoderat -ada. Factor.
"APOSTILLA". Postil·la, al
marge, al peu d'un escrit per aclarir-ne el text; glosa marginal d'un text, i en
un document administratiu o judicial per tal que tinga valor en un altre país.
Postil·lar, posar postil·les
(a un text).
"APOYO". Suport, ajut,
ajuda.
"APRECIO (HOJA DE)": full
d'apreciació o d'apreuament. Apreciar: determinar el valor. "Apreci":
estimació, estima, afecte.
"APREMIAR". Constrényer,
apressar, urgir, comminar (més genèric), coercir. "Apremio": constrenyiment, urgència, pressa,
comminació. Providència (
o provisió) de constrenyiment. Per via de constrenyiment. "Apremiante":
urgent, comminatòri -òria, constrenyedor -a.
ARANZEL: impost que es paga pels productes importats o exportats. Aranzelari
-ària.
APRENDRE, agarrar, copsar.
APROVACIÓ, beneplàcit. Aprovar. Aprovat -ada.
APTE -A. Aptitud.
APUNT. Apunt comptable.
ARBITRATGE: el que no correspon als jutges ordinaris. Arbitratge d'equitat: el
dels usos i costums professionals del lloc.
ARBITRI O DISCRECIONALITAT JUDICIAL. Arbitral (adjectiu).
ARXIVAR. Arxivador (moble), capsa
per a guardar-hi documents. Arxiu
(el lloc); però, el jutge ordena l'arxivament de l'expedient o de les
actuacions (acció d'arxivar). Arxiver
-a, arxivista: qui arxiva.
"ARMONIZAR". Harmonitzar.
ARQUEIG. Acta d'arqueig.
"ARRAIGAR". Arrelar ( els
bons costums, una planta). "Notorio arraigo": arrelament
notori.
"Arreglo amistoso": amigable
composició, arranjament amistós (entre l'assegurador i el beneficiari.
Arranjament judicial. Arranjament pacífic de
controvèrsies.
ARRENDAR. Llogar. Arrendament, lloguer, llogament. Arrendador -a; arrendatari
-ària (nom i adjectiu). Llogador( tots dos). Llogater: qui paga la renda,
inquilí -ina.
ARRES: en garantia de les obligacions contretes. Paga i senyal, senyal. Arres
penitencials o de desistiment. Arres matrimonials. Arres confirmatòries. Arres
penals.
ARRESTAR, retindre. Arrest domiciliari, de cap de setmana, governatiu, major,
menor.
ARRISCAR. Exposar a un risc, posar en risc.
ARROGAR-SE, apropiar-se, atribuir-se (facultats). Arrogació de funcions o
d'atribucions.
ARTICLE DE PRONUNCIAMENT PREVI.
Aquesta és l’expressió que em digué un pagès de l’Espluga de Francolí
quan no podia trobar el professor que ell venia a cercar a l’internat i li ho
vaig dir tot preocupat. Jo no l’havia sentida dir mai i per això mateix que
m’agradà tant. Naturalment que el bon senyor me la deia per descarregar-me del
greu que jo portava i era ben lluny d’adonar-se que em feia una revelació;
d’ençà que mai mes l’he oblidada.
Ha sobreviscut en mi
per tal que jo ara pugui proposar-la a tots els catalanoparlants dels Països
Catalans i la reviscolem i la fem d’ús quotidià –dintre la feina de
normalització de la llengua comuna. La frase és preciosa i s’ho val; ve d’antic
i pot contribuir a substituir algunes altres expressions, per al cas, de mot
dubtosa procedència que li prenen el lloc i el prenen a unes quantes
altres.
Per exemple, li pren
el lloc la tan comuna al Principat “no s’hi amoïni”, la qual, jo, em poso per
cas, la deia tan feliç i convençut i era lluny d’adonar-me que deia un declarat
barbarisme. Fins que el senyor Eugeni S. Reig, en el seu InfoMigjorn
diari, puntalitzà que l’expressió era castellana. Ve de “mohín”, que és una
ganya que hom fa refusant una cosa que no li agrada o que el contradiu. “Hacer
un mohín”, “amohinar”, “amohinarse”.
Tenim atabalar, empipar, empudegar, marejar,
cabrejar, posar de futris, etc, en l’etcètera algun de vulgar. Tanmateix,
quina mala sort, tenint tants recursos com tenim i haver de demanar almoina,
haver de manllevar d’una altre que tant ens corromp la llengua. Tan rics que som
els catalans, i tan pobrament que vivim, que diu el poeta.
N’hi ha una
altra, ‘no es preocupi’ que li pren el lloc, que no diré que no sigui catalana,
però certament que forma part de les moltes infiltracions des del castellà, que
s’ han imposat durant els llargs anys de dictadura militar i lingüítica. Fóra
millor no us preocupeu o no us en preocupeu si ens referim a un
objecte condret. Com aquell pagès de l’Espluga que em digué no passeu quimera perquè em veié
aqueferat, que hi patia, però si hagués volgut dir-me que ho deixés fer, que m’
oblidés del dificultós subjecte, m’hauria dit no hi passeu quimera, que ja no calia
trobar-lo.
Altres expressions alternatives foren no patiu, no hi patiu, no hi passeu ànsia i, furgant, furgant encara en trobaríem més.