“En cap cas és admissible la gimnàsia”, precisa l'ésAdir. Però no diu res de la gimnàstica revolucionària, de ressons llibertaris, que en certa manera és el que proposen una desena de divulgadors lingüístics al llibre Canvi d'agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (RBA-La Magrana), que ha coordinat Enric Gomà i surt avui a la venda. A banda de Gomà i el mateix Serra, hi escriuen Magí Camps, Ricard Fité Labaila, Agustí Mas Montroig, Rudolf Ortega, Albert Pla Nualart, Ernest Rusinés, Ramon Solsona i Pau Vidal. Tots ells són lingüistes, correctors o escriptors, amb experiència professional en mitjans de comunicació, i proposen, als capítols respectius, solucions concretes a conflictes o dubtes d'ús gramatical, ortogràfic o lèxic.La presidenta de la Secció Filològica de l'IEC, Teresa Cabré, té notícia d'aquest llibre per Serra i Quadern, però en desconeix el contingut. Ella espera que no generi una polèmica com la que el 1992 va obrir el Grup d'Estudis Catalans amb El barco fantasma (Llibres de l'Índex), entre els partidaris d'un model basat en la llengua parlada (català light) i els lingüistes favorables a una llengua basada en la proposta de Pompeu Fabra (català heavy). I si no vol polèmiques és perquè l'IEC té “gairebé acabada” la nova gramàtica normativa que ha de substituir la de Fabra, original de 1918 i fixada el 1933. Cabré avança que l'obra ha de tancar-se entre l'estiu i la tardor per poder anar a impremta durant l'hivern i, finalment, sortir editada “per Sant Jordi del 2016”.

Conciliadora, Cabré admet que encara s'està “mig a temps de valorar” si part de la gimnàstica revolucionària proposada pels autors de Canvi d'agulles es pot incloure a la nova taula d'exercicis normatius de l'IEC.

De totes maneres, Cabré adverteix que la gramàtica normativa “serà complexa, adreçada als especialistes”. I diu que caldrà esperar una mica més per disposar d'una gramàtica essencial dirigida al gran públic, amb orientacions més precises i prescriptives. Com les que haurien d'orientar la resolució de conflictes normatius com el de per i per a. Precisament aquest és un dels embolics gramaticals que exaspera els autors de Canvi d'agulles. Però no només a ells.

És el cas de Neus Nogué, coordinadora de Lingüística Catalana de la Universitat de Barcelona, i que va refusar participar a Canvi d'agulles perquè no trobava encertada la idea abans que sortís la nova gramàtica de l'IEC. No obstant això, Nogué admet que a la normativa lingüística “li cal posar-se al dia”. I reconeix que és normal i enriquidor que “els professionals no acadèmics de la llengua” se'n preocupin i animin un debat que “cal normalitzar perquè periòdicament apareix”. I amb efectes que perduren, com recorda Nogué sobre la polèmica vaixell-barco: “Hi ha molts arguments filològics per admetre barco (el català accepta embarcació i embarcar-se), però si no es fa és perquè va quedar estigmatitzada com a bandera polèmica dels anys vuitanta”. També hi ha raons de realisme: Nogué explica que si tots els nens aprenen a l'escola a dir vaixell, “en plena adolescència pugen al barco i ja no el deixen”.

“Som aliats i companys del mateix vaixell i del mateix barco”, ironitza Serra, únic maquinista de Canvi d'agulles que és alhora acadèmic. També diu Gomà que “fer el català més proper i senzill, tot conservant-ne i potenciant-ne la riquesa i l'expressivitat, és un propòsit raonable” que no pretén “trepitjar cap ull de poll”. Però això està per veure, perquè així com tots els autors s'encomanen a Joan Solà com a mestre i referent de lingüista gens fonamentalista, alguns no s'estan de disparar amb bala contra Pompeu Fabra. Ernest Rusinés titlla d'obsoleta “la gramàtica de Fabra que encara avui és norma”. Gomà reitera que “l'obra de Fabra, tan impressionant i venerada, ha deixat la llengua aturada en el temps”. Esclerotitzada. D'aquí la necessitat de dur-la al gimnàs.

Però és Albert Pla Nualart qui va més lluny i culpa Fabra de la baixa forma del català. De fet, compara les “innovacions” de Fabra amb “un exercici d'aprenent de bruixot condemnat a empitjorar” la llengua. “Fabra, en algunes de les seves normes, defensa el català a què ell creu que hauríem arribat si la història (del segle XV ençà) hagués anat d'una altra manera i no pas el català a què hem arribat com a fruit de la història real”, sosté. Fité contemporitza i conclou que “la norma és indispensable” i que “un se l'ha de saber de dalt a baix per permetre's el luxe de transgredir-la”. El mateix sentencia Serra: “La Norma no pot morir verge. Altrament, s'extingiria l'espècie”.

Gomà aclareix que Canvi d'agulles no tracta “l'agonia hipotètica o millora continuada o revifalla de la mort del català”. I això que un dels seus autors, Pau Vidal, acaba de tornar a situar el debat també en aquestes coordenades a El bilingüisme mata (Pòrtic). Altres grans discussions inspiren els exercicis gimnàstics d'aquests deu autors. Una és la “idea generalitzada que el català és una llengua complicada”, segons explica Gomà. Magí Camps sosté que “no pot ser que l'ortografia d'una llengua moderna” que vol esdevenir referència de milions de parlants “es regeixi innecessàriament per normes recargolades i complexes”. Rudolf Ortega admet que “el castellà té molta sort” de no tenir ni vocals neutres, ni apòstrofs ni esses sonores, però contemporitza amb els autors que no estan d'acord a qualificar el català de més difícil que altres idiomes. “Cap llengua no és difícil; els complicats som els seus usuaris”, postil·la Serra.

Una altra cosa és que el ritme i els recursos d'actualització normativa són infinitament superiors en castellà que en català. Cabré defensa l'IEC i demana que no es facin comparacions amb un castellà on la Real Academia Española “només fa veure que és més àgil” amb periòdiques actualitzacions parcials de gramàtica o diccionari. Serra sí que admet que “l'IEC va massa lent”. Però en culpa la baixa inversió de Catalunya en cultura. Un “mal tracte a la llengua per part de les institucions polítiques” que, segons Serra, genera una “mala consciència que es vol compensar premiant lingüistes”, com Joan Veny amb el darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En qualsevol cas, tothom està d'acord que han d'existir “velocitats diferents” a l'hora d'actualitzar la llengua en funció de si ho fa l'acadèmia o els professionals del dia a dia i de les diferències entre registres col·loquials i estàndard. El desacord està en el decalatge de ritmes: mentre Cabré llueix estelada com el neologisme de l'any incorporat per l'IEC, d'altres creuen que arriba tard i que el debat és ara en termes com wifi o whatsap (que, per cert, Fité manté en cursiva a la pàgina 48 i Camps escriu watsap, sense hac i en rodona, a la 31).

Des d'un angle molt diferent ho veu tot plegat el director del departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, Carles Segura: “Al sud del País Valencià, l'ús social de la llengua està en una situació tan desastrosa que qualsevol proposta o debat normatiu el rebem en un segon pla”. I no és que Segura no s'hi dediqui: com a professor de sintaxi discuteix amb els seus alumnes sobre simplificacions normatives, i a l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ultima “un document que incorporarà mots i expressions no normatives”. Ara bé, la seva preocupació principal es reflecteix en els 15 grups de 60 alumnes que estudien Magisteri a Alacant: “Només entre un 12% i un 15% són valencianoparlants”. La Norma potser no morirà verge, però la llengua pot morir per falta d'ús als Països Catalans. Cal fer molta gimnàstica revolucionària.