berenar-se
Menjar-se alguna cosa àvidament i de manera
precipitada.
|
Este matí els he tirat als conillets un bocí ben gran de meló
d’aigua i se l’han berenat en un tancar i obrir d’ulls. ¡I quins fartons
estan fets! |
bescuitet de llengüeta
Pasta xicoteta i
allargada, molt tova, feta de farina o midó, ous i sucre.
|
Tinc ganes de fer-me una bona xocolatada i mullar-me una dotzena
de bescuitets de
llengüeta. |
Per a
elaborar els bescuitets de llengüeta emprarem ous, farina (o midó) i sucre. Per
cada ou, una onça de farina (o de midó) i una onça de sucre. Es separen els
rovells de les clares que s’alcen a punt de bescuit, s’afig el sucre a poc a
poc, sense deixar de batre, i es continua batent fins que el sucre no es note.
Després s’incorporen els rovells i la farina (o el midó) i es barreja tot ben
barrejat amb una cullera de fusta. Quan ja està tot ben mesclat, es van agafant
cullerades de la pasta i posant-les damunt d’un paper d’estrassa procurant que
prenguen forma de llengüeta. Després es porten al forn i es couen. Els
bescuitets de llengüeta solen tindre unes dimensions reduïdes de,
aproximadament, 8 x
En el
DCVB, en l’entrada bescuitet, diu: «m., dim. per bescuit; cast. bizcochito. Me vaig engaldir... quatre bolaos en bescuitets de llengüeta, Guinot Capolls
66.»
A
banda d’aquest fragment de les Escenes
castellonenses de Salvador Guinot Vilar que arreplega el DCVB i d’un altre fragment de la mateixa
obra, no he trobat la locució bescuitet
de llengüeta en cap altre lloc. Però aquesta expressió, malgrat que haja
sigut tan poc utilitzada pels nostres escriptors, és molt usada en valencià. En
el parlar d’Alcoi no es diu d’altra manera. També s’usa la denominació bescuitet escudellat que arreplega Martí
Domínguez Barberà en el seu llibre Els
nostres menjars perquè, com he explicat, s’agafa la pasta amb una cullera i
es col·loca damunt del paper com si s’escudellara.
La
denominació melindro –derivada del
castellà melindre– molt usada a
Catalunya i a les Illes Balears i preferida per la llengua normativa, ens és
totalment aliena als valencians.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 141)
Tobies Grimaltos
Deia
Wittgenstein —un filòsof austríac que va tenir una vida no gaire envejable, tot
i que les seues últimes paraules, adreçades al metge que l’atenia, foren:
“Diga’ls que he tingut una vida meravellosa”—, mantenia Wittgenstein que el
significat és l’ús; o més exactament, deia: “No preguntes pel significat,
pregunta per l’ús”. Que tenia bona part de raó ho revelen alguns dels fets sobre
els quals vull cridar ací la vostra atenció. Abans, però, una mica d’explicació
d’això de l’ús sembla que es fa necessària. Aprenem a parlar i a emprar les
paraules mitjançant l’ús. Aprenem a usar-les, no a través de definicions, sinó,
més aviat, per imitació, copsant en quin tipus de circumstàncies cal emprar-les
o es poden emprar, les circumstàncies en les quals les empren els altres.
Aprendre una paraula és adquirir l’habilitat d’usar-la on toca, quan cal. Si
haguérem de donar una definció de qualsevol de les paraules que emprem cinquanta
vegades al dia, ens trobaríem en un bon destret. Sabem quan usar la paraula,
però no sabem “què vol dir”, si per això entenem “donar-ne una definició” per
poc precisa que siga. Així, hom diu durant anys d’algú que està ferit o magolat
que està fet un senllase o que pareix un acciamo, sense adonar-se
que el que vol dir és que sembla un Sant Llàtzer o un Ecce homo. I quan ho
descobreix és com si trobara una nova realitat on tot cobra sentit de sobte. O
això seria abans, perquè ara, a molts tampoc els ajuda massa ser-ne conscients,
ja que no saben a què ve això del Sant Llàtzer o l’Ecce
Homo.
Atés
que aprenem les paraules aprenent a usar-les i no copsant el concepte que
expressen, si al nostre àmbit una paraula s’empra en unes circumstàncies que no
tenen res a veure amb el sentit que figura al diccionari, així l’emprarem
nosaltres també. Diem (es diu, o jo ho he sentit diverses vegades) ací coses com
“ Aquest xiquet no s’afalaga amb ningú”, quan el que volem dir és que “no es
dóna a ningú” o que “no es deixa afalagar per ningú”. Afalagar és un verb
transitiu, que vol dir “tractar d'afectar agradablement (algú) amb demostracions
d'afecte, de reverència, etc.”. Hom afalaga un altre, no s’afalaga amb un altre,
almenys no ho fan els xiquets.
D’aquesta manera, com que ens bolquem en allò que ens han ensenyat, les
diferències de qualsevol mena, geogràfiques, socials o culturals, troben
expressió en la llengua parlada d’una manera més notòria del que caldria esperar
si hom no tinguera en compte això que vinc dient i, sobretot, si l’haguérem
apresa, la llengua, també escrita i
escrivint-la. En canviar els usos o les circumstàncies, ens trobem invàlids, i
adquirim (manllevem) ràpidament paraules noves: paraules noves per a usos nous.
Pel fet que les invencions ens vénen de terres forasteres, la nova paraula
tendia a ser en castellà i, ara, en anglés. Com que els matalassos eren de borra
o de llana (quan no de pallocs de la dacsa), no gosàrem d’anomenar “matalàs”
aquelles andròmines de molls tan sofisticades, tan modernes i tan cares. Allò
era massa seriós (massa bo) per anomenar-ho matalàs i ho anomenàrem “colchón” o,
fins i tot, “colchonflex”. Així, les paraules valencianes, anaren sent
substituïdes per les seues germanes castellanes en aquells àmbits on
s’introduïen canvis en les coses que pensàvem que la paraula antiga no podia
recollir. Algunes quedaren recloses en àmbits tradicionals, on els canvis no
sovintejaven. El “sòl” va quedar reduït semànticament al “sòl de bassa”, en
totes les altres coses va passar a ser “pisso”, “pisso de terra”, o del que
fóra. També poques coses són avui “toves”, llevat potser de la terra acabada de
llaurar i d’algunes tovalloles (que per cert ja fa temps que són
“toalles”).
I és
que el significat és l’ús; els usos esdevenen hàbits i costums i els costums
addiccions. Unim les paraules als seus contextos d'ús, a les coses que nomenen.
Som adictes a les paraules que emprem i a la manera com les emprem. Algú, en
haver canviat les circumstàncies, les ha canviades en el passat, sense adonar-se
que les canviava (al cap i a la fi un “colchonflex” no és un matalàs, pensàvem)
i ara per a molts és impossible recuperar-les. “Jo tota la vida he dit...” o
“Ací tota la vida s’ha dit...” i es remunten, com a molt, cinquanta anys enrere;
una insignificància des del punt de vista històric. Canviar els usos és ben
difícil quan no es canvien les coses o les circumstàncies, i, quan aquestes
s'han canviat, fer retrocedir en els usos és fa molt complicat. Hi ha molts addictes als errors, molts
mestres del costum. Ho tenen ben fàcil, per saber si una paraula és correcta o
no, han de mirar només si ells l’empren. Ben fàcil. Deu ser per això que diuen
que cada valencià és un filòleg, un especialista en la llengua que
parla.
Aquest text forma part de Vista parcial, València, Publicacions de la Universitat de València, 2014.
Hi ha tres maneres de fer paraules noves a partir de paraules velles: l’habilitació, que es limita a canviar-ne la categoria gramatical (de dinar verb fa dinar nom); la derivació, que hi afegeix un afix (de forn fa forner ); i la composició, que de dues en fa una (de cel i obert fa celobert ).
En algun cas, l’habilitació i la derivació creen mots sinònims. Rentat i rentatge volen dir operació de rentar, i tan correcte i normatiu és parlar del rentat en sec com del rentatge en sec, tot i que l’ús més aviat afavoreix rentat. Perquè és l’ús el que al capdavall determina, amb un grau considerable d’arbitrarietat, si s’opta per un camí, per l’altre o per tots dos.
Per exemple, buidat i buidatge o assecat i assecatge són sinònims, igual de correctes i normatius, però triat no és sinònim de triatge. Encara que triat pugui esdevenir nom i significar operació de triar, l’ús no l’ha triat per fer-ho i s’ha quedat en sinònim d’escollit.
No han faltat filòlegs que han volgut veure influència castellana en el participi habilitat, però Badia i Margarit -crec que amb força raó- afirma que designar l’acció d’un verb habilitant com a substantiu el seu participi “és un procediment propi i característic del català”.
Deu ser, però, el pes que hi han tingut els esmentats filòlegs el que explica que al DIEC ja no hi aparegui liderat -l’única forma que entraven els diccionaris precedents- i hi aparegui lideratge, cosa que pot portar a concloure que liderat és un castellanisme i lideratge la forma genuïna en català.
Crec que seria una conclusió errònia i empobridora. Errònia perquè són dos mots ben correctes; i empobridora, perquè diria que poden expressar matisos diferents. Liderat evoca més la idea d’estat, d’ocupar la posició de líder i prou; i lideratge, la d’acció, la d’exercir com a tal líder: “El Barça és a un punt del liderat” i “El lideratge de Guardiola als vestidors”. Són potencialitats del català que un diccionari no hauria d’eixalar.
Tot i això, no sempre l’homografia és jocosa o hilarant, i seria convenient evitar que els casos de paraules que s’escriuen igual ens menin a la confusió, com ha passat arran dels sagnants fets de París. Un cop més, l’actualitat ens ha encalçat amb un terme que era tan poc conegut i freqüent que ens ha atacat com un neologisme. I no ho era, però per al cas és el mateix. Ens hi hem trobat en l’assalt al supermercat de productes jueus, en què ha aparegut el terme caixer, adjectiu invariable que s’aplica a aliments diversos, d’acord amb la definició que proporciona el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Preparat ritualment i autoritzat per la llei hebraica”; o bé, seguint el Vocabulari de les religions (promogut per l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós), “Apte, permès, s’aplica especialment a les menges permeses segons les normes dietètiques jueves”. No cal dir que de seguida s’han alçat veus recordant que en català la forma correcta és la que dèiem, caixer, per davant de la francesa (visible al rètol de l’establiment) cacher i sobretot de l’anglesa kosher. I sí, és la correcta, però de vegades ens hauríem de demanar si fem bé de de portar tan lluny l’adaptació de termes forans.
El perill del terme caixer, és clar, és la possible confusió pel fet d’escriure’s com altres paraules de la llengua. Tots sabem que, per entendre un text, no sempre és necessari conèixer tots els mots que hi surten, i sovint fem els ulls grossos si amb el context ens apanyem. Qualsevol usuari de la llengua obté una informació suficient a partir d’un titular com “Dos homes armats han assaltat un establiment kosher” per mitjà de dos elements: el primer, l’extravagància per se de la forma kosher, i el segon, l’ús de la cursiva, que els alerten que allò, segurament, deu pertànyer a alguna cultura aliena, i si en volem més detalls ja anirem a la Viquipèdia. Ara bé, si escric “Dos homes armats han assaltat un establiment caixer”, el més fàcil és que el lector no m’entengui, o bé es pensi que en el titular hi ha un error i hi sobra la paraula establiment. De qui és la culpa? Del que escriu amb fidelitat a la normativa, o del receptor ignorant de totes les paraules? Ni el primer s’equivoca ni el segon està obligat a saber-ho tot.
El problema s’hauria pogut resoldre prenent l’alternativa que proporciona el mateix Vocabulari de les religions abans citat, que apunta que en part del judaisme (l’asquenazita) la pronúncia habitual és cóixer; és a dir, com el kosher de l’anglès. En la codificació oficial d’una llengua cal sempre preservar uns criteris, adequar les novetats a l’estructura d’aquesta llengua, fer que aquestes novetats s’hi insereixin d’una manera natural, entenent quin és el tarannà de la llengua i quins mecanismes l’estructuren. Però en cap cas s’haurien de subvertir dues funcions elementals de la facultat del llenguatge: d’una banda, referir la realitat, i de l’altra, permetre la comunicació. Ens convé doncs tenir una mica de cintura si el que volem és no tan sols mantenir la qualitat de la llengua, sinó també preservar la qualitat del missatge. O és que potser són coses que no van juntes?
Ara, amb un títol que porta el timbre de veu del poeta, apareix Amb mots de ben copsar, llibre que aplega les entrevistes concedides a diverses emissores de ràdio i televisió entre el 1983 i el 1987, en doble format textual i sonor, com és habitual en una bona part dels volums que ha publicat la Fundació J.V. Foix, i amb un magnífic treball d’edició de Margarida Trias. El llibre també inclou, a manera introductòria, un retrat-entrevista que Albert Manent va publicar a Serra d’Or el 1973.
Les últimes declaracions de Foix que s’han pogut datar, enregistrades deu dies abans de la seva mort, donen fe que el poeta va conservar les facultats fins al final. Ara bé, una cosa és que el cap li funcionés prou bé i l’altra que encara tingués força moral per resistir els intents de convertir-lo en un nou emblema nacional. Va rebre medalles, premis, homenatges, va ser proposat per al Nobel, i va haver de respondre una i altra vegada a les mateixes preguntes de circumstàncies. El Nobel el veia com un inconvenient perquè, en cas de ser-li concedit, “portaria les cultures exteriors a conèixer la nostra cultura, que encara no té el gruix que a mi em sembla que hauria de tenir”. Foix era un català que tocava de peus a terra. Hi tocava perquè tenia objectius elevats; havia heretat del Noucentisme el designi de construir una cultura arrelada en l’humanisme i la modernitat, i amb referents d’abast universal. A les entrevistes aplegades a Amb mots de ben copsar insisteix sovint en aquest ideal. El 1984, per exemple, preguntat sobre com voldria que fos la Catalunya del futur, respon: “Nosaltros —Foix i els seus companys de ploma— combatíem tot allò que representava en el catalanisme (...) la manera de manifestar-se del poble, únicament, sense influència d’una cultura superior”. I un any més tard, pels micròfons de Catalunya Ràdio, explica que a La Publicitat duia una activitat literària i una altra de política. “La política consistia —puntualitza— que Catalunya s’alliberés, i encara ho defenso ara, del folklore que l’ha deixada atuïda”. Són coses que diu de viva veu i amb energia, i reconforta sentir-les en un moment en què una bona part del catalanisme sembla treballar amb entusiasme perquè el folklore torni a dominar la situació.
Foix respon a la seva manera a les inevitables preguntes sobre política i nació, i, com és d’esperar, les preguntes més apropiades de formular a un poeta, les relatives als misteris del vers, el pensament i el llenguatge, pràcticament brillen per la seva absència en les entrevistes. De vegades, a les respostes, apareixen com de contraban les posicions estètiques de Foix, que són posicions favorables a l’autonomia de l’art i del llenguatge poètic. Aquests comentaris ocasionals i les evocacions de Riba, Sagarra, Miró o Dalí, entre altres amics de Foix, donen a Amb mots de ben copsar un interès que el pròleg d’Enrique Badosa i la possibilitat de sentir el poeta al cedé que acompanya l’edició contribueixen a fer més viu.