Lèxic del llibre El valencià de sempre (Lletra E)

Eugeni S. Reig

1. Comentaris diversos

● En l’entrada eixut del DNV trobem:

m. pl. RAM. Jaç de palla o d'herba seca que es posa en els corrals i en els estables per a llevar l'excés d'humitat.

Falta:

m. pl. GASTR. Diverses peces de pastisseria destinades a ser mullades en el xocolate desfet, el café amb llet, l’orxata, la llet, etc., elaborades amb pasta de pa i que també poden incloure en la seua composició sucre, llet, ous i oli (o mantega), però que mai duen melmelades, compotes, cremes, fruites ensucrades o xocolate. Són eixuts les ensaïmades, els panous, els fartons, els bescuitets de llengüeta, els brioixos, els croissants, etc.

● El DNV no arreplega la dita el saber no fa nosa, equivalent a la castellana el saber no ocupa lugar.

● En el DNV trobem que embeltir ens remet a embaltir, embaltir ens remet a abaltir i abaltir ens remet a endormiscar i a estamordir. Per un altre costat, ensopir i adormissar ens remeten a endormiscar.

En l’entrada estamordir del DNV trobem:

 1. v. tr. Atordir, atalbar.

 2. v. tr. Fer agafar molta por, espantar.

Considere que:

1) Embeltir, embaltir, abaltir, ensopir i adormissar han de remetre a endormiscar.

2) Cal eliminar estamordir com a equivalent d’embeltir, embaltir i abaltir, perquè no és equivalent.

    ● El DNV no arreplega la paraula emmoixamat que significa 'molt flac, exageradament flac, molt eixut de carns'. Tampoc arreplega la variant formal amoixamat.

    En la rondalla El llenyater de Fortaleny d’Enric Valor podem llegir:

Quan s’acostà ja el termini que a la vida de Ben Paulo havia concedit el Senyor, el llenyater va envellir de pressa; en manera que, a l’arribar l’any 1013, estava blanc de cabells, amoixamat de carns i es cansava bastant de manejar el fes i la destraleta, com no li havia esdevingut mai.

    La variant amoixamat l’empra també el suecà Víctor Labrado. En Llegendes de la ciutat de València trobem:

El trobareu amoixamat i disminuït respecte del que devia ser en els seus millors temps.

Emmoixamat i amoixamat són vocables corrents en els parlars valencians i han d’estar en el DNV.

● El DNV arreplega aponar-se i també emponar-se que remet a aponar-se, però no arreplega emponnar-se. Jo sempre he sentit dir i sempre he dit emponnar-se, amb una ene geminada ben clara.

Heus ací un exemple literari del verb emponnar-se. En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor, llegim:

Quan vaig arribar a l’era, Toni i Llorenç i el xicon gran seien sota la carrasca –Llorenç en una cadira baixa, de corda, i Toni damunt d’una garba, com si estigués emponnat–.

Considere que és imprescindible que el DNV arreplegue emponnar-se.

● En el DNV trobem nu, nuet, en conill i en porreta per a expressar el concepte 'sense roba'. Falten en cuiros, en palota, en peixet i tal com Déu el va dur (o portar) al món.

● En el DNV falta la locució en dos estenallades que significa 'immediatament, ràpidament, en molt poc temps'.

● En el DNV falta la locució en dos grapats que significa 'immediatament, ràpidament, en molt poc temps' i també 'de qualsevol manera, però precipitadament; amb rapidesa, però sense cura'.

● En el DNV falta la dita en ser mongeta et donaré una estampeta, frase amb la qual, de manera humorística, expressem que estem molt contents i molt agraïts per algun favor que ens han fet o alguna cosa que ens han donat. S’usa, fonamentalment, quan qui ha fet el favor o el regal manifesta d’alguna manera desig que l’altre li demostre el seu agraïment, però no significa en absolut menyspreu, ridiculització o burla.

Equival a quan seré frare et daré un sant, que tampoc trobem en el DNV.

● En el DNV trobem:

en un tres i no res loc. adv. En un moment, molt de pressa.

Però, en canvi, no trobem en tres i no res que significa 'molt sovint, a cada instant, amb freqüència'.

● En el DNV falta la locució en un alçar Déu que significa 'immediatament, ràpidament, en molt poc temps'.

● En el DNV falta la locució en un dir ai que significa 'immediatament, ràpidament, en molt poc temps'.

    ● En el DNV falta en vore el gos, amanix la pedra que s’usa quan estem parlant d'algú que de sobte apareix, equivalent a la coneguda dita castellana hablando del rey de Roma, por la puerta asoma.

● En el DNV falta endur-se la clau del pastador que es diu quan en una família es mor la persona que es guanyava els diners, la que sostenia l’economia familiar.

● En el DNV falta el verb engojar que significa 'fer goig, causar alegria, produir felicitat'.

● En el DNV trobem ungüent però no trobem la variant formal engüent (pronunciada ‘angüent’) és, que jo sàpia, l’única que hem usat els valencians des de sempre i l’única que continuem usant. La forma engüent la trobem en els nostres clàssics, com per exemple, en Ausiàs March, Joanot Martorell, Narcís Vinyoles o Joan Roís de Corella.

● En el DNV no trobem l’expressió engüent de llençol que significa 'descans en el llit'.

● En el DNV trobem ajuntar, però no la variant formal enjuntar.

● En el DNV falta el verb entrecreuellar.

    ● El DNV arreplega entrar per l’ull dret, però no entrar per l’ull esquerre que significa 'ser algú mal acollit per algú altre pel fet que, des del primer moment, li resulta desagradable, antipàtic, no li fa gens de gràcia, li provoca rebuig'.

    ● En el DNV falta el verb enxancamallar-se que significa 'posar-se amb les cames obertes, col·locant-ne una a cada costat d’un animal o objecte determinat, com qui va a cavall'.

    ● El DNV arreplega equiliquà que ens diu que es pronuncia [ekilikwá].

    Considere que la locució valenciana èquili qua –que deriva de l’italiana eccoli qua– és més adequat no escriure-la aglutinada perquè la pronúncia que jo he sentit normalment és [ɛ́kili kwá] –i, molt sovint, [ɛ́kili kwɛ́]– i la grafia èquili qua reflectix millor la pronúncia real.

    Jo vaig incloure l’entrada equiliquà –amb la mateixa grafia que empra el DNV– en la primera edició de Valencià en perill d’extinció però, no obstant, en la segona edició vaig decidir fer el canvi a èquili qua perquè em va semblar que és la grafia adient.

    Per un altre costat, cal recordar que en les comarques valencianes més meridionals es pronuncia [ɛ́koli kwá] i, per tant, potser seria convenient arreplegar també la variant ècoli qua, que és la que es diu en l’extrem sud valencià i la més acostada al seu origen italià.

● En l’entrada eriçó del DNV falta una accepció que ens remeta a safranet.

● L’entrada ermitori del DNV ens remet a ermita 2. Ha de remetre a ermita.

● En l’entrada erro del DNV s’hauria d’incloure la locució erro de comptes.

● En l’entrada escaiola 1 del DNV diu:

1. f. BOT. Planta gramínia (Phalaris canariensis), d'arrel fibrosa i de fulles linears amples, la grana de la qual s'utilitza com a menjar per a les aus de gàbia.

2. f. BOT. Gra de l'escaiola.

En l’entrada escaiola 2 del DNV diu:

1. f. Pasta feta d'algeps blanc i aiguacuit, usada en la construcció i per a fer motles en escultura.

2. f. Figura o escultura realitzada emmotlant escaiola.

3. f. Algeps molt fi i blanc utilitzat per a recobrir sostres, parets i estucar.

4. f. MED. Algeps de gra molt fi amb el qual es fan els embenats immobilitzants.

5. f. MED. Embenat immobilitzant que es fa amb una bena impregnada d'una solució d'escaiola que posteriorment se solidifica.

Considere que:

1) La paraula escaiola que apareix en escaiola 1 s’hauria de substituir per esquellola que és la grafia que representa adequadament l’única pronúncia d’aquest vocable que he sentit als pocs valencians que no usen la paraula castellana alpiste per a denominar la gramínia en qüestió.

2) La paraula escaiola que apareix en escaiola 2 s’hauria de substituir per escallola perquè és la grafia que representa adequadament l’única pronúncia d’aquest vocable que he sentit sempre a tots els valencians no ieistes i que, a més, és la que correspon a la paraula italiana de la qual procedix, scagliuola.

    ● En el DNV trobem el verb escaiolar. S’hauria de canviar per escallolar.

● L’entrada escampar 6 del DNV diu:

v. intr. i pron. Aclarir-se, els núvols, l'oratge. Si l'oratge escampa, eixirem a passejar.

El verb escampar, en aquesta accepció, no és pronominal.

● L’entrada escampiar del DNV remet a escampar 7. És incorrecte. Ha de remetre a escampar 6. Escampiar no és pronominal.

● L’entrada escampir del DNV remet a escampar 7. És incorrecte. Ha de remetre a escampar 6. Escampir no és pronominal.

● En el DNV no trobem el verb escampolar que significa 'col·locar persones, animals o coses en un espai extens de manera que queden separades les unes de les altres'.

    Heus ací un fragment de la novel·la Lina Morell: un cas apassionant de Jordi Valor i Serra:

Llavors la tia Anna Maria treia el sopar del foc, Maria Antonieta parava taula escampolant les blanques tovalles, corresponent amb dissimul a les miradetes d’amor de son promés ja plantat per acomiadar-se.

● En el DNV falta el verb escamporrullar-se que significa 'asseure’s molt còmodament en una butaca, un sofà o qualsevol seient confortable'.

● En l’entrada escolteta del DNV diu:

f. Confidència que es diu en secret a l'orella d'algú. Sempre estan fent-se escoltetes.

En l’entrada consellet del DNV diu:

m. Paraules que es diuen en veu baixa perquè els altres no les puguen entendre. Consellets davant de la gent, senyal de poc enteniment.

L’entrada escoltet ens remet a escolteta.

Considere que consellet, escoltet i escolteta són equivalents i, per tant, escoltet i escolteta haurien de remetre a consellet.

● En l’entrada escondir del DNV falta l’accepció 'en els jocs de xiquets, triar per sort, mitjançant una fórmula per a comptar, el jugador que para.' També falten els verbs equivalents combatar, discundir, enromar, ensalinar i repinyar. En l’entrada comptar també falta aquesta accepció.

● En el DNV falta el verb esmerar-se que significa 'desgastar-se una cosa per l’ús continuat '.

● En l’entrada espardenya del DNV falta l’accepció 'peix tallat de dalt a baix per un costat i obert com si fóra un llibre, sense cap ni espines ni budells, arrebossat i fregit'.

● En el DNV falta la locució esperar en barraqueta que significa 'esperar amagat en un lloc determinat que hi passe algun ésser humà o algun animal a fi d’atacar-lo'.

● En el DNV trobem:

esperar amb candeleta (o amb candeletes) (a algú o alguna cosa) loc. verb. Esperar que arribe amb molta il·lusió, desitjar vivament que ocórrega.

Jo, personalment, considere que en aquesta expressió cal emprar la preposició en, no amb.

    Considere que la preposició en, en aquesta locució, té el significat de ‘a manera de’, ‘a tall de’, ‘en qualitat de’, ‘en concepte de’, ‘tal com’, ‘tant com’, semblant al que té en expressions com deixar en herència, dir en secret, comandant en cap, conseller en cap, etc. Els nostres clàssics empraven la locució en foll, actualment desusada, equivalent a la castellana a lo loco. Dir que algú obrava en foll volia dir que actuava de manera boja.

    Dir que algú espera en candeleta vol dir que espera «com si fóra una candeleta encesa», és a dir amb la flama tremolosa i consumint-se a poc a poc; imatge que descriu molt gràficament com és l’espera impacient i anhelosa.

● En el DNV falta la locució exclamativa ¡esperat un poc! que s’usa com a negació emfàtica per a posar de manifest que algú no està disposat a fer allò que li diuen que faça.

En la narració curta Dolça recompensa de Jordi Valor llegim:

Son pare la cridava a veus altes per tal que baixara on la gent preparava un ball per a les xiques de la seua edat, però ella…, ¡espera’t un poc!, darrere la patuleia de xicons, fent-li senyes a son pare amb la mà de que no baixava.

    ● En l’entrada esperitat del DNV falta l’accepció 'persona que, pel seu aspecte, sembla estar posseïda pel dimoni'.

    La persona esperitada és una persona que té l’aspecte d’estar espantada. Pot tindre eixe aspecte una persona que patix una malaltia mental, que està molt nerviosa o que realment està espantada, aterrida. Però també hi han algunes persones, molt primes i amb els ulls molt oberts, que tenen aspecte d’esperitades, encara que eixe aspecte no reflectix cap problema psíquic: és que són així.

    En la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor trobem:

Allà sos pares es calmaren; sa mare, esperitada d’aspecte, es posà a menjussar una mica més i anà molt lentament recobrant-se, però amb intermitències de llàgrimes i nous decaïments.

●  L’entrada espernegat del DNV ens remet a despernegat que diu:

1. adj. Fatigat, cansat.

2. adj. Espeat.

    La paraula espernegat significa 'afaenat, aqueferat, carregat de faena, que té moltes coses a fer i no té més remei que fer-les, atrafegat'.

    Dir que algú va espernegat és el mateix que dir que va de cul, que va de cap, que va de bòlit o que fa d’escarràs.

    En la rondalla El gegant del Romaní d’Enric Valor trobem:

     La dona prou que anava espernegada darrere els criançons, tot fent-los batetes, apedaçant pantalons i recosint jaques i espardenyes que sempre tenien la boca oberta...

● En l’entrada espolsada del DNV falta l’accepció 'fet de morir-se diverses persones conegudes en poc de temps'.

Exemple:

    –Este mes s’han mort dos companys meus de la faena, el germà de la meua cunyada, el cosí de la meua dona i el matrimoni que vivia en el pis del costat de ma casa, que s’han matat en un accident de cotxe.

–Fosca, quina espolsada.

● En l’entrada espoltida del DNV diu:

f. Moviment agitat dels membres.

És una definició inadequada. Una espoltida és una sacsada brusca, ràpida i enèrgica.

    En la rondalla El gegant del Romaní d’Enric Valor llegim:

Res: quatre marges en amunt ja la tenia en la boca. I allí, d’un mos i d’una espoltida rabiosa, la va fer en mil bocins.

    En la rondalla La rabosa i el corb d’Enric Valor trobem:

Ella sí que va salvar la vida, però es va quedar com atarantada del bac, de la por i del remull, i, a més, el fang se li n’havia entrat pels ulls, la boca i les orelles. Tanmateix va poder fer un esforç a sang calenta, va pegar quatre espoltides, va aconseguir traure el cap del fangar i va eixir ranquejant per la riba de la bassa tan de pressa com podia.

● En l’entrada espoltir del DNV diu:

1. v. tr. Espolsar amb les mans o amb un espolsador (una peça de roba, una flassada, una manta) per a llevar-li la pols.

2. v. tr. i pron. Reduir a pols o a fragments molt menuts.

Els significats que jo tinc recollits d’espoltir són els següents:

    1)

    Agitar amb força a l’aire, en un sentit i en un altre, una peça de roba amb intenció de llevar-li la pols o d’eixugar-la.

    Diem que espoltim una peça de roba no molt gran, com ara una tovallola, un tovalló, un torcador, la funda d’un coixí, etc., quan l’agafem amb les dues mans i, subjectant-la penjant, l’agitem en un sentit i en el contrari d’una manera brusca, enèrgica i ràpida. Diem que espoltim una peça gran de roba, com ara un llençol o una flassada, quan l’agarrem entre dues persones, una d’un costat i l’altra de l’oposat, i la menegem enèrgicament cap amunt i cap avall fent-la espetegar.

2)

    Fer moviments bruscs, ràpids i enèrgics, en un sentit i en el contrari.

    Són els moviments que fa una persona amb les mans, els braços, els peus o les cames amb la finalitat de traure’s alguna cosa de damunt o un gos que està banyat per a llevar-se l’aigua o un carnívor que du una presa en la boca per a matar-la.

    En la rondalla El príncep desmemoriat d’Enric Valor podem llegir:

     Ella se’n puja escales amunt, i ell afaga el fetge per trossejar-lo. I aquella sangonosa carn comença a bots com si estigués viva. Li pega colps en la cara, en la capa, en l’elegant vestit principesc i l’omple tot d’una sang llefiscosa que li feia ois. I no es podia traure aquella víscera de les mans per més que espoltia.

3)

En sentit figurat i com a pronominal, llevar-se de damunt alguna cosa, desfer-se’n d’ella.

    En la rondalla La mare dels peixos d’Enric Valor llegim:

Frederic de les Dues Aigües que fins aleshores s'ho havia pres amb molt digna flema, s'espolteix la peresa i fa fer crida per tots els pobles de la muntanya i el pla, que el qui matàs el drac es casaria amb la seua filla (s'ho valia, de bonica), fos aquell ric o pobre, vell o jove, noble o plebeu.

    En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor trobem:

Vaig haver d’espoltir-me aquella mena de nirvana incipient amb un esforç de voluntat.

● En el DNV falta la locució estar de Déu que significa 'passar les coses com es considera que havien de passar'.

    En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus d’Enric Valor podem llegir:

No sabia quin camí seguir; així que en va emprendre un a l’atzar, un que menava cap a dins del país, i no cap a la mar, on ningú no s’espera que siga l’infern. Estava, però, de Déu que tot li havia d’eixir amb bé, i, a dues hores de camí de la ciutat, va anar a demanar aigua per a beure en una petita barraca que hi havia vora una séquia, entremig d’una motada d’oms.

    ● En el DNV falta la locució estar fet una aixorruma que significa 'estar desfet, tremendament cansat, cruixit, baldat, sense forces ni ànim per a fer res, sense esme'.

    ● En el DNV falta la locució estar fet una enza  que significa 'estar embajanit, sense vivor, sense reflexos'.

    ● En el DNV falta la locució estar la cosa marinera que, referit a un assumpte, significa 'no estar gens clar, ser insegur, incert, dubtós'.

    ● En el DNV falta la locució estar mal fet que significa 'estar desmadeixat, malaltós, triat de salut, però sense que siga res d’importància'.

● En l’entrada roba del DNV trobem:

estar molt ocupat en la roba dels gegants loc. verb. Fingir moltes ocupacions una persona que no en té cap.

Aquesta locució, tal com jo l’he sentida moltes voltes en el parlar d’Alcoi i com l’arreplega Joaquim Martí i Gadea en en el seu llibre Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè és estar ocupat en la roba dels gegants. Sobra l’adverbi molt.

    ● En el DNV falta la locució estar sant Pere canviant els mobles que significa 'tronar'.

● En el DNV falta la locució estigues bo, expressió de comiat que equival al passi-ho bé que s’usa en Catalunya i al cúidate que es diu en castellà.

    ● En el DNV falten les locucions estil manró i a la manró, que signifiquen 'de qualsevol manera, sense reflexió, a la lleugera, de manera destarifada, descuradament, sense miraments, arreu manera'.

● En l’entrada estisorar del DNV trobem:

v. tr. Aclarir (els penjolls de raïm) llevant els grans defectuosos.

    Falten estisorada (amb aquest significat) i estisoradora.

2. Alguns vocables que falten en el DNV

Tot seguit relacione –ordenats alfabèticament– diversos vocables que no apareixen en el DNV.

amoixamat

combatar

discundir

emmoixamat

emponnar-se

engojar

engüent

enjuntar

enromar

ensalinar

entrecreuellar

enxancamallar-se

escallola

escallolar

escampolar

escamporrullar-se

esmerar-se

esquellola

estisoradora

repinyar

3. Fraseologia lèxica que falta en el DNV

Tot seguit relacione –ordenades alfabèticament– diverses expressions, frases, dites, etc., que no apareixen en el DNV.

a la manró

ècoli qua

    el saber no fa nosa

en cuiros

en dos estenallades

en dos grapats

en palota

en peixet

en ser mongeta et donaré una estampeta

en tres i no res

en un alçar Déu

en un dir ai

en vore el gos, amanix la pedra

endur-se la clau del pastador

engüent de llençol

    entrar per l’ull esquerre

èquili qua

erro de comptes

esperar en barraqueta

¡esperat un poc!

estar de Déu

estar fet una aixorruma

estar fet una enza  

estar la cosa marinera  

estar mal fet

estar ocupat en la roba dels gegants

estar sant Pere canviant els mobles

estigues bo

estil manró

quan seré frare et daré un sant

tal com Déu el va dir al món

4. Bibliografia