arer
Garbell de grans dimensions
i de malla grossa, que s'empra a l'era per a garbellar el gra després de la
batuda.
|
L'arer s'ha de menejar entre dos hòmens.
Un a soles no pot; és massa gran. |
La forma
arer, amb a inicial, és la que conec del parlar tradicional
d'Alcoi.
En
valencià també es diu:
La
llengua estàndard sol emprar: erer
En castellà es diu:
arel, garbillo, zaranda
arreixiuat
Banyat pel reixiu, és a dir per la humitat de l'atmosfera que
es condensa en forma de gotetes d'aigua sobre els objectes a causa del fred de
la nit.
|
Una de les
coses que més m'agraden quan em quede en la caseta és alçar-me de bon matí
i vore-ho tot arreixiuat.
|
Enric Valor usa aquest adjectiu en la seua prosa
mestrívola i així, en la novel·
|
–Ara veurà. Vaig
matinar, que era a la primavera i donava gust. Isc a l'era a passar
revista a l'oratge. Estava tot arreixiuat i la boireta en el bosc; un dia
blanc i bonic. |
El paràgraf que he transcrit podem trobar-lo en
la pàgina 67 de la 3a edició, redactada de nou per l'autor i signada el 8 de
gener del 1994. El mateix paràgraf, en les edicions anteriors, estava redactat
de la manera següent:
|
–Ara veurà. Vaig
matinar, que era la primavera i hi donava gust. Isc a l'era a pegar
revista al temps. Estava tot de rosada, i de boireta al pinar, i el cel
ple de sol: un dia blanet i
bonic. |
Com
podem observar, Enric Valor, entre altres canvis, substituïx estava tot de rosada per estava tot arreixiuat. Sense cap mena de
dubte, quan va redactar de nou L'ambició
d'Aleix va considerar que calia reivindicar l'adjectiu arreixiuat i així ho va
fer.
En valencià també es diu:
banyat (o mullat) pel reixiu (o pel ros, o per la rosada, o per la reixiuada)
La llengua estàndard sol
emprar: banyat per la rosada
En castellà es diu: mojado por el rocío
La llengua dels primers contes infantils hauria d'aspirar a ser un reflex, fins allà on això és possible, de la més autèntica i natural. Ens interessa que els nens aprenguin primer un vocabulari bàsic i deixar per més endavant les formes confuses o artificioses.
Però poques vegades llegeixo sencer un d'aquests contes sense trobar, en aquelles breus frases que acompanyen les il·lustracions, alguna forma que grinyola si un adult sensible lingüísticament no la tuneja a temps.
Per exemple, l'és clar que hem de llegir esclar hi apareix sovint. “M'ajudes a banyar el gos?”, diu el pare que surt al conte. I el fill li contesta: “És clar, pare”. I jo em pregunto què és el que és clar. ¿El gos? No, és negre.
¿Hi ha algú que a la vida real, quan li pregunten si pot fer una cosa, contesti “És clar”? Pot contestar “Sí”, “Ja ho crec!”, “I tant!”, o “Naturalment!” I també, segons el seu dialecte, “Clar”, “Claro” o “Esclar”. Però ningú que jo conegui deixa anar la parella de monosíl·labs tònics és clar. Igual com ningú diu “Pot ser vindrà” quan vol dir “Potser vindrà”.
Qui ha escrit, traduït o corregit aquell text, ¿pretén que el nen, o l'adult que li explica el conte, digui esclar on ell ha escrit és clar? ¿És un conte gimcana? ¿O ja li està bé que llegeixi és clar, encara que la frase llavors no s'entengui gaire?
Respondre a preguntes així diu molt del desconcert professional del món editorial català. I el que dic dels és clar també ho puc dir dels si us plau o d'altre formes que l'editor troba “més correctes”. Perquè amb els nens, esclar, s'ha de ser “molt correcte”, fins i tot si la correcció, entesa en el sentit més restrictiu, empitjora el text.
¿No goses escriure esclar perquè no és normatiu? Doncs escriu sí, mira si és fàcil! I, si vols variar, i tant! o qualsevol de les formes que he apuntat. Però si tant necessites l'esclar escriu esclar. Ja ho fan molts mitjans i, de moment, no ha provocat cap trauma.
I Catalunya no és un lloc qualsevol. Una mica també hem pintat alguna cosa des d'aquest racó de món, n'hem fet de ben grosses, i això es reflecteix, precisament, en els exònims que la resta de llengües han generat per referir-se a nosaltres. I de la mateixa manera que nosaltres emprem els termes catalans per referir-nos a ells, inversament, des d'aquestes llengües, el que han de fer és emprar els propis exònims, en tant que paraules de la seva llengua. És més, diria que no hi ha cap altra llengua al món que faci servir, per parlar de Catalunya, la forma catalana, com si aquí fóssim un Liechtenstein de pa sucat amb oli: Catalogne, Catalonia, Katalonien, Catalonien, Katalunia, Katalónia, Catalogna, Catalonha, Catalonië, Catalunha, Katalonya. I és clar, Cataluña amb enya.