bàlsem
1)
Oleoresina aromàtica d'aspecte viscós que conté, o bé àcid
benzoic, o bé àcid cinàmic, o bé tot dos, o bé un derivat de l'un, de l'altre o
de tots dos alhora.
L'oleoresina que s'obté de l'arbre de l'espècie Myroxylon pereirae rep el nom de bàlsem del Perú. S'usa en cosmètica i en
farmàcia.
L'oleoresina que s'obté de l'arbre de l'espècie Myroxylon balsamum rep el nom de bàlsem de Tolú. S'usa en farmàcia per a
elaborar preparats anticatarrals i en perfumeria.
L'oleoresina que s'obté de l'arbre de les espècies Commiphora gileadensis o Commiphora
opobalsamum rep el nom de bàlsem de
Judea. S'usa en farmàcia i en perfumeria.
|
–¿T'ha agradat la podòloga nova o què? –Sí, però només m'ha tallat les ungles dels peus i
au. –¿I què volies, que t'ungira els peus amb bàlsem com si fores el
Nostre Senyor? |
2)
Oleoresina semblant, per l'aspecte i les propietats, al bàlsem
autèntic, però d'una composició química diferent.
L'oleoresina que s'extrau dels copaiers s'anomena bàlsem de copaiba o, simplement, copaiba.
L'oleoresina que s'extrau de
l'avet nord-americà de l'espècie Abies
balsamea rep la denominació de bàlsem
del Canadà. S'usa en òptica i microscòpia i també en medicina i en
perfumeria.
3)
Preparat galènic d'ús extern amb propietats medicinals i d'aspecte
semblant al de l'autèntic bàlsem.
4)
Planta herbàcia perenne de la família de les aïzoàcies, espècies
Carpobrotus edulis i Carpobrotus acinaciformis, reptant, de fulles de
secció triangular, allargades i carnoses, de flors molt vistoses, vermelles,
blanquinoses o de color de rosa. S'usa molt en jardineria perquè és una planta
molt resistent. S'ha usat també en la fixació de dunes, però ha esdevingut una
planta infestant que en la actualitat s'està tractant d'exterminar de les
platges, perquè desplaça les espècies autòctones.
5)
Planta herbàcia perenne de la família de les crassulàcies, espècie
Sedum telephium, de fulles alternes,
planes, oblongues i carnoses, de flors pentàmeres disposades en corimbes
terminals grossos i densos. Té propietats cicatritzants i
ablanidores.
6)
En sentit figurat, qualsevol cosa que consola, que aconhorta, que
fa més suportable una pena, una aflicció, un desengany, un disgust, un patiment,
una preocupació, que suavitza el dolor, el sofriment, la
desesperació.
El lingüista Jordi Colomina i Castanyer en el seu llibre Els valencians i la llengua normativa
ens presenta ordenats cronològicament des del segle xiv fins a les darreries del xx una gran quantitat de documents en
els quals podem trobar la grafia bàlsem. Diu Jordi Colomina: «Fabra, per
dissort, va oblidar tota aquesta tradició gràfica i va optar pel modern i
dialectal bàlsam, que només trobem en
Belvitges (1803) i Labèrnia (1839).»
A continuació arreplegue diversos exemples literaris de la paraula
bàlsem en diferents accepcions.
En l'Spill de les dones de Jaume Roig, versos
del 4576 al 4585, trobem:
|
Deu
saluda en lo
migjorn lo mon
entorn, tot
d'orient ffins al
ponent, ab la
sabor, suau
olor de tal
canyella, sarment
novella, de balsem
planta. |
En el mateix Spill de les dones, una mica més avant,
versos del 7443 al 4585, podem llegir:
|
anyell
rostit, tot
enguollit os no
trencat; ell gra
sembrat, mort
verament, molt fruyt
retent; ell balsem
fi de
l'Enguadi; |
I en la mateixa obra, una
mica més avant encara, versos del 8710 al 8722,
trobem:
|
Dona
m'hunguents molt fins
d'olor, de gran
valor dona·m
planter he
sementer, de balsem
brots – Enguadi
tots vinya·n
plantam –; sovint
parlam he
discutim, molt
departim d'astronomia: molt ne
sabia. |
En Lo Passi en
cobles de Bernat Fenollar, Pere
Martines, Joan Escrivà, Joan Roís de Corella i Jaume de Vila, versos del 4047 al
4051, trobem:
|
Sera gran
riquea aquesta gran gracia de vostra
clemencia atenyer, Senyor, e si huy es
tanta la mia desgracia, a vostra
bondat soplich no desplacia puix es
pelech fondo d'un balsem
d'amor. |
L'escriptor Enric Valor i
Vives usa aquest mot en la seua prosa literària. Així, en la seua
novel·
|
Avui em
sentia ple d'una ferma vitalitat; la veu de Pauleta amerava la meua ànima
d'un bàlsem novell; les velles tristors i els antics neguits
s'arraconaven. |
I en la mateixa novel·la,
una mica més avant:
|
Ella sabia
que havia tret jo bones notes, que li semblaren brillants. I em va dir que
n'estava orgullosa. Gota a gota queia allò com un bàlsem que m'esponjava
el cor. |
En la novel·
|
Estelric es feia d'estimar, sempre
discret, ocurrent i agradable. La seua conversa era per a Elisa com un
bàlsem per a les ferides del seu esperit. |
I en la mateixa novel·la,
una mica més avant:
|
Passà la
tardor, passà l'hivern, i Maria-Júlia, com cada any, després d'uns bons
assaigs que li serviren molt de bàlsem i esbargiment, tornà a cantar en el
chor a les Flors de
Maig. |
I més
avant:
|
So Pep, vostè
no beu com havia de beure. Si aquest vi és un
bàlsem! |
En la novel·
|
Enmig
d'aquella agradable tranquil·litat que actuava com un bàlsem sobre el
sistema nerviós, quina llàstima!, s'amagaven perills poc coneguts, cosa
que els produïa, segons em contaren a la nit, juntament amb la
contemplació de la solitud radical d'aquells paratges, un cert sentiment
d'indefensió. |
I en la mateixa novel·la,
una mica més avant:
|
Allò era un
bàlsem que acabava fins i tot amb les seues invisibles cicatrius de les
antigues ferides morals –les que li deixaren les diverses frustracions de
la seua vida. |
En la rondalla Els guants
de la felicitat trobem:
|
Per fi! Allò va ser com un bàlsem. De colp i volta, ella deixà de
plorar, ella provà de somriure, ella pegà un bot i s'abraçà al coll
d'aquell pare estrany, temut i
turmentat. |
Josep Mascarell i Gosp en el
seu llibre Amics de muntanya
escriu:
|
Un metge és sempre un metge i, encara que
la gent els sol posar mala fama, cal confiar-li el malalt de seguida que
hom puga. Endemés de posar-los el termòmetre, prendre les pulsacions i
escriure il·legiblement una recepta d'aquesta o aquella potinga... ell fa
i reporta el malalt quelcom més important que regir el tractament
terapèutic: escoltar-nos i deixar-nos a la llar el bàlsem d'unes paraules
de conhort i d'esperança... Perquè al malalt, de vegades, li es més
peremptori que l'ús de la medicina, passar, compartir amb altre els seus
patiments, com la vella penitenta fa amb el confessor, una volta i altra
volta... |
En
valencià també es diu:
La
llengua estàndard sol emprar: bàlsam
En
castellà es diu: bálsamo
basquinya
Falda ampla,
generalment negra, que formava part dels vestits de cerimònia del segle xix i que ara forma part dels vestits
que algunes dones empren en determinades festes populars.
|
Caram, que guapa està la xicona amb el gipó, la basquinya i el
mantó de Manila. |
La paraula basquinya, d'origen gallegoportugués,
s'usa des de temps molt antics. La tenim documentada en el segle xv encara que és molt probable que
s'usara molt abans. Amb aquest vocable es denominava antigament un conjunt de
gipó i falda però, a mesura que va anar passant el temps, el mot es va
especialitzar i va passar a denominar només una falda ampla i llarga, amb vol i
amb molts plecs, generalment de merí, de seda o de vellut –encara que també n'hi
havien de camellot–, sempre negra o de colors molt foscs, que empraven les dones
en ocasions molt especials, com ara les bodes o els batejos. La paraula basquinya, aplicada a eixa classe de
falda, ja la trobem en el segle xviii. Però és el segle xix l'època de més gran esplendor d'eixa
falda. En el primer terç del segle xx, en moltes poblacions valencianes,
les majorales de les festes patronals, encara l'usaven. Actualment només forma
part dels vestits tradicionals que algunes dones es posen en determinades festes
populars, com ara les d'Ibi o les de Xixona.
Lluís Labarta, en
el seu llibre Nocions d'indumentària,
escriu:
|
En temps de Lionor de Castella les
mànegues de la camisa eren amples de dalt i justes dels punys, formant
bufes a zones en lligades horitzontals; les del vestit exterior eren a
tires sense unir, i entre una i altra es veien les de la camisa; les tires
anaven també nuades a zones per formar bufes. La basquinya, que fou un cos
encotillat, féu de cotilla externa; unit a aquesta, una faldilla interior,
de forma acampanada, sense fer cap plec, sostinguda enterca pel verdugat,
precursor del mirinyac, inventat a Valladolid, i que Lionor importà a
França, la basquinya duia una pala central que es feia de metall, fusta o
ivori, per a donar al cos una forma rectilínia, oprimint el pit i fent
ressortir el ventre, car acabava en punta sobre aquest. |
L'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado usa aquest mot. En la
narració Del raval...i en festes,
inclosa en el llibre De la meua garbera, llegim:
|
En eixa arreplega, tot s'acampa. Per cert,
aquell any, una bona dona, segur que oblidant la costum, va traure la
basquinya al balcó, per a que pegant-li lo sol i l'aire no li se querara.
Puix van passar los fadrins per allí, i anà la basquinya al carro de les
carabasses i entruperis. |
Actualment, en
moltes poblacions valencianes, encara és ben viva la paraula basquinya formant part de determinades
locucions o frases fetes, com l'usada en la conversa que reproduïsc a
continuació, escoltada en un carrer de Benissa.
|
–Demà me'n vaig de boda. La meua cosineta es casa amb un
notari. –Caram, hauràs de posar-te la
basquinya. |
Maria
Cabrera Llobell, benissera i molt bona coneixedora del parlar de la seua
població natal, m'assegura que usos de la paraula basquinya com el que acabe de reproduir,
són habituals a Benissa.
En el
llibre Miscel·lània Sanchis Guarner a cura d'Antoni Ferrando tobem que
Manuel Sanchis Guarner diu de basquinya:
|
Falda de llana de merino negre amb una trinxa. Aquesta falda la
portaven les dones antigament per casar-se, per al dia del Corpus, etc...
Encara avui es coneix l'expressió 'posar-se la basquinya' per a indicar que una persona s'ha posat la millor roba de
l'armari. |
La
paraula basquinya apareix en les tres
edicions del Diccionario
valenciano-castellano de Josep Escrig. En la 3a edició diu: «Saya negra, por lo común, con pliegues para ajustarla sobre las
caderas, que usan las mujeres encima de la demás ropa y sirve para salir á la
calle.»
En el
Diccionario general
valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, en l'entrada basquinya, diu: «Saya negra que llevan las mujeres en ciertos días solemnes, desde
la cintura hasta los pies.»
El DCVB, en l'entrada basquinya, diu: «Falda de merino negre
que les dones porten en dies de festa (Tortosa, Vinaròs, Maestr., Cast., Val.);
cast. basquiña. Va treure la basquinya al balcó pera que... no li
s'apolillara,
Pascual Raval 13.»
En
l'entrada basquinya del DVal trobem: «Falda de merino negre del
vestit femení de cerimònia.»
El Diccionari valencià-castellà de
Joan
Coromines, en el seu DECat (ix, 57a17), només diu: «Vasquinya, és basquinya, del galleguisme cast.
BASQUIÑA»
No
trobem la paraula basquinya cap dels
diccionaris següents: Diccionari general
de la llengua catalana de Pompeu Fabra, Diccionari general de Francesc Ferrer
Pastor, Vocabulari escolar de la llengua
d'Enric Valor, Gran dicconari de la
llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana, Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
(1a i 2a edicions), diccionari del SALT3, Diccionari ortogràfic i de pronunciació
de l'AVL.
Els primers freds forts ens han deixat a tots una mica tocats i els venedors de tota mena de remeis contra els mals que ens afligeixen ho aprofiten, com cada any, per bombardejar-nos amb missatges publicitaris.
Entre els més insistents hi ha el dels que afirmen que “són experts en la cura de la nostra gola”, cosa que a alguns dels que tenim mal de coll no ens tranquil·litza gaire.
No és, però, l'ús de gola el que a mi m'amoïna. De fet, i encara que el Termcat només recull mal de coll com l'equivalent de l'anglès sore throat (i del castellà dolor de garganta ), ja he dit altres vegades que el mal de gola -que no és viu en el meu dialecte- no només és la forma habitual de molts parlars de Catalunya i el País Valencià sinó que és una forma menys ambigua; i, per tant, del tot defensable en estàndard al costat del mal de coll.
El que m'amoïna, i el que crec que ens hauria d'amoïnar de molts anuncis, són uns calcs estructurals, de morfosintaxi, més letals per a la genuïnitat del català que qualsevol castellanisme lèxic.
En efecte, si la frase simplement no és catalana, és per l'ús d'un nom en lloc d'un verb i d'un possessiu que sembla que ha arrelat en castellà per influència de l'anglès.
Si hagués de traduir a un català espontani “Expertos en el cuidado de tu garganta ” -la versió original-, diria “Experts en cuidar-te el mal de coll”, una frase que em continua funcionant quan, obeint la norma, converteixo en en a ;i també si en lloc de mal de coll dic gola.
La interferència més descatalanitzadora, per subtil i profunda, sol ser la de frases fetes amb mots ben catalans. La que diu, per exemple, “Res m'agrada més” en lloc de “No hi ha res que m'agradi més”. Però, per desgràcia, als que paguen l'anunci això els preocupa ben poc. “¿Que és una pèssima traducció? -es diuen-. Per a qui?, per a quatre lletraferits?” I la trista realitat és que tenen raó: cada cop són menys els catalans a qui fa mal d'orella aquest maltractament persistent.
Salvador Pardo
Als que venim del món del dret, de sempre ens ha cridat l'atenció que es parle de préstec lingüístic per referir-se al fenòmen pel qual un signe lingüístic es manlleva d'una altra llengua, perquè ni fet aposta s'hauria trobat un terme més improcedent atenent la naturalesa jurídica del préstec. Vegem-ho.
El contracte de préstec mercantil és aquell en què una entitat financera lliura al client una quantitat de diners, i aquest s'obliga, al cap d'un termini preestablert, a restituir aquesta quantitat de diners més els interessos meritats.
Quant a la formalització, és pràctica habitual la intervenció d'un fedatari públic, mitjançant una pòlissa, i si hi ha garanties hipotecàries és obligatori l'atorgament d'escriptura pública. És a dir, hi ha un acte jurídic que consistix a transmetre la possessió i l'ús d'un bé conservant-ne la propietat, i pot referir-se tant a béns materials com a immaterials (com és ara, la propietat intel·lectual).
Allò que és esssencial és, per tant, el lliurament del bé amb la condició de retornar-lo, i es referix a un bé de la mateixa espècie i quantitat (tantum generis et qualitatis), i, a més, s'ha de tornar en el termini convingut, i hi ha indemnització si es produïx demora en la devolució.
Els elements personals del préstec són el prestador i el prestatari, respectivament, qui presta i qui rep els diners o el bé (en valencià no hi ha “prestamista”, sinó prestador).
El castellà no té una paraula per designar el préstec des del punt de mira del prestatari, i ha de recórrer al sintagma “recibir en préstamo”. En valencià, tanmateix, hi ha un terme per a identificar cadascun dels dos constituents de la relació: prestar, si ens fixem en el prestador, i manllevar (o emmanllevar o emprar), si ho fem en el prestatari i, respectivament, els substantius préstec i manlleu. Tots dos termes provenen del llatí praestare (proporcionar) i manu levare (traure de la mà).
El nom préstec indica una realitat extralingüística; pertany al vocabulari de la vida corrent i, en concret, al dels intercanvis comercials.
Una vegada caracteritzada la naturalesa jurídica del préstec en el dret, examinem quins són els trets definitoris del préstec lingüístic.
L'anomenat préstec lingüístic és un procés pel qual una llengua adquirix un element, adés fonètic, adés morfològic, adés sintàctic o lèxic, pertanyent a una altra llengua i l'assimila adaptant-lo a les normes del nou sistema.
Quan en una llengua sorgixen necessitats comunicatives, i aquesta llengua no té recursos o mitjans per designar-los perquè hi ha una llacuna o defectivitat lèxica, es prenen termes d'unes altres llengües. Als nostres efectes és irrellevant que el préstec siga lèxic o gramatical, o que siga un xenisme o un calc semàntic, que s'adopte la forma original de l'altra llengua sense fer-ne cap canvi, o que s'hi adapte, o que el préstec siga integral o parcial, o patent o emmascarat, o que es considere una reproducció o un procés neològic, o un híbrid, o un fals amic, o una substitució o un estrangerisme o un barbarisme, o un canvi de còdi o lingüístic, o una interferència, o que siga un préstec necessari o de luxe o estilístic, que de totes aquestes maneres, i d'altres, l'han anomenat.
Les llengües que tenen la diferenciació prestar / manllevar s'inclinen cap a la perspectiva de la llengua receptora. Les llengües romàniques tenen un terme únic, préstec, per a designar tant l'element com el procés (la qual cosa implica una altra ambigüitat), mentre que les llengües germàniques tenen lexemes diferents (Entlehnung / Lehnwort, que indiquen, respectivament, el procés i l'element).
La introducció d'aquesta terminologia està datada a finals del segle XIX, així el nord-americà Whitney (1875) o el francés Darmesteter (1887).
La terminologia en altres llengües té el mateix significat: loanword / borrowing, en anglés, emprunt lexical, en francés, o prestito, en italià.
En valencià, per exemple, podem dir que la paraula soprano és un préstec de l'italià al valencià o un manlleu del valencià a l'italià.
Pel que fa a la terminologia de les dues llengües intervinents, es parla de la llengua model o original i de la llengua receptora o meta.
Quant a la caracterització, es diu que és una forma d'expressió que una estructura lingüística rep d'una altra (Pisani), o un procés semiòtic purament lingüístic (J. Rey-Debove).
Val a dir que el préstec com a procés, admet la possibilitat d'una gradació lingüística i social: integració, estabilització, acceptabilitat, assimilació en l'escola i explotación, i pot afectar, o no, tots els aspectes (el fònic, el gràfic, el gramatical o el morfosintàctic). El fenòmen és tan pregonament heterogeni que esdevé quasi inclassificable, i amb la tecnologia i la globalització s'ha intensificat, encara que es tracta d'un fet de totes les èpoques i cultures.
El préstec està íntimament relacionat amb els llenguatges tècnics. Meillet diu que aquests préstecs entren en les llengües indirectament a través d'uns dels seus llenguatges específics. En una primera etapa, la transferència es fa entre el llenguatge tècnic de la llengua model i el de la receptora. D'ací passa a la llengua comuna i, finalment, se'n generalitza el significat.
Payrató advertix que l'ús d'un terme tan sobrecarregat d'accepcions per designar els fenòmens de canvi lingüístic en general, induïx a error, perquè pot fer pensar que l'únic tipus de contacte entre llengües consistix a importar un terme estranger i assimilar-lo; a més, manlleu s'usa bàsicament en el camp lèxic i això és un inconvenient.
Vegem, ara, fins a quin punt és improcedent el terme préstec per a anomenar el fenòmen a què ens hem referit.
Si el tret característic del préstec mercantil consistia en l'obligació de tornar-lo, en el lingüístic no hi ha obligació de tornar res, i menys encara amb interessos. És a dir, els elements manllevats no es tornen ni s'han de tornar.
El patrimoni de la llengua font tampoc no minva, no experimenta cap pèrdua i ni autoritza ni coneix l'operació, a diferència del préstec mercantil. Es més, la llengua de què prenem es prestigia, evidencia la seua potencialitat i generositat que considera com un títol d'honor, sense que això supose, alhora, cap mena de subordinació o limitació de la llengua d'acollida.
E. Haugen posa de relleu com és d'absurda la metàfora, ja que el préstec lingüístic es produïx sense el consentiment ni la consciència de qui presta i sense l'obligació de qui rep el préstec de tornar el que ha pres.
En el curs d'un col·loqui vaig demanar al ponent sobre aquesta qüestió, i em va respondre que potser s'havia de prendre el terme no en el sentit jurídic sinó tal com el fa servir la llengua habitual no especialitzada, i va al·ludir a les relacions de veïnatge, com quan la veïna (o el veí) ens demana un pom de julivert, una llima, un pols de farina o un raig d'oli. Era una possibilitat, però tampoc era això, perquè, en primer lloc hi ha també una minoració en el nostre cabal (per minsa que siga), i perquè no hi ha, ni de bon tros, obligació de tornar cap cosa, encara que sí que resta una tàcita consideració de reciprocitat.
Arribats en aquest punt hem de dir que, com s'ha vist, la metàfora préstec o manlleu és absurda, però està fortament arrelada i tots els intents per canviar-la han fracassat.
Haugen proposa el terme adopció o importació lingüística (com Américo Castro), i ell mateix planteja l'objecció que aquesta paraula no es presta a la derivació que esdevé necessària per a designar l'element adoptat. A més, adopció i adoptar es referixen a afillar (que no és el cas) o fer seu el parer d'un altre, i tenen els inconvenients ja assenyalats.
Lázaro Carreter parla d'importació lingüística, però en les importacions sí que hi ha menyscapte en la llengua matriu i no són gratuïtes.
Altres propostes: adscripció i adscriure, transmissió, assimilació, substitució, trànsit, integració, adaptació, recepció, amb els verbs corresponents. Totes tenen inconvenients, perquè també s'ha de tindre en compte que així com en el préstec jurídic la integració en el patrimoni receptor és total, en canvi , en el préstec lingüístic pot ser-ho només parcialment, en determinats aspectes (fonètic, gràfic, semàntic, gramatical).
Potser siga prendre el terme més apropiat, en el sentit d'agafar alguna cosa per usar-la, servir-se'n, i això és el que es fa: prendre les paraules o els elements de què es tracte sense demanar permís a ningú ni obligar-se a res. I com a nom, potser transferència, si no fóra perquè en la tranferència hi ha una minva en el cabal del transferidor, cosa que no esdevé en el préstec lingüístic. Aquest últim inconvenient el veig insuperable, i totes les propostes el patixen.
Tal vegada, si partíem de la idea de comunitat lingüística, el fenòmen seria més entenedor, ja que en aquest àmbit les diverses llengües són alhora i pro indiviso copropietàries de tot el patrimoni lingüístic, que ja no té reductes d'exclusivitat, sinó que totes gaudixen de tot i ho compartixen, de la mateixa manera que el comuner en la comunitat de béns, on la quota de participació és una quota ideal i conjunta sobre el bé, que està format pel conjunt de les llengües en què es manifesta la comunitat lingüística, com a corol·lari de la facultad humana de produir signes lingüístics intel·ligibles.
Crec, per tant, que no hi ha cap terme que reunisca totes les característiques del fenòmen: una transferència en què no hi ha minoració per al transmitent (més aïna, prestigi), en què no es paga cap tragí ni peatge, en que no hi ha petició ni autorització ni obligació de tornar res i que és il·limitada en l'espai i en el temps i en què els intercanvis fluïxen en totes direccions. No hi ha paraula que ho continga tot, però préstec és la pitjor.
Algú ha dit que detectar un problema no és menys important que resoldre'l, o que qualsevol paraula postula l'univers, la característica essencial del qual és la complexitat, o que el llenguatge, com la lluna, té un hemisferi d'ombra, o que el llenguatge és un sistema caòtic de símbols inepte per a explicar la realitat.
En fi, recordem el dictamen d'Oscar Wilde: un gentleman només s'interessa per les causes perdudes, i aquesta ho és.
GÓMEZ CAPUZ, J. El préstamo
lingüístico. Conceptos, problemas y métodos. 1998. Cuadernos de Filología.
Anexo XXIX. Universitat de València.
HAUGEN, Einar The Analysis of
Linguistic Borrowing. Language, 26, p. 210-231.
1950.
LÁZARO CARRETER, Fernando. Diccionario de términos filológicos,
Madrid, Gredos, 1968, 3ª.
PAYRATÓ, Ll. Barbarismes, manlleus
i interferències. Sobre la
terminologia dels contactes
lingüístics, Els Marges, 32, p. 45-48.
WEINREICH, Uriel. Languages in
Contact: Finding and Problems, La Haya, Mouton,
1968.
Els atacs al català han d'esdevenir coartades per a la mobilització festiva
Segur? Segur que ho hem de fer així? Fent una llista dels “enemics del català” i promovent una votació popular per determinar quin personatge és el més odiable? Perquè una campanya d'aquest estil s'ha posat en marxa aquest Nadal, a iniciativa de la Plataforma per la Llengua, que, imagino, troba adequat promoure la llengua a través del sarcasme. S'hi pot votar fins al dia 7 de gener, i al capdamunt de la llista, nodrida amb uns previsibles Jiménez Losantos, Rajoy o Marhuenda, destaca amb molt d'avantatge el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, a hores d'ara del tot imbatible. Hom diria que no som tan sols una llengua perseguida i minoritzada; ara som també una llengua ressentida.
De personatges que, al llarg de la història, n'han dit de l'alçada d'un campanar amb relació al català (i els catalans) n'hi ha molts. N'hi hauria per a un altre concurs, no només amb els enemics del català de l'any 2014, sinó de sempre, amb noms sonats com Francisco de Quevedo, José Patiño, Miguel de Unamuno, Antonio Royo, Luis de Galinsoga... no pararíem, i potser així Wert tindria rivals a la seva altura. Podríem obrir les votacions immediatament, reproduir les seves frases cèlebres, i rabejar-nos en la humiliació per contraatacar a base d'un escarni digital que traspassés dècades i segles i colpegés aquests personatges en tot l'ectoplasma. No som dels que oblidem fàcilment els improperis, nosaltres.
Tanmateix, un exabrupte de l'esmentat Antonio Royo és un bon termòmetre per mesurar la reacció d'una generació de defensors de la llengua de la qual tenim molt a aprendre. L'any 1915, només un parell d'anys després que disposéssim de normes ortogràfiques i només uns mesos després que el català esdevingués llengua vehicular de la Mancomunitat (“volem per a la nostra llengua plenitud d'imperi sobre tota la vida nostra”, havia dit Prat de la Riba en accedir a la presidència), el senador Antonio Royo va alçar la veu per denunciar l'ús abusiu del català a l'administració, que es veu que la redacció en català d'alguns expedients administratius el treien de polleguera. No cal dir que, avui dia, Royo deixaria la resta de candidats com uns aficionats només amb una de les seves frases famoses: “El día que los catalanes se convenzan de que no nos molesta su idioma, cesará el mayor motivo de su uso”.