batedor
Escaló d’obra, de pedra o de fusta situat a la part inferior d’una
porta, especialment de la porta d’entrada d’una
casa.
|
Mira la gateta, gitadeta en el batedor. És una preciositat
d’animalet. |
En el llibre Espigolant pel
rostoll morisc de l’escriptor benisser Bernat Capó
trobem:
|
El viatger, després del tònic de vi i olives, ha eixit a passejar,
i es pren, de nou, un descans assegut al batedor –on es bat l’espart– d’un
vell casalot que mira cap a la carretera per la qual un té la secreta
esperança que circule algun cotxe –bé per necessitat o perquè haja perdut
el nord– que li oferesca l’oportunitat d’arribar a la pròxima
etapa. |
Vicent Beltran i Calvo, en el llibre El parlar de Benissa escriu: «Marxapeu,
pedrís de les portes d’entrada a les cases. Aquest és un dels mots més
característics del parlar de Benissa, encara que també és propi de Calp, Senija,
Teulada i Poble Nou. A la resta de
En el llibre El parlar de
Jo, l’accepció definida de la paraula batedor, la conec de Benissa. La paraula
que s’empra en el parlar d’Alcoi per al concepte definit i que jo he heretat per
tradició oral és portal. En moltes
poblacions valencianes s’usa el diminutiu portalet.
Josep Molés, en un missatge enviat a la llista Migjorn el 30 de
gener del 2008, ens va informar que a Castelló de
En el DCVB, en l’entrada brancal, trobem: «Pedra col·locada
horitzontalment a la part inferior d’un portal, sobre la qual descansen les
rebranques (Ll., Benavent, Massalcoreig, Capsanes, Calasseit, Gandesa, Tortosa,
Vinaròs, Morella, Llucena, Castelló); cast. umbral. Madona Jaumeta... que seye baix al branchal de la porta de dita
casa,
doc. a. 1574 (arx. mun. d’Igualada). El dia que saltava el brancal de la funerària, S. Gozalbo Bol.
142.
Com veiem, el DCVB ens
diu que l’accepció que estudiem de la paraula brancal, a banda d’usar-se en la ciutat
de Castelló, s’empra també en altres poblacions, però totes elles situades més
cap al nord. Ho vaig comentar en la llista Migjorn i Josep Saborit em va
contestar que la paraula també és d’ús habitual, amb el mateix significat, a les
Alqueries, Borriana, Vila-real, Vall d’Uixó i tota
Consol Barberà i Guillem, en
un missatge enviat a la llista Migjorn el 3 de febrer del 2008, deia: «A Aldaia
i Alaquàs, a la pedra de l’entrada de la casa, li diem bancalet.» I Joaquim Martí Mestre, en un
missatge enviat a la llista dos dies més tard, explicava que coneix i usa la
paraula bancalet en el sentit
especificat i afegia: «És habitual al Camp de Morvedre, almenys a
En efecte, tal com diu Joaquim Martí, en el DCVB, l’entrada bancalet no apareix, però en l’entrada
bancal, entre altres coses, diu:
«Marxapeu o pedrís que forma graó en una portalada (Ll., Blancafort, Sanet).
“Sempre s’està al bancal de la porta”.»
bencregut
Que obeïx, que té
el costum d’obeir.
|
Sigues bon xiquet i bencregut i fes tot lo que et mane la mare,
que el pare, en tornar, et portarà una coseta de
València. |
En la rondalla El Gegant del Romaní d’Enric Valor podem
llegir:
|
–Mira,
Adolfet: has estat bon xic i bencregut. Pots anar a passar les festes de
Nadal amb tos pares i
germans. |
En la rondalla L’envejós d’Alcalà d’Enric Valor
trobem:
|
–Calleu i
sigueu bencregudes! –tronà la veu
d’Al·là–. |
En la rondalla El ferrer de Bèlgida d’Enric Valor podem
llegir:
|
–Mira, Pere,
jo he fet com un home bencregut i he baixat corrents, només morir-me, a
l’infern, que és la cosa que m’havíeu
destinat. |
En la rondalla La mestra i el manyà d’Enric Valor
trobem:
|
Tornant a
Beatriu, era una xiqueta estudiosa i bencreguda, tenia uns sis anys i era
filla del manyà del poble, home molt hàbil en el seu ofici, viudo, que li
deien Marçal. |
El filòleg alcoià Eugeni S. Reig, a qui admiro per la passió i honestedat amb què defensa, investiga i divulga la llengua, ha publicat recentment al Núvol un article sobre la paraula mascota.
Reig hi diu que l’ús de mascota en el sentit d’animal de companyia prové del castellà i que fins i tot en castellà és una extensió d’ús força recent del seu sentit més propi: el d’animal que es pren com a símbol perquè es considera que porta sort.
De fet, l’animal en qüestió sol aportar ingressos via màrqueting, com va fer el Cobi als Jocs del 92. I avui en dia, com remarca molt bé Reig, més que a individus concrets es vincula a col·lectius.
Prové d’un mot occità associat a sortilegis i bruixes que va arribar al castellà a través del francès. I sembla que en origen el seu tret bàsic era portar sort, i podia ser una persona, un animal o una cosa.
Partint d’aquí Reig rebutja que el Diccionari normatiu valencià (DNV), a més dels sentits portar sort i simbolitzar un esdeveniment, reculli el d’animal de companyia. Hi veu un calc del castellà i fins i tot una falta de respecte pels animals.
És evident que si el pet anglès equival en francès (que té mascotte ) a animal de compagnie, el català en podria dir animal de companyia. Però el problema en aquest cas, i en tants altres, és que quan el castellà ens empeny a habilitar una forma breu i distintiva, és difícil evitar que convisqui -almenys per a certs usos- amb la més llarga i genèrica.
Jo no diria mai “M’he comprat una mascota”. Col·loquialment no fa falta i fins i tot resulta detonant. Però als publicistes, els botiguers i als organitzadors de fires del sector -com la Mascota’m de Lleida- els va com l’anell al dit; els ajuda a vendre. I cap raonament filològic, cap diccionari, farà que en prescindeixin.
Per això, per més que simpatitzi amb Reig, no goso criticar el DNV. I us convido a preguntar-vos si la norma que fa fer marrada on l’ús ha trobat una drecera i posa tanques sabent que seran saltades, no perd autoritat com a referent.
Això ve al cas per defensar el paper de les dones en el procés de manteniment de la llengua catalana. El relat sobre la recuperació del català al segle XIX té unes línies mestres més que sabudes i, probablement, indestructibles. Després de tres segles de decadència cultural i literària, i de més d’un segle de repressió i diglòssia, el català va viure un procés de represa pilotat per unes elits econòmiques i culturals que, a través d’un seguit d’iniciatives (la restauració dels Jocs Florals, per exemple, o l’inici de la premsa escrita en català), va rellançar la llengua en àmbits de plenitud de què no es gaudia des de l’edat mitjana. I d’aquest procés hem convingut de dir-ne Renaixença, sense ombra de dissens. Tanmateix, de vegades s’obvia una frase que ja va proferir un dels protagonistes d’aquell període, Valentí Almirall, el 1886: “La nostra llengua mai s’ha mort, puix encara que l’hagin oblidada los savis i la gent de lletres, l’ha conservada el poble viva en son tracte, parlant-la sempre”.
Injustament, les dones sempre han estat excloses de les hipòtesis sobre el manteniment de la llengua en èpoques tan dures. No sé si mai s’ha provat de fer una sociolingüística de gènere (si algú en té notícia, estic a Twitter), però hi ha tres factors decisius en aquest període que afecten les dones i que incideixen directament en el desenrotllament normal de la llengua. És segur que, si les dones del segle XIX haguessin pogut triar, haurien elegit unes altres condicions de vida, però és a elles i a la seva resiliència que devem bona part de la supervivència de l’idioma.
En primer lloc, cal esmentar els índexs de natalitat. Catalunya experimenta al segle XIX un increment demogràfic fora del normal, fins al punt de duplicar la població en només seixanta anys (de 850.000 a 1.700.000 habitants) per mitjà de la puixança biològica autòctona, la qual tenia, a més, una distribució homogènia per tot el territori. És aquest increment de natalitat el que nodreix la demanda de mà d’obra resultant de la revolució industrial, i que farà que Catalunya no necessiti importar treballadors no catalanoparlants fins a final de segle.
Segon, la criança dels fills. No cal dir que aquest no és un fenomen ni exclusivament català, ni circumscrit al XIX. Fins al segle XX les mares s’han ocupat de la canalla gairebé en solitari, i no és casualitat que el terme llengua materna prengui l’adjectiu de la mare. La transmissió de la llengua d’una generació a la següent passava necessàriament per elles.
I tercer, l’analfabetisme femení. En un context social en el qual l’adquisició del castellà depenia directament del sistema escolar (els mitjans de comunicació audiovisuals i les grans immigracions trigarien encara dècades), el nivell d’alfabetització de les dones aporta una dada prou aproximada del coneixement que tindrien del castellà, i, per tant, de les dificultats de transmetre als fills una llengua que no fos la catalana. El 1860, el 88,5% de les dones no sabien llegir ni escriure. El 1877, el 80,1%. El 1887, el 73,5%. I el 1900, el 66,5%. Si convenim que aquelles que no anaven a escola difícilment podien saber castellà, al principi del segle XX només un terç de les dones estaven capacitades per transmetre aquesta llengua als fills, i òbviament això no vol dir que ho fessin.
El poble va mantenir-la viva “parlant-la sempre”, deia Almirall. La llengua catalana no es va deixar de parlar perquè es van mantenir intactes les condicions per a la transmissió generacional, un factor més determinant per a la supervivència de la llengua que el cèlebre poema d’Aribau o la restauració dels Jocs Florals. “Pobre fill meu”, que deia l’àvia. El relat de la recuperació de la llengua, burgès i masculí, està en deute amb un procés que, probablement, va tenir molt de popular i femení.