Ara, amb un títol que porta el timbre de veu del poeta, apareix Amb mots de ben copsar, llibre que aplega les entrevistes concedides a diverses emissores de ràdio i televisió entre el 1983 i el 1987, en doble format textual i sonor, com és habitual en una bona part dels volums que ha publicat la Fundació J.V. Foix, i amb un magnífic treball d’edició de Margarida Trias. El llibre també inclou, a manera introductòria, un retrat-entrevista que Albert Manent va publicar a Serra d’Or el 1973.

Les últimes declaracions de Foix que s’han pogut datar, enregistrades deu dies abans de la seva mort, donen fe que el poeta va conservar les facultats fins al final. Ara bé, una cosa és que el cap li funcionés prou bé i l’altra que encara tingués força moral per resistir els intents de convertir-lo en un nou emblema nacional. Va rebre medalles, premis, homenatges, va ser proposat per al Nobel, i va haver de respondre una i altra vegada a les mateixes preguntes de circumstàncies. El Nobel el veia com un inconvenient perquè, en cas de ser-li concedit, “portaria les cultures exteriors a conèixer la nostra cultura, que encara no té el gruix que a mi em sembla que hauria de tenir”. Foix era un català que tocava de peus a terra. Hi tocava perquè tenia objectius elevats; havia heretat del Noucentisme el designi de construir una cultura arrelada en l’humanisme i la modernitat, i amb referents d’abast universal. A les entrevistes aplegades a Amb mots de ben copsar insisteix sovint en aquest ideal. El 1984, per exemple, preguntat sobre com voldria que fos la Catalunya del futur, respon: “Nosaltros —Foix i els seus companys de ploma— combatíem tot allò que representava en el catalanisme (...) la manera de manifestar-se del poble, únicament, sense influència d’una cultura superior”. I un any més tard, pels micròfons de Catalunya Ràdio, explica que a La Publicitat duia una activitat literària i una altra de política. “La política consistia —puntualitza— que Catalunya s’alliberés, i encara ho defenso ara, del folklore que l’ha deixada atuïda”. Són coses que diu de viva veu i amb energia, i reconforta sentir-les en un moment en què una bona part del catalanisme sembla treballar amb entusiasme perquè el folklore torni a dominar la situació.

Foix respon a la seva manera a les inevitables preguntes sobre política i nació, i, com és d’esperar, les preguntes més apropiades de formular a un poeta, les relatives als misteris del vers, el pensament i el llenguatge, pràcticament brillen per la seva absència en les entrevistes. De vegades, a les respostes, apareixen com de contraban les posicions estètiques de Foix, que són posicions favorables a l’autonomia de l’art i del llenguatge poètic. Aquests comentaris ocasionals i les evocacions de Riba, Sagarra, Miró o Dalí, entre altres amics de Foix, donen a Amb mots de ben copsar un interès que el pròleg d’Enrique Badosa i la possibilitat de sentir el poeta al cedé que acompanya l’edició contribueixen a fer més viu.

   Perquè no hi ha al món una llengua que sigui lletja i no hagi d´agradar a algú. Les llengües aborígens ─que han stat fetes desaparèixer del mapa per les que agraden una cosa de no dir─, les llengües de les tribus minoritàries de l´Àfrica, o d´onsevulla, tenen totes el seu encant perquè fan la forma d´expressar als altres les idees que hom té a l´enteniment, i aquesta especial relació humana, entre els individus que integren un grup humà, ha estat llimada pel bon gust dels interessats per segles i segles i aquest fet ha retut sons afinats, doctes i grats a l´oïda, on no trobaríeu cap excepció vàlida.

    La persona que formula aquest esguerro, que diu que El català no m´agrada, ensenya l´orella de la seva ignoròncia, de la seva sapastrada, i mostra que desconeix aquell principi tan obvi i a l´abast del més reduïdet que el coneixement és font del bon gust, és font de l´amor. ¿Com vols que t´agradi allò que desconeixes? ¿Com vols estimar la xicota que no coneixes? Ha de causar oprobi i vergonya dir una cosa així, i o en causa cap. Aquests dons tan humans i imprescindibles per una relació humana afable i llisa, com són la precaució i la vergonya, falten en molts que volen ser grans sortint amb originalitats  plenes d´inanitat.  

    Que els catalans hàgim hagut d´escoltar aquests ruqueries durant la nostra trista història, i fins en el temps actual que ens trobem en plena gestació del ferro que ha de trencar el mite colossal, fa una de les fineses que hem guanyat amb la teoría de la unidad ─el mite. Diré, exempt de tabús i d´una vegada, que els vinguts d´allà han arribat a Catalunya amb l´esperit i la pràctica d´aquesta unidad  aferrats al cervell i al tarannà. Esperit de conquesta  i de superioritat sobre els habitants de la terra que els acull, actitud que ha retut sobre les víctimes un subconscient de de fer allò que més plau al senyor, vingut de fora. Un obscur producte d´aquesta aberració ha estat la dimissió de la pròpia llengua bon punt senten els catalans la veu de l´estranger que se´ls adreça; aleshores veureu que els contesten en la llengua que ha aixafat la nostra i l´ha rebregada fins al punt que “no els agradi”. I no n´ha faltat entre nosaltres de molt educats i de summament pixapolits que hagin opinat que així ho hem de fer “per respecte als vinguts de fora”.

    L´element del qual parlem no hi arribaría pas, perquè no escolta ni vol escoltar, ni en sap, però ara que les coses si Déu vol es redreçaran bé caldrà insistir, a l´escola o en l´ocasió que es presenti, que la llengua catalana és l´expressió de l´ànima catalana, la qual sí que té una bellesa al costat d´algun defecte, el qual no falta mai en un grup humà, per tibat que sigui. I que la nostra llengua ha tingut notables constructors, i també grans embellidors, un Ramon Llull, un Ausiàs March, en l´antigor, i ara de poc un Anton Maria Alcover, un Francesc de B. Moll, un Pompeu Fabra. I que hi ha un refloriment i són legió els qui n´estan encantats i no la cambiarien per cap altra del món, perquè no li falta res d´allò més bell que tenen les que sí que agraden als doctes.