¿Axampanyat, atxampanyat o
aixampanyat?
1. Introducció
En els Comentaris al Diccionari normatiu valencià (VIII): Lèxic valencià genuí (III) que vaig distribuir a través d’
«En el DNV no he trobat cap paraula per a expressar el concepte 'beguda semblant al xampany'. Pense que la paraula atxampanyat podria ser adequada. Així podríem dir, per exemple, sidra atxampanyada, cosa que ara no podem fer. Considere que cal estudiar-ho.»
Posteriorment, Jaume Salvanyà va publicar en el núm. 89 de la revista
Llengua Nacional (IV trimestre del 2014) l’article titulat Un ulls
aixinats i un vi aixampanyat en el qual cita la proposta que jo vaig fer en
els meus comentaris al DNV i expressa el seu desacord amb la grafia que
propose.
Reproduïsc tot seguit l’article de Jaume Salvanyà.
2. Un ulls aixinats i un vi aixampanyat per Jaume Salvanyà
En un
missatge enviat a la llista de correu
No es
tracta d’un cas aïllat. Hi ha unes quantes paraules començades amb la lletra
x que poden formar derivats que indiquen semblança amb el mot del qual
deriven. Aquests derivats solen ser adjectius, i en els diccionaris trobem
aquests dos (amb una variant gràfica en el DNV en el primer cas que no acabo
d’entendre):
– aixambergat. En forma de xamberg (DCVB, DIEC2 i GDLC; axambergat en el
DNV).
– aixaropat. De consistència de xarop (DCVB, DIEC2, GDLC, GD62 i DNV).
En el
cas de aixaropat, malgrat que el DCVB el fa derivar de aixaropar i
el GDLC de aixarop, és un mot al qual podríem arribar de manera natural a
partir de xarop. Aquest mateix procés el trobem també en altres adjectius
que no figuren en els diccionaris: aixalocat (un vent
aixalocat), aixatat
(1), aixarnegat, el mateix aixampanyat que
esmenta Reig i, potser un dels més estesos, aixinat (2). En tots
aquests derivats el prefix a- (3) indica que el mot nou comparteix alguna
característica semàntica amb el primitiu: la forma, la manera de ser,
etc.
Al
costat d’aquests adjectius també es poden obtenir els verbs corresponents, amb
un rerefons de semblança com en el cas dels adjectius i amb un significat pròxim
al de ‘fer tornar’, ‘convertir’: aixambergar (bé podríem convertir
l’exemple Un capell aixambergat del DIEC2 –s.v. aixambergat– en
Algú va aixambergar el capell), aixaropar,
aixalocar, aixatar, aixarnegar,
aixampanyar i aixinar. Aquests verbs, però, no
figuren en els diccionaris generals (4). En canvi, sí que hi
trobem aquests altres dos (amb una altra variant gràfica desconcertant en el
DNV):
– aixamfranar. Matar els caires (d’una cosa) amb xamfrans (DCVB, DIEC2, GDLC i GD62;
axamfranar en el DNV).
– aixaragallar. L’aigua, formar xaragalls (DCVB, DIEC2, GDLC, GD62 i
DNV).
Pel
que fa a la manera d’escriure tots aquests mots, tenint en compte que tant els
primitius com els derivats es poden pronunciar, segons els parlars —i també
segons els parlants—, amb xeix fricativa (com caixa) o bé amb tx
africada (com cotxe), l’ortografia no ha de ser amb tx, sinó amb
ix. Així s’hi veuen representats tant els qui ho pronuncien d’una manera
com d’una altra, tal com ja passa amb aixafar i
aixecar.
En
conclusió: amb els pocs casos que hem vist, segurament no podem parlar d’un
procés de derivació gaire productiu (almenys partint dels mots que comencen amb
x), però els derivats resultants semblen ben formats. Estic d’acord amb
Reig que caldria entrar en els diccionaris la paraula que ell proposa (no amb la
forma atxampanyat, sinó aixampanyat), i jo hi afegiria almenys
aixinat per a designar aquelles faccions que recorden les d’un xinès,
especialment per la forma dels ulls. És una paraula que, pel fet de no figurar
en cap diccionari ni al Termcat ni a l’Optimot —sí que hi ha, en canvi,
ametllat (uns ulls ametllats)—, pot arribar a fer dubtar de si és
adequada o no. Jo trobo que sí.
NOTES:
(1) Fabra, a L’obra de depuració del català (1925), indicava que
aixatat és un mot foraster, i que aplatat “ens permet d’eliminar
aixatat”. Però també és cert que en el seu diccionari no hi incloïa el
mot xato en el sentit de ‘camús’, que avui sí que trobem en el DIEC2 i en
altres diccionaris. No sabem, per tant, si hauria mantingut la condemna en cas
d’haver inclòs xato en el DGLC. En qualsevol cas, des del moment que es
dóna per bo xato, em sembla que ja no té sentit condemnar aixatat,
almenys per referir-se a un nas. El Diccionari descriptiu de la llengua
catalana sí que recull aixatat i dóna un exemple del
1874.
(2) Tot i
que la forma per a designar aquelles faccions que recorden les d’un xinès,
especialment per la forma dels ulls, hauria de ser pròpiament aixinesat, perquè deriva de xinès, sembla que l’ús es decanta més
aviat per aixinat. Al Google Llibres
es documenten una dotzena de casos amb aixinat i axinat (sic) contra un sol cas d’axinesat (sic): Aquests minyons exòtics tenien els ulls aixinats (Gaziel, Obres completes, pàg. 447); El sol l’encega i els ulls se li fan més
petits i axinats (Isabel Olesti,
Desfici, pàg, 95); Si serà ros o serà bruna, si amb els ulls blaus o
axinats (Joan Barril, Certes
mentides, pàg. 38); Els ulls de la Sílvia eren molt negres i molt
petits, un pèl axinats (Francesc
Puigpelat, La màquina de les ànimes, pàg. 17); Té una cara d'un
marró grogós i uns ulls axinesats i intimidatoris (Biel Mesquida, Vertígens, pàg. 64). També al cercador
de Google apareixen més d’un centenar d’ocurrències amb axinat (sic) i només 10 amb axinesat (sic). Als diccionaris no hi
trobem ni aixinat ni aixinesat; sí que apareix, en
canvi, ametllat (uns ulls
ametllats)..
(3)
Malgrat que el DIEC2 indica només que el prefix a- “serveix per a formar
verbs”, amb aquests exemples es veu que també pot formar
adjectius.
(4) Sí que
trobem aixatar al DCVB i aixaropar al DCVB i al Diccionari
descriptiu de la llengua catalana.
3. Comentaris a l’article Un ulls aixinats i un vi aixampanyat
Jaume Salvanyà ens diu que no acaba d’entendre les grafies
axambergat i axamfranar que trobem en el DNV.
El DNV ens diu que l’adjectiu axambergat es
pronuncia [aʧambeɾɣát] i que la pronúncia del verb axamfranar
és [aʧaɱfɾanáɾ]. En la nostra llengua, la lletra x, quan està
escrita entre dues vocals –sempre que la de davant no siga una i–, es
pronuncia [ks] o [gz] excepte quan apareix escrita a continuació d’un prefix,
com és el cas, per exemple, de les paraules contraxapat, microxip,
protoxinés, rexuplit o antixocs. En aquest cas, depenent
dels parlars, la x es pronuncia com a prepalatal (o palatal) africada (o
fricativa) sorda. És veu clarament que els redactors del DNV han
considerat que darrere del prefix a- (provinent del llatí ad-) cal
escriure, simplement, una x, que és la x inicial dels vocables
dels quals provenen les paraules derivades que estudiem. És una solució adequada
perquè permet al parlant mantindre en la paraula derivada la mateixa pronúncia
de la x –africada o fricativa– que articula quan pronuncia la paraula
original.
Les
grafies començades per aix- que proposa Jaume Salvanyà són totalment inacceptables per a un valencianoparlant
per tres raons:
1) En valencià, la x inicial de paraules com xampany,
xamberg o xato, es pronuncia sempre com a prepalatal africada
sorda, mai com a fricativa.
2) En valencià, la x del grup ix es pronuncia sempre com a
prepalatal fricativa sorda, mai africada.
3) En la majoria dels parlars valencians –encara que no en tots–, la
i del grup ix no és muda, és a dir, es pronuncia de manera ben
clara. Per consegüent, per a la immensa majoria dels valencians, el grup
ix no és un dígraf, és un grup de dues lletres que representa dos sons
diferents.
Per
tant, la immensa majoria de valencians, la grafia aixampanyat la lligiran
[ajʃampaɲát] quan, el mot en qüestió, tots els valencians el pronunciem
[aʧampaɲát]. Grafies com aixatat o aixinat no tenen cap sentit per
a un valencià.
4. Conclusions
Els verbs –i els seus participis que s’empren com a adjectius– que es
formen afegint a vocables que comencen per x el prefix a-
(provinent del llatí ad-)
és adequat i convenient escriure’ls començats per ax- com ho fa
el DNV per dos motius:
1) Es seguix la norma general usada en l’addició d’altres
prefixos.
2) Permet que el parlant continue pronunciant la x en la paraula derivada de la mateixa
manera –africada o fricativa– que la pronuncia en la paraula
original.
És veritat que grafies com axambergat o axamfranar poden resultar una mica desconcertants per al lector no avesat però, en
realitat, són exactament igual de sorprenents que les grafies de
les paraules contraxapat, microxip, protoxinés,
rexuplit o antixocs que he escrit més
amunt.
En el
DIEC trobem les grafies aixambergat o aixamfranar, que són les mateixes grafies que Jaume Salvanyà considera adequades
per a aquestes paraules i també per a les que ell proposa: aixalocat,
aixatat,
aixarnegat, aixampanyat i aixinat. Si, sense tindre gens en
compte la pronúncia valenciana, aquestes grafies són les úniques que es fixen
com a normatives, als valencians no ens queda altra eixida que emprar la grafia
que jo vaig proposar, la començada per atx-, que és la que reflectix de
manera ben clara la nostra manera de parlar. La grafia començada per ax-
proposada per l’AVL té el gran avantatge de ser adequada per a tots els parlars
de la nostra llengua. Ara falta veure si tothom està disposat a tindre la
mateixa generositat.
Considere que caldria estudiar la conveniència d’admetre en la llengua
normativa els verbs i els adjectius que proposa Jaume Salvanyà però,
evidentment, amb la grafia adequada.
5. Bibliografia
Salvanyà Cristòbal, Jaume;
'Uns ulls aixinats i un vi aixampanyat', article publicat en
la revista Llengua Nacional, núm. 89, IV trimestre del 2014, pàg.
18
6. Cibergrafia
Diccionari normatiu valencià de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
<http://www.avl.gva.es/dnv>
Eugeni. S. Reig
València, 2 de gener del 2015