InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.400
membres]
Butlletí número 1148 (dijous 02/04/2015) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al
final d'aquest
butlletí
SUMARI
1) Pau Vidal - El catanyol es
cura. Ep, i aperitiu.
2) L'AVL adverteix que l'aplicació de
la llei de senyes ha de respectar les seues resolucions en matèria
lingüística
4) J. Leonardo Giménez - Assolar, assolir i "el
caloret"
6) Núria Puyuelo - "Enganxines" que
no enganxen
7) David Paloma - Critèria,
un valor lingüístic a l'alça
8) Salvador Pardo - El DNV (XV)
9) Víctor Busquet Pujós - La immersió
lingüística
12) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre El catanyol
es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial
Barcanova, Barcelona,
2012)
El catanyol es cura
Pau Vidal
Ep, i aperitiu
Exemple d'Ús: «Les olives són sense os?»
Ús correcte: «Les olives són sense pinyol?»
Explicació: Malgrat els diccionaris, d'ossos en tenim els animals; olives,
préssecs, raïm i companyia tenen
pinyol.
Publicat en El Punt Avui divendres 27 de març del
2015
L'AVL adverteix que l'aplicació de la llei de senyes ha de respectar
les seues resolucions en matèria lingüística
L'entitat estatutària i
consultiva critica que el govern valencià no li haja remés l'avantprojecte abans
de l'inici dels tràmits parlamentaris
“Qualsevol aplicació o
interpretació de la norma que no respecte les nostres resolucions vulneraria
l'Estatut i la llei que regula la nostra institució”
L'Acadèmia
Valenciana de la Llengua (AVL) màxima entitat en normativa lingüística al País
Valencià s'ha pronunciat de forma oficial i contundent sobre la llei de senyes
d'identitat que el passat dimecres va ser aprovada en solitari pel PP en les
Corts valencianes.
En el seu comunicat, l'entitat presidida per Ramon Ferrer
assegura que no ha tingut ocasió de conéixer l'avantprojecte de llei abans de la
seua tramitació parlamentària, ja que el govern valencià no va atendre la seua
sol·licitud, enviada el 18 de novembre del 2014. “Lamentablement, a diferència
d'altres projectes normatius del govern valencià –com és el cas, per exemple,
dels relatius a l'ensenyança del valencià–, la nostra petició fou desatesa.
Aquesta actitud ha impedit que el govern valencià puga conéixer les
consideracions de l'AVL sobre l'avantprojecte de llei de senyes abans de l'inici
de la tramitació parlamentària”, explica el comunicat.
El document palesa la inquietud que ha suscitat en alguns
sectors de l'opinió pública la llei de senyes, especialment en allò que afecta
la llengua. I és per això que remarca que tant la llei de creació de l'AVL, com
l'Estatut, “consagren l'AVL com l'única institució normativa de l'idioma
valencià. Així mateix, les citades lleis estableixen que la normativa
lingüística de l'AVL és d'aplicació obligatòria en totes les institucions
públiques i entitats privades que compten amb finançament públic, el sistema
educatiu i els mitjans de comunicació”.
Jerarquia
En conseqüència a aquestes disposicions i d'acord amb el
principi de jerarquia normativa, l'AVL adverteix que “cal entendre que qualsevol
aplicació o interpretació de la llei de senyes que no respecte les resolucions
de l'AVL en matèria de llengua vulneraria el bloc de constitucionalitat en el
qual s'inserix la nostra norma institucional bàsica, l'Estatut i la llei de
majoria qualificada que regula la nostra institució estatutària”.
L'entitat, que ha sigut exclosa de l'Observatori que ha de
vetlar per compliment de les senyes –la primera de totes, la llengua– demana
respecte a la Constitució i a l'Estatut, però també que “la qüestió de la nostra
llengua siga sostreta a partir d'ara al debat partidista quotidià i esdevinga
així l'objecte d'un debat seré entre els partits per tal d'arribar als consensos
més amples possibles. Al final d'eixe camí guanyarà la nostra llengua, que vol
dir guanyar tots els valencians”, tal com diu el Dictamen sobre la Llengua del
Consell Valencià de Cultura, de 17 de juliol de 1998, incorporat com a preàmbul
de la llei de creació de l'AVL.
3)
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari
ARA
dissabte 28 de març del
2015
Faig un
petit parèntesi en la reedició d'articles meus del 2008. El faig per publicar
dos articles meus que he escrit aquest any 2015 per comentar dues novetats
editorials. El primer llibre de què parlo és El català a l'espai de comunicació,
obra de Josep Gifreu. Vet aquí
l'article:
El concepte
d'ecosistema és un invent de l'ecologia, però com que és tan productiu ha estat
encertadament adoptat també per altres ciències, entre elles la
sociolingüística, que l'ha convertit en l'ecosistema lingüístic, i la
comunicació, que l'ha convertit en l'ecosistema dels mèdia. Es tracta, per cert,
de dos ecosistemes –l'idiomàtic i el de la comunicació social– amb un espai
d'intersecció molt notable.
Però comencem
pel començament.
Un naturalista
dels d'abans, quan descobria un ocell d'una nova espècie, que feia? L'espiava,
n'anotava els costums, el dissecava i el desava dins d'una vitrina per
exhibir-lo. De vegades, però, l'ocell no es deixava capturar i el nostre
naturalista s'havia de conformar amb dibuixar-lo; ho feia amb traça, però –això
sí– ben net de l'entorn. És a dir, els pioners de les ciències de la vida
estudiaven la naturalesa descontextualitzada. Aquí un ocell. Aquí un arbre. Aquí
un arbust. Aquí una roca. Aquí un riu. El bosc no existia. Ara ja no pensem
així. No hem caigut en l'extrem de dir que així com l'ull i l'ala de l'ocell
formen un mateix cos, també l'ocell i l'arbre i l'arbust i la roca i el riu i
tota la resta del bosc formen igualment un mateix cos. No. Però sí que
constitueixen una unitat integrada, un ecosistema.
Al món cultural
també tenim ecosistemes i també podem optar per la mirada dels primers
naturalistes o per la mirada de l'ecologia actual.
Si ens
ofereixen saber el nombre d'entrades al teatre en català que hi va haver a
Catalunya l'any passat, què hem de dir? Doncs que no ens interessa la dada
isolada, perquè creiem que l'època del ocells dissecats ja ha passat a la
història. Que hauríem de completar aquella dada amb el percentatge de l'any
d'entrades al teatre en català comparat amb el d'entrades al teatre en castellà
i altres llengües. Encara més. També ens agradaria saber el percentatge de la
població que va anar al teatre almenys un cop durant l'any. Aleshores sí que hi
veuríem clar.
La nostra
mirada lingüística ha d'aspirar a la lucidesa, que només és possible amb la
visió completa del bosc. També en el cas dels mèdia.
Al començament
no miràvem el bosc, només els arbres. Així, que Mundo Diario publiqués –des
d'una mica abans de la mort de Franco– una plana diària en català –Catalunya
endins– era una cosa que celebrava tot el catalanisme (i jo més perquè la meva
primera feina com a periodista en una Redacció va ser, precisament, la de
responsable d'aquella plana en català). Que el dia de Sant Jordi del 1976
publiqués el seu primer número l'Avui –ja teníem un diari íntegrament en català,
per primera vegada després de la guerra!– va ser viscut pel catalanisme com una
gran victòria. I l'ecosistema? Ah, sí, és veritat, l'ecosistema
D'això no en
parlàvem. Fer-ho ens hauria aigualit la festa.
Fins que va
aparèixer en escena Josep Gifreu i ens va obrir els ulls.
Josep Gifreu:
un home que ha dedicat el bo i millor de la seva vida professional a construir
un discurs o, si ens estimem més fer servir una paraula menys acadèmica, una
mirada que té com a fonament un doble compromís molt sòlid. D'una banda, amb la
lucidesa: no s'hi val a caure en l'autoengany de les dades isolades, hem de
mirar el bosc sencer, tant si ens agrada com si no. D'altra banda, amb la
llengua i amb la nació: hem d'aspirar a la plenitud idiomàtica de la nostra
llengua a l'espai català de comunicació.
Josep Gifreu va
iniciar la seva tasca, que no és exagerat de qualificar d'extraordinària, de
forma discreta, quan encara era un estudiant universitari i va triar el que
acabaria sent el tema de la seva vida per a la tesi doctoral (1982), i podríem
dir que culmina la seva tasca, precisament, amb aquest llibre, de títol El
català a l'espai de comunicació i de subtítol El procés de normalització de la
llengua als mèdia (1976 – 2013).
Obra amb pròleg
de l'eivissenc Isidor Marí i editada conjuntament per dues universitats
catalanes (Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat Pompeu Fabra) i dues
universitats valencianes (Universitat Jaume I i Universitat de València), cosa
que encaixa la mar de bé amb la visió completa dels Països Catalans que sempre
ha defensat l'autor com a espai compartit de comunicació.
Si valorem el
llibre a partir de la distinció elemental entre forma i contingut, de seguida
arribem a la conclusió que es tracta d'una obra excel·lent en tots dos aspectes.
L'estil de l'autor té dues virtuts que rarament van de bracet: el rigor
acadèmic, l'autor és catedràtic de Teoria de la Comunicació, i l'amenitat
periodística, l'autor és articulista en actiu al diari El Punt Avui i al
setmanari El Temps. La matèria del llibre és la visió completa –l'actualitat, la
història recent, les tendències de futur– d'un àmbit d'allò més decisiu en la
vida de la nostra llengua: els mitjans de comunicació.
Som davant d'un
aquells llibres que hauríem de llegir tots els que ens interessem pel fet
lingüístic o per la comunicació social o per totes dues coses alhora i que, a
més a més, ho fem des d'una òptica nacional catalana.
Una de les
coses que crida positivament l'atenció del llibre és la bibliografia. Perquè és
pertinent i ben triada, però sobretot perquè és molt completa: ocupa des de la
pàgina 231 fins a la pàgina 272, és a dir, més de quaranta planes. Entre les
obres citades, hi ha el meu llibre El futur del català: una radiografia
sociolingüística, publicat l'any 1986, que inclou una entrevista a Josep Gifreu,
que ja aleshores ens proposava de mirar tot sencer el bosc dels mèdia, sense
caure en el cofoisme alimentat per les dades isolades, però alhora sense deixar
de tenir ambició catalanista i voluntat d'avançar cap a la nostra plenitud
idiomàtica.
Vet aquí un
tast de l'obra, que la defineix bé. Paraules de Josep Gifreu:
“Llengua, poder
i comunicació conformen la tríada àuria que determina la supervivència i
sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Aquest volum pretén
oferir una aproximació històrica al procés general de normalització del català
en l'ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La
tesi bàsica és que l'accés d'una comunitat com la catalana a la plena
normalització de la seva llengua requereix disposar d'un espai de comunicació
propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment
apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l'era digital en
xarxa.
“Aquest estudi
històric de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans
tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la Transició
espanyola (1976 – 2013). Té en compte els diferents àmbits d'interès: l'evolució
de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans
mitjans, el nou ecosistema dels new media, els progressos en la definició i
adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del
període.”
Penso que
l'esperit d'aquest llibre queda ben definit en aquestes paraules del mateix
Josep Gifreu:
“Si hi ha un
patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana d'avui
voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser
patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació
en la Babel global.”
En conclusió,
subscric les primeres paraules del prologuista, Isidor Marí:
“Aquest assaig
de Josep Gifreu que teniu a les mans és un treball necessari i oportú fet per la
persona idònia.”
4)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 6 de març
del 2015
Assolar, assolir i "el
caloret"
J. Leonardo Giménez
Barbarismes com el “caloret” els hem pogut sentir o
llegir de quan en quan, però tantes transgressions i adulteracions de la parla
valenciana, com les que va pronunciar l'alcaldessa de València en tan poques
paraules de discurs en la Crida de les Falles, no són fàcils de trobar en
intervencions de càrrecs o en textos públics.
Fa uns quants anys, un prestigiós periodista, en una
entrevista en Canal 9
a Jorge Martínez
Aspar, Champi Herreros i Julián Miralles, els presentà com
“Els tres ases del motociclisme”, és a dir, els tres burros, en el parlar
col·loquial. Com sabem, hauria d'haver dit “Els tres asos”, és a dir “campions,
cracs, etc.”. En les últimes eleccions generals vaig sentir a un diputat de
renom dir que “La nostra etapa de govern va ser necessària i determinant per a
‘assolar' metes altes en l'estat del benestar”. L'amic diputat es clavà en un
fangar, perquè sense dominar el registre col·loquial, feia incursions en el
culte, i el resultat, entre altres errades, va ser que digué el contrari del que
volia expressar, ja que “assolar” és ‘arrasar, abatre, destruir completament',
‘tirar a pla, a terra'. En canvi “assolir” és ‘aconseguir, alcançar'. Algú
voldria assolar, realment i definitivament, l'estat del benestar, però puc
assegurar que el parlamentari referit, no. Simplement, per ignorància, no
l'encertà en l'última vocal (si haguera dit “alcançar”, com ho dirien son pare i
sa mare, no haguera ficat la gamba). Jo, com deia , en este mateix diari, Jesús
Huguet, secretari de Consell Valencià de Cultura, exdirector general de Política
Lingüística, poeta i valencià eternament exercent, preferisc un valencià mal
parlat que absent o inexistent, sobretot perquè la pràctica fa mestres, i u/una
que practique i parle en valencià, encara que siga defectuosament, acabarà
parlant-lo de manera comunicativa, entenedora i molt bé. I igual que,
parafrasejant a Machado, “Es fa camí al caminar”, “El valencià es parla bé,
parlant-lo”, però parlant-lo dia a dia, en el carrer, en el treball, en les
institucions, etc. El “caloret” de Rita ha alcançat/assolit repercussió
mediàtica i molt de rebombori pel lloc on es va dir, pel moment i per qui ho va
dir, però més allà d'això, el cas/incident posa de manifest la necessitat que
els càrrecs públics valencians sàpien expressar-se en valencià, llengua pròpia
(i per tant, principal) dels valencians. Com tenia manat Manuel Fraga, que no
era ningun segregacioniste: que els càrrecs de la Xunta, en públic , parlaren en
gallec. Però en gallec, no en barreges que ni són carn ni són
peix.
5)
Publicat en indirecte.cat dijous 19 de març del
2015
Jaume
Corbera
Aquest passat 13 de març la Unió Obrera Balear, secció d'Ensenyament,
ha expressat amb un comunicat la seva reivindicació de l'esperit de la “Proclama
per l'Ensenyament en Català” feta el 2000 per Josep Massot i Muntaner, Josep
Melià Pericàs i Gabriel Oliver Oliver (a) Biel Majoral. Aquesta reivindicació ha
sorgit com a reacció de la UOB als debats que sindicats i associacions cíviques
diverses sostenen sobre quin Pacte per l'Educació han de proposar per a la
pròxima legislatura, i deixa ben clara la postura d'aquest sindicat: el català
ha de ser la llengua de l'ensenyament. Els hem de felicitar per aquesta claredat
de posicionament, claredat no gens clara (i no és un joc de paraules) en la
postura dels altres agents de les negociacions pel Pacte. Fa 15 anys aqueixes
tres personalitats de la cultura illenca reivindicaven allò que a un país normal
ha estat sempre normal: que l'ensenyança general es faci en la llengua pròpia
del país. I passats els 15 anys encara ens hem de mantenir en aquesta
reivindicació, després d'un període en què, a poc a poc, pareixia que avançàvem
cap aquí, i dels darrers 4 anys en què els nostres propis governants (sí, els
nostres, els triats directament a casa nostra) han fet mans i mànigues per a
destruir tot el resultat d'un esforç continuat de més de 30 anys per a
aconseguir una presència mínima del català a la societat i una quasi normalitat
del català a l'ensenyament.
El fet és que és molt important que la UOB
expliciti clarament la seva postura sobre el català a escola, perquè aquests
nefasts 4 anys de mal govern bauzanero no només han desfet una gran
part de feina feta, sinó que han creat confusió en el pensament de molts de
ciutadans que fins ara tenien les idees ben definides. Han aconseguit que fins i
tot partits i entitats defensors de la nostra llengua vacil·lin a l'hora de
proposar el model d'ensenyament; amb la demagògia del TIL, presentat com un
avanç en l'aprenentatge de llengües estrangeres, han sembrat el dubte en moltes
de persones sobre si realment és bo que tot l'ensenyament es faci en català; si
no seria millor que altres llengües (de fet, quasi tothom només pensa en una
altra llengua) també fossin llengües d'ensenyament, per a assegurar que els
alumnes les coneixeran bé quan acabin l'escolarització. La qüestió absurda que
es fa la gent, o una bona part de la gent, afectada per la maniobra
confusionària del partido popular,és ¿és convenient que l'ensenyament
sigui vehiculat només en la llengua pròpia del país, en català? ¿Hem de fer
l'ensenyament també en altres llengües? ¿Es pot aprendre bé una altra llengua si
no és vehicular o parcialment vehicular? La resposta des del punt de vista de la
conveniència del país és evident: l'única manera d'assegurar que els infants
escolaritzats tendran un domini suficient (i dic només “suficient”, no complet)
del català en totes les matèries és haver-les estudiades en català. Si un alumne
fa, posem per cas, les ciències de la naturalesa en una altra llengua ¿posseirà
mai un vocabulari català relacionat amb aquestes ciències? ¿A on aprendrà que un
paratge on hi ha una llacuna d'aigua salabrosa prop de la mar, amb la qual es
comunica per un o més canals, es diu “albufera” o “aiguamoll”? ¿A on aprendrà
els noms dels ocells o dels mamífers, si a casa seva no els hi poden ensenyar?
¿Sabrà dir mai en català les parts d'una cèl·lula? I a l'hora d'aprendre, per
exemple, l'esquelet humà ¿aprendrà què és l'omòplat o l'estèrnum o l'húmer o el
cúbit? ¿Sabrà què és el pistil i l'estam d'una flor? Tots els qui hem estudiat
de nins en castellà hem après tot el vocabulari terminològic de totes les
matèries en castellà i molt ens ha costat, als qui hem volgut corregir aquesta
anomalia, arribar a conèixer els termes en català. Si la matèria que s'estudia
en una altra llengua fos les matemàtiques, ni les taules de multiplicar sabrien
els alumnes en català! Com no les saben la majoria dels qui passaren per
l'escola franquista, que encara multipliquen en castellà. A escola els alumnes
aprenen molts de coneixements que no poden aprendre a casa seva ni a la
societat, i tots aquests coneixements es transmeten en una llengua, i tots tenen
la seva terminologia pròpia, les seves paraules i expressions; si la llengua de
transmissió d'una part dels coneixements no és la catalana, els alumnes tendran
un dèficit d'expressió en català en haver de dissertar d'aquestes matèries, un
dèficit que probablement no podran corregir mai. Tots els esforços de desenes
d'anys per a aconseguir l'escolarització en català, com a únic mitjà de dotar
tota la població dels recursos lingüístics necessaris per a poder tractar de
qualsevol tema en català, serien ara menyspreats, tudats, amb l'excusa d'obtenir
un domini d'una altra llengua que es pot adquirir amb els mitjans didàctics
adequats, i més en aquest món globalitzat on sobren les oportunitats de sentir i
aprendre altres llengües. És evident que l'ensenyament de qualsevol llengua
estrangera a escola es pot millorar molt, en general, respecte a com ha estat
fins ara, molt sovint basat a aprendre normes gramaticals, i hi ha tècniques ben
experimentades que han demostrat la seva validesa, com per exemple omplir les
classes de llengua de contenguts temàtics, sobre els quals s'ha d'exercir la
pràctica lingüística (vegeu Myriam Met (1999), Impulsando el desarrollo de
la segunda lengua mediante la enseñanza de contenidos, Infancia y
Aprendizaje: Journal for the Study of Education and Development, 22:86,13-26).
En qualsevol cas, però, allò que l'ensenyament ha de distingir bé és quina és la
llengua del país, en la qual l'alumne ha de ser capaç de dissertar correctament
sobre qualsevol de les matèries escolars, i quines són les llengües apreses de
més a més, les segones i terceres llengües, en les quals l'alumne s'ha de saber
expressar al màxim de bé possible en les situacions corrents de la vida
quotidiana, en les relacions socials normals; però l'objectiu d'aquest
aprenentatge no és fer especialistes en cap matèria concreta, i per això
aquestes llengües no han d'ocupar l'espai propi de la llengua del
país.
Benvenguda, idò, la reivindicació de la
UOB de recuperar l'esperit de la “Proclama per a l'ensenyament en català” i la
seva exigència que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament. Ho
hauria d'haver estat sempre i mai no s'havia d'haver posat en dubte que ho havia
de ser, perquè l'ensenyament és un pilar bàsic del recobrament de la nostra
essència cultural i nacional, manifestada sobretot en la llengua. Si renunciam a
l'ensenyança íntegra en català, renunciam de fet a sostenir aquest pilar. Que
aquest sigui l'objectiu del PP, és lògic; però que pugui ser l'objectiu de
col·lectius (partits, sindicats i associacions cíviques) que es presenten com a
defensors de la nostra identitat cultural, és absolutament irracional. Esperem
que el bon criteri de la UOB s'imposarà.
6)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 13 de març del
2015
"Enganxines" que no enganxen
Núria Puyuelo
A la meva filla li encanten els contes d'adhesius i si es poden
desenganxar i tornar a utilitzar encara són més fascinants. Ella, però, no en
diu adhesiu, diu que és un conte d'enganxines. Jo ja l'hi corregeixo però
al seu entorn tothom en diu enganxines i sé que probablement serà una
d'aquelles batalles condemnades al fracàs. Alguns em podríeu dir: encara sort
que no en diu pegatinas. I teniu raó, però el mot enganxina tampoc
és correcte en català, tot i que els parlants el diguin pronunciant a la
perfecció el so de la xeix i convençuts que, quan el diuen, han fet servir la
paraula correcta i no el barbarisme pegatina. Doncs bé, enganxina
també és un calc del castellà. És un mot que s'ha format seguint el
castellà: de pegar, pegatina; d'enganxar, enganxina.
En català el mot correcte és adhesiu. Podríem dir que és una
ultracorrecció, un d'aquells mots que els parlants fan servir, orgullosos,
pensant-se que és correcte, però que a l'hora de la veritat ve a ser tot el
contrari, com ara el mot guixeta, que, com vam explicar ara fa un any en
aquesta mateixa columna, també és una ultracorrecció, que en català hem de
corregir per armariet o taquilla.
Una altra paraula que es diu malament, tot i que qui la
verbalitza està convençut que l'ha encertada, és aconteixement. Un cop
més, amb aquest so de la xeix que sona tan català. Tant aconteixement com
event, un altre sinònim incorrecte, són barbarismes i el mot correcte, en
aquest cas, és esdeveniment. Un altre calc que a vegades passa
desapercebut és tamany, que cal substituir-lo per mida,
dimensió o grandària, segons el matís que se li vulgui donar.
De verbs, també n'hi ha uns quants que s'usen incorrectament
com a ultracorreccions. Seria el cas d'un seguit de verbs acabats en
–itzar: garantitzar (en comptes de garantir);
valoritzar (en lloc de valorar); improvitzar (per
improvisar), i atemoritzar (en comptes de atemorir), entre
d'altres. També cal destacar el verb traïcionar, que molts parlants
utilitzen sense sospitar que és un calc del castellà, perquè en català la forma
correcta és trair, i solventar, també incorrecte i que cal
corregir per solucionar.
Sabíeu que
Altres ultracorreccions que s'utilitzen sovint són
solsament, per solament; mitjeval, per medieval, i
intermig, per intermedi.
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 20 de març del
2015
Critèria, un valor lingüístic a l'alça
David Paloma
Tot el que
concerneix l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) és referencial. Ho era el 1907,
l'any de la fundació, i ho continua sent avui en dia. Ho és en qualsevol àmbit
de la ciència pel fet que l'IEC és la principal institució d'alta cultura en les
terres de parla catalana. Històricament, aquesta referència ha recaigut també en
la Secció Filològica, que ha tingut un paper cabdal en la història de la
lingüística catalana: la redacció de les normes ortogràfiques, l'obra de Pompeu
Fabra, l'empremta d'Antoni M. Alcover, la tasca de les oficines
lexicogràfiques... D'aquí a un any l'IEC publicarà l'esperada nova gramàtica de
la llengua catalana i tornarà a fer-se evident la condició referencial de tots
els projectes de l'IEC.
Critèria és el nom
de l'espai web de correcció de l'IEC (criteria.espais.iec.cat), que ofereix de
manera oberta eines en línia per a la correcció i la traducció de textos.
Aquestes eines estan pensades per a l'edició de les obres que publica la màxima
autoritat acadèmica. Hi ha documents molt específics, centrats en col·leccions
pròpies de la institució, però també hi ha altres eines que són vàlides per a
qualsevol professional de la llengua. És en aquest punt que l'espai Critèria,
que es va presentar en públic el 3 de juliol del 2014, s'ha convertit a hores
d'ara en un valor lingüístic referencial i a l'alça.
Els artífexs de
Critèria són Brauli Montoya, membre de la Secció Filològica i director científic
del projecte; Josep Maria Mestres, cap del Servei de Correcció Lingüística, i
Sílvia López, responsable de la Unitat de Correcció del Servei Editorial. Fins
ara també hi han col·laborat dues estudiants en pràctiques de la Universitat
Pompeu Fabra: Laura Arias i Carla Soler.
L'origen
La necessitat
d'aplegar uns criteris homogeneïtzadors entorn de la qualitat lingüística i
tipogràfica va fer que a partir del 1992 l'IEC comencés a aplegar tot
d'orientacions per a la composició, la traducció i la correcció de textos. Eren
obres en paper, la més difosa de les quals va ser el llibre Criteris de
distribució tipogràfica de les parts dels llibres de 17 x 24 cm de format (quart
perllongat). L'últim recull editat en paper va ser el 2006: Criteris i
altres materials per a la correcció i l'edició de textos a l'Institut d'Estudis
Catalans. L'edició en línia, però, va començar a gestar-se ara fa dos anys,
amb l'ajuda de Santiago Muxach, cap del Servei de Recursos Digitals de l'IEC. A
més de possibilitar-ne actualitzacions ràpides, l'edició electrònica ha permès
que l'usuari accedeixi amb gran facilitat a tots els reculls de criteris per
mitjà d'aparells d'última generació.
83
entrades
El contingut de
Critèria consta ara com ara de 83 entrades repartides en deu categories: "La
redacció i la disposició general del text", "Criteris per a la redacció i la
correcció de pàgines web", "Criteris ortotipogràfics", "Les referències
bibliogràfiques", "Criteris generals de les col·leccions de l'IEC",
"Publicacions relacionades amb la correcció i l'edició de textos", "Qüestions de
lèxic i onomàstica", "Enllaços a obres de consulta en línia", "Activitats
formatives" i "Documents elaborats i aprovats per la Secció
Filològica".
Cada categoria sol
aplegar un nombre elevat d'entrades, que de ben segur anirà creixent. El tipus
de consultes possibles es dispara: sobre la preparació dels originals, sobre la
redacció de les instruccions en les pàgines web, sobre la composició de les
referències bibliogràfiques, sobre les regles d'ús de majúscules i minúscules,
etc.
Els documents més
consultats tenen a veure, sobretot, amb ortografia, onomàstica i tipografia.
Així, per exemple, hi ha indicacions sobre com escriure el nom de determinats
recursos electrònics d'Internet. S'escriuen en cursiva o en rodona els noms de
programes, cercadors i metacercadors? I els noms de les xarxes socials, ¿tenen
la inicial de la primera paraula en majúscula? I què passa quan aquests noms
figuren en llistes de referències bibliogràfiques?
Jané i
Moll
Ompliria unes
quantes columnes amb títols d'entrades, si bé personalment destaco la
subcategoria "Treballs de divulgació lingüística". S'hi presenta la columna "El
Llenguatge", que l'homenot Albert Jané, en paraules de Jordi Llavina,
va publicar a l'Avui entre el 23 d'abril del 1976 i el 21 d'abril del
1985; també els articles que ell mateix va publicar a la revista Llengua
Nacional entre el segon trimestre del 1997 i el tercer trimestre del 2011.
No em puc descuidar els 307 articles, conferències, notes... que l'excel·lent
lingüista Aina Moll va escriure, en català i en castellà, entre el 1975 i el
2010.
En cada categoria hi
ha subcategories sempre farcides al detall, ni que en alguns casos s'indiqui que
el document està pendent "del vistiplau de la Secció Filològica". Això
converteix Critèria en un mar de dades que pot espantar el navegant novell però
que sap orientar perfectament el navegant despert. A més a més, fa només un
parell de mesos que es poden fer cerques exhaustives en els fitxers en PDF.
Només cal escriure la paraula en el metacercador per arribar als documents que
en parlen.
La
intranet
Per al navegant
experimentat hi ha també unes cales a les quals pot aturar-se, d'una manera
privada, amb usuari i contrasenya. El 18 de setembre del 2014 es va obrir la
intranet de Critèria als col·laboradors externs, que són pràcticament 80 (entre
autònoms, empreses de correcció i traducció, correctors en plantilla de l'IEC,
etc). La informació és, en aquest punt, encara més específica. Interessa tan
sols als col·laboradors dels serveis de correcció de l'IEC. "No es tracta
d'informació confidencial. Respon només a la voluntat de no barrejar criteris
d'interès general amb documents que contenen criteris específics de monografies,
col·leccions i publicacions periòdiques de l'Institut", assenyala Josep Maria
Mestres. En algun aspecte, aquests criteris específics "poden semblar
contradictoris respecte als criteris de l'espai web públic. Cal tenir-ho en
compte", aclareix Sílvia López.
La
curiositat
El 1913 es va
incorporar als serveis de correcció de l'Institut d'Estudis Catalans el primer
corrector professional: Emili Vallès i Vidal. La primera correctora professional
va ser Rosalina Poch i Ferrer, el 1932. Les dates són emblemàtiques ja que el
1913 és l'any de publicació de les Normes ortogràfiques i el 1932,
l'any del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu
Fabra.
8)
El DNV (XV)
Salvador Pardo
En l'entrada emissari no hi ha emissari
submarí.
En mascarar, emmascarar
no figura l'ús d'ocultar o suprimir dades d'un document per garantir-ne la
confidencialitat.
En emmidonat no hi ha l'expressió "sembla l'emmidonat de Dénia", (molt mudat i
estirat per tal de lluir més la roba i no fer-la malbé).
No hi ha empassa-sabres o
traga-sabres.
No hi ha la dita "l'empeltament no vol ni pluja ni
vent".
No figura empoderament
com a sinònim d'apoderament.
No hi ha encestar ni encestada
(amb la cesta, en la pilota basca).
No hi ha el refrany "A Sant Martí mata el porc i enceta el
vi", ni l'expressió " a bon sant
t'encomanes".
No hi ha "endevina endevinalla (o
endevineta)", per començar una
endevinalla.
No hi ha enduro (prova
motociclista).
No hi trobe "cadascú per
(allà) on s'enfila", equivalent a "tants caps tants
barrets".
Accepta apegar-se com una
llepassa, però E. Valor diu paparra o
caparra i no llepassa.
No trobe apegar-se-li els
llençols (dormir molt).
No hi ha enganyaventres: menjar una miqueta de
no res.
No hi ha "engué" (so de
l'infant quan balboteja o plora).
En ennoblir no figura
l'accepció urbanística de transformar barris degradats en altres de classe
mitjana o alta (també gentrificar,
de gentry,
noblesa).
No hi ha enacoteca, vinacoteca o
vinoteca.
No hi ha enrubinar com
a sinònim d'enrovinar (una riuada, deixar un terreny cobert de rubina o
llot).
No hi ha "a l'ensec": travessar el llit d'un riu
sense mullar-se. Moisés travessà el mar Roig a l'ensec.
No hi ha ensolir-se
(agafar-se els dits en una porta).
No hi trobe "a bon entenedor, breu parlador (o
poques paraules).
Enter no figura com a tecla de l'ordinador, ni intro.
Accepta enterar-se com
a assabentar-se.
No recull "coneixement" en el sentit
administratiu: declaració que fa un funcionari o un òrgan administratiu
notificant que s'ha assabentat del contingut d'un document o d'un acte
administratiu amb la fórmula "n'he
pres coneixement".
No hi ha entrecomar
(posar entre comes).
Hi ha entrepà, però no altres formes, en aquest sentit, com cantell (El Camp de Morvedre), llesca (la Marina),
badall o berena (La Vall
d'Uixó).
No es recull entretinguda
com a sinònim d'amigada o amistançada.
SINONÍMIA (per ordre de preferència)
Botonar / embotonar; emmurallar / murallar; encollir / encongir; endosquelet / endoesquelet; ènema / lavativa, clisteri, ajuda; padrastre / desenemic, enemic; puntacorrent / formó, enformador; abrasir / enroentir, erroentar; ensaladera /encimera; domar / domtar; ensordir / eixordar; tòrcer / torçar.
9)
Publicat en El Punt Avui dissabte 21 de març del
2015
La immersió lingüística
Víctor Busquet
Pujós
Quina raó que té
en Pau Vidal! Quan ens volen amagar la situació en què es troba el català
darrere les autocomplaences, no fan més que voler dir-nos que això no ha
funcionat. La immersió no ha anat pas com ens volen fer veure. Feu una passejada
a la sortida de les escoles, als patis, a la sortida dels instituts, a
l'entrenament dels fills, al llenguatge dels entrenadors, al
carrer
Veureu com l'ús social del català
és inexistent. Tots els grups de nois i noies que estan parlant ho fan en
castellà. I els nens que juguen. I els pares que parlen amb els nens, i que
parlen els uns amb els altres. Tots parlen en castellà. Tots. Perquè els
catalans també ho fan en castellà. No fos cas que l'altre fes cara de ximple, o
s'ho prengués malament! I és que tots aquests nens i nenes, i nois i noies que
ja van a l'institut, és de preveure que han estudiat el català –i en català– i
que han realitzat la cèlebre “immersió lingüística”. I que es veu que les
enquestes diuen que ha sigut tan i tan important per al país i perquè tothom
–diuen– domini les dues llengües sense problemes.
Tal com afirma en Pau Vidal,
l'experiència ens diu que, si escoltem atentament, veurem que ningú domina cap
de les dues llengües, i que “el 50% dels alumnes que han passat per la immersió
no exerceixen de catalanoparlants”. Allò del “túnel de rentat en què poses un
alumne i a l'altre costat et surt un catalanoparlant és mentida”. I ho
és.
És prou trist, però pareu
l'orella, si us plau. L'ús social del català, al carrer, al pati, a l'escola, al
camp d'esports, al pavelló, després de la “immersió”, resulta patèticament
inexistent. Fem-nos-ho mirar
La “immersió lingüística” no ens
ha servit. I ja és hora que ho acceptem
10)
Publicat en El Punt Avui dimecres 25 de març del
2015
Jaume
Figuerola
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig -
biarut
2) Eugeni S. Reig - blanet blanet
3) Antoni Llull Martí - Vetles, revetles
i revetlers
4) Albert Pla Nualart - “Caixa número 10, siuplau...,caixa número 3,
siuplau...”
5) Rudolf Ortega - No hi ha
fastos per a
Ballot
6) Josep Daniel Climent - «Ser consultor a la UOC és
molt gratificant tant personalment com
professionalment»
7) Salvador Pardo - Llenguatge
administratiu
8) Pere Ortís - No passeu
quimera
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
Els nous
subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins
d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de
Setmana que s'han publicat fins
ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací